Entrevista a Josep Bernabeu-Mestre

Josep Bernabeu-Mestre és Doctor en Medicina i Catedràtic d’Història de la Ciència en la Universitat d’Alacant. La seua especialitat investigadora és la salut pública a l’Estat espanyol. A més a més, Josep Bernabeu-Mestre és membre del Grup Balmis d’Investigació en Salut Comunitària i Història de la Ciència i ha col·laborat al número 61 de la revista Mètode, Ciència i Exili. Amb ell ens vam trobar a Ibi (Alacant), durant la celebració de les VI Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana, que s’encarregà d’inaugurar amb una ponència sobre l’ús de les plantes en l’alimentació i la seua relació amb la dieta mediterrània.

Quina anàlisi fa un historiador de la ciència com vosté de l’estat de la ciència a l’Estat espanyol en l’actualitat?
Tinc la percepció que la ciència ha perdut prou valoració social els darrers anys i crec que els científics tenim part de responsabilitat. No hem estat capaços d’assolir aquest nivell de compromís social que se li demana al científic o a l’intel·lectual. D’alguna manera, crec que estem en un moment en què, a banda de la situació econòmica, els científics hem d’aprofitar esta situació per fer un examen de consciència en profunditat. Cap preguntar-nos si no estem contribuint també a què -amb tota la impunitat del món i sense que parega que hi haja molta reacció de la societat- es retallen les partides a la investigació.

Pensa que una de les causes d’aquesta infravaloració pot raure en una manca de comunicació entre els científics i la societat?
Sí. Pense que la divulgació ajuda a millorar la percepció i la imatge social dels investigadors, però, de tota manera, calen polítiques científiques que compten amb els científics, i que estiguen pensades per a la societat i les seues necessitats. I això no hem sabut fer-ho bé.

© José Vicente Bernabeu Pardo

«El govern està frenant el desenvolupament científic que s’havia assolit i que es trobava en una edat daurada de la ciència espanyola com mai s’havia produït»

Estaríem a temps de salvar la ciència, tenint en compte les últimes declaracions de la secretària d’Estat per a l’I+D+i,  Carmen Vela, qui va afirmar que a Espanya sobraven científics?
Et conteste també des de la meua posició d’historiador de la ciència. Si una cosa ens ha ensenyat la història de la ciència és la importància de donar continïtuat a les polítiques científiques. Quan històricament el nostre país ha patit situacions sociopolítiques o econòmiques que han frenat el desenvolupament científic està demostrat que el retrocès que es produeix es molt més gran que el retall que es fa en aquest moment. No és innocu retallar en investigació perquè significa interrompre trajectòries individuals i col·lectives i línies de recerca. Estan frenant el desenvolupament científic que s’havia assolit i que es trobava –m’atreviria a dir– en una edat daurada de la ciència espanyola com mai s’havia produït.

Però el govern excusa les retallades en la complicada situació econòmica que travessa el país…
Sí, però no hem d’oblidar que si ens comparem amb els països de l’entorn europeu i occidental tenim un percentatge d’investigadors que està per sota de la mitjana. Tenim un greu dèficit en I+D+i, que precisament és la millor recepta per sortir de crisi. Aleshores, les retallades en educació, sanitat i investigació són el pitjor que ens pot passar. Amb tot, podria compartir algunes crítiques. Per exemple, probablement ha mancat una política científica que fóra capaç de coordinar i aprofitar millor els recursos perquè moltes vegades hem destinat els nostres recursos a objectius que no eren prioritaris per al nostre teixit social, econòmic i cultural. En aquest punt els científics i els responsables de les polítiques podem fer un examen de consciència. No sobren científics, ni pressupostos en investigació, però sí cal fer-los més productius.

«Els investigadors no hem estat capaços d’assolir aquest nivell de compromís social que se li demana al científic o a l’intel·lectual»

Des del seu camp de treball, vostè ha investigat sobre l’exili científic espanyol de l’any 1939. Podríem estar acostant-nos ara a un altre exili científic?
Sí. Però el d’ara és un exili científic-econòmic, mentre que el de 1939 va ser polític. L’exili de l’any 39 va estar representat no sols per aquells científics i científiques que van haver d’abandonar el nostre país, sinó també per aquells que es van quedar i van patir la repressió i es van veure obligats a abandonar els seus llocs de treball, els instituts de recerca… Allò va suposar entrebancar una trajectòria científica del que s’havia anomenat l’Edat de plata de la ciència espanyola i que havia aconseguit situar-nos a un nivell internacional molt bo i capdavanter en moltes àrees de la ciència. El franquisme va ser un parèntesi i va haver d’arribar la democràcia per recuperar un nivell científic com el que hem aconseguit, i ara tot això pot estar en l’aire.

Altres dels seus estudis estan enfocats cap al camp de l’alimentació i dels hàbits nutricionals. Quines mesures pràctiques es poden emprendre per tal de minvar els efectes que la globalització pot tindre sobre la dieta mediterrània?
A la Universitat d’Alacant ja fa temps que treballem amb alumnes del grau de nutrició i del màster en la línia d’oferir als futurs especialistes eines perquè siguen agents actius en la recuperació i readaptació de la dieta mediterrània a les actuals circumstàncies de vida. Volem recuperar la cultura gastronòmica perquè ens proporciona uns elements claus per poder tindre una dieta variada, equilibrada i saludable. Esta recuperació i readaptació la hem de fer en un context agroalimentari que no pot estar basat en l’anomenada agroquímica, sinó en alternatives més sostenibles, com l’agricultura ecològica.

Perquè ecològica?
Perquè la pèrdua de referents gastronòmics com la dieta mediterrània ha comportat problemes com el sobrepés i l’obesitat. Ara hem de combatre problemes de salut que tenen a veure amb la presència de contaminants químics als aliments i que fan que al nostre organisme arriben substàncies com els compostos químics persistents i els reductors endocrins, que estan presents a pesticides i herbicides que s’utilitzen en l’agroquímica. Ja comencem a tindre evidència científica de què estan presents a patologies emergents a les quals hem de fer front.

De quines malalties estaríem parlant?
D’endometrosis, d’infertilitat i d’altres patologies com la diabetis. Hi ha treballs que apunten que moltes de les diabetis poden tindre relació amb els reductors endocrins, diversos tipus de càncer i altres malalties com fibromiàlgia o la hipersensibilitat química múltiple, patologies amb un component de gènere. Solen ser de dones perquè els reductors endocrins tenen afinitat pel greix.

© José Vicente Bernabeu Pardo

«Tots els esforços que podem dedicar perquè els ciutadans tinguen uns hàbits d’alimentació saludables es tradueixen en la lluita contra un enorme Goliat: el gran món de les empreses agroalimentàries»

Aleshores, tindrien cabuda a la dieta mediterrània els aliments transgènics?
Els transgènics no són indispensables. El seu ús està sent estimulat darrere de la gran mentida de què no hi ha suficients aliments. Hi ha aliments més que suficients per alimentar a tota la població mundial. Per tant, quan tenim davant la possibilitat d’una innovació tecnològica, hem de tindre present una màxima de la ciència: les innovacions tecnològiques moltes vegades ens han ajudat a solucionar problemes, però moltes altres ens els han creat. Hem de preguntar-nos quins poden ser els perjudicis a l’hora de posar en pràctica qualsevol innovació. Hi ha arguments més que suficients per a dir «no» als transgènics. A banda de què atempten contra la biodiversitat, si apliquem el principi bàsic de la precaució en salut pública, hem de tindre en compte que no tenim evidència científica completa de què puguen ser perjudicials, però tampoc tenim evidència científica completa de què no ho puguen ser. I, com que no són indispensables, quina necessitat hi ha de jugar-nos-la quan són productes que poden estar creant problemes de salut a llarg termini? Això ho veiem en contaminants químics introduïts per la indústria agroquímica que estan donant la cara ara, després de quasi cinquanta anys d’ús.

Però no em negarà que sí que hi ha un problema de manca d’aliments a moltes parts del món.
Sí, clar. Per això hem de reformular les polítiques econòmiques i agràries a nivell mundial. Hem de deixar de jugar amb els aliments des del punt de vista de l’economia financera especulativa, perquè han perdut aquesta condició d’economia productiva que tenien. S’ha produït una situació en què estem dedicant molts aliments a engreixar animals perquè s’ha donat un increment de la demanda de proteïnes d’origen animal. Una cosa completament innecessaria i que és l’origen, a més a més, de bona part de l’obesitat. En tot cas, aquests recursos que dediquem als animals estan en detriment dels que necessita la població. Les grans mutinacionals estan adquirint països sencers, implantant règims de monocultiu i provocant una desestructuració de les formes tradicionals de vida. Estan provocant desequilibris molt greus! Clar que hi ha aliments per a tots, però s’ha d’acabar amb totes aquestes polítiques per poder fer un repartiment just.

Com valora l’ús d’horts urbans, per exemple, per afavorir la recuperació d’hàbits d’alimentació mediterrània?
Em semblen un instrument molt útil per fer educació en alimentació i nutrició, per a recuperar aquelles senyes d’identitat pròpies del nostre patrimoni i la nostra cultura alimentària que ha de posar les bases perquè els xiquets i els ciutadans modifiquem els hàbits en un sentit més saludable.

Parla vosté de senyes d’identitat. No li sembla que últimament les grans cadenes de menjar ràpid s’estan aprofitant d’estes senyes per vendre els seus productes, comparant-se -paradoxalment- amb moviments contraris com l’slow food?
Sí, sí. Hi ha el cas d’una xarxa de menjar ràpid que ara té molts anuncis on es convida a menjar amb cullera, amb el que relaciona el menjar poc saludable que és el fast food amb una de les senyes d’identitat de la cultura gastronòmica tradicional. I no sols hi ha missatges enganyosos, sinó també publicitat enganyosa. Això sempre ha estat així, per desgràcia, és un David contra un Goliat. Tots els esforços que podem dedicar en aconseguir que els xiquets i xiquetes i els ciutadans tinguen uns hàbits d’alimentació saludables es tradueixen en la lluita contra un enorme Goliat, que és aquest gran món d’empreses agroalimentàries i aquesta gran plataforma de la publicitat que acaba per desdibuixar els nostres missatges. Allò desitjable seria buscar la col·laboració de les indústries agroalimentàries en un esforç per aconseguir la seua responablitat social, perquè ells han d’assumir que el model és insostenible.

Es refereix, de nou, al mal repartiment d’aliments…
Em referisc a què, darrere de les xifres, hi ha molts xiquets amb obesitat i sobrepés que són bombes de rellotgeria que estem col·locant contra un sistema sociosanitari que serà incapaç de sostenir-se. Aquests xiquets, en potència, són adults que tindran problemes de diabetis o problemes cardiovasculars greus, que viuran més anys però amb una qualitat de vida molt més roïna i amb un cost social i sanitari que comença a ser insostenible. Ja ho estem veient. Cal canviar de model i que tots ens impliquem.