Papallones amb pell de tigre

Conversa entre l’escriptor i crític Julià Guillamon i l’entomòleg Xavier Bellés

Les cuques Guillamon i Belles

Xavier Bellés (Barcelona, 1952) és actualment un dels entomòlegs més destacats dels Països Catalans. Biòleg i químic, treballa a l’Institut de Biologia Evolutiva del CSIC i la UPF i està especialitzat en l’evolució de la metamorfosi dels insectes. Al llarg d’aquest estiu ha tingut la sort de capbussar-se en les pàgines d’un llibre inaudit. Les cuques, de l’escriptor i crític literari de La Vanguardia Julià Guillamon (Barcelona, 1962), té l’encert de presentar «la realitat complexa de la natura i dels insectes» i explicar-la de manera molt vivencial; això sí, sense perdre ni un bri de rigor. És potser per això que, quan convidem l’entomòleg a encetar una conversa amb Guillamon, es confessa entusiasmat amb les metàfores que serveixen a l’autor per descriure, per exemple, una papallona. «És fantàstic i meravellós que la Iphiclides podalirius sigui un avió de paper amb pell de tigre», afirma Bellés, que no deixa d’elogiar la sensibilitat del relat. Precisament aquest treball lingüístic que travessa l’obra, però també l’observació aguda dels insectes i la reflexió a partir del temps cíclic del bosc han fet de Les cuques (Anagrama, 2020) un dels llibres de l’any en l’àmbit de la literatura catalana.

Els seus capítols breus, amb un estil a mig camí entre la columna periodística i el flaix d’un record involuntari, van néixer com explica Guillamon d’un enyor molt gran. Van ser tres estius (2017-2019) de no poder anar a la muntanya amb la seva família, que ha estat colpejada per un problema de salut greu. El poder de la memòria i l’ofici d’escriptor han permès a l’autor d’anar reconstruint el seu lligam amb el bosc. El resultat és una obra amb molt de ritme i amb una gran profunditat que, a finals d’estiu de 2020, ha congregat Julià Guillamon i Xavier Bellés en una conversa per videoconferència molt entretinguda.

Portada de Les cuques (Anagrama, 2020), de Julià Guillamon.

Les cuques és el resultat d’una gran combinació entre precisió i creativitat a l’hora de descriure els insectes. És una de les grans troballes del llibre?

Xavier Bellés: Probablement per deformació professional –perquè Hoplia coerulea o l’escarabat rinoceront ja els conec molt– el que m’ha semblat menys interessant són els insectes, i el que més m’ha agradat és com estan presentats: les figures, les metàfores… De vegades és difícil trobar les paraules per descriure una espècie nova. Has de repetir l’expressió color verd de cinc maneres diferents perquè no sigui tan redundant. Quan presenta Hoplia coerulea, que és una cuca molt bonica amb un procediment molt complicat de plegar les ales, el pare li diu al seu fill que li ha quedat un trosset d’ala mal plegat i és com si s’hagués deixat un trosset de camisa enfora. Es nota que has llegit Jean-Henri Fabre. És clar, Fabre és més tècnic, i tu, Julià, ets més poètic, més líric.

Julià Guillamon: La primera vegada que vaig escriure d’insectes no va ser per retratar-los; sinó per a una novel·la de tema industrial que es deia La Moràvia. Volia descriure les màquines d’una manera poc avorrida i vaig agafar l’obra de Fabre. Em fixava com descrivia els insectes i aplicava les seves descripcions a màquines que jo m’inventava. A més, quan el meu fill era petit, convivíem molt amb la natura i vam tenir el privilegi de viure en una casa de pagès una mica abandonada. Hi havia trossos verges, però també hi havia fruites a l’arbre i els insectes estaven per allà perquè ningú no els molestava i es menjaven les prunes que el pagès no collia. Van ser uns anys extraordinaris perquè era com l’Harmas de Fabre [Museus Harmas Jean Henri-Fabre], una mena d’observatori de la vida natural i sobretot de la vida dels insectes.

Les cuques és una obra que fa venir ganes d’anar al bosc a observar i que convida a mirar la naturalesa com un tot. Els insectes apareixen presentats en el seu context…

Guillamon: He escrit Les cuques perquè no podíem anar al bosc. Si hi haguéssim pogut anar, segurament Les cuques no existiria. La Cris [la parella de Julià Guillamon] va tenir un vessament cerebral, va estar en coma, li va costar molt recuperar la consciència; finalment la va recuperar… Nosaltres, que ens passàvem l’estiu al bosc, ens vam trobar l’agost de 2017 en un pis a Barcelona, que no era casa nostra, i això va ser el que va posar en marxa tot el mecanisme de creació. Vaig fer el primer text, el de l’escarabat rinoceront, en el moment en què apareixen aquests escarabats a Arbúcies, a finals de juliol. És un insecte molt fort, però sempre està destruït al costat de les voreres, els gats se’l mengen i sovint li falta un artell o una pota… Llavors no me’n vaig adonar, però després he vist que aquell escarabat era jo. I em va passar una cosa molt curiosa: quan va deixar de fer calor, ja no vaig ser capaç d’escriure sobre cap cuca més… Ja no n’hi havia i el meu cap ho sabia.

Bellés: Es pot dir que és un llibre estacional…

Guillamon: No volia fer un llibre sobre els records d’un nen, volia explicar una cosa més profunda… No sabia ben bé què… Crec que he acabat explicant la relació que tenim els humans amb el temps. Hi ha un temps de la natura, el temps de les Mantis que apareixen a finals d’agost, de Timarcha tenebricosa, l’últim insecte que veus abans que comenci el fred… Tot això és el temps de la natura, un temps circular… Després hi ha el temps de les persones, que també forma part d’aquest temps de la natura, però que en el cas dels protagonistes del llibre ha rebut una destralada molt forta perquè la noia ha tingut un problema de salut molt greu. I, per tant, el temps humà, que és contingent i lineal, contrasta amb el temps de la natura. Per salvar-se d’aquesta situació tan traumàtica, els protagonistes volen harmonitzar-se amb el temps de la natura. Volen sentir que en formen part, que hi viuen compassats.

Bellés: Això es veu molt a Les cuques. Els insectes són un recurs per explicar una altra història més profunda… I és molt bonic aquest compassament d’un cicle humà amb un cicle de la natura. Ben sovint em pregunten sobre l’extinció d’algunes espècies a causa de l’activitat humana; jo els responc que l’espècie humana també es pot extingir. Si això passa, a la natura li serà del tot indiferent. La força de la selecció natural i de l’evolució és imparable. D’alguna manera, l’home està posant barreres a l’evolució. Està fent una selecció natural on predominen unes quantes espècies, les que ell vol. Si l’home desaparegués, la natura estaria encantada. El seu cicle continuaria. Nosaltres som només uns espectadors d’uns quants cicles limitats, finits i després marxem.

Guillamon: El que he intentat, i en aquest sentit és el que tu dius, és que les cuques no apareguin humanitzades. Hi ha una atracció dels protagonistes del llibre cap a les cuques, però els insectes no estan humanitzats, no els posen noms… Hi ha una distància entre els uns i els altres. Ara bé, també hi ha punts de contacte: Les cuques entren a casa. Això s’explica al començament del llibre, per exemple, amb la típula de finals d’agost. Era fascinant d’observar com trepava la paret i es ficava a dintre de les ampolles del bar de l’hostal. Això és una cosa que està desapareixent.

Bellés: La gent pensa que les típules són mosquits grossos que els picaran el triple, i no fan res. Quan els meus amics em diuen que tenen formigues, els explico que són molt netes i que no els faran res. I mira, «m’ha entrat un borinot». «No et picarà», els dic, «marxarà sol, segur, perquè aquí no s’hi sent còmode… És un regal que tinguis un trosset de natura a dins de casa una estona».

Julià Guillamon en un autoretrat al bosc d’Arbúcies.

Si col·lectivament perdem el llenguatge per descriure l’entorn natural i els insectes, perdem la capacitat d’apreciar-los?

Guillamon: A Arbúcies, coneixíem en Joan de can Torrent, un propietari forestal que conservava el coneixement tradicional de la natura, un coneixement que la gent ja ha perdut. Un dia em va dir: «Ara t’explicaré com es diuen aquestes plantes: això es diu serreig, això, sangnua i això, cugula». M’ho vaig apuntar i em va sorprendre que després, llegint Verdaguer, vaig trobar aquestes plantes. El coneixement que aquest home tenia d’una manera natural, que li venia dels seus avis i besavis, te’l trobaves després a Segarra, o a Ruyra… Hi havia una connexió entre natura i cultura, que és un tema que a mi m’interessa.

Bellés: La saviesa popular per reconèixer els insectes i les plantes és molt més gran del que ens pensem. Edward Wilson, el més gran divulgador de la biodiversitat, va descriure desenes d’espècies noves de formigues a Papua Nova Guinea. Els aborígens ja les coneixien. No havien mesurat amb un micròmetre el segon artell de la pota anterior de la formiga, però la distingien i li donaven un nom popular.

Guillamon: A Arbúcies, el pagès tenia molt coneixement del bosc, del món vegetal i no diguem dels bolets, però no tant dels insectes. En canvi, m’he adonat que al País Valencià i a Mallorca hi ha un vocabulari més vinculat als insectes.

Acompanyen el text de Les cuques vuit làmines precioses inspirades en làmines d’època. D’on va sorgir la idea?

Guillamon: Per a nosaltres, el bosc és part de la nostra vida i el vivim cada dia, però molta gent no coneix els insectes. Per això vaig dir a l’editorial que els lectors havien de poder veure de quines cuques parlava en el llibre. Vaig fer servir com a referència uns llibres de papallones amb làmines desplegables que havia fet Ignasi de Sagarra, germà de Josep Maria de Sagarra. Tinc la sort que sempre treballo amb dissenyadors. A l’Albert Planas, amb qui sempre hem fet molts projectes, li vaig dir: «Hem de fer aquestes làmines» i em volia matar perquè van donar moltíssima feina. La gràcia és que hi apareixen insectes que mai trobaries en una làmina d’història natural. Vam posar el cuc del mescal, per exemple.

Bellés: Les làmines m’han agradat molt. Em recorden les làmines autèntiques del segle XIX, dels llibres o de les guies; hi està tot molt ben posat.

Il·lustració d’Iphiclides polidarius, d’Albert Planas, que apareixen en Les cuques.

En consonància amb les il·lustracions, penso que és molt important que el personatge d’en Pau dibuixi les cuques. Per a un aprenent de naturalista, el dibuix afina l’observació?

Bellés: Dibuixar és una manera de descobrir nous detalls de l’insecte que estàs veient. Quan descrius una nova espècie, has d’acompanyar el text d’un dibuix. També pot ser una foto, però jo m’estimo més dibuixar-lo. Mentre ho fas, t’adones de coses en les quals no t’havies fixat. Dius: «Ostres, si els ulls tenen pèls!» Llavors tornes al text: «Per cert, els ulls tenen pèls». Això de la nomenclatura és tot un exercici d’imaginació… Vaig descriure una espècie que tenia uns esperons a les potes i no sabia com dir-ne. Hi ha unes espases que es diuen yatagan, uns matxets que es fan servir a l’Orient. Aquells esperons tenien aquella forma i vaig publicar «els esperons amb forma de yatagan». És un bon exercici dibuixar insectes, perquè és quan realment t’impregnes de com són en els seus mínims detalls.

Guillamon: El dibuix selecciona, tria i et permet destacar els elements que tu vols, mentre la fotografia ho capta tot en un nivell més pla. Quan nosaltres fèiem servir llibres, el de papallones i el de coleòpters eren en dibuix, i ens van anar molt bé. En canvi, no en vam trobar cap d’aranyes que fos en dibuix, era amb fotografies i mai vam entrar en el món de les aranyes. Les fotografies no ens permetien identificar gaire les espècies i no era tan interessant.

Bellés: Quan li vas comprar la guia dels coleòpters, quina edat tenia en Pau?

Guillamon: Devia tenir vuit o nou anys. Li encantaven, aquells llibres. Quan són petits, els nanos tenen molta capacitat d’assimilació, sobretot de coses que han experimentat ells mateixos. Si és una cosa purament teòrica, no. Però quan surten al carrer i la veuen, sí que hi entren. Seguíem un procediment complex perquè sortíem al matí, miràvem el que trobàvem, tornàvem a casa amb closques d’ou, o amb les hèlices d’un cadàver d’insecte i després a la tarda el nano dibuixava, agafava els llibres de la Història Natural dels Països Catalans o el Manual de les Papallones d’Europa i es dedicava a dibuixar. Tots n’apreníem. Jo vaig aprendre el nom de les papallones. En fèiem llistes, les memoritzàvem; i ara anem al bosc i sabem com es diuen totes les papallones diürnes i la majoria de les nocturnes. Nosaltres sempre hem sabut les coses perquè primer les hem vistes i després, en arribar a casa, les hem buscat en els llibres…

Bellés: El procés contrari també dona molta joia, almenys a mi. Primer veus en el llibre Iphiclides podalirius que és una bellesa, però no l’has vista mai. O Graellsia isabellae, que l’has vista als llibres i dius: «A veure si algun dia la veig». I, de sobte, un dia la trobes. Allò és un moment de joia.

Guillamon: Sí, és un procés d’anada i tornada. Comences d’una manera i acabes d’una altra. Hi ha un moment que ja tens tot el mapa mental i dius: «Ostres, aquesta no l’hem vista mai».

Com és que hi ha un desconeixement tan gran dels insectes? Per què dins de la biologia la branca de l’entomologia és una de les més desconegudes?

Bellés: Els insectes mai han deixat de tenir una certa mala fama; per raons potser atàviques, la gent els associa a malalties, a la transmissió del còlera o de la malària. Els demonitza una mica i no els estima. Sempre miro de convèncer-los que només hi ha un 0,3% d’espècies d’insectes que transmetin malalties, però tret d’aquest 0,3% el 99,7% són espècies que ens fan servei. No penso en les abelles, la mel i la cera, això ja es dona per descomptat; penso en la pol·linització. Sense insectes no hi hauria arbres fruiters. És una llàstima que la població hagi donat aquesta mala fama a l’insecte. En aquests moments, hauríem de valorar la biodiversitat. En aquest sentit, Les cuques està molt bé perquè contribuirà a apreciar els insectes. El llibre de Guillamon és molt interessant perquè ensenya a veure els insectes amb uns ulls d’espectador interessat, amb uns altres ulls.

© Mètode 2020

Periodista i escriptora (Barcelona).