Manel Perucho: «La colonització de Mart seria més un caprici que una necessitat»
Astrofísic i professor de la Universitat de València
L’univers tal i com el coneixem té una edat aproximada de 13.800 milions d’anys. Segons el model més acceptat per la comunitat científica, el Big Bang va ser el seu punt de partida. Del resultat d’aquesta mena d’expansió còsmica, però, tan sols en coneixem una part molt petita: estels, planetes, asteroides, estels gegants, galàxies, forats negres… tots aquests descobriments constitueixen amb prou feines el 2% de l’univers total. Científics com Manel Perucho treballen per engreixar les dades d’aquest coneixement. Astrofísic i professor del Departament d’Astronomia de la Universitat de València, col·labora actualment en la investigació d’escenaris còsmics altament energètics, «estels binaris, galàxies actives… aquesta mena de coses».
Ja fa temps que la seua professió el va empentar a deixar de banda el romanticisme amb què una persona qualsevol observa el cel. Més que cossos llunyans, bells i inofensius, Manel Perucho es mira els estels com les «màquines de fusió nuclear» que en realitat són. Malgrat aquesta fredor aparent, el seu ofici continua fascinant-li diàriament. Ho diu ell mateix, talment com ho fa l’entusiasme amb el que parla dels anomenats jets o dolls, unes ejeccions potentíssimes de gasos i matèria produïdes al centre de les galàxies i que determinen l’evolució de les mateixes: «El jet es propaga a velocitats supersòniques, generant una ona de xoc que escombra els gasos com si fora una màquina de neu. Quan apartes el gas, ja no pots formar nous estels, però mentre això passa sí que hi apareixen algunes de noves. Hi ha un joc d’alimentar la formació estel·lar i després matar-la que determina l’evolució de les galàxies, però encara en desconeguem els detalls.»
«El temps perquè la Terra caiga dins d’un forat negre és infinit; tant en temps de vida d’un humà com del propi Sol, és impossible»
Els dolls es generen a les galàxies actives, al centre de les quals els experts han descrit l’existència de forats negres súper massius. Des de que, al llarg de les dècades dels setanta i dels vuitanta, s’acumulara evidència sobre l’existència d’aquestes regions en l’espai, la ciència i la ficció han fet dels forats negres un dels fenòmens més coneguts i alhora més aterradors de l’univers. Perucho explica que darrere d’aquesta fama hi ha una certesa: «És veritat que els processos associats típicament a la presència d’objectes compactes –com els forats negres– són nocius per a la vida, la dificulten en molts casos.» Així i tot, el cas de la Terra requereix d’aclariments: «Per caure en un forat negre has d’estar en la seua òrbita i perdre energia. Ara mateixa, nosaltres no estem de manera directa en l’òrbita de cap forat negre, a banda del que ocupa el centre de la Via Làctia.» El temor a aquests fenòmens no és del tot infundat. La lògica del curs de l’univers diu que tot hauria d’acabar dins d’un forat negre, però Perucho aporta raons per no deixar-se esglaiar: «El temps perquè això passe és infinit; tant en temps de vida d’un humà com del propi Sol, és impossible.»
A la recerca de la vida
Més enllà del seu ordre visible, el joc d’energies i masses dels processos còsmics fan de l’univers un escenari molt violent. Tot i això, i contra tot pronòstic, la Terra ha esdevingut un lloc predilecte per la formació de vida. És inevitable doncs preguntar-se si ha pogut succeir el mateix en altres regions. En aquest assumpte, el professor de la Universitat de València és prou taxatiu: «Que hi haja vida, segur que sí», defèn. No ho té tan clar però quan es parla d’éssers intel·ligents: «Com que desconeixem els mecanismes que han donat peu a la vida intel·ligent en el nostre planeta, és difícil de dir si és possible que haja esdevingut en altres llocs… Stephen Hawking diu que parem de buscar-la, no siga cosa que ens envaeixin i encara eixim escaldats; jo no exagere tant.»
A banda de l’eterna pregunta de si hi ha altres formes de vida en l’univers, les recerques al voltant dels processos associats al canvi climàtic conviden a plantejar-se la viabilitat de la nostra existència a la Terra. A Perucho, una fugida cap al planeta roig no li sembla una solució d’emergència gaire encertada: «Si les condicions a la Terra es fan inhabitables, potser tindríem que fugir, però allí tampoc són massa agradables ara mateix; una cosa és saber què ocorre en altres planetes, conèixer la seua evolució geològica, estudiar la seua geofísica… però la colonització de Mart seria més un caprici que una necessitat.»
«Com que desconeixem els mecanismes que han donat peu a la vida intel·ligent en el nostre planeta, és difícil de dir si és possible que haja esdevingut en altres llocs»
És ben cert que, amb finalitats de coneixement o de colonització, Mart ha despertat l’interès de molts astrònoms. Tanmateix, la ciència del cosmos té obertes moltes altres línies de recerca. Totes aquestes investigacions depenen d’unes inversions que, en el cas de l’Estat espanyol i sota el parer de Perucho, són «insuficients». L’entrevistat descriu aquesta situació com «sagnant», sobre tot a nivell personal: «Hi ha un nivell d’abandonament excessivament elevat, d’acord amb el nivell d’inversió, que també va caient. Hi ha casos tristos de gent molt bona que s’ho ha de deixar perquè no hi ha diners i no poden treballar; són bons científics, però no hi ha contractes i han de buscar-se la vida.»
Manel Perucho assenyala la «curiosa» predilecció de la classe política per sotmetre la inversió en ciència al pragmatisme de les investigacions: «La ciència bàsica no és útil, però sí la aplicada, encara més si aprofita per despesa militar, perquè damunt s’hi pot fer negoci.» La veritat és que aparells com les màquines hospitalàries de radiografies i plaques són fruit de l’aplicació de la física teòrica del segle XX, coneixement en principi no gaire pràctics: «Amb aquestes polítiques estem condemnant el futur a mig termini de la tecnologia actual en totes les seues formes.»
L’enigma de l’existència
L’astrofísic lamenta la manera com certes decisions polítiques influeixen negativament en l’interès social per la ciència, que pot quedar reduïda a la qüestió de «si això és o no pràctic». En el cas de l’astronomia, però, creu que encara continua tenint cert encant. L’encant per saber què hi ha al cel sota el que ens movem cada dia, encara desconegut i llunyà. L’encant per una disciplina que ens transporta cap a l’origen de tot, l’inici de l’espai-temps, i ens empeny a fer-nos les preguntes més elementals de la nostra existència.
«No tinc la resposta al perquè de tot plegat»
Perucho es pren aquestes qüestions «amb certa fredor». Ateu confés, però, no té les coses tan clares: «No tinc la resposta al perquè de tot plegat. Les úniques respostes que es poden donar són espirituals o més irracionals, i al final, per una qüestió de desviació professional, et fas tan racional que dius: “Bé, és el que és”.» Potser el punt de vista científic parega el més fàcil d’acceptar. Malgrat tot, existeixen conceptes que poden semblar tan incomprensibles com la pròpia existència d’una entitat superior: «Quan arribes a punts de la física com la quàntica o la relativitat, hi han coses molt difícils d’entendre; són teories gairebé antiintuïtives, que trenquen tots els nostres motlles.»
Moltes vegades, la ciència va més enllà del sentit comú. Per sort, u sempre es pot amagar darrere de la paradoxa de Schrödinguer per fer fugina d’aquestes qüestions. El gat està viu, mort o les dues coses a la vegada? Al capdavall, la resposta vàlida és, simplement, la que ens resulta més fàcil d’acceptar.