Investigador, doctor en medicina, professor de bioquímica a la Universitat de Leicester (Anglaterra), novel·lista, divulgador, músic… Una es pregunta d’on trau el temps per a dur a terme tota aquesta feina. Aquest interrogant, però, s’esvaeix quan Salvador Macip comença a parlar. La seua conversa brolla àgil, gairebé vertiginosa i sempre plena de contingut. Aporta xifres, cita estudis, riu, gesticula… Si tecleja a la mateixa velocitat que pensa i que parla, es pot entendre perfectament la seua capacitat de producció. Salvador Macip acaba de rebre, junt a Chris Willmott –també professor de bioquímica a la mateixa Universitat de Leicester–, el XIX Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General pel llibre Jugar a ser déus, dedicat a la bioètica.
Per què triar el tema de la bioètica en aquest nou llibre? Després de tres llibres explicant les novetats biomèdiques, vaig pensar que una cosa que no havia explorat tant era com aquests avenços impactarien en el futur de la societat. O sigui, no tant com milloraran la nostra salut sinó tots els dubtes morals que poden generar i els conflictes que poden suposar per a la humanitat. No es pot separar ciència de societat: nosaltres treballem perquè puguem avançar plegats, i la gent del carrer s’ha d’implicar també en els debats ètics sobre la ciència, però ho ha de fer tenint tota la informació a la mà. Per això, en el llibre, Chris Willmott, que és un expert en bioètica i comunicació, i jo el que hem intentat fer és plantejar una pregunta i presentar totes les dades perquè cadascú trobi la resposta que més li encaixi amb els seus valors. No pretenem dir a la gent què ha de pensar; al contrari: no es tracta de manipular, sinó d’informar.
Quins temes han resultat més complicats d’abordar a l’hora d’escriure el llibre? Hi ha un munt d’avenços que poden transformar completament el món on vivim, i com a científics, tenim una idea clara de si n’estem a favor o en contra. El més difícil ha sigut oblidar-nos d’això i intentar mantenir-nos objectius, sense prendre partit per una postura concreta, per facilitar que els lectors puguin prendre les seves decisions. Temes polèmics, com el diagnòstic prenatal, l’ús de substàncies per millorar el rendiment, la medicina regenerativa o la possibilitat d’allargar l’esperança de vida més enllà dels límits biològics plantegen dubtes ètics molt importants, i cadascú els ha de valorar segons el seu codi moral propi. Però, com deia, per poder opinar abans cal estar ben informat. Aquesta és la clau i aquesta és la petita contribució que volem fer. Fa poc va estar a València per presentar el seu llibre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por (Ara, 2012). Creu realment que és possible no tenir-li por al càncer? És difícil, però crec que és l’objectiu. Sóc optimista i crec que estem fent uns avenços importants en el càncer. Si mirem la darrera generació, potser el nombre de càncers no ha disminuït però sí que ha augmentat molt la supervivència, que és la clau. I de cara a la propera generació baixarà segurament el nombre de càncers perquè estem controlant coses com fumar, que ara sabem que són dolentes. A més, cada cop estem enganxant els càncers més aviat. Per tant, crec que anirà augmentant la supervivència alhora que baixa la incidència.
«Temes polèmics, com el diagnòstic prenatal i altres, plantegen dubtes ètics molt importants i cadascú els ha de valorar segons el seu codi moral propi»
Lucía Sapiña
«Tenir càncer en el futur hauria de ser com tenir diabetis»
Vostè diu que no hem de tenir-li por al càncer però, al mateix temps, ens explica al llibre que una de cada tres persones en patirà un a la seua vida. Aquesta dada va crear certa polèmica durant la presentació del monogràfic de Mètode dedicat al càncer, quan una persona del públic va reconèixer que aquella xifra resultava esfereïdora. Clar, però sobretot perquè encara s’associa càncer amb mort. Si tu dius que un terç de les persones patiran càncer ja estàs associant que un terç de les persones moriran de càncer. El que estem parlant ara és que el 50% dels càncers es curen. Per tant, tenir càncer en el futur hauria de ser com tenir diabetis. Fa molt de temps era mortal perquè no teníem insulina però avui dia, hem aconseguit que sigui una malaltia com la sida, que només fa trenta anys era mortal i ara segueix sent una malaltia terrible però es pot anar controlant. El càncer encara no ha arribat, però estem anant cap aquí. El problema no és, per tant, quanta gent té càncer sinó quanta gent mor de càncer. El que és important és que se separin aquestes dues coses: que no s’associï automàticament càncer amb mort. El fet d’associar càncer amb quelcom que no pots evitar fa també que ens descuidem amb la prevenció i, això és el gran perill. Evidentment, hi ha un factor aleatori però hi ha una part que es pot controlar i això és el que volia deixar clar. Quan els mitjans de comunicació transmetem la idea que la meitat dels càncers es curen, caldria especificar el tipus de càncer per no generar falses expectatives? El càncer són moltes malalties, molt variades. Crec que dins d’aquest 50%, encara és més positiu pensar en els càncers més freqüents, com per exemple, el de mama, on estem parlant aproximadament d’un 80% de curació avui dia. Per tant, no només el 50% sinó que en els més freqüents, estem molt per sobre d’aquestes xifres. Hi ha aquestes bones xifres dels càncers més curables. Quins són els de pitjor pronòstic? Els càncers de millor pronòstic són els que es poden descobrir més aviat. Quan un càncer no dóna senyals fins que no està molt avançat, el cas típic és el de pàncrees, les possibilitats de curació són més baixes. Els càncers de pell, per exemple, són dels que tenen millor pronòstic –inclús el de melanoma, que és agressiu– perquè s’hi veuen. Però els que estan més amagats, com el de pulmó, són els que ens costa més de trobar. I això serà així fins que no trobem alguna mena de marcador, d’alarma, que s’encengui quan aquest càncer comenci a desenvolupar-se. Hi ha gent que està més protegida davant el càncer? Sí. Evidentment, hi ha una part genètica que no coneixem i que existeix. Petites variacions en els gens de les proteïnes que s’encarreguen de controlar el càncer, fan molta diferencia. Una de les grans pors del càncer és que hi ha molts factors que hi intervenen. Tu en pots controlar alguns, però la genètica, no. I la mala sort que la mutació caigui en el gen que ha de caure, tampoc. Avui en dia, amb aquestes eines de la genètica, amb seqüenciacions massives de tumors i de gens normals, estem descobrint a poc a poc gens que poden estar implicats en aquesta predisposició. Amb la importància que actualment ha adquirit la genètica, no es corre el risc de «genetitzar» el càncer, de donar més importància als factors genètics que als ambientals? Efectivament. I això seria un gran error. El 90% són ambientals mentre que un 10% venen de la genètica. El que és important, sobretot, és actuar en allò que podem. Si a tu et diuen que tens una sèrie de risc més elevat, no crec que hi hagi d’haver massa diferència. Tothom hauria de fer la mateixa prevenció del càncer. No és que diguis: «ah, com que tinc un risc elevat, no fumo». No, ningú no hauria de fumar. Encara que no tinguis el risc elevat, si temptes la sort tens més possibilitats de tindre càncer. Tot són factors que influeixen, però que tinguis predisposició no vol dir que hagis de tindre càncer i que tinguis por, perquè hi ha altres factors ambientals. Les actituds que poden evitar el càncer són coses prou assumibles. Per què costa tant dur-les a terme? És una bona pregunta. Per què costa tant? No ho sé… Amb malalties com el càncer potser el desconeixement de quina és la situació actualment està a la base d’aquesta idea que faci el que faci em tocarà. Sempre hi ha algú a la família que ha begut i ha fumat i no ha tingut mai cap problema. Clar, si tens la combinació de gens i sort que ha tingut aquella persona, fantàstic, però és molt més lògic intentar controlar i evitar les coses que són dolentes… Crec que fa falta una mica més de divulgació a tots els nivells.
Lucía Sapiña
Lucía Sapiña
«Internet és una gran eina de culturització, però també una forma d’escampar tota la informació errònia»
Hi ha encara molts mites sobre el càncer? Sí, sí. Sobretot, a nivell de tractament. Per exemple, el d’aquell fàrmac que les farmacèutiques no volen que es faci… Hi ha molts mites d’aquests… Internet és una gran eina de culturització, però també és una forma d’escampar tota la informació errònia. En gran part, aquesta gent agafa idees científiques correctes, que s’han vist al laboratori però que encara no s’han investigat prou, i te les venen ja com la solució al càncer. El problema és que els científics encara estem investigant amb tot allò… Part de la culpa crec que la tenim nosaltres mateixos perquè quan fem un descobriment tenim pressió pel nostre entorn, la universitat, de sortir a explicar-lo i, de seguida, qualsevol descobriment que fem amb el càncer és fantàstic, i vas al diari i qualsevol pot pensar que has descobert la cura al càncer cada setmana. A més, la gent té presa. Quan tu tens càncer no et serveix que et diguin que d’aquí a deu anys tindrem una resposta. Jo entenc que la gent vulgui provar qualsevol cosa però això permet que surtin una sèrie de personatges alternatius que estan fent moltes vegades un negoci increïble que, tot i estar basat en principis científics, no està ni molt menys comprovat que funcioni. I com es pot evitar això? Perquè és responsabilitat de tots: científics, mitjans de comunicació… Estic d’acord. I com ataques això? El meu granet de sorra és el que estic fent, sortint fora a explicar què fem al laboratori i crec que és una mica el que ens falta als científics: ser capaços de sortir a comunicar el que fem. No confiar només en el filtre dels diaris, perquè els periodistes científics fan tota la bona feina que poden, però també tenen les seves limitacions; no confiar en els serveis de premsa de la teva universitat; no deixar-te emportar per la glòria que puguis tenir de sortir a les pàgines del diari sinó explicar què vol dir cada cosa… Jo penso que la comunicació científica en aquest segle ha d’anar per aquí: la gent que realment té informació adequada ha de trobar la manera d’explicar-la al públic directament.
Vostè n’és un bon exemple. Pensa que el periodista ha perdut el paper tradicional d’intermediari? No necessàriament. Crec que és complementari. No voldria, ni molt menys, saltar-me la feina molt bona que estan fent alguns periodistes científics. El que crec és que hem de participar tots. L’error que hem comés els científics fins ara es no voler-nos implicar en la fase de divulgació, d’explicar a la gent què està passant. Podem fer-ho en coordinació amb els periodistes científics, directament a través de blogs, llibres, articles dels diaris… Hem de complementar-nos els uns als altres. No voldria dir que l’única solució sigui que els científics hagin de prendre les regnes. Moltes vegades, el que ens passa als científics és que no sabem comunicar perquè no és la nostra feina. Llavors moltes vegades necessitem ajuda, anar de la mà d’un divulgador, d’un periodista o d’algú que en sàpiga. Per tant, la combinació de les dues coses crec que és important. Vostè és un home de laboratori, què va despertar el seu interès per la divulgació mèdica? Va ser una mica de consciència social… sentia l’obligació de fer-ho. Però també m’ho vaig plantejar com una cosa divertida perquè com que m’agrada escriure, és una mica ajuntar les dues passions: l’escriptura i la ciència. Vostè escriu llibres de ciència i també novel·la. És molt diferent la preparació a l’hora d’abordar un tipus d’escriptura o un altre? Menys del que sembla. En els dos casos faig molta recerca prèvia. Intento llegir el màxim i després d’aquesta fase de preproducció, que és molt llarga, passo a la fase d’escriptura. La primera redacció la faig més ràpid i després m’agrada repassar i tornar a repassar, centenars de vegades si cal, fins que crec que el text ha quedat prou bé. Funciona bé deixar descansar el text, rellegir-te’l al cap d’un temps, donar a llegir els teus textos a certs lectors de prova amb qui tens confiança, escoltar les opinions de tothom, després decidir tu com va, discutir coses, veure com han reaccionat als teus textos anteriors… Una de les coses que m’agrada fer en la divulgació és que la història que estic explicant tingui una entitat narrativa literària pròpia, que sigui capaç de ser llegida com una història. I al revés, quan escric ficció, faig servir molt la lògica de la divulgació, de tenir-ho tot compartimentat, tots els forats tapats. Això m’ajuda molt a l’hora de planificar les històries de ficció.
Lucía Sapiña
Lucía Sapiña
Lucía Sapiña
