| Anna Mateu D’esquerra a dreta, Jaime Prats (El País), Martí Domínguez (Mètode), Agustín Domingo Moratalla (UIMP València), José Pío Beltrán (CSIC) i Miquel Calvet (CIBERER). Els participants en la taula redona van debatre sobre les relacions entre periodisme i ciència. |
||
|
La divulgació científica, la divulgació mèdica i el científic que divulga, tres visions que ahir per la vesprada quedaven representades a la taula redona «La ciència de la premsa: Reptes i tendències de la divulgació de la ciència», celebrada a la seu de la UIMP a València. En aquest acte, on es presentava el número 80 de la revista Mètode, hi participaren José Pío Beltrán, professor del CSIC i nou president de l’ European Plant Science Organization, Jaime Prats, periodista a El País, i Miquel Calvet, responsable de comunicació del Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Raras (CIBERER). Agustín Domingo Moratalla, director de la UIMP a València, presentà l’acte, i Martí Domínguez, director de Mètode, va fer les funcions de moderador d’una taula que pretenia seguir amb la tasca de tendir ponts entre dues cultures, la humanística i la científica. En la presentació dels participants, Martí Domínguez descrigué Jaime Prats com un exemple del periodista del futur, on el periodisme especialitzat tendeix a desaparèixer, però no per això es poden deixar de tractar temes especialitzats. El periodista, per la seua banda, confessà sentir enveja per Mètode, tant per l’espai que la revista dedica a la informació científica com pel temps destinat a treballar eixos continguts. Jaime Prats voldria fugir del periodisme que solament segueix l’agenda marcada, per donar un pas més enllà i arribar vertaderament al periodisme d’investigació, al periodisme en majúscules. Històries com l’epidèmia de la legionel·la a Alcoi o el cas Maeso és el que li agradaria veure publicat als diaris, afirmava, mentre reconeixia que això suposa dedicar un temps que no sempre és possible en la rutina dels mitjans convencionals. No obstant això, cal alguna cosa més que disponibilitat per saber comunicar ciència. Lloant professionals com el científic i periodista Javier Sampedro, Jaime Prats afirmà que «la clau de la divulgació està en establir relacions i en les metàfores encertades». Per a José Pío Beltrán, quan parlem de la relació entre ciència i premsa cal partir de la idea que hi ha molts motius perquè aquestes interaccions siguen conflictives. La primera, que «tots els científics tenim un ego molt gran». La solució passa per posar-se en el lloc de l’altre quan se li vol donar a conèixer certa informació, a més de ser rigorós i tenir plena confiança en el periodista. Pel que fa als periodistes, si bé reconeixia que allò ideal seria tindre en una mateixa persona la combinació entre comunicador i científic, davant la dificultat advoca per la formació de tàndems entre periodistes i científics, és a dir, associacions o unions d’ambdós perfils professionals. José Pío Beltrán feia també autocrítica de temps passats, recordant les temporades en què exigia llegir una publicació on es parlava d’ell abans que apareguera en la premsa. Aquesta pràctica, la de demanar als periodistes comprovar les històries en què apareixen citats els científics abans que es publiquen, la recull Hans Peter Peters al seu article «Les dues cultures». Durant la taula redona van ser constants les referències a continguts de la revista que porta el mateix títol. Per exemple, Agustín Domingo Moratalla ha apel·lat a l’alfabetització científica crítica, concepte que apareix també a La ciència de la premsa: Reptes i tendències de la divulgació de la ciència, reivindicant que cal transmetre a la societat un esperit crític. Miquel Calvet citava un altre article de la revista, concretament el de Pilar Perla, titulat «La conquesta del lector». El fragment escollit deia que «en una època en què, segurament, hi ha més periodistes especialitzats que mai, i per tant la possibilitat de fer un bon periodisme científic, i en la qual també millora a poc a poc l’actitud dels científics, creix alarmantment la precarietat». Així, el context econòmic actual i les rutines de les redaccions tenen un gran impacte negatiu en la divulgació científica, ja que els pocs periodistes que hi ha en plantilla han de treballar contra rellotge, sota la temptació de només copiar i enganxar. Comunicar ciència, però, és important. En el cas concret de la divulgació sobre malalties rares, perquè es tracta d’una eina que ha permès que els familiars d’afectats per aquestes malalties es puguen posar en contacte. En la taula redona també sorgiren temes com els transgènics, la selecció d’embrions o l’experimentació amb animals. Amb la bioètica com a teló de fons, al tancament de l’acte s’obria una nova porta per a que Mètode realitze un altre seminari a la seu de la UIMP de València, i qui sap si també un monogràfic. Perquè precisament unes jornades organitzades el passat setembre, i que reuniren acadèmics i professionals de diferents àmbits de la comunicació i la divulgació per a abordar diferents eixos temàtics al voltant de la comunicació científica, la seua presència en els mitjans escrits i les estratègies divulgatives per a la comunicació de la ciència, foren la llavor del monogràfic del número 80 de la revista i de la taula redona que ahir se celebrà. Ingrid Lafita. Periodista (València). |
«La taula pretenia seguir amb la tasca de tendir ponts entre dues cultures, la humanística i la científica»
«José Pío Beltrán advoca per la formació de tàndems entre periodistes i científics, és a dir, associacions o unions d’ambdós perfils professionals»
«La divulgació sobre malalties rares és una eina que ha permès que els familiars d’afectats per aquestes malalties es puguen posar en contacte»
|
|
