«El millor que un home pot fer
és aprendre per entendre,
perquè entendre és ser lliure».
Baruj Spinoza
Tres homes bevien en silenci. No s’assemblaven ni en el rostre ni en la indumentària Havien nascut el mateix any, el de la caiguda de Maastrich, i prop els uns dels altres, entre canals, vora mar. Bevien a poc a poc i no parlaven gaire perquè es veien sovint i es pensaven de vegades que ja s’ho havien dit tot. Altres vegades creien que encara s’ho tenien tot per dir, el que importava. De fet, que estiguessin els tres junts no era el més comú. El Jueu venia poc, no vivia a Delf, tampoc gaire lluny, i amb qui tenia més tractes era amb el Mercader. I el Mercader en tenia també de sovintejats amb el Pintor, per coses seves. De dos en dos es veien sovint. Tots tres junts, no tant. Era el Mercader qui quedava al mig, tant a la taula com a la vida, amb els seus dos amics, o coneguts, un a cada banda. Quan parlaven, si s’esqueia, es deien coses estranyes i incomprensibles, no els feia res que ningú dels voltants els sentís, perquè ningú no ho entenia. No pas per la llengua, que era la mateixa, tot i que el Jueu la parlava amb un lleu i melodiós accent estranger, potser meridional. Per les idees, que eren noves i tot just acabades d’arribar.
– De fet, tots tres ens dediquem al mateix ofici –va dir el Jueu, com una revelació.
– Potser tens raó. Però no ho hauria dit mai…
Ningú no ho hauria dit mai, perquè de fet era públic i notori que no es dedicaven al mateix ofici. Ni per guanyar-se la vida ni, quan ja se l’havien guanyades, per buscar la posteritat. El Mercader, òbviament, es dedicava a mercadejar. Venia i comprava teixits, brodats i botons a la botiga de Delf. El Jueu polia vidres i lents en el taller de Voorburg, una mica al nord d’aquí. El Pintor comanava l’escola de pintura de la seva petita ciutat. Aquests eren els seus oficis i els seus beneficis, quan n’hi havia. Però altres coses omplien de sentit la vida de tots tres, més enllà de la feina amb què es guanyaven el pa. El Mercader tenia la dèria de veure el que no es veu de tan petit o de tan llunyà, i amb les lents que polia ell mateix o que comprava a d’altres feia instruments de llauna desconeguts per poder observar la vida invisible que es movia inquieta en una gota d’aigua o de sang o per distingir els objectes celestes engrandits més enllà del punt minúscul d’una estrella. El Jueu n’hi havia venut algunes d’aquelles lents que feia servir per a veure-hi infinitament lluny o infinitament a prop. Però el Jueu, a més de polir els vidres, o potser mentre els polia, pensava el món i després escrivia el que n’havia pensat, no pas històries o preceptes, sinó filosofies sobre el que es veu i el que no es veu. De fet, el jueu llavors ja no era ven bé jueu, perquè els seus l’havien fet fora de la congregació, però potser de jueu no se’n deixa de ser mai, d’una manera o altra. I el Pintor? Doncs el pintor, a més d’ensenyar a pintar, pintava. Molt a poc a poc, precís i exacte, enamorat de la llum i del detall. I deien que el seu amic Mercader li havia construït un artefacte per ajudar-lo a posar damunt d’una tela plana les proporcions d’un món ple de volums, de clarors i de foscors barrejades.
– Per això dic que tenim el mateix ofici –va voler reblar el Jueu, el més amant de les paraules-, perquè cadascú a casa seva, però compartint les lents i el pensament, volem tots tres entendre com és el món, el que es veu i el que no es veu, i tal com l’entenem, explicar-lo. Mirar-lo amb els nostres ulls i les lents que hem triat i construït, no amb les forçades o les heretades.
L’aiguardent i les paraules solemnes afavoreixen la camaraderia entre els homes. Embriac de vi i paraules, el Jueu va continuar.
– Som, com si diguéssim, soldats d’un mateix exèrcit, però cadascú amb la seva arma. Els uns a cavall i els altres amb l’arcabús o la pica, però tots en la mateixa batalla. La guerra de la raó i el coneixement… –el Jueu no en sabia gaire, d’exèrcits, i va buscar els exemples a la babalà.
– Llàstima que la nostra batalla no tindrà un gran quadre que la commemori –era el Mercader el més presumit dels tres.
– D’una batalla no en sortirà mai un quadre que valgui res… –va remugar el Jueu.
– Em diuen que n’hi ha de bellíssims: quadres amb un munt de llances que parlen de batalles, encara que no se sap si de victòries o de derrotes –es va defensar el Pintor, en nom del seu ofici. Sabent de quadres que no havia pogut veure.
Van callar una estona, perquè no volien parlar per parlar, però la força del vi i la recança pel silenci, del que se sentien tots tres culpables per timidesa, va empènyer al Mercader, el menys tímid dels tres, a reprendre el fil.
– Ja ens en podries fer, un quadre de batalles, Pintor, de nosaltres tres, l’exèrcit de la Ciència i la Raó. No sé, com aquell que tenen a la seu de la milícia a Amsterdam, que es veu a tota una companyia sortint de ronda.
– Nosaltres no sortim de ronda. Bevem a una taverna. I tenim les nostres armes cadascú a casa seva, a les sales prop de les finestres –al Pintor ja li ballava alguna cosa pel cap.
– Els tres bevedors. Un homenatge a Bacus, amb una fulla de parra al cap cadascú –se’n reia el Jueu, que no s’hi veia de cap de les maneres.
– No, això no. Però va, sí, un retrat de tots tres junts. Pensa-hi, Pintor. Pensa com i quan i on, però estaria bé. També les nostres batalles mereixen la posteritat –el Mercader sí que s’hi veia.
– Tot això és vanitat de vanitats, la posteritat i la fama, els quadres i les batalles… Encalçar el vent… –va continuar rient-se’n el Jueu, sempre amic de dur la contrària.
Aquell dia ho van deixar córrer. Esgotada l’esgrima de l’exèrcit desarmat sobre les seves batalles compartides per conèixer el món amb els propis ulls, entendre’l amb la pròpia raó i explicar-lo amb les pròpies paraules, i esgotada també la insensata discussió sobre si això mereixia o no quedar falcat orgullosament per a la posteritat amb un quadre, no cal que sigui ni molt gros ni molt solemne, només cal que digui la veritat, van començar a parlar de les seves coses, de política i de religió, de les lents que feien els uns i els altres i les imatges noves del món minúscul i de l’univers immens que es podien descobrir rere els vidres convexos, amb l’entusiasme dels homes d’ofici per discutir-ne admirats de les eines i les manualitats. Però es veu que una llavor havia estat plantada en la recargolada imaginació del Pintor, que no volia pintar res en va, que volia que cada quadre digués alguna cosa per sempre, encara que calguessin ulls del futur per desxifrar-la. Devien haver passat setmanes, si no mesos, quan en la mateixa taverna, en la mateixa ronda dels tres, el Pintor va agafar la paraula sense mirar enlloc i ningú, com si mirés cap endins una cosa que només ell podia veure.
– Recordeu allò que vam dir un dia, que érem com tres soldats amb armes diferents del mateix exèrcit de la Ciència i la Raó, i que això mereixeria ser mostrat al món futur en la imatge d’un .. Doncs hi he estat pensant.
– Un retrat de tots tres? Com el de la ronda de la milícia, però sense arcabussos, només amb llibres i lents? Es va estarrufar el Mercader.
– Sí, i no. Un retrat de tots tres, però en un sol personatge. Que sigui, encara no sé com, tots tres a la vegada, i fos només un…
– El misteri de la Santíssima Trinitat –no havia perdut el Jueu el gust per fotre-se’n.
– Una sola imatge –va continuar el pintor a la seva, sense fer-li cas- que agafés coses de tots tres i en el fons ens retratés a tots a la vegada, perquè retrataria allò que compartim.
– No sé de què collons em parles, però em sembla bé –el Mercader volia sortir a un quadre del Pintor, sense pagar-lo. Encara que fos a terços.
El Pintor es va posar a descriure allò que s’imaginava. Un home prop d’una finestra, vestit d’estar per cas, sense barret i despentinat, envoltat dels instruments de la Ciència, ja mirarem quins haurien de ser. No se li veuria gairebé el rostre, de perfil, però rebria des de fora la llum enlluernadora del món veritable, del món real.
– La casa podria ser la meva, ja l’he pintada en altres quadres, seria el més senzill. Tu. Mercader, m’hauries de deixar els instruments amb què treballes, potser aquella esfera celeste que em vas ensenyar. I un vestit teu…
– I de meu què hi haurà? –irònic, encara, el Jueu.
– No ho sé encara. Els llibres, però no sé si se n’hauria de llegir el títol. O potser un quadre a la paret, alguna cosa que evoqui la teva set de coneixement…
– Moisès salvat de les aigües –va seguir el joc, sense creure-hi, el Jueu, a qui un dia els jueus havien fet fora de la sinagoga.
– I el rostre? De qui serà el rostre? –va reclamar el Mercader.
– De tots tres i de ningú. No es veurà clar. Tindrà trets de tots nosaltres. Però no us faré venir de models, hores i hores quiets mentre jo us dibuixo. Em miraré el meu, de rostre, al mirall i me l’aniré canviant amb la memòria dels vostres.
Els va semblar bé. I encara més perquè no havien de posar. El Mercader va dur a cal Pintor una bola del món, una capa blava, uns instruments del seu ofici secret de mirar el món, més del compte, no en calien pas tants, amb un parell passaven. El Jueu va dur alguns llibres de llom gruixut i pàgines esgrogueïdes i una estampa de Moisès salvat de les aigües que havia comprat no sabia on, només per mantenir la juguesca. El Pintor va plantar el cavallet prop de la finestra, esperant cada dia la llum precisa perquè cada cosa agafés el volum i la tonalitat imaginada. Havia pintat el quadre al cap abans de pintar-lo al llenç. De fet, al llenç el va pintar dues vegades, gairebé el mateix, canviant la disposició de les coses, els èmfasis i els instruments. Però pràcticament igual. Un home que a la llum del món volia fer servir els instruments de la Ciència i la Raó, les lents que ho fan tot més gran i més precís, els llibres on escriure-ho, per tal de saber, d’entendre i d’explicar. Ell mateix. Tots tres. El retrat de tres homes en un. El retrat del món. El retrat de la set i la fam de coneixement.
***
Els tres homes van morir, naturalment, però el quadre, de fet els dos quadres, els van sobreviure. Per això els havia fet el Pintor. Per això ho havien acceptat tots tres en les converses de la taverna. I potser no tothom que el veia sabia què volia dir, però tothom n’intuïa alguna cosa. La força d’un món que tot just naixia. La set de saber que s’havia engrandit. L’eina per entendre el món, que podia ser també l’eina per dominar-lo. Ho devia intuir també, tres segles després, el Gran Capità del Mal, que es va obsedir per posseir aquell quadre i fer-lo seu, potser perquè volia posseir també allò que el quadre representava, el coneixement, la ciència, els artefactes per conèixer el món i dominar-lo, i va arribar a tenir el quadre i va arribar a marcar-lo al dors amb el senyal del Mal, perquè estava guanyant i creia que guanyaria per mil anys la lluita eterna entre la Maldat i la Compassió i volia la Ciència i el coneixement al seu servei. Però ell va perdre la seva batalla d’aquesta guerra eterna i amb la batalla va perdre el quadre i la vida. Però el quadre encara és allà, amb la seva esfera del món, els seus instruments de la raó, la seva al·legoria de la veritat sortida de les aigües, amb la bellíssima llum que entra per una finestra i tot ho il·lumina.
