Un estudi estima en un miler les morts en els pròxims anys per exposició a l’amiant

amiant1
Alfredo Menéndez Muros
El Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de Granada, Alfredo Menéndez-Navarro, ha dirigit un projecte d’investigació sobre els riscos de l’amiant.

Malgrat que l’amiant té prohibida la seua comercialització a Espanya des de 2002, es preveu que en el pròxim quinquenni (2016 –2020) moren un miler de persones per tumors de mesoteli a causa de les exposicions a aquest material durant las dècades dels setanta, huitanta i noranta. Aquesta estimació s’ha realitzat en el marc del projecte d’investigació sobre els riscos de l’amiant, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i dirigit pel catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de Granada Alfredo Menéndez-Navarro. L’historiador, que ha col·laborat amb l’epidemiòleg Gonzalo López-Abente, afirma que encara que és cert que en aquest mateix treball comença a veure’s cert decreixement en les taxes de mortalitat «es constata que fins 2030 se seguiran produint morts vinculades a exposicions a l’amiant que es realitzaren en els anys setanta, huitanta i noranta». 

Aquestes van ser algunes de les dades que va exposar Alfredo Menéndez-Navarro en la conferencia «Amiant: de problema laboral a risc ambiental, 1960-1980» que va inaugurar el cicle de seminaris de l’Institut d’Història de la Ciència i de la Medicina López Piñero. Segons l’Organització Mundial de la Salut, es calcula que 125 milions de persones estan exposades laboralment a l’amiant. En l’any 2004, el mateix organisme estimava en 107.000 els morts per exposicions laborals a aquest material. En el Regne Unit, segons els propis registres del país, es produeixen 3.500 morts a l’any per aquest problema. «Per tant, continua sent un problema del passat, del present i, lamentablement, del futur», indicà Menéndez-Navarro.

Un material «màgic»

L’amiant, també conegut com asbests, és un conjunt de materials fibrosos, amb qualitats ignífugues i de baix preu. Aquestes característiques el convertiren en un material «màgic» que es va incorporar a nombrosos productes manufacturats i processos industrials. S’anunciava com el material de la modernitat, del progrés. «L’altra cara de la moneda és que, indefectiblement, l’exposició a l’amiant comporta una càrrega de malaltia; fonamentalment, patologies de caràcter respiratori [fibrosi pulmonar difusa] i oncològic [carcinoma de pulmó i tumor de mesoteli]», assenyalà Menéndez-Navarro.

 

 

«Segons l’Organització Mundial de la Salut, es calcula que 125 milions de persones estan exposades laboralment a l’amiant»

amiant2L. Sapiña
Alfredo Menéndez-Navarro, durant la seua conferència, on va explicar com l’amiant va passar de risc laboral a ambiental en els anys de la Transició democràtica.
 

 

 

«L’amiant continua sent un problema del passat, del present i, lamentablement, del futur»

Fins a mitjans dels setanta no hi va haver consens internacional sobre els riscos cancerígens de l’amiant. Una vegada quedà establert que no hi havia dosis segures d’exposició per als treballadors, la indústria desenvolupà l’estratègia de generar incertesa científica. Així, va al·legar que el problema estava en l’amiant blau i deixava fora l’amiant blanc, que era el més emprat.

A Espanya, les alarmes internacionals sobre el risc cancerigen de l’amiant no es traduïren en la realització d’estudis específics per part de l’administració ni de les empreses del sector. Només es realitzaren estudis d’incidència en províncies com Barcelona, amb una alta concentració d’exposats, o en sectors como el fibrociment o la construcció naval. Estudis que, donades les limitacions del seu disseny, donaren taxes d’afectació molt baixes. Un cas singular va ser la província de Biscaia, on la figura del doctor Luis López-Areal del Amo va ser determinant per a estimular el reconeixement dels afectats per asbestosi com malalts laborals.

De la fàbrica al carrer

A pesar de la poca repercussió del tema a Espanya, la situació canvia a mitjans dels setanta, coincidint amb el final del règim franquista i, segons Menéndez-Navarro, «amb el pes que els grups sindicals van a donar-li al problema de l’amiant». La batalla que presenten els sindicats, inspirats en el moviment obrer italià, planteja l’abordatge global dels factors de risc. D’aquesta manera, amplien la necessitat de considerar no només als treballadors sinó a les seues famílies i els entorns laborals. El problema ja no és un tema de les fàbriques sinó que ix al carrer.

A partir dels 80, els mitjans de comunicació incorporen aquesta dimensió ambiental al risc laboral. Las notícies que Alfredo Menéndez-Navarro ha analitzat en alguns mitjans com ABC, El País, La Vanguardia o la revista Interviú «emfatitzen els riscos no només per als treballadors, sinó per a la població en general».

Aquesta aposta per la dimensió ambiental dels sindicats, junt amb el ressò que troba en la premsa i la normativa de 1984 sobre Treballs de Risc amb amiant, té l’efecte de minimitzar els riscos laborals de l’exposició al material. A pesar de tot, Menéndez-Navarro considera que l’amiant «ha sigut un poderós agent de conscienciació social al voltant de l’impacte ambiental de l’activitat industrial».

El vídeo de la conferència pot consultar-se des del canal MMedia de la Universitat de València.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode, Universitat de València.
© Mètode 2013

 

 

 

«La indústria desenvolupà l’estratègia de generar incertesa científica»

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.