Exastronautes rimadors

Renunciar a la condició de marcià no deu ser fàcil. Antònia Font, que ara reclamen el passaport de la Terra, en són una bona prova. Per a la premsa, parlar de la seua música sense fer referència a un espai exterior replet d’extraterrestres i robots ha estat un repte. Molts periodistes han insistit una vegada rere l’altra en atribuir al grup una procedència alienígena. La culpa d’això es troba, en part, en una discografia que mostra una gran fascinació per temes astronòmics. No costa trobar exemples, especialment en els primers discos. Des de les cançons en què els motius espacials són només una excusa per parlar de qüestions més o menys quotidianes (Tornar a sa Terra, Ses estrelles des cel, Asteroide núm. 15000, Amazones a sa lluna…) fins a les que barregen conceptes científics amb el llenguatge poètic que caracteritza els inicis del grup. Entre aquestes últimes podríem incloure la joiosa L’univers és una festa («Sa rotació gairebé no se nota / ningú no ha vist sa translació / perquè ens aplega en haver dinat / quan feim horeta») o la tercera part de la trilogia Cibernauta Joan, en què el protagonista es converteix en un cosmonauta accidental que arreplega partícules a la Lluna per a un misteriós experiment. Ambdues cançons es troben dins el lluminós i ja llunyà disc homònim Antònia Font (DiscMedi / Blau, 1999), el debut que deixava entreveure l’ascens espacial que viurien els mallorquins. Un deliri còsmic que arribaria al seu punt àlgid amb el quart disc del grup, Taxi (DiscMedi / Blau, 2004), l’àlbum que representa el cim de la seua carrera i, si es permet l’entusiasme, un dels majors assoliments de la música escrita en català.

Concebut com una obra conceptual, Taxi conté dèsset cançons que s’estructuren en quatre parts amb títols propis. La primera part (Dos souvenirs de la Terra) i la tercera (Viatges i postals de la Terra) alberguen algunes de les cançons més efectives del disc, que es presenten dins el conjunt com els records plens de melangia d’algú que s’ha vist allunyat del planeta blau. Però la vessant més interessant des del punt de vista astronòmic es troba en el viatge espacial d’aquest personatge imaginari, que queda reflectit en les altres dues parts de l’àlbum. A la segona (Recital del robot i l’astronauta) els mallorquins deixen anar sense complexos la seua obsessió per l’exploració espacial, que es combina amb una altra passió recurrent en la seua discografia, la robòtica, que per ara deixarem de banda. El tall Armando Rampas, que podria ser el nom del protagonista del disc, ens explica la història d’un cosmonauta que emprèn el seu primer viatge a l’espai («Planeta blau i blanc, adéu des d’allà dalt / demà respiraré èter gasificat»). Una aventura que es reprèn a La vida de l’astronauta, que narra les vivències del viatger, abandonat per la tecnologia en la immensitat d’un singular univers de formes desconegudes. L’aventura continua amb Extraterrestres, una cançó de benvinguda als éssers d’altres planetes que faria les delícies de Carl Sagan, amb un discurs més eficaç que el missatge d’Arecibo, la placa de les missions Pioneer i el vinil d’or de les Voyager junts: «Hola què tal / som es vostres amics de sa Terra / un planeta de pols i de merda / d’un inhòspit sistema solar». L’acte tanca amb Vehicle lunar, una peça instrumental d’una gran bellesa que dura només trenta-sis segons.

«El debut d’Antònia Font deixava entreveure l’ascens espacial que viurien els mallorquins. Un deliri còsmic que arribaria al seu punt àlgid amb el quart disc del grup, Taxi»

«Els mallorquins deixen anar sense complexos la seua obsessió per l’exploració espacial, que es combina amb una altra passió recurrent en la seua discografia, la robòtica»

Astronauta rimador és l’esbojarrat tema que enceta l’última part del disc (Gran final l’hotel Galaxi), amb una lletra recitada que explica, fent servir grans dosis de sentit de l’humor i lirisme, les misèries que es viuen dins d’una particular nau espacial en veu d’un veterà cosmonauta cansat de les insuficiències burocràtiques i tecnològiques. En aquest moment el viatge pren un to més amarg que es reflecteix en la instrumental Cosmos immutable i, sobretot, en Càpsula d’emergència, un tema asfixiant en el qual l’explorador espacial expressa la seua soledat i la determinació de la seua missió («Bullen partícules d’H2O al sòtil despintat / entre sistemes solars, entre l’espai perdut. / L’astronauta camina amb la seguretat de saber / que els ampers són el voltatge partit per la resistència»). El disc tanca amb la mítica cançó d’Stevie Wonder I Just Called to Say I Love You, que resta dramatisme al desenllaç i sembla voler expressar les últimes paraules de l’astronauta just abans del seu incert final. Així donen per acabat Antònia Font el seu periple espacial. L’obsessió per l’astronàutica ja no estaria tan present en els següents discos, potser pel temor del grup a ser encasellat.

CANÇONS QUE TOT HO TRAVESSEN

Amb l’arribada del sisè treball d’estudi, Lamparetes (Robot Innocent, 2011), Antònia Font van deixar definitvament de banda tot allò relacionat amb l’espai exterior per centrar-se en qüestions més terrenals. Aquest disc, amb un rerefons d’oda als pioners, representa també l’abandó del característic llenguatge poètic que el grup havia emprat fins el moment, que es dissol en benefici d’un to narratiu més explícit. Un canvi que els va fer perdre en singularitat i que va obrir les fronteres del peculiar univers que havien forjat. Lamparetes és un cant al progrés, als agosarats que fan coses quan encara semblen impensables. Però no conté cap referència a la ciència més enllà de l’enumeració d’invents de la humanitat que forma part del tema Coses modernes. Sí que se’n troben a Vostè és aquí (Robot Innocent, 2012), que representa un gir inesperat més en la seua carrera. Entre les quaranta cançons curtes que conté l’àlbum hi ha Neutrins, un tema que naix de l’afició del compositor del grup, Joan Miquel Oliver, a les revistes de divulgació científica. Segons expliquen en una entrevista publicada en el número 204 de la revista Enderrrock, la cançó és una resposta a la fascinació que van sentir quan van descobrir la capacitat dels neutrins per travessar-ho tot. Una qualitat que també té la seua música. Perquè, per molt que ells s’entesten, les cançons d’Antònia Font tenen ecos que ressonen a móns llunyans en els nostres mapes mentals, sense importar si parlen de l’espai exterior, de les profunditats marines o de casa nostra. Extraterrestres o no, el seu peculiar llenguatge és capaç d’arribar-nos d’una manera més suggestiva que evident, però igualment efectiva. Els concedim, si insisteixen, la condició d’humans. Però que no intenten adaptar el seu univers als nostres estrets esquemes. De vegades, això ho saben bé els astrònoms, hi ha certa bellesa en el fet de no acabar d’entendre-ho tot.

Per escoltar:
Taxi (DiscMedi / Blau, 2004), d’Antònia Font.

Felip Pineda. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de València.
© Mètode 2013.

«Lamparetes representa l’abandó del característic llenguatge poètic que el grup havia emprat fins el moment, que es dissol en benefici d’un to narratiu més explícit. Un canvi que els va fer perdre en singularitat»

«Entre les quaranta cançons curtes que conté Vostè és aquí hi ha Neutrins, un tema que naix de l’afició del compositor del grup, Joan Miquel Oliver, a les revistes de divulgació científica»