La ciència és complexa. Abasta un munt de branques diferents, des de l’astronomia fins a la neurobiologia passant per la bioquímica, la botànica o la física teòrica. La podem explicar mitjançant teories, fórmules plenes de lletres gregues o matemàtiques, les temudes matemàtiques… Definim una teoria com una idea proposada per una persona dedicada a la ciència, la qual ha sigut suficientment contrastada mitjançant el mètode científic per a poder assegurar la seua veracitat. Hi ha teories que han passat desapercebudes en la història o, fins i tot, que han sigut rebutjades al demostrar-se que hi havia errors en elles. En canvi, hi ha d’altres que no només han perdurat sinó que han passat a formar part d’una mena d’Olimp de la ciència. Aquestes segones, es defineixen per ser àmpliament conegudes i més o menys enteses per una gran part del públic. Dins d’aquest grup de privilegiades podem trobar, per exemple, la teoria de l’evolució per selecció natural de Charles Darwin, la teoria de la relativitat d’ Albert Einstein o la de la gravitació universal d’Isaac Newton.
Les teories científiques necessiten ser explicades i transmeses. Els divulgadors científics som un dels principals canals pels quals circula aquesta informació, tasca que fem amb cura per no caure en l’error de banalitzar el missatge o simplificar-lo en excès.
Mites i llegendes sobre les plantes
Al Jardí Botànic de la Universitat de València hi treballem un nombrós grup de divulgadors els quals estem acostumats a enfrontar-nos amb situacions canviants i curioses. Sovint, els visitants que acudeixen no han rebut formació prèvia sobre plantes, raó per la qual ens plantegen preguntes que tenen més a veure amb llegendes i narrativa popular que amb la ciència.
Elements decoratius en el Jardí Botànic. Foto: Concha Molina.
El primer que atrau la gent té a veure amb la curiositat que desperten les plantes exòtiques. «Teniu ací cap baobab?», «i plantes carnívores?», ens pregunten. Encara així, les espècies més buscades i per les quals tothom demana són aquelles que serveixen com a drogues, com és al cas del Cannabis o del «peyote».
Un altre fet que sorprén, és la gran quantitat de persones que pregunten sobre el mobiliari urbà del Jardí. Persones a les quals els resulta estrany que els bancs estiguen pintats de blanc, o que toquen de forma insegura les torretes de color gris que tenim com a llums. La curiositat per alguns elements decoratius fa que molts es pregunten sobre els cristalls de color verd botella que hi ha exposats enfront dels hivernacles menuts, debatint entre ells mateixos si es tracta de trossos de meteorit, obsidiana o ambre.
«La major referència sobre plantes carnívores que tenen els escolars ve del clàssic joc de Nintendo Super Mario Bros»
Altres vegades ens plantegen dubtes d’àmbit més aviat fantàstic o místic, com: «Puc abraçar l’arbre perquè se senta millor?» o «aquests altaveus [ubicats a l’hivernacle tropical] són per a posar música i que cresquen millor les plantes?». Però la pregunta del milió, sense cap dubte, la plantegen els escolars quan accedeixen a l’hivernacle de les plantes carnívores: «Si les toque, em mengen la mà?». És molt comprensible, ja que la major referència sobre plantes carnívores que tenen ve del clàssic joc de Nintendo Super Mario Bros on, per poder pujar de nivell, cal superar un conjunt d’obstacles entre els quals trobem unes plantes carnívores gegants amb dents i llengua.
Qüestionant l’evidència
Totes aquestes qüestions normalment resten com simples anècdotes, però de vegades hi ha dubtes que se’ns queden gravats. Per exemple, aquelles intervencions que qüestionen el discurs de l’educador o que directament neguen el que aquest explica tot i basar-se en teories científiques àmpliament acceptades.
L’exemple més representatiu d’aquest fet ens ocorregué en l’escoleta que realitzem durant els períodes vacacionals. Estàvem explicant l’evolució del coneixement biològic des del neolític fins a l’actualitat, fent una mena de repàs històric dels biòlegs més influents i les seues teories. Ens trobàvem al segle XIX i acabàvem d’utilitzar dos dies per a explicar qui era Charles Darwin, comentar la seua vida i, sobretot, explicar el darwinisme fent notar les discrepàncies entre aquest i Jean-Baptiste Lamarck o Alfred Wallace. En acabar s’havia creat una mena de debat espontani entre els mateixos alumnes que comentaven dades evolutives o el fet que a Darwin el caricaturitzaren com un mico. De sobte, un alumne alçà la mà demanant el torn de paraula. Quina va ser la meua sorpresa quan exclamà: «Em sembla normal que la gent de l’època no el prengués seriosament; a la fi, no podem vindre del mico. Mon pare diu que segueix sent una teoria no demostrada». La meua resposta va ser: «Doncs, si anem més enrere, podríem dir que venim d’una espècie de musaranya prehistòrica».
Uns visitants dibuixen el paisatge en el Jardí Botànic. Foto: Concha Molina.
Un altre exemple semblant va ocórrer a un taller en què parlàvem dels cultius on l’ésser humà havia realitzat selecció artificial i aprofitàrem per a explicar els aliments transgènics. Qui més qui menys, qualsevol persona té a la ment una definició de què són, però a vegades aquestes percepcions s’enterboleixen amb idees falses inculcades des de diversos àmbits sobre la modificació genètica i la producció d’organismes genèticament modificats (OGM).
«A mi no m’agraden les fruites transgèniques», «les tomaques transgèniques no tenen gens», «el menjar transgènic no és bo per a les persones» o «jo no menge transgènics perquè faig agricultura ecològica» són algunes de les frases que he escoltat a diferents classes o tallers. De fet, he preguntat com són els aliments transgènics i més d’una persona m’ha contestat que imagina un aliment normal però amb uns bacteris o virus o alguna cosa menuda dins a mode paràsit que és allò que el transforma en transgènic. El que he comprovat és que resulta complicat explicar aquests temes sense que la gent no es pose en mode defensiu, com bé ha demostrat el bioquímic i divulgador J. M. Mulet.
«A cap alumne se li ocorreria negar la teoria heliocentrista»
A cap alumne se li ocorreria negar la teoria heliocentrista. La lluita de Nicolàs Copèrnic i Galileu Galilei segueix regent i present a les aules de les escoles. «Això està més que clar, és obvi» contestaven els alumnes durant una altra setmana on fèiem un repàs històric semblant al ja esmentat però centrant-nos en la física. Per què aleshores en biologia encara sorgeixen tants dubtes?
Seria reconfortant fer entendre a una persona que estava equivocada, que aquesta se sorprenera amablement i, fins i tot, agraira la informació. De la mateixa manera que nosaltres ho fem quan ens parlen d’altres matèries que no dominem. Precisament en aquesta dualitat ensenyar-aprendre i en la gratitud mútua es basa el nostre treball i el de qualsevol persona que es dedique a la divulgació de la ciència.
