Félix i l’Albufera

«En l’Albufera s’estan vessant residus de fàbriques, s’estan vessant filtracions de DDT dels arrossars, s’estan vessant substàncies que no només acaben amb la puresa de les aigües sinó que maten la fauna ictiològica de l’Albufera.» Amb el seu peculiar estil, Félix Rodríguez de la Fuente denunciava així l’estat en què es trobava l’Albufera de València als anys setanta en un episodi del seu programa Vida salvaje en TVE.

«Serien igualment efectives avui dia les paraules d’un naturalista a la televisió o la campanya mediàtica d’un diari local per a poder salvar l’Albufera?»

Era el 28 de juny de 1970, i allò que el naturalista deia per primera vegada en televisió era el que li havien traslladat  científics i naturalistes valencians com Ignacio Docavo o Miguel Gil Corell: el pèssim estat de conservació de l’Albufera. Una denúncia que es venia fent des de fa anys des dels àmbits científics, però que fins a aquest moment no havia trobat pràcticament cap ressò als mitjans de comunicació.

El programa, que no s’havia pogut tornar a veure després d’aquella primera emissió, ha estat recuperat ara per la Fundació Global Nature i la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente, junt a altres fragments audiovisuals on el conegut naturalista fa referència a l’Albufera, i es va poder veure durant l’última edició del Festival Amfibi, organitzat per la Fundació Assut a la Trilladora del Tocaio al Palmar.

Però als anys setanta, la contaminació no era l’únic problema al qual s’enfrontava l’Albufera, un dels aiguamolls més importants de la península per la seua biodiversitat i riquesa ecològica. En el context del boom turístic i de la construcció, als anys seixanta s’havia aprovat un pla per urbanitzar la Devesa del Saler, la franja boscosa que separa l’Albufera del mar Mediterrani.

«La Devesa del Saler, el pinar de Pinus halepensis, aquest bosc, aquesta comunitat de plantes mediterrànies verdaderament única en la península Ibèrica, també ha de conservar-se en tota la seua integritat perquè forma part de l’àrea de l’Albufera de València.» Així explicava Rodríguez de la Fuente la importància ecològica del bosc de El Saler, per fer una advertència final: «Seria tremendament perillós alterar el que resta ja d’aquesta bella Devesa del Saler.»

Segons Odile Rodríguez de la Fuente, filla del conegut divulgador de la natura, aquest programa mostra «un factor fonamental del canvi de pensament que s’estava produint». La vicepresidenta de la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente opina que «el fenomen Félix Rodríguez de la Fuente diu molt més dels espanyols que del propi Félix, ja que buscaven una finestra per a donar veu a aquestes inquietuds, com demostra el cas del Saler».

L’inici de l’atenció mediàtica al Saler

Les paraules de Félix Rodríguez de la Fuente no van ser ben rebudes per les autoritats locals i pels diaris valencians, que van criticar durament el naturalista a través de diversos editorials en premsa. Una de les qüestions on els mitjans van posar més el focus va ser la proposta per part del presentador d’ubicar una reserva d’animals africans en el bosc de la Devesa, per evitar la seua destrucció i al temps compaginar-ho amb els fins turístics.

Així, Rodríguez de la Fuente proposava la introducció «d’espècies africanes com les girafes, els rinoceronts negres, els òrixs, les grues coronades, altres classes d’antílops, els flamencs, els ànecs que ja hi viuen, els marabús… perquè en l’anomenat safari fotogràfic, en aquest paratge incomparable, poguera haver un complement meravellós del que és l’Albufera de València i del que és la costa del Mediterrani espanyol en quant a autèntica mina, autèntic far que crida als turistes de tot el món». Una proposta que difícilment s’entén des de la perspectiva actual, però que potser entroncava amb la línia que havia defensat el propi Ignacio Docavo, que buscava una nova ubicació per al zoo de València que dirigia.

En tot cas, aquesta emissió va ser la primera vegada que la urbanització es qüestionava públicament en els mitjans de comunicació, ja que fins aleshores el pla era àmpliament acceptat per grans sectors de la societat, que l’entenien com un sinònim de progrés i de beneficis econòmics. L’emissió de Vida salvaje va servir per subratllar la importància ecològica de l’espai i la seua íntima relació amb l’Albufera de València.

Pocs anys després, entre 1973 i 1974, el diari Las Provincias va emprendre una campanya contra la urbanització, donant veu als científics i al moviment ciutadà i ecologista que havia crescut per a defensar el Saler, i que finalment aconseguí que la urbanització no es duguera a terme. Les seues petjades encara estan presents al paisatge de la Devesa, però la mobilització va crear el clima necessari perquè, ja en democràcia, l’Albufera i la Devesa foren declarades Parc Natural i protegides definitivament en 1986. Malgrat això, tal i com l’arquitecte Carles Dolç va recordar durant el Festival Amfibi, «les pressions urbanístiques han continuat i continuaran sobre l’Albufera». Serien igualment efectives avui dia les paraules d’un naturalista a la televisió o la campanya mediàtica d’un diari local per a poder salvar aquest espai natural dels seus reptes actuals i futurs?