Feminismes i maternitat

La historiadora francesa Yvonne Knibiehler, icona i referent per a alguns corrents del feminisme, afirmà que «el feminisme hauria de repensar la maternitat». Precisament això, reflexionar i debatre sobre la maternitat des del feminisme, és el que es va fer el passat 23 de febrer al Paranimf de la Universitat de València, al Centre Cultural La Nau. Aquesta sala, també coneguda com El Teatre Acadèmic, que data de meitat de segle XVII i on destaca la seua ornamentació a base de pintures amb l’efígie de distingits personatges que han estat lligats al món acadèmic –per descomptat, tots barons–, fou i continua sent escenari d’actes solemnes, com els antics debats en llatí o els actuals actes d’obertura del curs acadèmic.

Berta Chulvi, periodista i doctora en Psicologia Social, va ser l’encarregada de moderar el debat «Reflexions feministes sobre la maternitat», organitzat per la Nau de la Igualtat. Chulvi va definir l’acte com una fita històrica, assenyalant la importància de la realització d’aquests tipus de debats en llocs amb una càrrega simbòlica tan especial com aquesta sala. Seguidament, presentà les quatre ponents i membres de la taula, que van introduir el debat amb reflexions sobre la maternitat, cadascuna des del seu àmbit d’estudi i des de la seua experiència professional i vital.

Fotografia de Miguel Lorenzo

Ana Marrades Puig, professora de Dret a la Universitat de València i autora de Luces y sombras del derecho a la maternidad, va insistir en la necessitat de canvis constitucionals que introduisquen drets entorn a la maternitat, i de superar concepcions excessivament simplistes sobre aquesta: «La decisió de ser mare no és una qüestió d’instints, tant l’opció de ser mare com la de no ser-ho ha d’estar reconeguda.»

Patricia Merino Murga, antropòloga social i autora del llibre Maternidad, igualdad, fraternidad, reflexionava sobre la relegació de la maternitat dels programes polítics i la relació entre maternitat i món laboral en un sistema capitalista neoliberal. Afirmà que «un discurs feminista solvent ha de dedicar una part important a la maternitat» i que «les actuals polítiques de conciliació porten a la marginalització i la banalització de la criança». A més, apuntà la necessitat de revisar idees susceptibles d’haver sigut pervertides, afirmant que «s’ha utilitzat el feminisme, associant la plena dedicació a l’esfera laboral de les dones com a condició de la seua independència, per a fomentar el neoliberalisme.»

Tot seguit, la doctora en Ciències de la Comunicació i professora a la Universitat Jaume I, María Lozano Estivalis, autora dels llibres Mujeres autònomas, madres automáticas i La maternidad en escena: mujeres, reproducción y representación cultural i coordinadora del monogràfic Tot sobre la mare de la revista mètode, reflexionà sobre la construcció de relats sobre la maternitat als mitjans de comunicació. Es manifestà preocupada per «com s’ha instal·lat la idea que la pròpia subjectivitat és completament customitzable». I afirmà que la seua experiència com a mare modula els seus pensaments com a feminista. Finalment, fent referència a una famosa màxima del feminisme, assegurà que «allò personal és polític, però els feminismes també haurien de pensar que allò polític és personal».

Fotografia de Miguel Lorenzo

També formà part de la taula rodona Sara Jort Povea, psicòloga per la Universitat de València i psicoterapeuta Gestalt, que tractà la qüestió de la violència obstètrica en relació a la tecnificació i medicalització de la maternitat, denunciant diverses pràctiques obstètriques a España amb importants contraindicacions. Afirmà que les dones són presentades como incapaces en totes les fases de la maternitat, però responsables al mateix temps. En aquest sentit, el mateix part pot ser un bon exemple: «Les dones no es presenten com a protagonistes, quasi sempre pareixen en horari laboral».

Finalment, quan es va obrir el torn de paraula entre els nombrosos assistents, les intervencions propiciaren l’aprofundiment en algunes qüestions, per exemple sobre la figura de la mare com a subjecte polític, sobre els models de cures i corresponsabilitat als països europeus o sobre el concepte de «cuidadania», establert a partir del joc de paraules entre ciutadania i cura. Per tal de concloure, la moderadora va haver de recordar diverses vegades que ja estàvem sobrepassant en excés l’horari establert per al debat. Un fet que evidencia la necessitat de comptar amb espais per a la reflexió i el diàleg, on siga possible seguir polemitzant sobre elements clau del pensament feminista.