|
Després de tres dies intensos de debat i posada en comú, la comunitat científica que compon la Xarxa Nacional de Científics Emprenedors ha fet un pas endavant per a diagnosticar quins obstacles dificulten l’emprenedoria científica a Espanya, és a dir, la creació de negocis empresarials la base dels quals és l’aplicació de la ciència. El I Congrés Nacional de Científics Emprenedors, que la Universitat de València va acollir entre el 7 i el 9 de novembre, va aconseguir reunir a més de 200 congressistes, la qual cosa va significar «un èxit de convocatòria» segons l’organització. Els assistents i les més de 50 empreses representades van escoltar 80 intervencions entre ponències i comunicacions orals. Una de les activitats que més expectació va generar entre els participants va ser la trobada organitzada entre científics que ja es van llançar en el seu moment al món empresarial i aquells que ho estan fent ara o s’ho estan plantejant de cara a un futur no llunyà. Al Parc Científic de la Universitat de València, lloc que fusiona ciència i empresa, es donaren cita els congressistes per a compartir les seues vivències, tant èxits com fracassos. La màxima és simple: no ensopegar dos cops en la mateixa pedra. Per això sempre és important tenir en compte a la veu de l’experiència, personificada en els cinc participants d’aquest taller de mentoring sota el lema «No repetesques els meus errors». Consell d’emprenedor sÈnior Com a moderador, l’encontre va comptar amb el professor Agustín Escardino, un vell conegut dins del món acadèmic i universitari (fou vicerector de la Universitat de València), qui a més presidia el Comitè Científic del Congrés. Aquest científic valencià, doctor en Ciència Químiques per la Universitat de València, i actualment professor emèrit de la Jaume I, ha sigut guardonat amb el Premi Nacional d’Investigació Juan de la Cierva que concedeix el Ministeri de Ciència i Tecnologia, i el Premi Jaume I d’Investigació i Noves Tecnologies que atorga la Generalitat Valenciana. A més, posseeix una llarga trajectòria que li ha donat la seua àmplia experiència en el món empresarial, –les seues primeres passes en negocis de base tecnològica es remunten a 1989–, motiu pel qual s’alça com a un vertader referent i emprenedor sènior. Ha participat activament en la creació de tres iniciatives empresarials, de les quals «dos no van tenir l’èxit esperat». Com cobrir-se les esquenes per a evitar, en la mesura que siga possible, sorpreses inesperades? Segons Escardino, el primer que un emprenedor hauria de plantejar-se és si el producte en què se sustentarà el seu negoci, l’article o servei que comercialitzarà, és competitiu. I la forma més segura de constatar-ho és duguent a terme el pertinent estudi de mercat sobre la possible accepció del producte entre els potencials compradors. «Fins i tot la millor idea pot fracassar si no és competitiva», va advertir. La següent clau, segons l’investigador, consisteix a «il·lusionar un grup de persones adequat per a poder desenvolupar el projecte», ja que idees impulsades entre un o dos investigadors veurien l’èxit amb majors dificultats. I perquè el negoci capte la il·lusió de socis, Escardino va recomanar la participació accionarial com a mètode més efectiu. S’intenta aconseguir que «no es consideren assalariats quan treballen per a l’empresa, sinó participants actius en el projecte que creguen en les seues possibilitats d’èxit», va explicar. Fixar objectius i liderar el negoci Tot científic ha de tenir en ment que per a emprendre és necessari «tenir els objectius extraordinàriament clars». En aquests termes es va pronunciar Javier Calpe, professor titular del Departament d’Enginyeria Electrònica de la Universitat de València. Aquest docent, que duu immers en el sector privat setze anys, es responsabilitza actualment del disseny de la multinacional Analog Devices, productora de dispositius semiconductors. Sense un marc d’actuació perfectament definit, es corre el risc de caure en un problema de lideratge, precisament un handicap que Calpe va experimentar en el passat i va dur la seua idea empresarial al fracàs. Basant-se en les seues vivències, va aconsellar els científics assistents no quedar-se en un segon pla dins de l’empresa. «Podem matar la iniciativa si no la liderem per por a passar per damunt dels demés. La resta de membres espera de tu que prengues decisions, i si no es prenen pot incórrer-se en un buit de poder on ningú s’atreveix a dir res, creant una situació absurda», va explicar. Dit d’altra manera, llançar un projecte exigeix ser «absolutament parcial» al respecte i «fer el possible per afavorir-lo», va sentenciar. També va instar als presents en l’auditori a prevenir una dependència excessiva en l’administració, més tenint en compte que «entreguen els diners dels premis tres anys després, quan ja no el necessites: o et sobre, o t’has arruïnat». La importÀncia de formar-se Des d’una perspectiva més recent, dos científics que emprengueren fa pocs anys van intervenir també en el col·loqui per aportar la seua visió. Mª Carmen Álvarez, sòcia fundadora de Valentia Biopharma, va aprofitar la seua oportunitat per a crear un projecte empresarial fa sis anys, quan encara era estudiant de Biologia en la Universitat de València. «Era totalment inconscient d’on m’estava ficant», va recordar. Però la jove té molt clar, i així ho va transmetre als assistents al congrés, que l’aventura en el sector privat requereix molt de compromís. «Per emprendre clar formar-se molt, només tenir una bona idea no implica impulsar un bon negoci», va avisar. Posseir coneixements de màrqueting és l’assignatura pendent dels científics, però perquè una idea tinga èxit «cal saber vendre-la», va resumir Álvarez. Amb aquesta fi, més enllà d’una bona formació, és necessari també «conèixer cada detall del mercat». D’aquest mode, un pla de negoci resulta una informació molt útil per evitar determinats problemes en el futur. «Si tinguera que repetir ara el pla de negoci que vaig redactar fa sis anys, probablement m’ocuparia el doble», va assegurar per recalcar la importància d’aquest escrit. Per a Rubén Artero, professor titular del Departament de Genètica de la Universitat de València, i soci fundador de Genera Biotech –empresa que ha vist la llum enguany– és important «no acotar excessivament la nostra idea de negoci, perquè evitarà jugar-s’ho tot a una carta». Ampliar l’àmbit d’actuació de l’empresa i sondejar possibles vies de negoci pot ajudar a aconseguir uns resultats més satisfactoris. D’altra banda, Artero no dubta en establir que «emprendre reporta avantatges tant per al científic com per al projecte empresarial, perquè mantenen una relació bidireccional». Ningú no qüestiona que l’entitat privada rep coneixement per part del laboratori de científics, però Artero insisteix en què aquesta gratificació retorna també cap a l’investigador. D’aquesta forma, els grups d’investigadors compten amb més possibilitats per a realitzar projectes i tenen accés a determinades tecnologies gràcies a què formen part de l’empresa. «El sector privat es perfila cada vegada més com una eixida professional per a molts científics», va concloure. Humberto Michinel, catedràtic d’Òptica de la Universitat de Vigo i soci de l’empresa Energesis Group des de 2009, va recordar el presents que una empresa de base tecnològica no es diferencia tant de qualsevol altre negoci. Per definició, l’èxit d’una entitat empresarial, ja siga científica o d’un àmbit diferent, es mesura pels beneficis que aconsegueix obtenir. «La gran distinció es troba en el valor afegir del producte que un negoci impulsat per un científic emprenedor comercialitza, perquè la seua fabricació implica un esforç en investigació i desenvolupament», va manifestar. El que està fora de tot dubte és que emprendre implica «certa capacitat d’assumir riscs», i que sense això «és molt difícil avançar», va sentenciar el científic. Però si en alguna cosa van coincidir els cinc mentors és en definit un cert grau d’inconsciència que caracteritza els científics emprenedors. «El fet de no saber el que t’espera provoca que vages prenent decisions utilitzant el sentit comú. Quanta més experiència adquireixes, la presa de decisions és més lenta», va assegurar Mª Carmen Álvarez. En qualsevol cas, els errors existiran sempre, allò important potser siga plantejar-se quins aspectes positius es poden extraure dels fracassos i què s’aprèn a partir d’ells.
Laura Garsando. Estudiant de Periodisme, Universitat de València.
|
|
