Geofísica existencial per a temps d’erupcions

viatge-centre-terra
Juan Olivares
A l’esquerra, Juan Olivares. Viatge al centre de la Terra I, 2013. A la dreta, Juan Olivares. Viatge al centre de la Terra VIII, 2013. Acrílics sobre paper, 21,5×28,5 cm. Aquestes dues obres formen part de la sèrie que il·lustrarà el monogràfic del proper número de Mètode, dedicat als viatges científics, que es publicarà en unes setmanes. L’artista de Catarroja s’ha inspirat en els llibre de Jules Verne, com mostren els dos volcans representats en aquestes imatges, que servien als protagonistes de la novel·la com a punt d’entrada i d’eixida de la seua expedició subterrània.

La misteriosa orografia d’Alcoi amagava encara un últim secret: és terra de volcans. O d’un sol volcà, com a mínim: el que ha permès als Arthur Caravan, després posar-li banda sonora a l’univers, davallar a les profunditats del planeta. Sàviament capitanejats, això sí, per una veu que podria fer trontollar les plaques continentals si s’ho proposara, la d’Hugo Mas. La flor i la nata de l’exportació musical alcoiana s’han aliat per presentar Wegener (Música de Telers, 2013), un disc dens i solemne que arriba tan fons com l’oient estiga disposat a excavar. Una aposta valenta que no es rendeix a la facilitat i que destaca per l’excels treball literari que ha realitzat Hugo Mas. A les distintes capes de Wegener es poden trobar multitud de minerals valuosos, referències creuades a la ciència i la literatura que s’interposen en un viatge que ens convida a embrutar-nos de terra per endinsar-nos en les misèries i els conflictes dels dies estranys que ens ha tocat viure.

L’al·lusió a Viatge al centre de la Terra és la més clara del disc, i així ho constata el primer tall, que pren el nom d’Snæfell (el volcà islandès que serveix com a punt de partida als protagonistes de la novel·la de Jules Verne). Si la curiositat i l’afany científic van portar el professor Lidenbrock i el seu nebot Axel a realitzar una gran expedició subterrània, el que va dur Hugo Mas a endinsar-se en el terreny fangós del llenguatge geològic va ser la necessitat de trobar una correspondència física a les emocions de les quals volia parlar. «Em reconec com una persona molt materialista, en el sentit de trobar-li explicació material i econòmica als esdeveniments sociològics, per exemple, i molt matèric en el sentit de buscar-li una referència material a les coses que aparentment escapen del seu àmbit», explica el músic. Wegener s’alimenta també d’una altra novel·la, la lisèrgica Etidorhpa del farmacèutic John Uri Lloyd. Una obra posterior a la de Verne que narra un altre viatge al centre de la Terra, aquesta vegada amanit amb trames relacionades amb la maçoneria i la paraciència. «És un llibre molest per a mi, però atractiu. És la contraposició a l’actitud de Jules Verne, molt més científic i visionari, però reconec que li va donar la vessant emocional que li falta al llibre de Verne», expressa Mas.

La tercera referència literària del disc és The Black Book, la novel·la d’inspiració surrealista de Lawrence Durrell, germà del naturalista i divulgador Gerald Durrell. El tema Agon, una adaptació del primer passatge d’aquesta obra, representa una mirada apocalíptica «a una societat plena de lluites, xocs, violència i confrontaments latents o manifestos», en paraules del músic. Però no tot és literatura. Malgrat les seues inquietuds poètiques, podem considerar Hugo Mas un home de ciència: és enginyer de monts de formació i treballa en un laboratori de diagnosi i investigació entomològica des de fa gairebé una dècada: «La manera de procedir del corpus científic marca la meua vida en cada moment. Escape de la força de la raó i de l’ordre de la ciència mitjançant la poesia, però sense ser capaç de fugir-ne realment». Potser per això el títol del disc l’ha reservat per a un científic, el meteoròleg i geofísic Alfred Wegener, que va proposar la teoria de la deriva continental. Un personatge important en la trajectòria d’Hugo Mas que el va fer interessar-se en la tectònica de plaques des d’un punt de vista artístic quan tenia només dotze anys.

 

«A les distintes capes de Wegener es poden trobar multitud de minerals valuosos, referències creuades a la ciència i la literatura que s’interposen en el viatge»

«El que va dur Hugo Mas a endinsar-se en el terreny fangós del llenguatge geològic va ser la necessitat de trobar una correspondència física a les emocions de les quals volia parlar»

wegenerAndreu Valls
Fragment de la portada de Wegener (Música de Telers, 2013), el disc conjunt d’Arthur Caravan i Hugo Mas, dissenyada per l’artista Andreu Valls.
 

«La manera de procedir del corpus científic marca la meua vida cada moment. Escape de la força de la raó i de l’ordre de la ciència mitjançant la poesia, però sense ser capaç de fugir-ne realment»

Hugo Mas

A més d’Alfred Wegener, el disc també rendeix homenatge a altres científics. Els interludis musicals prenen el nom de les distintes discontinuïtats presents a l’estructura terrestre que, al seu temps, van ser batejades pels sismòlegs que les van descobrir. D’aquesta manera trobem, de menor a major profunditat, la Discontinuïtat de Conrad (en aquest cas una discontinuïtat de segon ordre), la Discontinuïtat de Mohorovičić (Moho), la Discontinuïtat de Gutenberg i, per últim, la Discontinuïtat de Lehmann, que separa el nucli extern líquid i el nucli intern sòlid de la Terra. Tot i que aquests títols no responen a una finalitat estrictament divulgativa, Hugo Mas considera que són suficientment suggeridors com per estimular les ments més inquietes. Això sí, hauran de fer un esforç per la seua part, com adverteix el mateix Mas: «Una característica important d’aquest treball és que hem intentat fer un disc per a oients actius, no passius».

Imaginació i ciència

«La meua imaginació se sentia impotent davant d’aquella immensitat», diu Axel Lidenbrock en un moment de Viatge al centre de la Terra, quan descobreix l’existència d’un oceà sota l’escorça terrestre. Poc després, quan observa que les aigües d’aquell oceà estan sotmeses a l’atracció universal i puja la marea, el jove exclama: «És meravellós!». «No, és natural», li respon el seu oncle. Aquests breus fragments representen bé quina és la relació entre la ciència i la imaginació per a Hugo Mas: «Sempre he pensat que la nostra imaginació no és molt més potent que la natura. Em sembla que els nostres somnis, els nostres mons imaginaris i les nostres emocions són sempre una metàfora del món material on vivim, un món que té una complexitat extrema que no coneixem més que en una mínima part», explica. I ho exemplifica d’una manera molt il·lustrativa: «M’és quasi igual contar-li al meu fill una història sobre un extraterrestre estrany i sorprenent que posar-li una Mantis religiosa a les mans. La diferència és que amb el conte li excite la imaginació i amb la Mantis li done credibilitat a tot allò que pot imaginar». Per a una persona amb una visió tan peculiar de la ciència, la música hauria de ser un bon instrument per donar-la a conèixer: «Si la música no ha sigut un bon vehicle per a la divulgació científica és perquè els músics no l’han feta servir per a això. Cosa que no és en absolut irreversible», admet. Wegener n’és una bona prova.

Per escoltar:
Hugo Mas i Arthur Caravan, 2013. Wegener. Música de Telers. Alcoi.

Per llegir:
Durrell, L., 1938. The Black Book. Obelisk Press. París.
Lloyd, J. U., 1895. Etidorhpa. Impremta privada. Nova York.
Verne, J., 1864. Voyage au centre de la Terre. Pierre-Jules Hetzel. Montcarles.

Felip Pineda. Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.
© Mètode 2013.

 

 

© Mètode 2013

Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.