Grossos i prims

Aquest número especial va sorgir per iniciativa de la doctora Isabel Frasquet, hui desgraciadament desapareguda, i per part meua, tot cercant reforçar una titulació que acabava de posar-se en marxa: la Diplomatura en Nutrició Humana i Dietètica (hui un grau). Volíem adreçar els problemes de l’alimentació i donar un enfocament de les diferents especialitats, així que ens vam centrar en l’obesitat, la desnutrició i els trastorns de la conducta alimentària, així com aspectes com l’educació alimentària i l’antropologia de l’alimentació. Els dos entrevistats van ser el doctor Serra-Majem (en aquell moment, president de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària) i la doctora Catalina Picó (catedràtica de la Universitat de les Illes Balears); aquesta última ens va permetre també endinsar-nos en el nou món de la nutrigenòmica. Cal no oblidar que es va publicar també el primer model gràfic-cromàtic valencià: el vaixell de l’alimentació com a ferramenta d’una educació alimentària focalitzada en el mar i la dieta mediterrània.

«Actualment pateix sobrepés el 39,3 % de la població espanyola d’entre 25 i 64 anys»

Hui, onze anys després d’aquest monogràfic, aquests temes continuen sent rellevants: desgraciadament no han estat resolts. La doble càrrega de malnutrició (països amb desnutrició i amb obesitat, les dues cares d’una alimentació deficient i incorrecta) és ja una pandèmia. L’obesitat, al nostre país, s’ha incrementat en els darrers deu anys: actualment pateix sobrepés el 39,3 % de la població espanyola d’entre 25 i 64 anys, junt amb un 21,6 % d’obesitat. La desnutrició hospitalària i la desnutrició als països pobres han augmentat, i encara que s’han desenvolupat mètodes d’identificació, no ha estat el mateix cas per a la prevenció i l’eradicació. El recent full de ruta marcada pels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU per als quinze anys vinents ajudarà a transversalitzar aquesta problemàtica a tots els països. El nombre de pacients amb trastorns de la conducta alimentària s’ha incrementat, així com la constitució d’una categoria pròpia per al trastorn per afartament compulsiu (binge eating disorder) en la cinquena versió del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders [conegut manual de psicologia sovint referenciat com a DSM]. I no podem oblidar que la solució a tots aquests problemes existeix, però no s’aplica: la incorporació del dietista-nutricionista als centres de salut i hospitals, així com unitats multidisciplinàries dels trastorns de la conducta alimentària i en les organitzacions no governamentals pel desenvolupament.