«Interstellar»: ciència i llicències

Parlem amb José Antonio Font, especialista en astrofísica, sobre l'última producció cinematogràfica de Christopher Nolan

fotograma interstellar

«El cinema i la ciència: crònica d’un desamor». Així titulava Manuel Moreno Lupiañez el seu article publicat dins del número «Fotogrames de ciència», tot un monogràfic de Mètode dedicat a la reflexió sobre la ciència i el cinema. Les freqüents relliscades presents en superproduccions cinematogràfiques i l’escàs rigor amb què la ciència i la tecnologia són il·lustrades en la gran pantalla poden donar aquesta imatge de ciència i cinema com a dos mons incompatibles i antagònics. Però, és un problema particular d’aquesta àrea del coneixement o podem arribar a conclusions similars si analitzem el tractament que, per exemple, han rebut la història, l’antropologia o les ciències jurídiques? Per a José Antonio Font Roda, doctor en Física especialitzat en Astrofísica i professor de la Universitat de València, «possiblement si un expert en dret analitza una pel·lícula que tracte sobre judicis i advocats arribarà a la mateixa conclusió, que dret i cinema són dos mons incompatibles».

«’Interstellar’ conté un bon nombre d’aspectes científics que la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació» (J. A. Font)

Un dels temes més freqüents en la ficció científica en la gran pantalla és l’exploració i conquesta de l’espai. Com explica Javier Memba a La nueva era del cine de ciencia-ficción (1971-2011) (T & B Editores, 2011), «després de 2011: Una odissea de l’espai, és propi de la ciència-ficció les space operas. És a dir, els films en que l’acció es desenvolupa íntegrament en l’espai». En les últimes setmanes ha copat les cartelleres una pel·lícula que s’ajusta totalment a aquest perfil: Interstellar. Aquesta obra de Christopher Nolan és la que protagonitza la nostra conversa amb José Antonio Font. Per a l’especialista en astrofísica la pel·lícula «conté un bon nombre d’aspectes científics que de forma natural la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació». Però malgrat que la ciència té un pes molt important, José Antonio Font indica que la ficció encara té més presència. Com a exemple, la presència d’un forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn. «És pura ficció», assegura. «De la mateixa manera, la mera existència de forats de cuc a través dels quals es puga viatjar és més que dubtosa, perquè la seua creació comporta un canvi de la topologia espacial de l’espai-temps. De fet, la nostra comprensió actual de la naturalesa nega fins i tot la seua existència».

interstellar 2

Warner Bross

«Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d”Interstellar’, ha estat clau per ajudar a obtenir un resultat final excel·lent» (J. A. Font)

Però José Antonio Font no vol qualificar-los com errors, sinó com «llicències artístiques que ajuden a dotar la trama de certa coherència». Errors serien l’existència de gel en els núvols de l’atmosfera d’un dels planetes que visiten els astronautes; l’absència de colors en el disc al voltant del forat negre, quan hauria de mostrar el desplaçament Doppler de l’espectre electromagnètic cap al vermell i el blau; o la hipotètica presència de planetes habitables en les proximitats d’aquest disc d’acreció, una estructura que emet raigs X. En contrapartida, José Antonio Font afirma que Interstellar té molts encerts i els concreta en quatre: creuar l’horitzó de successos d’un forat negre, la representació del forat negre supermassiu en rotació, la dilatació temporal gravitatòria i les onades gegants del planeta Miller. Sobre creuar l’horitzó de successos d’un forat negre, puntualitza que «això sempre és possible. El que passa és que si el forat negre té una massa de l’orde de la del Sol l’astronauta no sobreviu al procés, mentre que si el forat negre és supermassiu l’astronauta no experimenta res especial des del punt de vista gravitatori i pot sobreviure».

I afegeix, «el lector interessat a aprofundir en l’explicació de tots i cadascun dels conceptes físics que es discuteixen en Interstellar està d’enhorabona, ja que el mateix Kip Thorne, assessor científic de la pel·lícula a més de productor executiu, acaba d’editar un llibre de divulgació en què es proporcionen totes aquestes explicacions». El llibre es titula The Science of Interstellar (W. W. Norton & Company, 2014), però sembla que una obra anterior del mateix autor, Agujeros negros y tiempo curvo: el escandaloso legado de Einstein (Crítica, 2000), va ser el punt de partida de la pel·lícula. Thorne i Nolan han treballat braç a braç en aquesta producció, «unint el rigor científic del primer en la descripció i visualització de l’espai-temps d’un forat negre, amb el domini cinematogràfic del segon en l’ús d’imatges visuals d’impacte i en la forma d’explicar una història», explica José Antonio Font. «Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d’ Interstellar, ha estat clau per ajudar a obtenir un resultat final excel·lent», afirma.

interstellar 3

Warner Bross

«En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie» (J. A. Font)

Quan es parla de cinema i ciència, també resulta interessant estudiar la imatge que es dóna del científic: en clau masculina i fidel a determinats arquetips com ara «savi boig», «aprenent de bruixot» o «aventurer heroic i màrtir». Ho explicava Jordi José a «Científics a 24 fotogrames per segon». En el cas d’ Interstellar es fuig d’estereotips, assegura José Antonio Font, excepte en comptades ocasions: «hi ha un breu clímax en què la científica Murph, amb gran alegria, crida “Eureka!” i actua de manera excèntrica llançant al vent els fulls amb tots els seus càlculs. Aquesta escena exemplifica el clixé del científic boig en tot el seu esplendor». En Interstellar el científic també deixa de ser un personatge d’exclusivitat masculina. La presència femenina en la pel·lícula és molt activa, amb la ja esmentada Murphy Cooper i l’astronauta Amelia Brand, personatges clau en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç.

interstellar 4

Warner Bross

Però més enllà de l’ús d’idees i conceptes de la teoria de la Relativitat General; d’encerts, errors i llicències; o de la representació de les i els professionals de la ciència, Nolan retrata en aquesta pel·lícula les contradiccions de l’espècie humana, «fa simultànies la seua grandesa i la seua misèria», en paraules de José Antonio Font. «En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie, unit al fet que aquesta sembla que passa perquè siguem capaços de sortir del nostre planeta a la recerca d’altres mons habitables. Tot i que el missatge de la pel·lícula és optimista, superar les dificultats per aconseguir l’idíl·lic “final feliç” que ens proposa Nolan sembla un objectiu tan fora del nostre abast que no puc ser altra cosa que pessimista al respecte. Si la solució passa per que una civilització avançada o un ésser superior pose un forat de cuc al nostre abast, sembla que el futur és poc encoratjador». Finalment, José Antonio Font sentencia: «estic convençut que si hi ha una solució, només la investigació en ciència i tecnologia podrà conduir-nos a ella. Potser aquesta siga la conclusió més ferma que u s’haja d’endur a casa».

© Mètode 2014