Entrevista a Katherine Watson

02CASSIE

«Els mitjans pensen que els enverinadors han de ser molt sofisticats. Però de fet, de metges o gent amb formació, n’hi ha pocs, sinó justament el contrari»

Des que en l’any 2000 aparegué per primera vegada als Estats Units la popular sèrie de televisió CSI Las Vegas, s’ha produït un creixent interès per les possibilitats que ha anat adquirint la ciència forense, una disciplina que cada vegada té major rellevància, sobretot mediàtica, però també acadèmica, ja que en l’última dècada s’ha incrementat el nombre de programes sobre ciència forense a les universitats de pràcticament tot el món.

Per conèixer quin va ser l’origen i com ha evolucionat la medicina forense, parlem amb Katherine Watson, professora d’història de la medicina a l’Oxford Brookes University,que ha centrat el seu treball en la història de la toxicologia forense, especialment en l’estudi dels crims per enverinament. Un món que li apassiona, tal i com demostren publicacions com Poisoned Lives: English Poisoners and Their Victims (Hambledon&London, 2004) o Crime Archive: Dr. Crippen (The National Archives, 2007). 

En el seu darrer llibre, Forensic Medicine in Western Society: A History (Routledge, 2011), presenta des d’una perspectiva comparativa els canvis que s’han produït en les relacions entre medicina, llei i societat en el context de la història de la medicina forense a l’Occident. Durant la nostra conversa, Cassie Watson, tal i com ella mateixa es presenta, sap traspassar la barrera de l’idioma i aconsegueix transmetre aquesta passió tant a través dels seus gestos com amb el to entusiasta de la seua veu.

 

04CASSIE
© Anna Mateu
Quin és l’origen de la medicina forense?
L’origen és molt antic. Probablement es va desenvolupar durant l’època medieval, però no es va generalitzar en tot Occident fins al segle xx. A més, existeix una gran diferència entre allò que passà en el continent europeu i el que passà a Anglaterra. Això és degut a les diferències que hi ha entre els sistemes legals. Al continent es va heretar un sistema legal romà, barrejat amb la llei bàrbara, el que significa que en el sistema legal que es desenvolupa a països com Espanya, França o Alemanya són els jutges els que prenen les decisions i té més importància una prova escrita que un testimoni oral. És per això que comencen a adonar-se que per obtenir aquestes proves escrites els cal recórrer a un metge que els proporcione un testimoni forense. Per contra a Anglaterra no hi ha necessitat de presentar proves escrites perquè hi ha un jurat. El jurat escolta un testimoni al tribunal i pren una decisió. Són els membres del jurat els qui decideixen al final sobre els fets, no el jutge. El jutge únicament ha de garantir que el procés es desenvolupa correctament.

Com ha influït la medicina forense en els processos judicials?
L’interès per la medicina forense ha anat creixent a poc a poc. Sempre hi ha hagut un interès per la patologia, però és a partir de l’època medieval quan comença a augmentar l’interès per aquesta ciència. L’exemple més clar d’aquesta expansió fou el creixement de la psiquiatria durant el segle xix. Així, la medicina forense tingué un gran interès en qüestions relacionades amb la bogeria als tribunals. Després, la següent gran expansió es va produir al segle xx amb l’aparició de les noves tecnologies en medicina i ciència. De segur que tu ja en saps alguna cosa [riu].

Quina importància té l’estudi de la història de la medicina forense en l’actualitat?

Pense que és important per a nosaltres per entendre com i per què tenim els sistemes legals que hi ha avui dia. La gent, estudiants, públic en general, polítics… saben que la medicina forense i la ciència forense existeixen. Però aquest coneixement es basa al 100% en allò que veuen a la televisió o llegeixen als llibres. I com que la medicina forense és una part important del sistema legal, increïblement important, pense que la gent ha de ser educada sobre la història de la medicina forense, quin és el seu poder, quines debilitats té i que no l’han de considerar com una ciència definitiva.

Els crims per enverinament han despertat i desperten un gran interès tant en la premsa com en la societat, a què és degut aquest interès?
Sí, és cert, però tot i això aquests crims mai no han estat freqüents. Normalment, desperten interès perquè són crims ocults i planejats. Sempre pots entendre que algú s’haja enfadat i haja colpejat una altra persona o que l’haja apunyalada quan estava borratxo o en una baralla. Però planejar un enverinament implica que has d’anar i comprar el verí, li l’has de proporcionar a la persona, i has d’estar molt a prop de la víctima. I tota aquesta mena de qüestions són les que fan que els enverinaments, si no romàntics, semblen molt diferents als altres tipus de crims. Però mai no han estat comuns.

Com presentaven els mitjans de comunicació aquests casos a la societat?
Els casos per enverinament sempre han congregat l’atenció de molts mitjans durant els segles xix i xx. Se’n sap ben poc abans del segle xix, però a partir d’aquest moment es van començar a veure, sobretot a la Gran Bretanya, com un crim lligat a la modernitat, és a dir, no tradicional. És un crim en què la gent posseeix alguna noció sobre ciència, o això pensen els mitjans, que els assassins han de ser molt sofisticats. Però, de fet, de metges o gent amb formació, n’hi ha pocs. Eren justament el contrari, gent pobra que ho tenia fàcil per a enverinar perquè era freqüent en aquest temps tenir rates i ratolins a casa, o insectes, i per tant usar verins com l’arsènic per matar-los. En el segle xx passa més o menys el mateix, però tal vegada després de la Segona Guerra Mundial era molt poc comú que interessara a la gent perquè sovint els metges no s’adonaven que algú havia mort per enverinament. Aquests casos passaven desapercebuts. Els va costar un temps adonar-se que tal vegada, quan apareixia una malaltia estranya o la causa de la mort era desconeguda, calia fer un test per a algun dels verins tradicionals. Per això de nou es desperta l’interès dels mitjans per aquest tipus de crims.

«És completament erroni pensar que és la dona l’única que enverina, però per alguna raó les dones es converteixen en més interessants per als mitjans i per al públic en general»

 

 

03CASSIE© Anna Mateu

«Si penses en els grans casos, els mitjans de comunicació realment tenen moltes possibilitats d’influir en un procediment criminal. Sobretot en països on hi ha un jurat com Anglaterra o els EUA»

01CASSIE
© Anna Mateu
Podien arribar a influir els mitjans en la resolució d’un cas?
Si penses en els grans casos, els mitjans de comunicació realment tenen moltes possibilitats d’influir en un procediment criminal. En països com ara Anglaterra o els EUA on hi ha jurat, la influència dels mitjans és més important. Per això, la manera com els mitjans presenten la informació sobre un cas o l’opinió que tinguen sobre el veredicte pot arribar a influir, perquè els jurats es trien a l’atzar i no es pot saber de cap manera si abans del judici ja s’han format una idea sobre la culpabilitat o innocència de l’acusat. La primera vegada que aquesta influència fou òbvia va ser a Anglaterra el 1856, amb el judici de William Palmer.¹ En aquell cas el govern va haver d’aprovar  una nova llei que permetera canviar la localització original del judici des del lloc on s’havia produït el crim a Londres. Això, però, és menys rellevant a països com ara Espanya o França, on són els jutges els qui prenen les decisions basant-se en proves escrites, motiu pel qual se suposa que no són tan susceptibles a la influència dels mitjans. Avui dia donem per descomptat que la gent necessita ser sotmesa a un judici just, i això significa que no ha d’haver-hi influència mediàtica, però els mitjans sempre representen un paper important perquè exposen opinions i els segueixen milions de persones.

En l’imaginari col·lectiu, sempre que es dóna a conèixer un cas d’enverinament es pensa que darrere hi ha una dona, com s’explica aquesta imatge? Sempre ha estat així?
És una bona pregunta. És completament erroni pensar que és la dona l’única que enverina. Això no és totalment cert, ja que el percentatge d’enverinadors homes i dones és d’aproximadament un 50% en qualsevol país i en qualsevol període. Però és una bona pregunta el per què la gent pensa en la dona. Potser en part és pels mitjans de comunicació, novel·les, pel·lícules i casos famosos. Per cada cas famós d’aquest tipus comès per un home, com William Palmer o el Doctor Crippen,² hi ha sempre cinc casos famosos de dones com Florence Maybrick.³ I, per alguna raó, les dones es converteixen en més interessants per als mitjans i, per tant, per al públic en general. Probablement és perquè les dones, per regla general, no semblen ser assassines i atrauen el públic perquè si elles maten algú ho han de fer d’una manera secreta, silenciosa, perquè no tenen la força d’un home per fer-ho de manera més directa. Però si fas una ullada a la investigació, aquest no és el cas, perquè les dones són perfectament capaces d’apunyalar, disparar i colpejar fins a la mort. Però, generalment, al públic no li agrada veure-ho d’aquesta manera perquè està molt escampat l’estereotip que les dones són febles, dolces i que no maten si no és d’una manera oculta. I oculta ací significa enverinament.

Què n’opina, de la gran proliferació en els últims anys de sèries com CSI o Bones?
He de confessar que jo veia CSI i que en gaudia, sobretot amb la primera temporada. Pel que jo sé, les tècniques i les tecnologies científiques que presenten són reals, que existeixen, però realment molts departaments no hi tenen accés. És a dir, que aquestes sèries transmeten al públic una idea exacta sobre allò que la ciència és capaç de fer, però una idea equivocada sobre com treballa realment el sistema de justícia penal. I tot açò desemboca en «l’efecte CSI»4 tal i com l’anomenen els americans. Els jurats acudeixen als tribunals esperant que els aporten una gran quantitat de proves forenses i si no n’hi ha pensen que alguna cosa falla en el procés. Per tant, aquest tipus de sèries poden donar lloc a una idea equivocada del funcionament real del sistema judicial.

Quin cas, dels molts que ha estudiat, li ha cridat més l’atenció?
No crec que puga escollir-ne un en concret [s’ho rumia]. Supose que els casos on la gent mor realment en condicions lamentables. Aquests es graven en la memòria. Però, generalment, crec que tots els casos són interessants perquè em donen informació sobre com era la vida d’aquestes persones en el passat. No només pel crim o la mort o la llei o la medicina, és per la història social, entenent com la gent vivia les seues vides, que coneixem millor qui som. A tot Europa, durant els segles xviii i xix, la gent generalment era pobra i tenia vides molt dures. Pensaven igual com nosaltres, tenien els mateixos sentiments i pors, i cada cas té una història a contar-me. La majoria dels casos més famosos han tingut algun tipus d’atenció mediàtica i això és perquè són únics d’una manera o una altra. A mi m’agrada evitar aquests casos generalment. És a dir, que la resposta a la teua pregunta és quasi tot els casos que tinguen alguna cosa especial a dir-me sobre el passat.

Quin mètode d’enverinament li ha semblant més original, dels molts casos que ha estudiat?
He de dir que molts enverinadors no són originals. Hi va haver una dona a Alemanya el 1950 que va utilitzar un nou tipus de verí, crec que era un insecticida, que fou molt innovador per a l’època, el període de postguerra a Alemanya. Els científics havien definit aquest nou tipus de producte químic per a usar-lo en l’agricultura. Tanmateix, ella el va utilitzar per matar el seu home i un amic. Però la van descobrir. De totes maneres, com que hi ha molts casos on no hi ha evidències sobre la causa real de la mort, és possible que hi haja hagut molts enverinadors que si alguna vegada han fet alguna cosa realment original, no ho sabem i no ho sabrem mai.

NOTES AL PEU:
1. William Palmer (1824–1856) fou un metge anglès acusat d’enverinar uns quants membres de la seua família, entre ells els seus cinc fills i la seua dona. (Tornar al text)
2. Hawley Harvey Crippen (1862–1910), generalment conegut com el Doctor Crippen, fou un metge nord-americà que ha passat a la història com el primer assassí capturat amb l’ajuda del telègraf. Per a més informació, Watson K., 2007. Dr Crippen. Crime Archive Series Collection. National Archives. Londres. (Tornar al text)
3. La nord-americana Florence Elizabeth Maybrick (1862–1941) fou condemnada a Gran Bretanya per l’assassinat del seu home, James Maybrick. (Tornat al text)
4. Representació exagerada de la ciència forense que pot arribar a influir en la percepció del públic. (Tornar al text)

AGRAÏMENTS: 
M’agradaria donar les gràcies a Miguel Ángel Mollá Giménez i a Mar Cuenca Lorente per ajudar-me a l’hora de transcriure aquesta entrevista. 

Nuria Mengual Aparicio. Periodista. Webmaster de Mètode.

«CSI transmet al públic una idea exacta sobre allò que la ciència és capaç de fer, però una idea equivocada sobre com treballa realment el sistema de justícia penal»

 

05CASSIE© Anna Mateu

«“L’efecte CSI” provoca que els jurats acudeixen als tribunals esperant que els aporten una gran quantitat de proves forenses i si no n’hi ha pensen que hi ha quelcom erroni en el procés»

© Mètode 2012

Llicenciada en Periodisme, Universitat de València.