La ciència en 4D

4d-portada
Íngrid Lafita

La varietat de coses que els humans fem per entretenir el temps és immensa. Un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes dediquem l’excedent d’hores a tota mena de coses, algunes nobles i meritòries i altres indignes o trivials.
Algunes tenen a veure amb la millora de la condició humana i la reflexió sobre el que som i el que fem. Altres s’ocupen de facilitar les activitats quotidianes mitjançant canvis en la manera com treballem o ens movem. N’hi ha que expressen el que portem a dins en formes més o menys artístiques. El motor de tot plegat acaba essent algun dels instints primaris, inclosa la satisfacció de saber més que el veí o, per què no dir-ho, dominar-lo si pot ser.

D’algunes d’aquestes activitats en diem «ciència». Fa segles que els filòsofs discuteixen sobre la definició del que és i el que no és ciència i, si hagués d’apostar, diria que el debat continuarà mentre sigui possible fer carreres acadèmiques sobre aquest tema. A nivell pràctic sovint ens trobem davant d’una activitat que es presenta com a científica i ens cal saber si és o no és. La ciència és una bona ajuda per prendre decisions i, per tant, un producte o una recomanació que tingui l’aval de la ciència té molt al seu favor per convèncer-nos. Ja sigui una proposta sobre salut, alimentació o tecnologia, és molt diferent que tingui un segell científic o no.

Per què algú podria voler fer passar per ciència una cosa que no és? Per moltes raons, totes elles ben comprensibles i humanes. Per començar, la ciència té un prestigi. Algunes aplicacions de la ciència no, i en alguns entorns el progrés tecnològic no és ben rebut, però en general és bo tenir la ciència al teu costat. Ni que sigui amb un criteri utilitari, la ciència dóna comoditats i ajuda a allargar la vida. A més del prestigi, hi ha la qüestió no gens menyspreable dels diners. La possibilitat d’etiquetar un producte o un servei com a científicament comprovat permet donar-li un preu més alt, independentment de si això és justificat o no. I, en molts casos, hi ha un element d’autoestima. Quan una persona dedica un temps a intentar esbrinar alguna cosa sobre el món és normal que vulgui ser considerat part del club científic. Se suposa que la ciència és això: esbrinar coses sobre el món.

Segurament n’hi ha més, però aquests tres deuen cobrir la major part dels casos. Tots els que ens dediquem o ens hem dedicat a la ciència volem ser reconeguts com a científics i estem disposats a discutir amb qualsevol que ens negui aquesta condició. També estem disposats a barrar el pas a qualsevol que pretengui ser membre del club però no presenti les credencials suficients. Alguns ignoren el tema, molts rondinen per sota el nas i altres fan oposició sorollosa. Per a la meva pena, pertanyo al tercer grup. La meva dedicació a temps parcial a vigilar la frontera de la ciència m’ha portat a definir una «prova del cotó» que permet, amb molta facilitat, determinar si una activitat humana és ciència o no. No té ni punt de comparació amb els treballs de Popper ni de Kuhn, però té l’avantatge que es pot explicar en cinc minuts a qualsevol persona.

Es tracta de detectar la presència o no de quatre paraules que comencen amb la lletra D: dades, debat, descartar i difondre. Si en falta alguna, no és ciència.

 

«L’element inicial de qualsevol activitat científica és que està basada en dades»

4d-1Irene Yuste
La «prova del cotó» científic ve determinada per la presència o no de quatre paraules que comencen amb la lletra D: dades, debat, descartar i difondre. Si en falta alguna, no és ciència.
   

Primer les dades

L’element inicial de qualsevol activitat científica és que està basada en dades. La paraula «dada» es presta a moltes interpretacions però ha de ser possible arribar a un consens sobre el que és una dada i el que no ho és.

Una dada, en la definició més bàsica, és una unitat d’informació sobre el món. És el resultat d’un experiment o d’una observació, en funció de quina part del món estiguem estudiant. En molts casos és per on s’esmunyen les mentides: avui mateix he llegit que durant l’epidèmia de grip que va arrasar Europa fa un segle el 80% de les persones que van prendre homeopatia es van salvar. Aquesta presumpta dada és falsa, i qui ho ha escrit ho sap, però un lector desprevingut (o convençut) la podria donar per bona. Si les dades no són de fiar, tot l’edifici s’ensorra.

La necessitat de dades és un element en comú amb moltes altres activitats humanes que no són científiques. Els esports, per exemple, es basen en les dades: quants gols ha marcat un equip o un altre, quin temps ha fet un atleta. Són una ciència els esports?

 

«Un aspirant a científic que no accepti el debat, que faci trampes o que demani un tracte especial demostra que la seva activitat no és ciència»

4d-2Fogg Museum/ Harvard Art Museum
El debat és un ritual obligat en ciència. I no és un debat amistós tot i que, si més no en públic, s’intenten mantenir les formes. Alguns debats, com el de Pouchet i Pasteur en la segona meitat del segle XIX al voltant de la generació espontània, van ser seguits amb gran interès.

   

Després el debat

Un ritual de pas per entrar al club de la ciència és sotmetre’s al debat. I no és un debat amistós tot i que, si més no en públic, s’intenten mantenir les formes. És un debat acarnissat, a mort. Hi va la vida de les teories d’uns i altres. I darrera de les teories hi va la publicació, la beca, la patent, la plaça de professor, l’autorització per vendre un fàrmac o qualsevol d’aquestes coses mundanes que afecten els científics en la seva vida quotidiana.

Per tant, és un debat seriós. Un aspirant a científic que no accepti el debat, que faci trampes o que demani un tracte especial demostra que la seva activitat no és ciència. Sí, en el passat es van donar casos de científics que van ser ignorats, silenciats i coses pitjors. Eren altres temps. Avui, quan algú es compara amb Galileu és un senyal clar de que ha arribat el moment d’acabar la conversa.

L’experiència de tots plegats ens indica que el debat és una activitat humana molt habitual. No és exclusiva de la ciència i és ben present en qualsevol situació on hi hagi dues persones o més. Seguint amb l’exemple dels esports, el debat n’és una part central, forma part de la competició. Igualment en política i en art. Ara ens pot sonar estrany, però fa un segle hi va haver batusses entre els assistents a un concert amb obres de Schönberg i altres membres de l’escola de Viena, igual com passa avui en alguns esdeveniments esportius.

Descartar, la clau de volta

Fins ara moltes activitats humanes compleixen els requisits: es basen en dades i es presten al debat. La tercera D és la que, al meu parer, distingeix la ciència de la resta. La majoria de filòsofs de la ciència han centrat els seus esforços en aquest punt. El debat sobre el «criteri de demarcació» intenta establir el límit del que és i el que no és. Els arguments poden arribar a ser molt complicats i, des del punt de vista dels practicants diaris de la ciència, fins i tot irrellevants. En una colla d’anys al laboratori no vaig sentir mai ningú que digués «amb aquest experiment falsarem la hipòtesi» o «aquests resultats no són interpretables segons el paradigma vigent». En canvi, sí que vaig sentir sovint dir «amb aquests resultats hem de descartar la nostra hipòtesi».

Descartar és la clau. La ciència és una activitat que descarta. Si només tingués dinou caracters per fer aquest article diria: la ciència descarta. Aquí és on la ciència se separa dels esports, per exemple: els resultats, els rècords i tot plegat queda allà, per molt que puguem debatre sobre si era penalti o no. En política, tres quarts del mateix. El debat pot ser llarg i acalorat, però rarament s’arriba a un punt en que els participants descartin el seu punt de vista inicial. Potser les dades són incontestables (tal inversió es va fer o no es va fer), però el debat sobre els motius que van portar a fer o no fer la inversió són tan oberts que, fins i tot si estem d’acord en la dada, el nostre prejudici polític ens farà justificar-la. Òbviament la gent canvia d’idees polítiques al llarg de la vida, però rarament és fruit d’un debat puntual. És més aviat l’acumulació d’experiències que ens porta a canviar el vot. I en el món de les arts encara es més visible el fenomen contrari: les arts acumulen. Potser no hi ha ningú ara que escrigui simfonies a l’estil de Beethoven o novel·les de cavalleries com els medievals, però aquestes obres encara són allà per a nosaltres, segles després de deixar de ser novetats. Descartem obres cada dia, però és per un procés de filtrat que, a cada generació, determina un cànon d’obres que passa a la següent generació. Els cànons es revisen i per això de tant en tant «redescobrim» algun autor antic, amb la qual cosa encara emboliquem més la troca.

La ciència descarta a un ritme constant: cada setmana es publiquen articles que descarten idees, grans o petites. Les veritats provisionals de la ciència fan fora altres veritats provisionals tan ràpidament que cal estar sempre a sobre dels temes per no perdre el fil.

 

«Moltes activitats humanes es basen en dades i es presten al debat. Descartar és la clau. La ciència és una activitat que descarta»

4d-3CERN
La ciència és una activitat social i, com a tal, obliga els seus practicants a difondre el coneixement que han obtingut. A la imatge, conferència de premsa al CERN.
   

Difusió, l’obligació

El darrer punt és discutible, si voleu, però jo el mantinc i estic disposat a debatre’l. La ciència és una activitat social i, com a tal, obliga els seus practicants a difondre el coneixement que han obtingut.

Fins i tot podríem argumentar que la ciència no és completa fins que algú no posa per escrit allò que ha descobert sobre com funciona el món i ho dóna a conèixer als seus congèneres. Tota l’activitat privada, sovint secreta, que té lloc als laboratoris del món, només és ciència si en algun moment esdevé pública. Fins i tot la recerca industrial o militar, que es fa en condicions de màxim secret, sovint ha de passar per algun tipus de publicació en forma de patent.

L’exemple de Newton endarrerint la publicació dels seus estudis sobre òptica fins després de la mort de Hooke diu molt de la baixa qualitat humana de Newton. Com a ciència, és cert que aquests escrits eren igual de genials dins del calaix que a les llibreries, però fins que no tanca el cercle que va de l’obtenció de dades a la difusió dels resultats no pot dir que hagi fet cap contribució a la ciència. Un exemple comparable seria la família Chamberlen, que va mantenir en secret la invenció dels fòrceps durant més d’un segle. Des del punt de vista de la filosofia de la ciència, segurament aquest darrer punt no seria necessari. Però la sociologia de la ciència no deixa dubte: les relacions de poder entre científics també inclouen el prestigi de les publicacions, el debat posterior, les citacions, el fet de tenir en compte unes publicacions i no unes altres a l’hora de plantejar la pròpia recerca.

On ens porta tot plegat?

No cal perdre ni un minut per intentar distingir entre la ciència i la política o la literatura. Algunes ciències socials i humanes estudien la política i la literatura amb les eines que tenen a l’abast i, en la mesura del que poden, arriben a resultats que compleixen les quatre D. Però com a activitat humana, un diputat o un poeta no intentarien mai convèncer els seus electors o els seus lectors dient que estan fent una activitat científica.
Aleshores, qui té interès a entrar dins el club de la ciència, beneficiar-se del prestigi, guanyar diners i poder explicar a tothom que la seva activitat és tan científica com la de qualsevol premi Nobel?

D’una banda, els científics, és clar. D’això es tracta: de fer carrera i guanyar-se la vida dins un entorn que reconegui el propi esforç com una contribució a la ciència, ni que sigui modesta. D’altra banda, els pseudocientífics. Aquí és on apareix el problema. La pseudociència ve a ser com el Lord Voldemort de la ciència: un arxi enemic que competeix amb ella per prendre-li el lloc.

El criteri de les quatre D serveix per identificar molt ràpidament si una activitat és científica o pseudocientífica. Un cop determinem que una idea o un producte són el resultat del mètode científic, podem debatre i descartar-los si cal, tot reconeixent que formen part d’un mateix pla de coneixement.

Si, d’altra banda, veiem que un producte és pseudocientífic, les opcions són poques. O ignorar-lo o denunciar-lo. Porto anys argumentant que la lluita contra la pseudociència és un deure dels científics, a tots els nivells i a tot arreu. Tant li fa que sigui una conversa entre amics o una conferència a la universitat. Un científic, o una persona amb un coneixement bàsic del que és la ciència, han de parlar. Sé per experiència que algunes discussions són inútils, però val la pena si més no expressar el desacord. Si els científics permeten que la frontera sigui permeable dificulten que la resta de la societat distingeixi entre la ciència, amb les seves limitacions, i la imitació que diu que tot ho sap i tot ho pot.

Jesús Purroy. Biòleg i escriptor (Barcelona).
© Mètode 2015.

 

«La ciència és una activitat social i, com a tal, obliga els seus practicants a difondre el coneixement que han obtingut»

© Mètode 2015
Biòleg i escriptor (Barcelona).