La controvèrsia de la violència
Un article de la revista 'Nature' esclareix l’origen de la violència en humans
La violència en humans ve donada pel nostre recorregut evolutiu i no podem fugir d’ella, o bé influeix l’ambient en què vivim? Aquesta és una de les qüestions que ha tractat la filosofia a partir del segle XVII, amb un debat protagonitzat per Thomas Hobbes i la seua obra Leviatan, on explica que els humans som violents com a conseqüència de la nostra natura, i per Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home és un ésser bo per naturalesa i que la societat acaba per corrompre’l.
Si engeguem el televisor i escoltem les notícies, podríem escoltar algunes barbaritats que estan ocorrent en països de l’Orient Mitjà, o un nou cas de violència de gènere al nostre país. Segurament, des d’un còmode antropocentrisme pensaríem que aquests successos salvatges deriven de la nostra part irracional, natural; que nosaltres, que actuem de manera racional, no seríem capaços de realitzar accions tan cruels. En aquest cas, automàticament formaríem part del debat i ens situaríem en el bàndol de Hobbes.
Fotografia on una femella de hàmster mostra un comportament violent davant d’un mascle de la seva mateixa espècie. / Frank Scherbarth
El passat 28 de setembre la ciència va entrar en el debat amb un article de José María Gómez, Miguel Verdú, Adela González-Megías i Marcos Méndez publicat en la revista Nature. No solament ofereix una resposta a aquesta pregunta filosòfica, sinó que a banda posa de manifest que l’ésser humà no és l’espècie més violenta dins dels mamífers i que els nivells de violència havien canviat al llarg del nostre recorregut com a espècie humana. A l’estudi només s’ha tractat el tipus de violència que anomenen «violència letal», és a dir, l’acte violent d’un individu cap a un altre de la mateixa espècie. En aquest tipus de violència s’inclouen guerres, batalles, assassinats, execucions… En aquest cas es va utilitzar una mitjana en forma percentual, per tal de calcular quantes morts de cada cent eren culpa d’un individu de la mateixa espècie. Els resultats no van tardar a fer-se evidents, i és que les postures de Hobbes i Rousseau no són tan contràries com es podria pensar: ambdós tenien raó. El nostre comportament violent ve determinat per la natura, pel nostre relat filogenètic més antic, però també es veu influenciat pel tipus d’estructura social en què vivim.
«Mentre que alguns grups de mamífers quasi no presenten espècies violentes, en altres ocorre la situació contrària»
Si observem més detingudament la part evolutiva de la nostra violència letal, podem apreciar que és un comportament infreqüent en els mamífers, però que es troba àmpliament estès entre les diferents espècies (1024 en total) que s’estudiaren. Amb tot, trobem diferències entre els grups de mamífers. D’aquesta manera, mentre que alguns grups quasi no presenten espècies violentes, com les balenes o els ratpenats, en altres grups ocorre la situació contrària i la majoria d’espècies d’aquests grups presenta comportament violent. Alguns exemples del segon cas serien els suricates, que maten entorn al 19,36% dels seus individus, o el lleó marí de Nova Zelanda, que arriba al 15,31%.
Per contra, si ens fixem en la nostra història evolutiva, podem veure que la violència roman alta quan ens apropem a l’ordre dels primats. Així, trobaríem l’exemple de la mona aranya negra (amb 3,34 % d’individus morts a les mans de membres de la mateixa espècie) o el lutung (5,56%). En canvi, si parem atenció a la superfamília Hominoidea, veiem que aquesta violència disminueix. Així, per exemple, el bonobo presenta un 0,68% de violència letal i el goril·la occidental un 0,14%.
Baralla entre dos gossos. / Alex E. Proimos
En centrar-se més en la nostra història recent, ja com a Homo sapiens, els investigadors van observar que d’un 3,97 % en el Paleolític, el percentatge de violència letal va anar augmentat poc a poc fins arribar a un màxim en l’Edat Mitjana (12,08 %). A partir d’aleshores, la violència va anar disminuint paulatinament com a norma general fins arribar als nostres dies (1,33 %). La idea que ara som menys violents no és una novetat, ja que en 2011 el psicòleg Steven Pinker va escriure un llibre titulat The better angels of our nature: why violence has declined, on l’autor defensava que abans érem més violents, però que alguns factors de la nostra societat, com les lleis o l’educació, havien ajudat a rebaixar aquells nivells.
El grup d’investigació també es va fixar en l’efecte que té l’ambient sobre la violència. En l’estudi van identificar quatre tipus de societats: estat, tribu, bandes i cacicat. En realitzar aquesta anàlisi es van assabentar que, respecte a la mitjana històrica, en societats estat la violència ha minvat fins al 1,33 %, mentre que ha augmentat en bandes (10,27%) i en tribus (3,90%). Amb tot, l’estudi observa que els éssers humans no respectem la llei ecològica que recolze una major violència letal quan la densitat de una població és més gran. D’altra banda, els autors de l’article assenyalen dos factors determinants del comportament que n’afavoreixen un de violent: que una espècie siga territorial o no (essent més violenta la territorial) o que s’organitze en societats (més violenta) o de forma individual.
D’aquesta manera, aquest estudi ajuda a esclarir un tema filosòfic recent gràcies a dades aclaparadores, una extensa recerca bibliogràfica i una matemàtica complexa.
