 |
© J. Mª Romero Molina El cultiu de fesols està molt estès a l’Alpujarra. Durant l’estudi, es van obtenir 114 mostres amb 41 denominacions distintes. En les imatges, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, habichuelas de enganche, mocha blanca, martillera i mocha colorada.
«La diversitat d’hàbitats i condicions climàtiques, els canvis poblacionals i el seu aïllament fins èpoques recents van propiciar la deriva genètica dels cultius cap a nombroses varietats locals» |
|
|
En un món cada cop més globalitzat, resulta esperançador comprovar que encara queden reductes, petits racons del planeta, on se segueix apostant per l’agricultura tradicional, aquesta que, si bé no produeix varietats massa rendibles econòmicament, ha preservat al llarg dels anys una manera de treballar i d’entendre la terra que avui dia corre el risc de caure en l’oblit. Aquest és el cas de la comarca de l’Alpujarra, una zona amb un alt grau de biodiversitat agrícola, segons un estudi publicat en l’últim número de la revista Mètode, dins del monogràfic Botànica estimada. Els investigadors Joaquín Molero Mesa, catedràtic en Botànica de la Universitat de Granada; María Reyes González-Tejero, professora titular de Botànica a la Universitat de Granada, i José María Romero Molina, coordinador del Taller d’ocupació en Agricultura Ecològica de l’Ajuntament de Freila (Granada) han realitzat un estudi en 23 petites poblacions i en dotze masades de l’Alpujarra, on entrevistaren 120 camperols i agricultors, la majoria d’entre 65 i 80 anys, que els ajudaren a censar un total de 34 espècies o subespècies d’hortalisses, cereals i fruitals, moltes d’elles amb un elevat nombre de varietats locals. Les 467 mostres recollides, fonamentalment llavors, serviren per provar l’existència de les nombroses varietats locals de dacsa, tomaca, pebrot i, sobretot, fesols o mongetes. Segons expliquen els autors, l’especial orografia de l’Alpujarra, amb diferències d’altitud que oscil·len entre els 450 metres i els 3.478 del Mulhacén, fan d’aquesta un enclavament idoni en què poden créixer plantes que no serien viables en altres zones de la Mediterrània, gràcies a l’aigua que arriba als seus camps provinent del desgel de les cimeres. D’altra banda, la diversitat d’hàbitats i condicions climàtiques, així com els canvis poblacionals de la zona i el seu aïllament fins èpoques recents, van propiciar la deriva genètica dels cultius cap a nombroses varietats locals. La biodiversitat de l’Alpujarra es materialitza doncs en la multiplicitat de varietats de fesols, tomaques i dacsa. Amb tot, el grau de biodiversitat de la zona no deixa de ser vulnerable. En l’actualitat, segueix vigent gràcies a la tasca de tots aquells que continuen cultivant espècies autòctones tot i que siguen poc rendibles econòmicament, però la mitjana d’edat dels llauradors entrevistats pot donar-nos una idea del greu perill que corren les pràctiques agrícoles tradicionals. Els autors de l’article adverteixen que cada cop són més les terres que queden sense llaurar, les parcel·les descurades i les restes d’antics cultius a causa de l’entrada en el mercat de varietats molt més productives i més atractives per al consumidor, la impossibilitat d’introduir tècniques mecanitzades dins un territori de pronunciades pendents i la infravaloració de l’agricultor front a altres oficis. BIBLIOGRAFIA José Vicente Bernabeu. Estudiant de periodisme de la Universitat de València. |
«L’alt grau de biodiversitat segueix vigent gràcies a la tasca de tots aquells que continuen cultivant espècies autòctones tot i que siguen poc rendibles econòmicament» |
