L’herència dels savis del camp

huertaML

L’Horta representa moltes coses per als valencians. És el lloc d’on històricament la nostra societat ha tret el sustent, és el paisatge que durant molts anys ha acompanyat la mirada als horitzons dels nostres avantpassats, i és encara avui dia l’espai on es desenvolupa la nostra vida quotidiana. A més, durant generacions, els nostres agricultors han anat seleccionant i diversificant les varietats per tal de fer una agricultura més sostenible i eficient.

La celebració de la XII Fira Estatal de la Biodiversitat Agrícola ha servit per aplegar les reivindicacions d’associacions com ara Llavors d’Ací, Red de Semillas i CERAI; entre d’altres, la recuperació de la gestió de les varietats i els cultius de la mà dels agricultors. Els assistents han pogut escoltar experts en diverses facetes de la defensa de la biodiversitat, també han realitzat tallers pràctics sobre tomaques tradicionals, cuina saludable, maridatge, tast i degustació de mel, xarrades sobre legislació, etc. Però sobretot els assistents han pogut intercanviar llavors de diferents llocs de l’Estat espanyol i accedir a un espai de compra venda directa d’una mostra extensa de varietats tradicionals i poc conegudes.

En aquest marc, Vicent Sales, tècnic agrícola, geògraf i president de la Fundació Assut i de l’Associació d’Estudis de l’Horta Nord, va defensar la recuperació i la posada en valor del patrimoni agrari valencià.

Evolució històrica de l’Horta

Vicent Sales considera que el territori agrari valencià no és tan essencial pels cultius que produeix com per l’estructuració territorial que comporta. Els orígens de l’horta de València es remunten a l’època en què els romans, veterans de la guerra de Lusitània, s’assentaren en el nostre territori i introduïren els cultius de blat, vinya i olivera, cultius de secà que començaren a transformar el nostre entorn natural en conreus. El ibers habitaven les terres altes i no plantejaren una modificació del territori natural que poguera representar l’origen de les hortes. Però no fou fins al segle viii, amb l’arribada dels musulmans a les nostres terres, que l’Horta començà a dibuixar-se tal com la coneixem en l’actualitat. Ells van introduir varietats agrícoles com l’albergina, l’arròs, la canyamel, etc., varietats que el clima del País Valencià no podia mantenir i que van fer necessària la implantació d’un mecanisme de reg que suposà l’aparició de la xarxa de sèquies que encara utilitzem, amb les modificacions pròpies del pas del temps, i que són les artèries al voltant de les quals es dibuixa el nostre paisatge.

La sèquia, columna vertebral de l’Horta

La construcció d’un sistema de regadiu, compost per una intricada xarxa de sèquies, dibuixà el paisatge de l’Horta que coneixem en l’actualitat. El canal principal traça una línia de rigidesa, un dibuix que serà difícil de modificar en el futur. Així, la necessitat d’aigua va fer del territori l’espai natural modificat que coneixem i que identifiquem avui com la nostra natura. Segons apuntava Vicent Sales, «qui ideà el canal tenia en ment tot l’espai. Dissenyà l’Horta, i val a dir que ho va fer amb gran fortuna».

Però la simplicitat del sistema no indica falta d’eficiència, més aïna al contrari. L’Horta és un conjunt de plans inclinats cap a la mar. La construcció de sèquies, doncs, es va fer per tal de facilitar l’arribada de l’aigua a les parcel·les, però també perquè l’aigua sobrant (de pluges, etc.) puga ser drenada i retornada als fluxos naturals cap a la mar. Aquest fet tanca el sistema i el dota de resistència i eficàcia. Els mateixos canals que nodreixen d’aigua els camps drenen l’aigua que s’hi concentra en l’època de pluges, protegint les terres de l’erosió.

I aquest sistema simple però resistent, segons Vicent Sales, també és alguna cosa més: «En aquest trencaclosques de sèquies i camps es troben les arrels de les nostres societats.»

L’Horta paradigmàtica: l’imaginari imaginat

L’Horta paradigmàtica valenciana no aparegué fins el 1860, aproximadament. Fins aleshores, els conreus eren completament orgànics, és a dir, la terra no es nodria més que amb les aportacions dels diferents cultius i el fem del bestiar. Aquest tipus de conreu, però, obligava a practicar el guaret (deixar descansar la terra per tal de no exhaurir els nutrients) i dedicar, a més, una porció per a la producció d’aliment per al bestiar, ja que l’espai natural no proporcionava biomassa suficient.

Però en l’any 1860, a les costes del Perú es va descobrir que els excrements d’unes aus costaneres (el guano) contenien els nutrients necessaris per tal de conrear d’una manera més intensiva. El País Valencià es convertí en el major importador de guano del Perú, això va alliberar les terres dedicades abans a la producció de farratge per als animal, fet que propicià la intensificació dels cultius. Desapareixien així els cultius de forment, de vinya, etc. i apareixien els de ceba, la creïlla, l’encisam, etc. Aquesta producció intensiva creava un excedent de producció que es destinava a l’exportació, fet que contradiu l’imaginari que compartim de l’Horta paradigmàtica. En paraules de Vicent Sales, «la imatge paradigmàtica que tenim de l’Horta valenciana no és en realitat la d’una horta d’autoconsum, sinó la d’una horta dedicada a l’exportació».

Un nou pas en l’evolució del cultius de les terres es va fer als anys setanta del segle passat. Aleshores es produeix una desintensificació dels cultius. Els avenços tècnics permeten l’externalització de molts processos hortícoles, especialment en els cultius de cítrics. El nombre de varietats també disminueix. I a més, l’Horta experimenta un procés de minifundització (disminució de l’extensió de les terres dels distints propietaris) alhora que el nombre de professionals també es redueix.

La paradoxa valenciana

A Europa, després de la Segona Guerra Mundial, es va reduir la població activa agrària, va disminuir el nombre de parcel·les i l’extensió d’aquestes va augmentar, alhora que s’incrementava l’eficiència dels conreus. A València, però, va augmentar en nombre de parcel·les, que cada vegada tenien menor extensió, i augmentaren també el nombre de propietaris, encara que també disminuí la població activa agrària. Aquest procés ha dut l’horta a una minusvaloració molt greu, segons afegia el geògraf Vicent Sales. L’interès decreixent de la població pel camp (com a esbarjo i com a mitjà de sustent) ha propiciat que l’urbanisme predador que hem viscut haja envaït els espais d’horta, haja dut a la marginació el món agrícola i haja impedit que la planificació del territori i de les infraestructures respecte el paisatge agrari i natural valencià

Per a Vicent Sales, «el voluntarisme no és suficient, cal adquirir coneixements». Ha d’augmentar la professionalització en el manteniment dels cultius, i potser l’únic al·licient que pot tenir un professional de l’horta és la creació de marques i de valor afegit que permeten dotar de la viabilitat necessària els productes hortícoles.

rosello
© F. Morant
Josep Roselló, tècnic agrícola, ha estrenat recentment una secció en Mètode, «L’Hort de Roselló» on ens invita a redescobrir la tradició de cultivar els nostres propis aliments i a més fer-ho d’una forma ecològica i recuperant les antigues varietats de cultiu.

El cultiu de la tomaca segons Josep Roselló i Oltra

Josep Roselló, tècnic agrícola, i conegut dels lectors de Mètode (recentment ha estrenat la secció «L’Hort de Roselló»), desgranà el passat 22 de juliol, en el marc de les xarrades de la XII Fira Estatal de la Biodiversitat Agrícola, les claus del cultiu de la tomaca tradicional. Segons Roselló, aquest conreu ha d’eixir del cercle d’experts, ha d’arribar al mercat, al venedor i al consumidor. Aquest és el major repte per al cultiu d’aquestes varietats.

La tomaca com a planta
La tomaquera és una planta de la família de les solanàcies originària de la zona andina, encara que domesticada a Mèxic. És de tija reptant, fulles compostes i a totes les aixelles genera tiges secundàries o flors.

L’arrel és bastant llarga, encara que es tracte d’una solanàcia. Segons Josep Roselló, és recomanable la sembra directa ja que així l’arrel principal aprofundeix més. A més a més, és recomanable recalçar el peu de la tija per tal que genere arrels secundàries que li donen estabilitat i vigor.

Pel que fa al sòl, és recomanable que aquest conreu no es realitze en anys consecutius en una mateixa terra, ja que requereix sòls descansats. Per tant és aconsellable practicar la rotació de cultius. A més, el sòl ha de tenir bon drenatge.

tira-tomates
© F. Morant
Algunes de les varietats de tomaques mostrades durant la celebració de la XII Fira Estatal de la Biodiversitat Agrícola.

Tipus de cultius
Per a Josep Roselló, «els materials locals són el resultat d’un procés de selecció i millora de les varietats de major qualitat i millor adaptades realitzat per generacions i generacions de llauradors. Són una herència de les nostres societats i permeten la recuperació de l’autonomia i el control de les llavors per part dels mateixos agricultors».

Parlant de cultius ecològics, aquestes varietats són idònies per fer-ne, ja que és molt més senzill adaptar el cultiu o la varietat a l’ambient que no provar de modificar l’ambient per tal de conrear certa varietat més productiva o més rendible econòmicament. Així s’aconseguix un producte de qualitat, respectuós amb el medi ambient i la parcel·la, no requerix d’una gran inversió i augmenta la diversitat en els productes. Entre les varietats locals es poden trobar tomaques de secà, tomaques de penjar que es conserven durant mesos sense refrigerar, tomaques resistents per a ensalada, tomaques per a salses, etc.

Segons el tècnic agrícola, «les llavors han estat durant 10.000 anys en mans dels agricultors, i les patents i drets intel·lectuals no haurien de canviar aquest panorama».

Fernando Morant Peris. Estudiant de Periodisme, Universitat de València.
© Mètode 2011.

  © M. Lorenzo
Va ser amb l’arribada dels musulmans a les nostres terres durant el segle viii, quan l’Horta començà a dibuixar-se tal com la coneixem en l’actualitat.

«La imatge paradigmàtica que tenim de l’Horta valenciana no és en realitat la d’una horta d’autoconsum, sinó la d’una horta dedicada a l’exportació»

 

 

 

 

Sales
© F. Morant
Vicent Sales, president de la Fundació Assut i de l’Associació d’Estudis de l’Horta Nord.

«Potser l’únic al·licient que pot tenir un professional de l’horta és la creació de marques i de valor afegit per als cultius del País Valencià»

 

 

 

«Les llavors han estat durant 10.000 anys en mans dels agricultors, i les patents i drets intel·lectuals no haurien de canviar aquest panorama»

 

 

 

«El cultiu de tomaques tradicionals ha d’eixir del cercle d’experts. Ha d’arribar al mercat, al venedor i al consumidor»

© Mètode 2011

Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.