M.A.T.T. Ment de metall

Relat guanyador d'Inspiraciència 2021 en la categoria jove

Any 2350. El personal del laboratori arriba com de costum abans la posta de sol. Jo, en Matt, els espero dintre de l’edifici, ple d’energia, per començar el dia. Per la finestra distingeixo els cotxes voladors, els habitatges flotants, les bombolles de protecció de la ciutat i les persones amb aspecte trist i desanimat. Treballo com a científic i programador al laboratori TecnoSad. Juntament amb sis companys, estem programant una màquina per poder viatjar en el temps, una missió que sembla impossible, però que intentarem aconseguir aviat. Dos d’ells són els meus pares i vam criar-me d’ençà que vaig néixer.

La jornada transcorre com sempre. Vuit hores de treball amb un descans de mitja hora intercalat. Les visites guiades al laboratori estan permeses. Ciutadans d’arreu s’apropen a veure les màquines en les quals treballem, però no estan autoritzats a parlar amb nosaltres. Malgrat això, crec que es fixen massa en mi. Sempre em miren aclaparats i sorpresos. Hipotetitzo que la meva altura és la causant, ja que mesuro uns dos metres.

Després de treballar, vaig a la cafeteria, fet que per a mi ja és una rutina. Tinc absolutament prohibit menjar cap aliment que no sigui ric en hidrats de carboni. En efecte, la meva dieta es basa en aquest component. No obstant això, sempre he tingut curiositat en tastar la fruita o la carn. Ningú m’explica perquè no em deixen.

A la tarda, passo el temps a la biblioteca de les instal·lacions. En ella trobo milers de llibres de l’àmbit cientificotecnològic. Personalment, els físics i matemàtics són els que més m’agraden. Quan m’interessa algun títol, escanejo amb el dit el seu codi i ja el tinc a la ment per poder llegir-lo. Tot funciona mitjançant números i fórmules en l’actualitat. Les lletres fa anys que han desaparegut i s’utilitzen només en noms propis. Aquest nou llenguatge permet que tots els habitants de la Terra s’entenguin entre ells.

Començo a llegir un exemplar de Steven Hooves, un físic especialitzat en l’estudi de la biofísica quàntica als aliments. El meu objectiu és trobar la resposta al dubte sobre la meva dieta. Ja ho he intentat en cent exemplars i cap ha resultat en èxit. Aquest sembla que tampoc… De sobte, s’apropa la meva mare i em pregunta si ja he menjat els àpats corresponents. Em mira a la cara i comença a plorar. No entenc la raó. Ella només s’excusa i marxa ràpidament.

La nit arriba i tot el personal se’n va a casa. Aquest cop, els acomiadaments habituals són massa tristos. Quasi tothom em mira amb compassió. Com ja he comentat, soc l’únic que dorm al laboratori. Des de petit, em van nomenar encarregat de seguretat nocturn. Tot i això, la meva feina és fàcil, ja que les càmeres automàtiques 10.3 fan quasi tot el treball. Si detecten algun individu estrany, m’avisen i em desperten. Jo només valoro la situació i decideixo si cal o no trucar els serveis d’emergència. Mai he sortit a l’exterior, ho tinc prohibit. Tampoc tinc curiositat, ja que tot el meu món està dintre l’edifici.

Em dirigeixo a l’habitació on dormo, però tots els dubtes d’aquell dia no em deixen clapar els ulls. M’aixeco decidit a trobar respostes. L’únic despatx on no puc entrar és el 3.22, ja que m’han comentat que la radiació dintre és suficient per matar-me en dos minuts, fins i tot amb protecció. Utilitzo un robot amb control a llarga distància per entrar. Amb la seva càmera puc veure el que hi ha dintre. Només hi ha una espècie de màquina d’emmagatzematge apagada. Faig que el robot l’escanegi i observo els arxius que hi conté. Només hi ha un, i es titula “M.A.T.T. 9.9.9.3.1.”. Sense dubtar-ho, entro dintre i m’apareix un document amb més de 10.000 caràcters. En ell, s’explica com transformar ATP en energia elèctrica, com dissenyar un cervell amb metalls lleugers o com realitzar aparells i sistemes funcionals a partir de peces electròniques. A més, també s’inclouen el funcionament, les parts, les condicions de vida i els controls del robot… M.A.T.T.? En un principi, em quedo sense paraules, però immediatament, començo a entendre tot. En l’última pàgina hi ha un document firmat on s’escriu: “Demà, 13 de juny del 2350, M.A.T.T. deixarà de ser operatiu. Desconnexió necessària per projecte fallit”. Bocabadat, deixo anar el control del robot sense moure’m.

Actualment, són les 23:50. En qualsevol moment em desconnectaran i em convertiré en un grapat de brossa electrònica. Tot i això, vull que no només es recordin informes sobre mi, sinó també els meus sentiments i pensaments. Necessito que tothom entengui que un robot pot ser una persona.

© Mètode 2022