Posar fi a la desigualtat en les universitats

La Universitat de València ha mostrat la seua preocupació per la pèrdua del talent científic de les dones en el temps i per la persistent bretxa de gènere als estudis STEM (per les sigles en anglés de Science–Technology–Engineering–Mathematics), altament masculinitzats.

Les dones representen gairebé el 55,6 % de l’estudiantat a la universitat espanyola, segons una de les fonts més recents, l’informe Datos y cifras del sistema universitario español (publicació 2020-2021). Es titulen un 59,4 % de dones en Grau i un 56,4 % en Màster i tots els indicadors evidencien millor rendiment, qualificacions i menor abandó que els homes. Aquesta situació però, té substancials diferències segons l’àrea de coneixement, on passem d’una feminització accentuada en els estudis vinculats a la Salut i Educació a una masculinització en l’àrea d’ d’Enginyeria i en la d’Arquitectura.

Tot i aquesta presència majoritàriament femenina, el tret més destacat pel que fa a l’asimetria de gènere en el món universitari és, sens dubte, la segregació que es dona tant a nivell horitzontal –amb aquesta diferent concentració de dones i homes en àrees de coneixement– com vertical, amb l’absència de dones en les categories professionals superiors. Així, els percentatges de dones baixen fins al 50 % en el moment de la lectura de tesi i segueixen disminuint a mesura que s’avança en la carrera acadèmica on la fuga del talent científic o la pèrdua de vocacions femenines s’il·lustra amb la leaky pipeline (canonada que degota). Però també amb l’old boy club, en referència a certs procediments on entren en joc xarxes d’amistats, recomanacions i dinàmiques realitzades des del privilegi masculí.

Les polítiques d’igualtat universitàries s’han orientat a diagnosticar les desigualtats a les institucions d’educació superior i han promogut, mitjançant plans d’igualtat, actuacions públiques per fer efectiu el principi d’igualtat entre dones i homes. I en aquest sentit, cal superar creences arrelades que plantegen el pas del temps com a solució a la pèrdua del talent científic femení o la poca presència d’aquestes en les àrees STEM, en benefici de prioritzar l’acció positiva.

Les universitats contemplen en els seus plans d’igualtat, entre d’altres, accions encaminades a equilibrar la presència de dones en les àrees masculinitzades i celebren amb tallers, visites i jornades, l’11 de febrer, Dia Internacional de la Xiqueta i la Dona a la Ciència, declarat per Nacions Unides amb la intenció d’eliminar els estereotips de gènere en l’àmbit de la ciència i la tecnologia i fomentar vocacions científiques en xiquetes i adolescents.

Per altra banda, i en paral·lel a la visibilització de les dones en la ciència i en l’aposta per seguir sumant i aconseguir major nombre de dones en aquestes disciplines, apareixen testimonis que sota el hashtag #MeTooSTEM evidencien incidents de violència sexual i masclista als instituts i centres d’investigació universitaris, i als espais on es desenvolupa la recerca.

Per aquesta raó, altre dels grans reptes de les polítiques d’igualtat universitàries és l’actuació enfront de les violències masclistes que passa per crear un clima de tolerància zero enfront d’aquest tipus de violència així com per donar una protecció adequada a les víctimes. Diversos estudis, a més d’evidenciar l’existència de violència masclista a la universitat, apunten, com una de les causes per les quals algunes dones poden abandonar les seues carreres professionals o científiques, el fet d’haver estat víctima d’assetjament o violència sexual.

Ángela Bernardo Álvarez, autora del llibre Acoso. #MeToo en la ciencia española (Nextdoor Publishers, 2021) relata els silencis i els temors que envolten les dones víctimes de violències sexuals i masclistes en àmbits de la ciència i la recerca i en espais masculinitzats. L’autora, que visitarà la Universitat de València el proper mes de març, destaca la impunitat de qui exerceix l’assetjament, el menyspreu i el dany cap a les dones víctimes que fa que moltes abandonen una carrera científica. De la mateixa manera, altres estudis com Situación de las jóvenes investigadoras en España evidencien la cultura permisiva i del silenci amb l’assetjament sexual i per raó de sexe.

Des de les polítiques d’igualtat universitàries seguim dissenyant accions per avançar en una major representació femenina en les STEM, en la ciència, la recerca, la tecnologia, les àrees masculinitzades… mentoritzant, creant referents, proposant accions positives. Però no només basta amb actuar sobre la motivació de les dones. La infrarepresentació també és deguda a tots els obstacles que les dones troben durant la seua carrera científica: sostre de vidre, canonada que degota… i com hem vist, també la violència masclista.

I aquesta lluita enfront de la violència masclista a les universitats ens obliga a sumar els homes, des del treball de les masculinitats igualitàries i la generació de nous referents. Aquesta actuació passa per implicar a tots els agents, especialment a l’entorn en què es produeixen aquestes vulneracions (bystander intervention). S’ha comprovat que la major o menor permisivitat de l’àmbit on es produeixen les conductes d’assetjament contra les dones marca la diferència en l’evolució d’aquests casos i, fins i tot, pot ser un element inhibidor d’eventuals assetjaments. Per tant, reconèixer aquesta violència i aconseguir el compromís de la comunitat investigadora, és un pas inexcusable per a poder superar-la.

Com a conclusió, constatem que posar fi a la desigualtat, i fins i tot amb la violència, és un treball que interpel·la a les dones però especialment als homes, i requereix d’una comunitat científica conscient i cohesionada davant les desigualtats que encara la travessen.