Pròleg: ‘Una mirada nova. El naixement de l’entomologia’

Pròleg de l'última novetat de Mètode, escrit per Jeyaraney Kathirithamby

Una història de l’entomologia que comença amb un relat sobre la publicació del Quixot de Cervantes pot semblar una raresa. És un exemple, però, de l’ampli ventall d’interessos, en humanitats i en ciències, que caracteritza l’obra de l’autor, Xavier Bellés. La seva afirmació que el Quixot «trencà esquemes narratius» gairebé es podria estendre a aquest llibre. Xavier Bellés ha escrit més de 300 articles científics i fa poc ha publicat el seu onzè llibre, Insect metamorphosis: From natural history to regulation of development and evolution (Academic Press, 2020), on analitza, entre altres coses, com es regulen els canvis de forma en els insectes i com han evolucionat aquests mecanismes de regulació. Val a dir, per cert, que l’últim llibre general sobre la metamorfosi dels insectes va ser escrit per l’entomòleg britànic Vincent Bryan Wigglesworth l’any 1955. En el seu volum, a més d’ocupar-se’n dels aspectes més tècnics, Bellés no deixa de dedicar un capítol a la història de les idees sobre la metamorfosi dels insectes.

«El llibre transmet que al segle XVII no només es va expandir l’astronomia, sinó que també hi trobem els orígens de l’estudi científic dels insectes»

L’interès de Xavier Bellés per la història de l’entomologia es mostra especialment en aquest nou llibre que ara ens presenta, on parla tant de les personalitats més cèlebres com dels naturalistes menors que, tot plegat, van ajudar a configurar el cicle evolutiu de l’estudi dels insectes, conegut avui com a entomologia. El llibre transmet que al segle XVII no només es va expandir l’astronomia, principalment gràcies a Galileu, sinó que també hi trobem els orígens de l’estudi científic dels insectes. Aquest estudi va interessar un grup variat de persones de diversos països i va començar amb l’obra Insectorum theatrum, impresa el 1634 amb aportacions de Thomas Moufet, Thomas Penny i Conrad Gesner, que incloïa, entre altres coses, la història natural de les abelles, i que encara avui ens fascina.

Làmina 49 de l’obra Metamorphosis insectorum surinamensium de Maria Sibylla Merian que mostra el fulgòrid llanterna i una cigala, amb una branca de magraner. Aquest fulgòrid, descobert i figurat per Merian, seria descrit per Carl von Linné al seu Systema naturae, amb el nom Fulgora laternaria. Aquest és un dels molts casos en què Linné confià pràcticament a ulls clucs en la solvència de les dades i dibuixos de Merian.

Els insectes havien estat utilitzats sovint com a motiu decoratiu en llibres religiosos, pintures, miniatures, xilografies i escultures. Es diu que el famós dibuix en aquarel·la i guaix de l’escanyapolls d’Albrecht Dürer (1505) deu la seva concepció a una combinació de memòria i esbossos fets sobre el terreny. El cas és que va reproduir la morfologia de l’escarabat amb una gran precisió. Amb això, hom va assolir un punt d’inflexió, ja que els insectes van esdevenir el focus d’un estudi seriós i no només com a objectes decoratius. El pintor Jan Goedart va aportar un nou enfocament quan va criar, dibuixar i pintar insectes al llarg del seu cicle vital, a més de prendre notes sobre la seva història natural. Tot plegat ho va publicar a la seva obra en tres volums Metamorphosis naturalis (1662, 1667, 1669). També va encunyar la paraula metamorfosi referint-se al canvi de forma dels insectes, paraula que va adoptar després Maria Sibylla Merian.

Maria Sibylla Merian va néixer entre artistes i va ser formada des de molt jove pel seu padrastre Jacob Marrel, que acostumava a incloure petxines i papallones en les seves natures mortes pintades per al comerç. Maria Sibylla va seguir aquest estil en els seus dibuixos de flors. La seva primera obra reeixida fou el Blumenbuch (“Llibre de les flors”), publicada en tres volums (1675, 1677, 1680), que servia de model per a fer brodats. Però la seva curiositat pels insectes la va portar a fer allò que avui anomenaríem treball de camp: capturar insectes vius, criar-los i observar què passava amb els ous, les erugues i les crisàlides que recollia. Mentre criava els insectes, va prendre notes detallades de la seva morfologia i de les plantes de les quals es nodrien les erugues i els adults. Això era inusual per a una persona sense educació formal que, en ser dona, no podia formar part d’un gremi i, per tant, s’havia d’integrar en el del seu padrastre. Maria Sibylla poques vegades alternava amb «homes erudits», ja que el seu entorn estava format sobretot per gravadors i pintors. Amb tot, el seu instint per veure la natura no tenia parangó en aquella època, de manera que esdevingué una naturalista autodidacta que va desenvolupar el seu propi mètode per investigar les transformacions dels insectes amb més detall que cap dels seus predecessors. Els dibuixos i gravats que va executar no només eren bells, com a bona artista que era, sinó que també eren extremadament fidels a l’original, en estructura i color, la qual cosa demostra les seves habilitats de naturalista. Els seus dibuixos i observacions es van publicar en dos volums, el 1679 i el 1683, amb el títol Der Raupen Wunderbare Verwandlung und Sonderbare Blumennahrung (“Llibre de les erugues”), constituït per cinquanta làmines acolorides a mà, acompanyades de textos que explicaven el desenvolupament i alimentació de cada insecte retratat. Aquestes làmines mostraven els insectes en el seu entorn natural: erugues en fulles parcialment rosegades, pupes al sòl i adults en vol mostrant les ales anteriors i posteriors. Aquesta disposició, lluny dels retrats estàtics d’insectes dels seus predecessors, fou una veritable innovació.

«Un cop a Surinam, i amb l’ajut de gent local, Maria Sibylla Merian va recol·lectar, criar, estudiar i pintar un gran nombre d’espècies»

Quan va viure al castell de Waltha, als Països Baixos, Maria Sibylla va poder estudiar insectes procedents de Surinam (Sud-amèrica) que havien arribat allà, i després, quan es traslladà a Amsterdam, va examinar insectes de les Índies Orientals i Occidentals que havien portat diversos comerciants. Això despertà en ella un viu interès per estudiar aquests insectes als llocs on vivien i li proporcionà una motivació per fer un audaç viatge a Surinam l’any 1699 acompanyada per la seva filla Dorothea, per estudiar i pintar insectes exòtics, en la que va ser una aventura àrdua i perillosa per a totes dues. Un cop allà, i amb l’ajut de gent local, va recol·lectar, criar, estudiar i pintar un gran nombre d’espècies surinameses. Alhora, mostrava la seva oposició a les plantacions de sucre que es feien a costa de destruir boscos i selva. També li preocupava la forma desdenyosa amb què els europeus tractaven els locals, fet que demostrava com n’estava, d’avançada, al seu temps. Al seu retorn a Amsterdam el 1701, després de romandre dos anys a Surinam, va preparar i gravar cinquanta làmines d’insectes, que va publicar l’any 1705 amb el títol Metamorphosis insectorum surinamensium, en llatí i holandès, i en format de gran foli, obra que gaudí d’un gran èxit. Les exquisides làmines anaven acompanyades de notes sobre la història natural i les transformacions de cada espècie sobre la seva planta nutrícia i els fruits que aquesta proporcionava, molts d’ells fins aleshores desconeguts a Europa.

Làmina de Dissertatio epistolica de bombyce (1669), de Marcello Malpighi, que mostra el sistema reproductor de la femella adulta del cuc de seda, Bombyx mori. Fins a aquest moment era creença generalitzada que els animals més diminuts no tenien òrgans interns organitzats. Malpighi, però, amb les seves acurades disseccions i observacions del cuc de seda, va demostrar que la seva organització interna podia ser tan complicada com la dels animals més grans.

La bellesa de les làmines produïdes va fer que, en morir Maria Sibylla, el tsar de Rússia, Pere el Gran, visités el seu taller a Amsterdam i en comprés un bon grapat, juntament amb altres dibuixos menors i notes manuscrites sobre la vida dels insectes que havia criat durant més de trenta anys. Aquests materials foren allotjats a la Biblioteca de l’Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg i l’any 2016 foren publicats en alemany, anglès, francès i rus, amb les làmines en facsímil. Un cop més, ens mostren la paciència i la profunda concentració que va mostrar Maria Sibylla en els seus estudis sobre els insectes. No hem d’oblidar, a més, que va dur a terme aquestes observacions naturalístiques mentre era mare i professora, i que ho feu en diversos llocs on s’hi hagué de traslladar per aprofundir en el seus estudis. El coneixement de l’obra de Maria Sibylla com a pintora que estudiava i gravava els insectes amb evidències científiques de manera seriosa es va estendre molt i va influir en naturalistes com August Rösel von Rosenhof, René Antoine Ferchault de Réaumur, Hans Sloane, Richard Mead i Mark Catesby, entre d’altres. Tanmateix, cal admetre que va ser més reconeguda com a artista, pels seus meravellosos dibuixos, que no pas com a naturalista científica, pels coneixements autodidactes que va desenvolupar al llarg del temps. Això és especialment notable a Der Raupen i a Metamorphosis insectorum surinamensium.

Des del punt de vista tecnològic, la invenció del microscopi va produir noves formes de veure els insectes, com prova el treball de Marcello Malpighi sobre l’anatomia interna del cuc de seda presentat a la Royal Society de Londres el 1669. Fins aleshores es deia que els animals petits no tenien òrgans interns organitzats, però Malpighi, amb l’ús d’un microscopi, va desmentir totalment aquesta idea. Antonie van Leeuwenhoek va ser un altre microscopista molt actiu, que també construïa els seus propis microscopis i els va utilitzar per examinar nombrosos objectes d’història natural interessants, com ara l’agulló de l’abella. Els seus treballs foren publicats conjuntament sota el títol Arcana naturae detecta (1695-1719). Alhora, la Historia insectorum generalis de Jan Swammerdam (1669) va confirmar que els insectes passen per diverses etapes en la progressió del seu cicle vital i que cadascuna correspon al mateix insecte. Swammerdam també va proposar els tres principals tipus de metamorfosi emprats habitualment pels entomòlegs posteriors i que han estat confirmats per estudis moleculars moderns. Finalment, tenim el Methodus insectorum de John Ray (1704), en el qual l’autor fa servir el concepte biològic d’espècie que havia formalitzat prèviament en els seus treballs de botànica i que inclou un gràfic sobre la classificació dels insectes. Aquestes dades foren posteriorment utilitzades per Carl von Linné en el seu Systema naturae (1735), en què proposava el sistema binomial de nomenar espècies que encara usem avui dia.

«Amb la seva curiositat, aquests artistes van assentar les bases dels estudis entomològics formals»

En resum, els insectes, les formes dels quals foren utilitzades inicialment com a mera decoració de manuscrits o fins i tot d’escultures, van esdevenir objecte d’observacions acurades per part dels pintors, que els van criar i van publicar els seus detallats dibuixos amb notes naturalistes adjuntes. Amb la seva curiositat, aquests artistes van assentar les bases dels estudis entomològics formals. Els gegants d’aquesta evolució són Jan Swammerdam i Maria Sibylla Merian. Els dibuixos de Merian eren tan precisos que, exclusivament a partir d’ells, Linné va nomenar 56 insectes i 39 plantes com a noves espècies en el seu Systema naturae. Moltes eren d’espècies neotropicals, de llocs que Linné mai no havia visitat i on no havia fet mai recol·leccions. Per això no hi ha exemplars tipus d’aquestes espècies, però els dibuixos d’aquesta notable dona naturalista ens serveixen de referència.

En aquests temps que corren, presidits per la crisi de la biodiversitat, els estudis sobre els insectes com el que ens presenta aquest llibre són molt importants i necessaris, tan importants com ho poden ser els estudis del món exterior que ens proporciona l’astronomia. L’escadusser resum que hem fet aquí amb prou feines fa justícia a la riquesa de detalls del llibre i a la pura humanitat que traspua. De la mateixa manera que Cervantes «aportà una mirada nova a la novel·la», Xavier Bellés també aporta una mirada nova i emocionant a la història de l’entomologia.

 


Aquest pròleg forma part de l’última novetat editorial de la revista Mètode: Una mirada nova. El naixement de l’entomologia (Xavier Bellés, 2022). Els subscriptors en rebran una còpia amb el número 114. Podeu adquirir aquest títol també a través del Servei de Publicacions de la Universitat de València.

© Mètode 2022

Departament de Zoologia, Universitat d’Oxford. St Hugh’s College, Oxford.