Un púlsar marcat a la pell

jdweb1
© Joy Division
Fragment de la famosa portada d’Unknown Pleasures, un dels discs més importants del segle passat.

L’historiador i crític de música Simon Reynolds explica, en un llibre sobre el post-punk, el naixement d’aquest gènere com una resposta arty a la descomposició d’un moviment, el punk, que s’havia convertit en una paròdia de si mateix. Mentre que, a partir de 1977, els «punks vertaders» es van mantenir fidels a un estil marcat per un discurs d’esquerres populista i una música accessible i sense pretensions, a l’entorn de les escoles de belles arts comencen a sorgir grups formats per joves de classe mitja que opten per explorar les possibilitats del punk barrejant-lo amb altres gèneres com l’electrònica, el noise o el jazz. Aquesta transformació en la forma s’acompanyaria d’un canvi en el contingut: el post-punk parla de política, sí, però d’una manera molt més ambivalent i elitista. A més, les cançons s’obrin a temes relacionats amb l’angoixa existencial, l’amor o l’aïllament. En paraules de Reynolds, durant els anys d’auge del post-punk (1978-1984) es va produir un «saqueig sistemàtic» de l’art i de la literatura del segle xx. Les noves necessitats expressives van propiciar la recuperació de referents com el dadaisme o la ciència ficció radical de William S. Burroughs o Philip K. Dick. Aquest plantejament s’estenia, més enllà de la música, a la manera d’entendre la producció artística i el treball gràfic que acompanyava els discos, que es guiava per la següent premissa: «continguts radicals exigeixen formes radicals».

El disc de post-punk que ha obtingut un major reconeixement és, sense dubte, Unknown Pleasures (Factory, 1979), el primer àlbum del grup de Manchester Joy Division, que passarà a la història de la música com un treball cabdal per entendre el moviment. Els motiu són clars. Per una banda, el destí fatal del seu cantant i compositor, Ian Curtis, que amb el seu suïcidi va elevar l’estatus del grup a llegenda. Per l’altra, i per damunt de qualsevol altre element, la contundència de temes com Shadowplay, She’s Lost Control o Disorder, que reforcen l’atmosfera obscura i desesperant del conjunt. Aquest disc mític amaga en la seua portada una referència relativament poc coneguda que connecta amb la necessitat de «saqueig» del post-punk i amb el tema que ací ens ocupa, la ciència: la imatge representa la senyal del primer púlsar observat. Va ser el 1967 quan l’astrofísica Jocelyn Bell, que feia el seu doctorat sota la tutela d’Antony Hewish, va detectar amb el radiotelescopi de la Universitat de Cambridge una senyal de ràdio de curta durada que es repetia cada 1,337 segons. Davant la possibilitat que la senyal fóra emesa per algun tipus de vida extraterrestre, va rebre el nom de LGM1 (Little Green Men 1). Però prompte les evidències van demostrar que es tractava del primer púlsar del qual es tenia constància. L’estrella de neutrons va ser batejada com CP 1919 (posteriorment coneguda amb el nom PSR B1919+21).

 

«Durant els anys d’auge del post-punk es va produir un “saqueig sistemàtic” de l’art i de la literatura del segle xx. Les noves necessitats expressives van propiciar la recuperació de referents com el dadaisme o la ciència ficció radical»

joy-division-merxan  

 

 

 

«La importància d’Unknown Pleasures, convertit en disc de culte, ha propiciat la reproducció de la imatge fins a nivells inimaginables. El diagrama està present en infinitat de productes de marxandatge»

La senyal del púlsar CP 1919 va ser enregistrada a l’Observatori d’Arecibo (Puerto Rico) i es va publicar per primera vegada el gener de 1971 a la revista Scientific American. Però no va ser fins que va aparèixer a la Cambridge Encyclopedia of Astronomy, el 1977, quan la imatge va arribar a mans dels membres de Joy Division a través del seu bateria Stephen Morris. El dissenyador de la portada d’Unknown Pleasures, Peter Saville, explica que el grup va tindre clar des del primer moment que volien fer servir aquell diagrama que els resultava «meravellosament enigmàtic». Mitjançant una senzilla inversió dels colors, l’enregistrament de la senyal es va convertir així en la icona que representa un dels discos més importants del segle xx. «El 1979, quan vaig fer la portada, em vaig adonar prompte que seria un àlbum fabulós», explica Saville en aquest vídeo, «però ningú no podia saber com evolucionaria en els següents trenta anys». La importància d’Unknown Pleasures, convertit en disc de culte, ha propiciat la reproducció de la imatge fins a nivells inimaginables. El diagrama està present en infinitat de productes de marxandatge que inclouen samarretes, bosses o sabatilles. Però la força del disc és tal que alguns n’han volgut tenir un record més personal. No és estrany trobar entre els seguidors del grup tatuatges amb la imatge de la portada. La senyal del primer púlsar descobert marcada per sempre a la pell de multitud de persones. Un fet que sorprendria a qualsevol astrònom. I que fa patent, una vegada més, el poder de la música per arribar-nos ben endins i la seua capacitat de deixar petjada.

Per escoltar:
Joy Division, 1979. Unknown Pleasures. Factory Records. Manchester.

Per llegir:
Simon, R., 2005. Rip It Up And Start Again: Postpunk 1978-1984. Faber and Faber. Londres.

Per veure:
Corbijn, A. (director), 2007. Control. Coproducció Regne Unit – EUA.

Felip Pineda. Llicenciat en Periodisme. València.
© Mètode 2013.

   
© Mètode 2013

Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.