Quaderns de muntanya: Apunts de primavera

L’esclat de la primavera a l’alta muntanya, és lent, però constant, les hores de llum guanyen dia i l’entorn canvia en un escenari on la natura desperta de la letargia hivernal. Aprofitant que el sol de migdia encara no escalfa fort, surto a passejar prop del poble i enfilo un d’aquests camins que guanyen desnivell per estrades de pedra polida pel pas temps, on de tant en tant, encara despunten els marges de pedra seca, molts embolcallats de molsa i desapercebuts entremig d’un tremall d’esbarzers. Sovint penso amb els padrins que els van aixecar amb tanta cura, amb tanta delicadesa, que en pensarien de nosaltres, ara en veure’ls tan deixats?

M’endinso per una roureda de roure martinenc (Quercus pubescens), les branques encara mantenen les fulles seques de l’hivern, marcescents esperant el nou brot, una bona estratègia d’estalvi energètic. En una de les nombroses feixes abandonades, observo un pom de violes, són les primeres que veig aquest any, de sobte una voliaina planeja i aterra damunt d’una de les flors. S’atura, es gira per alimentar-se i libant damunt d’ella, em mostra el seu revers, lentament encaro els binocles, em fixo amb atenció, no en tinc cap dubte, és la donzella violeta (Boloria dia), el seu color terrós difuminat en un contrast d’escates nacrades en fons violaci, desgranen del meu disc dur el seu nom. Aquesta voliaina és una especialista libant flors del gènere Viola, ben segur arrecerada haurà passat l’hivern com eruga i des de fa setmanes haurà crisalidat i sortit a tota velocitat per cercar  una parella encetant un nou cicle, vetllant per no ser cruspida per algun moixó insectívor.

Imatge: Donzella violeta (Boloria dia). Foto: Francesc Rodríguez

Engrescat per l’esclat primaveral, m’enfilo fins al capdamunt d’un petit serrat sense topònim. Veig l’amplitud dels prats de fons de vall, que ja verdegen, de fet fa estona que m’arriba la flaire intensa del terreny bogat, uns prats de dall, farratgers, font de reservori alimentari per l’avaria ramadera de la zona. Els prats subalpins de pastura romanen encara cremats pel fred i la neu, però no trigaran gaire agafar color, prats que per sort encara són utilitzats i que el bestiar de pota rodona mantindrà a ratlla en temps d’estiu. A prop meu, el cant d’un mascle de mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli) em crida l’atenció entre les branques encara nues d’un freixe (Fraxinus excelsior), que em deixa entreveure aquest bonic moixó. Observo el seu bec obert, i sento com s’escampen  repetidament les notes agudes amb el seu característic: «sisisisisisisisisiii» festeig primaveral. Mallerengues, grives, merles, pit-roigs, pica-soques blaus una orquestra simfònica variada d’ocells de muntanya que alegren el silenci de l’entorn. Es fa tard, i el vent de port s’engresca, comença a fer fresca i enceto el camí de retorn. Arribant de nou al poble, veig dansar amunt i avall vuit roquerols (Ptyonoprogne rupestres) xisclant, i movent-se a tota velocitat, uns acròbates del vol sota un cel mig embromat, a la cerca d’algun petit insecte i buscant un bon recer sota d’un llosat. Una nova estació, un nou cicle, el cicle de la natura. Un bon grapat d’apunts de primavera que a hores d’ara encara perduren en el meu record.

© Mètode 2022
Naturalista (Secció de Natura del Consell Cultural de les Valls d’Àneu)