Quatre veus de científiques
Reflexions entorn al gènere i la ciència des de l'experiència de les dones que la treballen
El 8 de març se celebra el Dia de la Dona Treballadora, una data en la qual es reivindica la igualtat entre homes i dones. La presència de les dones en la carrera científica és cada vegada més remarcable, tot i que encara queda un llarg camí per recórrer. A més, la perspectiva de gènere permet analitzar la manera de fer ciència i de gestionar-la. L’aplicació d’aquesta perspectiva està encaminada a produir una ciència en què les dones científiques tinguen un paper equivalent als homes en nombre i jerarquia, i que revele particularitats que diferencien dones i homes, així com característiques pròpies de les primeres.
Per a commemorar aquesta jornada i visibilitzar el treball que fan les dones en la carrera científica, Mètode ha consultat quatre investigadores de diferents institucions espanyoles perquè ens expliquen la seua experiència personal i el seu punt de vista de la relació entre dona i ciència: Pilar Gayán, investigadora de l’Institut de Carboquímica del CSIC; Emilia Matallana, catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València; María Ibáñez, investigadora de l’Institut Universitari de Plaguicides i Aigües de la Universitat Jaume I; i Teresa Rodrigo, catedràtica de Física Atòmica, Nuclear i Molecular de la Universitat de Cantàbria.
Per què va decidir dedicar-se a la ciència?
Pilar Gayán: Des de xiqueta m’ha interessat conéixer com funciona la tecnologia i allò que ens envolta. A més, durant la meua etapa d’estudiant, les assignatures de ciències eren les meues preferides. Quan vaig acabar la carrera de químiques, vaig tenir l’oportunitat de començar una tesina, la qual cosa em va acostar al treball científic. Després, vaig començar la tesi doctoral amb una beca estatal i vaig confirmar que el treball de científica és el millor del món: cada dia aprens alguna cosa nova i crees alguna cosa que no existia abans.
Emilia Matallana: Des de menuda vaig estar interessada en la docència i m’atreien les ciències naturals. En batxillerat em vaig concentrar en biologia i la perspectiva de ser professora universitària em permetia dedicar-me a la recerca i la docència. Mai me n’he penedit, aquestes dues activitats obliguen a no parar, a estar en constant evolució.
María Ibáñez: Des de molt jove vaig tenir clar que volia ser química i dedicar-me a la investigació. Sempre m’ha atret aquest món, especialment el camp forense.
Teresa Rodrigo: No va haver-hi cap fet singular, simplement m’agradaven les matèries científiques i els números. Supose que una bona professora de física en els meus anys d’institut va fer que em decantara per aquest tipus d’estudis.
Creu que ha tingut més dificultats en la seua carrera científica pel fet de ser dona?
P. Gayán: No, no m’he sentit discriminada ni infravalorada pel fet de ser dona durant la meua trajectòria professional. No obstant això, he de reconéixer que les dones som minoria en la meua àrea d’estudi, l’enginyeria química.
«En la ciència, existeix la mateixa discriminació i prejudicis cap a les dones que en la vida quotidiana» (Teresa Rodrigo)
E. Matallana: Com qualsevol carrera professional, la carrera científica és difícil per a les dones. Els rols que se’ns adjudiquen de naixement i que assumim com si foren nostres suposen una dificultat. No he notat gest de discriminació en la meua persona per part d’institucions o altres col·legues, però no és així en el cas d’altres dones.
M. Ibáñez: En el meu cas concret, no. No obstant això, sí que és veritat que, a vegades, resulta complicat compaginar la maternitat amb una carrera tan exigent.
T. Rodrigo: Les dificultats en els nostres camps són sempre un poc més subtils que en la vida quotidiana, però existeix la mateixa discriminació i prejudicis en les persones que ens dediquem a la ciència. Encara que a vegades coste identificar aquests comportaments, estan ací, molt normalitzats en el quefer diari.
Què li diria a les joves que volen dedicar-se a la ciència?
P. Gayán: És un camp apassionant i no importa que estiguem en minoria. Els animaria a apostar per açò.
E. Matallana: Primer, els animaria de manera rotunda a fer-ho. La carrera científica és difícil però, si és vocacional, la satisfacció està garantida. Cal assumir amb naturalitat que caldrà repartir esforços i establir prioritats, encara que aquestes no són inamovibles i poden canviar amb el temps. Si tenen clar el que volen fer, quan la seua prioritat no siga la ciència, valoraran també l’altra opció que trien.
M. Ibáñez: A causa dels estereotips, les xiquetes no solen decantar-se per interessos científics i tecnològics. No obstant això, jo anime totes les joves a dedicar-se a aquest camp tan gratificant. Els diria que treballen de valent i s’esforcen al màxim.
T. Rodrigo: Avant, val la pena dedicar-li les nostres energies. Crec que tenim unes qualitats excel·lents per a la ciència. Gràcies al moviment feminista i els estudis de gènere, afortunadament ja tenim molts recursos per a analitzar la realitat, comprendre-la i transformar-la.
Creu que la perspectiva de gènere pot fer aportacions en la seua àrea de recerca? S’està aplicant ja?
P. Gayán: No, en el camp de l’enginyeria química no té sentit.
E. Matallana: Crec que és necessària en tots els àmbits de la vida. En el cas de la meua recerca, no és fàcilment aplicable a causa de la seua temàtica, però sempre es pot incorporar en la gestió del treball. El gènere de les persones influeix en el desenvolupament d’un projecte.
«La perspectiva de gènere sempre es pot incorporar en la gestió de la investigació» (Emilia Matallana)
M. Ibáñez: En el meu camp de recerca també és bastant complicat aplicar-la. En la mesura del possible, com en estudis controlats de metabolisme o sobre tendències de consum, intentem que els subjectes pertanguen a tots dos sexes.
T. Rodrigo: En la meua àrea de treball és un poc difícil de destacar, però la perspectiva de gènere és fonamental en moltes branques de la ciència com la salut o l’educació i ja ha fet grans aportacions.
