Què és la ciència, a debat

portada_taularedona
Íngrid Lafita
D’esquerra a dreta, Antoni Furió, Rafael Castelló, Martí Domínguez, Chantal Ferrer i José Pío Beltrán.

Definir la ciència no és una tasca fàcil. Tot i això, aquest va ser el repte inicial que Martí Domínguez, director de Mètode, va plantejar als participants de la taula redona Què és la ciència?, que es va celebrar en l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València amb motiu de la darrera presentació de la revista Mètode. José Pío Beltrán, bioquímic i professor d’investigació del CSIC, va defensar que «la ciència respon a l’interès de les persones per conèixer-se a sí mateixes i al seu entorn». I va afegir que «consisteix en la utilització d’un mètode racional per a acostar-se al coneixement amb dues limitacions: les pròpies del nostre coneixement humà i les dels instruments que tenim al nostre abast». Per a Antoni Furió, historiador i professor de la Universitat de València, la ciència «és, històricament, l’última de les formes de coneixement: la primera és el sentit comú; després, durant molt de temps, l’explicació del món es va fer des de la religió; va seguir la filosofia i també podria incloure l’art; i des fa dos segles és el coneixement científic el que defineix la nostra manera d’entendre el món». «La ciència és l’aportació de la racionalitat humana», va concloure.

En aquesta primera definició de ciència Chantal Ferrer, física i professora de la Universitat de València, va afirmar que es tracta d’un «projecte intel·lectual que pretén la comprensió del món». I va destacar la idea que aquest es basa en l’observació i l’experimentació: «la qüestió del mètode és molt important». Rafael Castelló, sociòleg i director del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, va dir que la ciència és una forma de coneixement que està basada en unes pràctiques socials que «estan subjectes, per tant, als condicionants polítics i econòmics de cada moment». I va afegir que la ciència «és un avanç cap a la democratització de la nostra societat, és la democratització del coneixement».

 

«La ciència és un avanç cap a la democratització de la nostra societat, és la democratització del coneixement»
(Rafael Castelló)

dins3_taula
Íngrid Lafita
   

Ciència rigorosa

A partir d’aquestes posicions inicials, els debat es va centrar en aquells elements que caracteritzen la ciència. Per a  José Pío Beltrán la ciència ha de ser predictiva i reproduïble: «allò que nosaltres fem està basat en l’observació dels fets. Quan fem un experiment, una persona amb una formació similar en qualsevol part del món ha de poder arribar als mateixos resultats. I així és com consolidem o refutem el coneixement». Pel que fa a les ciències socials, va dir que s’ha de demanar «que siguen tant rigoroses com puguen ser-ho». Rafael Castelló va introduir la pròpia «mobilitat de l’objecte d’estudi» que en el cas d’algunes disciplines, com la sociologia, és elevada. I va posar d’exemple les enquestes electorals on el fet de fer-les públiques ja està modificant el resultat del procés que es vol observar.

Per a Antoni Furió no hi ha ciències més o menys rigoroses: «les ciències són formes de coneixement que, en la mesura que empren el mètode científic, són científiques. El que divergeixen són les tècniques». Així, en història va destacar la importància de les fonts però també de les preguntes amb què l’investigador s’acosta a l’objecte d’estudi.

La percepció de la ciència

Chantal Ferrer va incidir en la importància de la divulgació de la ciència: «Quan es té la percepció que la ciència és quelcom que està més enllà del que un pot entendre, aquest concepte de democratització entra en crisi». Va destacar també el poc coneixement que es té de com funciona la ciència i la poca reflexió que sovint es dóna per part d’aquells que la exerceixen: «I tot això té a veure en com es percep la ciència per part de la ciutadania». Per a Chantal Ferrer el periodisme científic tampoc ajuda moltes vegades a aquesta comprensió de com funciona la ciència: «la comunicació de la investigació és una de les coses més difícils que hi ha. Les notícies són sempre de resultats que expliquen poc sobre el seu mètode. En aquest moment, crec que la divulgació és un problema». José Pío Beltrán va introduir la complexitat actual d’algunes disciplines científiques: «hi ha ciència que s’ha sofisticat molt i aquesta transmissió del coneixement és molt complexa».

 

«Quan fem un experiment, una persona amb una formació similar en qualsevol part del món ha de poder arribar als mateixos resultats»
(José Pío Beltrán)

«Les ciències són formes de coneixement que, en la mesura que empren el mètode científic, són científiques. El que divergeixen són les tècniques»
(Antoni Furió)

dins2_taulaÍngrid Lafita    

Què no és ciència

En qualsevol cas, tots els ponents van coincidir en que no totes les propostes tenen la mateixa validesa. «No es tracta de ser relativista. No tot és igual i cal dir-ho així. En l’escola, té cabuda Darwin però no la té la Bíblia. En aquest sentit és molt important dir que la ciència és la forma de coneixement superior i democràtica» va explicar Antoni Furió. José Pío Beltrán va insistir en que el coneixement «és allò oposat a la superstició i a la creença sense més. Serveix per a confirmar o refutar allò que és vàlid per a mi i per això és important definir que hi ha unes regles molt exigents».

Potser, com va afirmar Chantal Ferrer «estaríem més d’acord en què no és ciència». I va criticar l’escassa implicació de les pròpies institucions en donar suport a la ciència: «no hi ha suficient compromís de les institucions i és molt important que la ciutadania puga distingir què és ciència del que no ho és».

La ciència i la seua definició tornaran a estar a debat el proper dijous 23 d’abril, amb la presentació del número 84 de Mètode a Alacant. L’acte tindrà lloc a les 12 hores a la Sala de Juntes de la Facultat de Ciències de la Universitat d’Alacant (UA) i comptarà amb la participació de Josep Bernabeu-Mestre, catedràtic d’Història de la Ciència de la UA, Luís Gras, degà de la Facultat de Ciències de la UA, i Martí Domínguez, director de la revista.

 

«No hi ha suficient compromís de les institucions i és molt important que la ciutadania puga distingir què és ciència del que no ho és»
(Chantal Ferrer)

dins1_taulaÍngrid Lafita    

Un número per a pensar què és la ciència

El darrer número monogràfic de Mètode, titulat Què és la ciència? Una aproximació al coneixement científic, ha comptat amb la participació de firmes com la del físic Jean Bricmont, professor a la Universitat Catòlica de Lovaine (Bèlgica) i autor junt al també físic Alan Sokal del llibre Impostures intel·lectuals; el filòsof Elliott Sober, professor a la Universitat de Wisconsin Madison (EUA) i estudiós de la biologia a través de la perspectiva filosòfica; la historiadora Patricia Fara, professora a la Universitat de Cambridge i autora del llibre Breve historia de la ciencia; Jorge Wagensberg, professor del departament de Física Fonamental de la Universitat de Barcelona; Susanna Priest, directora de la revista Science Communication. Linking Theory and Practice; i Pedro Ruiz-Castell, professor del departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València. Dues entrevistes completen el monogràfic: una al físic i filòsof Mario Bunge i una altra a l’antropòleg, biòleg evolutiu i professor a la Universitat d’Oxford, Robin Dunbar.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode.
© Mètode 2015.

   
© Mètode 2015

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.