Què sabem del nostre cervell?

Més o menys en la mateixa època en què Isaac Newton assentava les bases de la física, Renée Descartes especulava que el punt de control de les capacitats cognitives de l’ésser humà se situava en la glàndula pineal, una petita glàndula ubicada al centre de l’encèfal. Aquesta comparació prou desfavorable per al filòsof francés servia a Xurxo Mariño per a mostrar com l’estudi i la comprensió del cervell humà sempre ha anat molt endarrerit –respecte a altres disciplines científiques– en l’obtenció de certeses, fins i tot avui. A l’inici de la seua ponència «En busca de la mente»  celebrada a l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau el passat dimecres 5 de juny, el biòleg gallec assenyalava que esbrinar com 86.000 milions de neurones poden produir la ment autoconscient és una de les grans qüestions pendents de la ciència, possiblement «la gran qüestió», juntament amb què hi havia a l’univers abans del Big Bang.

«Estem molt lluny de saber per què els humans hem desenvolupat, biològicament i culturalment, el llenguatge»

Professor de la Universitat de la Corunya i reconegut investigador i divulgador científic, Xurxo Mariño va captivar el públic de La Nau amb una conferència amena i didàctica sobre els misteris de la ment humana, la qual es basa en tres pilars: l’autoconsciència, el pensament simbòlic i el llenguatge. Tres aspectes que ens defineixen com a humans i dels quals encara en queda molt per esbrinar. «Estem molt lluny de saber per què els humans hem desenvolupat, biològicament i culturalment, el llenguatge» va afirmar. Mitjançant unes espectaculars animacions de l’estructura del cervell i de les seues cèl·lules estrella, les neurones, Mariño va mostrar a l’audiència la immensa complexitat del sistema cerebral i la frenètica activitat neuronal. No obstant això, va assenyalar, encara avui dia gairebé tota la informació precisa sobre el funcionament del cervell prové de la recerca amb animals. De fet, els revolucionaris estudis del premi Nobel Santiago Ramón y Cajal sobre les connexions neuronals van basar-se en l’anàlisi del cervell de tot tipus d’éssers vius; sobretot, és clar, mamífers.

En canvi, la investigació amb éssers humans ha anat produint-se «a arraps». En aquest sentit, Mariño va donar un bon nombre d’exemples curiosos de pacients accidentals que –normalment a través d’alguna desgràcia– havien acabat proporcionant de manera involuntària informació sobre la ubicació de les funcions cerebrals, com el conegut cas de Phineas Gage, el comportament del qual va canviar dràsticament quan una barra de ferro va travessar-li el cap i li va extirpar el lòbul prefrontal, el que va dur a la idea que és en aquesta zona on se situa la capacitat de prendre decisions de manera assenyada i raonada. També va citar la història de Henry Molaison, a qui amb 27 anys se li va practicar una cirurgia per extirpar-li l’hipocamp i altres regions del lòbul temporal, cosa que va truncar per sempre la seua capacitat de recol·lectar memòries a llarg termini.

Xurxo Mariño i Martí Domínguez durant l’inici de la sessió. / La Nau

Segons Mariño, aquests casos i d’altres han servit per a «posar banderoles», és a dir, assenyalar aproximadament on ocorre «què», però descobrir com les neurones gestionen aquest «què» continua sent una fita llunyana. Tot i que les noves tècniques d’imatge digital, com les ressonàncies o les tomografies per emissió de positrons (TEP), estan obrint una porta d’accés no invasiu al cervell, la seua resolució encara dista de presentar els resultats desitjats.

No obstant això, segons Xurxo Mariño, si volem saber com s’origina la ment autoconscient a través de les neurones, no només hem de mirar cap a dintre de nosaltres mateixos: en referència al seu article per al número 101 de la revista Mètode –el primer de la nova secció «Matèria obscura»–, Mariño va citar el cas de Helen Keller, una nena sordcega estatunidenca nascuda el 1880 que, gràcies al suport i ensenyament de la seua institutriu Anne Sullivan, va aconseguir trencar l’aïllament a què la seua condició la tenia sotmesa. Segons afirmava la mateixa Keller, un cop va poder interaccionar amb la resta del món, va prendre consciència d’ella mateixa també com a individu. Per tant, va concloure Mariño, és molt possible que «la individualitat, paradoxalment, sorgisca de la interacció amb els altres».

Amb aquesta reflexió, Xurxo Mariño tancava no només la seua conferència, sinó el cicle «Els grans reptes de la ciència», organitzat per Mètode juntament amb l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives amb motiu dels 100 números de la revista. Un colofó de luxe per a un cicle pel qual han passat també Maxwell Boykoff, Carme Torras, Pere Puigdomènech i Gemma Marfany, tots amb importants reflexions sobre les qüestions pendents en la ciència que han compartit amb el públic de La Nau i les lectores i els lectors de Mètode.