El repte de posar el canvi climàtic al capdavant de l’agenda mediàtica i política

«Canvi climàtic, la notícia més urgent». Aquesta expressió va ser una de les més escoltades durant la primera jornada del XII Congrés Nacional de Periodisme Ambiental. El lema del congrés –organitzat per APIA i celebrat a l’auditori Mar Roig de l’Oceanogràfic de València els dies 15 i 16 de novembre– va servir perquè molts dels participants en les diferents taules bastiren el seu discurs.

«És irresponsable eludir la vinculació de la política alimentària amb el clima i, per tant, amb el canvi climàtic»
(Joan Ribó)

Va ser el cas de l’alcalde de València, Joan Ribó, quan va dir que «el canvi climàtic és la notícia més urgent, en què no s’ha d’escatimar, la que és necessari difondre.» Ribó va afirmar que «cal explicar les causes del canvi climàtic i les seues terribles conseqüències» i que, per exemple, «quan als mitjans de comunicació es parla de la sequera que afecta l’Estat espanyol, és necessari que es parle de la seua estreta relació amb el canvi climàtic». També es va referir a l’alimentació: «és irresponsable eludir la vinculació de la política alimentària amb el clima i, per tant, amb el canvi climàtic».

Per a Ribó, la paraula urgència és molt pertinent quan es parla de canvi climàtic, davant del qual «no podem convertir-nos en estruços que amaguen el cap sota la terra seca». De fet, a parer seu, «la realitat de canvi climàtic és molt cabuda i cada vegada més evident; tant, que fins i tot els més irreductibles negacionistes pleguen veles i assumeixen que és un dels problemes més greus que pateix la humanitat». L’alcalde de la ciutat amfitriona va concloure la seua intervenció fent un encàrrec als i les periodistes: «Teniu, evidentment, la responsabilitat de millorar la comunicació que s’ha fet fins ara. No cal témer la veritat, encara que no ens agrade, encara que el que s’haja d’explicar siga poc agradable».

D’esquerra a dreta, Eugenio Calabuig, Joan Ribó, Ximo Puig, Clara Navío i Noa de la Torre. / Generalitat Valenciana

Periodisme activista

També Noa de la Torre, presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, va fer referència al lema del congrés: «El canvi climàtic no serà possiblement la notícia més important, però sí una d’elles. I, tot i això, aquest assumpte no sempre és una prioritat». Per això, va recordar la necessitat que «perquè un tema entre en l’agenda, ha d’ocupar abans un gran espai mediàtic». I, per a aconseguir-ho, «és important també la tasca del periodista de “batallar” amb el seu mitjà, amb els companys, amb el cap, per a introduir el tema». «Sou imprescindibles», va dir Eugenio Calabuig referint-se als professionals del periodisme ambiental. El president de la Fundació Aguas de Valencia-Global Omnium va remarcar que «el canvi climàtic és un assumpte d’extraordinària importància i que ha de condicionar moltes de les decisions que es prenen». També en el món de l’empresa, d’on ell prové: «Les empreses han d’implicar-se, pel bé de les generacions futures».

«L’objectivitat no ha de dur a l’equidistància»
(Clara Navío)

«Amb el lema d’aquest any volem convidar a la reflexió», explicava Clara Navío, presidenta d’APIA. Navío va afirmar que el canvi climàtic no és un tema que genere grans notícies diàriament, però que no per això deixa d’existir. «Per això ens hem d’esforçar més: hem de buscar més angles informatius, més formats, fer-ho més comprensible per a tot el ventall social», va remarcar. També va voler aclarir que «els periodistes ambientals no som activistes ecologistes, però sí que podem ajudar a crear consciència social» i va advertir que «l’objectivitat no ha de dur a l’equidistància».

La qüestió de l’activisme també va aparéixer en l’última intervenció d’aquesta taula inaugural. Per al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, «el canvi climàtic exigeix també un activisme per part del periodisme». Puig va destacar la necessitat de «canviar el monotema» i «posar el canvi climàtic com una de les coses importants». També va afirmar que «no pot haver-hi democràcia ambiental sense periodisme» i, a més, va desitjar que el congrés fóra un èxit, «perquè el vostre èxit serà també l’èxit de canviar la percepció i canviar l’agenda política i mediàtica d’aquesta notícia tan urgent que és el canvi climàtic». De nou, tornava a sortir el lema de les jornades.

Una mesura per a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle és consumir menys carn. / Agència SINC

La importància del context

La conferència inaugural anava a càrrec de Gary T. Gardner, investigador principal i director de publicacions a l’Institut Worldwatch, una entitat que es dedica a estudiar la sostenibilitat des d’un punt de vista mundial. Gardner va destacar que ell no és especialista en canvi climàtic, però que sí que treballa en diversos temes relacionats amb el clima. «Per això crec que els puc oferir una bona perspectiva, perquè sóc més semblant als seus lectors del que ho podria ser un científic», va assegurar. Per a ell, cal una perspectiva gran, un context, que incloga tots els problemes vinculats amb el canvi climàtic. En aquesta línia, va assenyalar «el problema dels articles descontextualitzats, els que no conten el problema en la seua totalitat». Així doncs, va alertar que «quan es parla de desastres naturals, és una oportunitat malgastada no fer referència també al canvi climàtic».

Gardner també va advertir que construir una societat sostenible no s’aconsegueix d’avui per a demà, sinó que és un treball a llarg termini. No obstant això, no deixa de ser «un assumpte urgent» i, com va dir Gardner, «com més ens demorem, més esforç es necessitarà i més elevats seran els costos». El representant de l’Institut Worldwatch va titular la seua conferència amb el nom «¿Vamos bien o vamos mal?». Després de donar algunes pinzellades sobre què és el canvi climàtic, Gardner va recórrer al llibre Drawdown (Penguin Books, 2017), de Paul Hawken, «una obra optimista que proposa cent solucions al desafiament del canvi climàtic», segons va explicar el ponent. Concretament, afegí, «la meta és demostrar que es poden reduir suficientment les emissions com per a reduir les concentracions de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera». Reduir el consum de carn, regenerar el sòl o recórrer a l’economia circular són només algunes de les opcions.

Il·lustrar les notícies sobre canvi climàtic amb fotografies d’óssos polars contribueix a la poca conscienciació sobre el problema, ja que es perd el valor de la proximitat. / Agència SINC

Els óssos polars no ajuden

L’última taula del matí estava integrada per cinc periodistes especialitzats i cinc representants de la societat: un espai amb múltiples veus i perspectives. Algunes d’elles, com Javier Rico, van parlar de les seues experiències en la professió. Rico és freelance, porta vora trenta anys dedicant-se al periodisme ambiental i ha vist «com moltes revistes i suplements dedicats al tema han anat desapareixent, mentre que sobreviuen les publicacions dedicades a les infraestructures o el motor». Tot seguit va intervindre Eva González, encarregada de la informació ambiental a Europa Press. A parer seu, l’espai dedicat al canvi climàtic en les agències de notícies sí que ha incrementat, el que passa és que «el problema no és d’espai, sinó de temps». Un altre dels problemes que assenyalà González són els conflictes que hi ha quan una notícia «verda» xoca amb els interessos d’una altra secció, com ara la d’economia, la de política o la de motor. Juan Carlos del Olmo, secretari general de WWF, també va parlar d’aquests conflictes d’interessos i del repte de mantindre la independència del periodisme: «els mitjans parlen del canvi climàtic, però no de qui n’és el responsable, perquè estan vinculats, bé a través de publicitat, bé perquè són els propietaris del mitjà».

Francisco Aguilar, que va ser becari gràcies a APIA i SIGRE i ara treballa a l’agència EFE, va afegir un problema més: la comunicació amb distància temporal i espacial. La primera fa referència a les dades o previsions a massa llarg termini; la segona, a les informacions llunyanes, sobre altres continents. «Així costa empatitzar», va dir. A més, considera que cal aportar un valor afegit a les notícies ambientals: «Hi ha abundància d’informació, així que cal proposar temes a llarg termini, que es puguen treballar bé, amb afecte. Si treballem ràpid, amb immediatesa, ens quedem en la superfície».

L’interés que provoquen els huracans i altres desastres naturals és una bona oportunitat per a parlar del canvi climàtic. / Agència SINC

«No hem de desaprofitar l’oportunitat: després d’un huracà, hem de parlar del canvi climàtic, hem d’aprofitar aquest interés», va indicar Antonio Cerrillo, de La Vanguardia, que afegí que «cada vegada que hi ha un informe de l’IPCC, hi ha puntes de comunicació: el 2007, el 2013… Cada punta és un moment que hem d’aprofitar, nadant a favor del corrent». El periodista també va parlar del problema de la distància: «La manera més dràstica d’allunyar el tema dels lectors és il·lustrar-lo amb fotografies d’óssos polars». L’ambientòleg Andreu Escrivà, autor del llibre Encara no és tard i un dels participants de la taula rodona, recorre sovint a referents propers: la gamba roja, les clòtxines, la tomaca de Mutxamel, el torró de Xixona o les mínimes de més de 30 graus en les platges d’Alacant.

Micronegacionismes

Per la seua banda, Cerrillo va explicar que una consigna que ell segueix a l’hora de comunicar sobre canvi climàtic és donar bones notícies. Això mateix va repetir Clara Navío quan va demanar «fugir del catastrofisme i de l’estil de la premsa groga i buscar notícies positives». Navío també va donar un consell per a tractar els temes ambientals: «a la gent no li importa el clima, li interessen les coses. Aleshores, cal buscar històries que atrapen per aquest via». En aquesta línia, Juan Carlos del Olmo va llançar alguns reptes per als periodistes ambientals. Un d’ell és el de comunicar per a mobilitzar, tractar de trobar l’equilibri entre la catàstrofe i l’esperança. En la mateixa línia s’expressava Escrivà quan reconeixia que «és difícil comunicar la urgència sense paréixer desesperat». «Perquè, si pareixes desesperat –afegia–, la gent creu que ja està tot perdut».

«El negacionisme és un moviment molt ben armat i finançat»
(Juan Carlos del Olmo)

Del Olmo considera que «s’està lliurant una batalla al món, i nosaltres volem que perden les empreses i els governs que financen els combustibles fòssils i que guanyen la natura i les persones que es dediquen a les energies verdes». El representant de WWF també va mencionar el negacionisme, «un moviment molt ben armat i finançat, que va pagar per a fer pseudociència i pseudoinformació». Cerrillo ja s’havia referit abans al negacionisme espanyol com «negacionisme light», «un negacionisme més pràctic, més rutinari, amb sordina, que anestesia la informació ambiental», «un negacionisme subtil que impedeix que es combata el canvi climàtic» i posava un exemple: «A Catalunya s’acaba de produir una notícia lamentable. Hi havia una llei contra el canvi climàtic i el govern central l’ha tombat, sense motiu». Rafa Ruiz, el membre d’APIA encarregat de presentar y moderar aquesta taula, ho va batejar com a «micronegacionismes».

Per al meteoròleg José Miguel Viñas, una manera de desmuntar els negacionistes és «comunicar les incerteses». / Olmo Calvo / Agència SINC

La majoria dels ponents es van mostrar contraris a donar veu als negacionistes. Maite Mercado, professora de periodisme a la Universitat CEU Cardenal Herrera, va citar Max Boykoff per a parlar de l’equilibri o l’equidistància i va remarcar que no s’ha de donar veu als negacionistes, perquè això dóna peu a pensar que realment hi ha un debat, que hi ha dues bandes. «El canvi climàtic no és incert, és inequívoc», asseverava Cerrillo, com a resposta a la intervenció de José Miguel Viñas. Viñas és meteròleg, vicepresident d’ACOMET i especialista en divulgació sobre canvi climàtic. Per a ell, és important «comunicar les incerteses: si hi ha un 90% de probabilitats que ploga, cal explicar que n’hi ha un 10% que no». Per què? «Perquè els negacionistes s’aprofiten d’aquestes incerteses per a manipular la societat; la gent ha d’entendre que hi ha diversos escenaris». Viñas també va confessar que «els homes i dones del temps tenen un privilegi, el de gaudir cada dia d’un espai de bones audiències». Un espai que fins ara només era d’informació meteorològica, però que també pot ser de divulgació sobre el canvi climàtic.

Una preocupació fora de mapa

Mercado va recórrer a les dades del CIS. Segons les últimes enquestes, quan es pregunta de manera oberta als espanyols i espanyoles sobre quins temes els preocupen, el canvi climàtic mai apareix. Ara bé, quan la pregunta és tancada, amb unes opcions delimitades, sí que preocupa a tothom. També va citar l’Eurobaròmetre, segons el qual no només ho trobem preocupant, sinó que ho fem per damunt de la mitja europea. Concretament, el canvi climàtic preocuparia un 86% de la societat espanyola.

«El canvi climàtic és un problema actual, no només de les properes generacions»
(Santiago Álvarez Cantalapiedra)

«La gent reconeix que el canvi climàtic és un fenomen real, i que és de caràcter antròpic. Fins i tot reconeixen la seua perillositat i reaccionen davant la inacció», va afirmar Santiago Álvarez Cantalapiedra, director de FUHEM Ecosocial. La paradoxa, però, és que les persones no canvien el comportament. És a dir, sabem que existeix el fenomen però no li donem rellevància, no l’incloem en l’agenda. «Quan ho farem?», plantejava Álvarez. Ell mateix responia que «quan siguem conscients de la necessària urgència, conscients que cal actuar ja, perquè és un problema actual, no només de les properes generacions». O, recorrent a Naomi Klein, «quan siguem conscients que açò ho canvia tot».

Sobre el debat entre catastrofisme i esperança obert anteriorment, Álvarez va dir que «no podem fer catastrofisme del dolent, però tampoc ocultar la realitat. Cal comunicar el que és, i el canvi climàtic és una catàstrofe». Tot i això, va advertir del perill de passar-se’n i «comunicar la por». La seua proposta per a trobar l’equilibri és acompanyar tota informació dolenta amb una proposta, una idea, una possible solució. «Com els vells profetes –digué–, no només hem de denunciar, sinó anunciar una nova sortida». Per a ell, doncs, cal «construir discursos que, partint de la realitat, oferisquen esperances. No podem caure en un optimisme que, en el fons, siga una banalització de la realitat».

Aquesta taula rodona servia de cloenda de la sessió del matí. Per davant quedava un dia i mig per a reflexionar sobre el canvi climàtic i la biodiversitat, l’aigua, les ciutats, les migracions humanes, l’alimentació, les polítiques, l’economia circular i la mirada dels documentalistes de natura. Però, sobretot, un dia i mig per a reflexionar sobre com informar del canvi climàtic i els seus efectes: la notícia més urgent.