Rosalind Franklin, més enllà de la llegenda

La història de la ciència està contaminada pels mites i Rosalind E. Franklin (1920-1958) ocupa un lloc destacat entre les víctimes de la misogínia en la comunitat científica. Una dècada després de la seua desaparició, amb la publicació de The double helix: A personal account of the discovery of the structure of DNA, de James Watson, Franklin esdevingué un paradigma de la dona menyspreada pels seus col·legues masculins que s’aprofitaren del seu treball sense que ella rebés el degut reconeixement, Premi Nobel inclòs. La lectura atenta de la història de la biologia molecular i dels biògrafs dels seus principals protagonistes, incloent-hi la mateixa Rosalind Franklin, ens presenta, tanmateix, una visió més polièdrica que matisa les simplificacions de la mitologia divulgada sobre la descoberta de la doble hèlix del DNA.

«La desvergonyida habilitat especulativa de Watson i Crick i la seua convicció sobre la preeminència del DNA en el mecanisme de l’herència els ajudaren a arribar els primers»

La història del model de la doble hèlix s’ha narrat en múltiples ocasions: a través d’historiadors, periodistes, guionistes i dramaturgs o les memòries i testimonis de molts dels protagonistes, hem aprés molts detalls de com es va generar aquest model icònic de la ciència. James Watson i Francis Crick, investigadors del Laboratori Cavendish de Cambridge, són els coautors del model, però hi graviten molts actors que contribuïren directament o indirecta al seu èxit: hi destaquen, en primer lloc, els científics del King’s College de Londres Maurice Wilkins i Rosalind Franklin, els seus competidors més immediats en l’estudi de l’estructura del material genètic. I als Estats Units, un gegant de la química com Linus Pauling que al Caltech de Pasadena també corria darrere d’un model estructural del DNA. Watson i Crick arriben a la meta en març de 1953, seguits de prop pels col·legues del King’s i per un Pauling desviat de la cursa per uns errors químics incomprensibles. Hi ha més actors secundaris que aportaren informacions parcials però crucials. La desvergonyida habilitat especulativa de Watson i Crick i la seua convicció sobre la preeminència del DNA en el mecanisme de l’herència, persuadits per la idea que revelar l’estructura permetria entendre la funció, els ajudaren a arribar els primers.

El protagonisme de Rosalind Franklin

Franklin es va formar en química física i, malgrat la seua prematura mort, va desplegar una brillant carrera com a cristal·lògrafa d’estructures químiques molt complexes i poc organitzades. Treballar en la difracció de raigs X dels materials amorfs, no cristal·lins, espantava la majoria, però no a una científica molt dotada per a picar pedra al laboratori. Després de doctorar-se va fer una excel·lent caracterització de les estructures del carbó en la seua estada a París. John Randall la va fitxar com a experta cristal·lògrafa per al Departament de Física del King’s. En col·laboració amb l’estudiant de doctorat Raymond Gosling, s’hi va endinsar en l’arquitectura del material genètic, la investigació que l’ha feta famosa. Finalment, va indagar l’estructura de diversos virus en el Laboratori d’Investigació Biomolecular del Birkbeck College dirigit per John D. Bernal: ella pensava que els seus estudis sobre el virus del mosaic del tabac eren els seus treballs més reeixits. El temps dedicat a estudiar l’estructura del DNA va ser relativament curt, però juntament amb Gosling va obtenir unes dades essencials per a l’encaix del trencaclosques de la doble hèlix assolit pels del Canvendish.

«La premsa semblava més preocupada amb la mort de Stalin, la coronació de l’Everest i d’Isabel II o l’experiment de Miller, que amb l’elegància d’una escala de caragol genètica que desvelava un dels secrets de la vida»

La seua estada al King’s entre 1951 i 1953 estigué caracteritzada per la mala relació personal amb Maurice Wilkins –un físic que havia treballat al projecte Manhattan i que en la postguerra s’havia passat a la biologia–. Sense saber-ho Wilkins, Randall el va desproveir del projecte sobre difracció de raigs X del DNA i li l’assignà a la investigadora postdoctoral nouvinguda. El xoc de personalitats entre Rosalind i Maurice va fer la resta. Mentrestant a Cambridge, Watson i Crick tractaven de construir models estructurals del DNA amb peces de cartró o de llanda, integrant dades químiques i físiques de moltes procedències, incloent-hi els estudis cristal·logràfics del King’s: de la narració de com accediren a aquesta informació també se n’ha fet tota una indústria. Finalment, el 25 d’abril de 1953 aparegueren en Nature tres articles: el que presentava el model de la doble hèlix signat per Watson i Crick i dues peces més del King’s mostrant per separat els estudis sobre difracció de raigs X de Wilkins i de Franklin. Retrospectivament, i vista l’evolució posterior de la biologia molecular, ens costa d’acceptar que la publicació del model de la doble hèlix no obtingués immediatament el favor científic general, ni molt menys una repercussió mediàtica entusiasta. En aquell moment era això, un model bonic i elegant però especulatiu, mancat d’un suport experimental directe –l’ideal de la ciència practicada per Franklin– que encara trigaria dècades a arribar. I la premsa semblava més preocupada amb la mort de Stalin, la coronació de l’Everest i d’Isabel II o l’experiment de Miller, que amb l’elegància d’una escala de caragol genètica que desvelava un dels secrets de la vida.

Són molts els autors que han perfilat el valor de les dades cristal·logràfiques obtingudes per Franklin i Gosling en la configuració final del model. Els primers a reconèixer-ho explícitament foren els mateixos Watson i Crick en un treball publicat en 1954 en la revista Proceedings of the Royal Society. El breu article del 53 sobre el model contenia només unes al·lusions a «treballs no publicats» i les aportacions dels científics del King’s, unes frases pactades i sospesades amb Wilkins. Però la valoració del paper crucial de les dades de Franklin també l’han fet, en repetides ocasions, diversos científics (com Klug i Bernal) i historiadors, com Michel Morange, Matthew Cobb o Robert Olby. Fins i tot, Crick i Watson en les seues respectives memòries hi incideixen de manera diàfana.

El llibre de Glynn, escrit sobre la base de la percepció de la família i l’epistolari de Franklin, és, sobretot, una desconstrucció del mite feminista al voltant de Rosalind i una reivindicació rotunda de la científica. Fotografia de la col·lecció personal de Glynn. / MRC Laboratory of Molecular Biology

Tramant les visions personals en l’ordit de la història

En 1968 –deu anys després del desenllaç fatal del càncer que patia Rosalind Franklin– James Watson va publicar la seua versió dels fets en The double helix. Irònicament, aquest llibre (novel·la segons alguns dels protagonistes de la història) revelava per primera vegada la centralitat del treball de Franklin en el suport del model del DNA. Però per desgràcia ho feia en un to sarcàstic i gens amable cap a la cristal·lògrafa: la narració és amena i didàctica però la deplorable misogínia de Watson va irritar a tot el món. Watson suggeria que havia arribat a conèixer resultats no publicats de Franklin, si més no, de manera poc ortodoxa.

Com a resposta al llibre de Watson, una amiga personal de Franklin, Anne Sayre, va publicar en 1975 Rosalind Franklin and DNA. Aquesta obra recull molts testimonis dels actors principals i compon un retrat més acurat de la tasca de la científica alhora que la transforma en una icona feminista. També dibuixa el retrat robot dels seus «enemics», molt especialment, Wilkins. De fet, Wilkins confessarà més tard en les seues memòries publicades en 2003 que el llibre de Sayre el va impulsar a escriure la seua pròpia versió dels fets, rica en matisos i amb to de penediment. Però, sens dubte, la biografia més completa i documentada de Franklin l’oferirà Brenda Maddox coincidint amb el 50è aniversari de la doble hèlix. Maddox retrata, de manera quasi definitiva, la gran científica que fou Rosalind Franklin, fulmina algunes de les llegendes més populars –com la suposada oposició del seu pare al fet que Rosalind es dediqués a la ciència–, apuntala encara més la seua contribució decisiva en la definició de la doble hèlix i es desmarca del mite feminista. Tanmateix, aquest teixit històric i narratiu estaria incomplet si no mencionàrem la visió de la germana de Rosalind, Jenifer Glynn, publicada en 2012.

«El reconeixement de tots els mèrits científics de Rosalind Franklin és el millor homenatge que li podem oferir»

El llibre de Glynn, escrit sobre la base de la percepció de la família i l’epistolari de Franklin, és, sobretot, una desconstrucció del mite feminista al voltant de Rosalind i una reivindicació rotunda de la científica. Ella fou, insistim una vegada més, una dona amb una personalitat forta, una científica rigorosa obsessionada per la interrogació a la natura a través de l’experiment, al·lèrgica a les especulacions (tan estimades pels col·legues del Canvendish), que buscava ser valorada pels seus assoliments, anteposant sempre la ciència a l’ego. Conclou Glynn: «Rosalind esdevingué un símbol, primer de dona discutidora, després de científica oprimida i, finalment, d’heroïna triomfant en un món d’homes. Ella no fou res de tot això, i hauria odiat per igual totes aquestes facetes. Fou simplement una bona científica amb una ambició […] ser membre de la Royal Society abans de fer els quaranta. Però va morir als trenta set.»

Coincidint amb el centenari del seu naixement, un editorial de la revista Nature, que tants treballs d’ella va acollir, remarca que el rol de víctima atribuït dins de la llegenda de la doble hèlix no hauria d’eclipsar les brillants aportacions de Rosalind Franklin, sovint menystingudes en les narracions esquemàtiques de la seua trajectòria científica. La nostra comprensió actual sobre el carbó, el DNA i els virus està en deute amb una dona intel·ligent i especialment hàbil en el laboratori: Bernal digué de les seues fotografies de difraccions de raigs X que eren les més belles mai obtingudes. El reconeixement de tots els seus mèrits científics és el millor homenatge que li podem oferir.