Seguint el fil: la ruta de la seda valenciana

València recorda el seu passat seder aprofitant la capitalitat de la Ruta de la Seda

tela-seda-fallera

La història de la ruta de la seda valenciana comença el segle XIV. Després d’arribar de la mà dels musulmans, i gràcies a les aportacions tecnològiques dels genovesos, València es va convertir en un centre d’exportació de seda granadina cap al nord d’Itàlia. Durant aquells anys, Itàlia va desenvolupar notablement la indústria de la seda, sobretot a ciutats com Gènova, que enllaçava la ruta de la seda occidental amb el Mediterrani oriental –Palestina o l’actual Líban–. Gràcies a aquestes estretes relacions entre València i Gènova, la ciutat valenciana va poder millorar tecnològicament la seua indústria sedera i així crear el famós barri de Velluters, que prové de l’italià velluto. El gremi es va fundar al segle XV, concretament l’any 1479, i prompte es va convertir en l’ofici més important de la ciutat. El progressiu creixement del sector s’evidencià l’any 1547, quan les Corts proclamaren que la seda era el «principal fruyt del dit Regne».

Plànol antic del barri de Velluters. / Imatge facilitada per Ester Alba

Però no va ser fins a finals del segle XVII quan València es va convertir en un centre de producció sedera major, ja que fins al moment Toledo liderava la producció de seda a Espanya. Durant els segles XVI i XVII, València s’encarregava de proveir de matèria primera a Toledo, ja que una altra de les herències rebudes de les nostres intenses relacions amb Gènova fou la difusió del cultiu de la morera. D’aquesta manera, al segle XVI, València es va convertir en el centre productor de fibra de seda més important d’Espanya. A finals del segle XVII la indústria de la seda en Toledo va decaure i València, aprofitant la seua gran quantitat de matèria primera, començà a desenvolupar la seua indústria sedera, convertint-se el segle XVIII en el màxim període d’esplendor de la seda valenciana. De fet, en 1686 el rei Carles II atorgà el privilegi al gremi de velluters, permetent la seua conversió en Col·legi de l’Art Major de la Seda per tal de crear una estructura que homogeneïtzara la producció. D’aquesta manera s’assentaven les bases de la seua expansió durant el segle següent.

La ruta de la seda va ser important no només pel comerç d’aquest producte, sinó també pel constant intercanvi que es produïa en els viatges. Un intercanvi d’altres productes que van arribar a València com ara la porcellana o el te, i un intercanvi de coneixements i idees que arribaven de la mà de científics, sacerdots, aventurers i intel·lectuals. Així, de manera paral·lela a l’intercanvi comercial es va produir també un intercanvi cultural i científic que enriquia tots els punts pels quals passava.

2016, quan tot comença de nou

L’any 2013 la professora valenciana Aurora Pedro va ser elegida vicepresidenta del Comité de Membres Afiliats de l’Organització Mundial del Turisme (OMT; UNWTO, per les seues sigles en anglés), organització amb la qual ja col·laborava des de feia anys. En una reunió del Programa de la Ruta de la Seda de l’OMT, aquesta professora de la Facultat d’Economia va demanar l’entrada d’Espanya en nom de la Universitat de València. Unes setmanes després, aquesta petició va ser acceptada. La importància de la seda a l’Estat espanyol, però especialment al País Valencià i a la ciutat de València, va ser la motivació d’aquesta petició. Calia recuperar i fer valdre el patrimoni històric i cultural relacionat amb aquesta activitat i reivindicar el paper que durant molts segles va tenir en l’economia i la societat valenciana.

«La importància històrica de València en la producció de seda propicià l’entrada d’Espanya en el Programa de la Ruta de la Seda de l’Organització Mundial de Turisme»

Així va ser com, gràcies a la importància històrica de València en la producció de seda, va incorporar-se Espanya com el 32é participant en el Programa de la Ruta de la Seda de l’OMT. Finalment, en 2016 la ciutat va ser declarada capital d’occident de la ruta de la seda per part de la UNESCO a partir d’un informe presentat per la Universitat de València, l’única universitat espanyola que forma part de la Junta de Membres afiliats de l’OMT. Formar part de la Ruta de la Seda, i ser-ho com a capital d’Occident, implica ser el centre de totes les activitats que es desenvolupen en aquest marc, permetent construir un recurs turístic i fer valdre el ric patrimoni valencià relacionat amb la indústria sedera.

Guillermo Palao, vicerector d’Internacionalització i Cooperació de la Universitat de València, conta que aquest nomenament com a Capital de la Seda implica per a la ciutat i el seu entorn «un important reconeixement, així com una excel·lent oportunitat, des de la perspectiva de la seua projecció internacional i la recuperació d’elements especialment significatius de la nostra història i tradicions». Palao destaca que l’any 2016 va ser important per a la Universitat de València perquè va significar la posada en marxa del projecte, així com l’establiment de l’estructura institucional que havia de coordinar les accions dins del Programa de la Ruta de la Seda de l’OMT. En aquesta estructura hi participen la Facultat d’Economia i la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, la Càtedra UNESCO de la Universitat i l’Institut Confucio, amb el suport de l’Agència Valenciana del Turisme.

Junt amb l’Agència Valenciana del Turisme, la Universitat de València va signar en 2015 un protocol de col·laboració per a coordinar esforços en la promoció de la cultura i patrimoni de la societat valenciana. Un compromís que planteja l’impuls d’un turisme cultural i sostenible com a via per reivindicar i promocionar les tradicions, la història, l’art, i el patrimoni cultural, natural i immaterial amb la seda com a element comú. Es tracta de desenvolupar les activitats i objectius preconitzats des del Programa de la Ruta de la Seda de l’OMT, que també inclou l’esforç per mantenir viva la memòria etnogràfica i fomentar un flux d’idees entre regions.

La col·laboració d’aquest ampli ventall institucional permet a la Universitat de València treballar en un projecte estratègic per a la ciutat, així com desenvolupar una investigació interdisciplinària entre totes les institucions participants per a trencar la tendència habitual de treballs per àrees aïllades. Del mateix mode, suposa una oportunitat per a crear aliances amb les universitats de l’espai de la Ruta de la Seda, des de Portugal fins al Japó. Una xarxa amb més de 80 universitats de 20 països diferents.

«La capitalitat implica un important reconeixement de la ciutat de València»

Algunes de les activitats que destaca el vicerector són l’organització de tres congressos internacionals, el desenvolupament de vora una desena de conferències i mitja dotzena d’exposicions, festivals gastronòmics i musicals o la confecció del catàleg i de l’atles del patrimoni de la ruta de la seda al País Valencià, a més de diversos tallers i un programa de pràctiques temàtic per a estudiants. Tots aquests esdeveniments han tingut com a objectiu reivindicar la presència valenciana en el mercat seder i han comptat amb la participació de fins a 42 països. «En definitiva, el 2016 va ser un any vibrant i apassionant, en què es va fer valdre el potencial de la Universitat de València en relació amb els estudis de la Ruta de la Seda», conclou Palao.

Clarisses caputxines, de Benito Espinós; Ram de roses, de José Burgos; i Mostra d’estampat, de Sebastián Giner. / Imatges facilitades per Ester Alba

D’interés turístic i cultural

Guillermo Palao explica que el 2017 va arrancar amb l’organització de la I Jornada sobre la Ruta de la Seda, on participaren investigadors de totes les àrees, «permetent la consolidació d’aquesta política en la nostra institució i on es va evidenciar la importància d’aprofundir en la col·laboració amb altres institucions i entitats». «De la mateixa manera –continua– es van marcar les línies d’actuació, incorporant-ne d’altres diferents de les inicials, desenvolupades per investigadors de la nostra universitat en relació amb la Ruta de la Seda, com són els estudis en Ciències de l’Educació, Socials i de Salut, Cooperació al Desenvolupament, Dret, Filologia, Literatura o fins i tot Nutrició i Gastronomia». D’aquesta trobada naixen iniciatives com el banc d’idees, on experts en matèria de la Ruta de la Seda de la Universitat de València dissenyen investigacions i han desenvolupat activitats al llarg de 2017. La II Jornada sobre la Ruta de la Seda tindrà lloc en l’Edifici de Rectorat de la Universitat de València aquest 15 de desembre.

També s’ha desenvolupat un curs internacional sobre turisme i ruta de la seda de l’OMT com a part del Silk Road Action Plan. Es tracta del UNWTO Silk Road Training and Capacity Building Programme, dirigit per la professora Aurora Pedro. Segons Pedro, «aquest curs ha permés que, per primera vegada, es reuniren representants de diferents països per a rebre formació sobre aspectes rellevants per al desenvolupament turístic transnacional.» Aquesta primera edició del curs s’ha centrat en dues àrees: el Mediterrani i els països de l’Àsia Central. Aquesta col·laboració i cooperació pot ser de gran importància, com assenyala la professora Pedro, no només per a crear productes específics vinculats a la seda, sinó també per a aconseguir traslladar experiències i oportunitats a altres àrees que pretenen convertir el turisme en una activitat econòmica important. A més, Palao conta que l’any 2017 «hem impulsat també el programa EXPERTISE, un catàleg d’expertes i experts de la Universitat de València en diferents àrees del coneixement científic, tècnic i cultural relacionades amb la iniciativa de la Ruta de la Seda.»

Set branques aïllades de margarides, roses, gessamí, tarongina, ametller, tulipes i liles silvestres, de José Burgos;  Model per a teixit: sanefes ornamentals de flors, de José Rosell; i Model per a teixit: cortina de sagrari, de Juan Bautista Brú. / Imatge facilitada per Ester Alba

Conservar, recuperar, valorar

No obstant això, sembla que tota aquesta esplendor històrica de la ciutat de València s’ha diluït en l’actualitat. «Des de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València hem realitzat una labor molt important fent valdre la història i el patrimoni relacionat amb la seda», explica Ester Alba, degana de la facultat. Aquesta historiadora de l’art destaca que es tracta d’un treball de molts anys d’investigació, consolidat a través del reconeixent i la visibilització dels seus investigadors per part de l’OMT. «Tenim grups d’investigació que fa anys que estan estudiant la producció, primer, de la fibra de la seda, i l’elaboració, posteriorment, del teixit de la seda», afirma Ester Alba, que afegeix que «l’oportunitat que se’ns ofereix en aquest moment és posar totes aquestes investigacions històriques en coneixement del públic general».

Dalmàtica de vellut de seda tallat i llis, color roig carmesí en el teixit de fons i negre en els faldons i les bocamànegues, elaborat a finals del segle XVI i principis del XVII. Museu Històric Municipal de València. / Joanbanjo

En el mateix sentit, professors com Alexandre Bataller, especialista en l’estudi de la sericicultura valenciana des d’un punt de vista cultural i lingüístic, afirmen que «aquesta és una ocasió única que cal aprofitar per a fer valdre el patrimoni històric i artístic valencià que, fins fa ben poc, ha estat desconsiderat per complet». A més, aquest nomenament com a Capital de la Ruta de la Seda també pot enriquir la nostra cultura, tal com recorda Bataller: «És l’ocasió perfecta per a fomentar l’intercanvi cultural entre països i cultures, però tot dependrà dels interessos polítics i econòmics de les potències implicades».

Ester Alba explica que la Universitat de València va realitzar un inventari dels recursos turístics de la ciutat i descobriren més de 200 elements amb un alt risc de desaparició: tancats al públic, deteriorats… Però, a més a més, la pèrdua de part del patrimoni valencià afecta el vessant paisatgístic, ja que el paisatge dominant en l’actualitat i des del segle XIX està presidit pel cultiu extensiu de tarongers, mentre que els nostres avantpassats podien observar cultius de morera, situats als marges dels horts i dels camins especialment en les comarques de l’Horta de València, les Riberes i el Baix Segura. Així, l’extensió del bosc de moreres pel territori valencià va passar de ser una collita «tan grande para abastecer a toda España y a muchos dilatados dominios fuera de ella», com descrivia Gregori Maians el 1748 en la seua correspondència amb José Miguel de Carvajal y Manrique, secretari d’Estat d’Espanya durant el regnat de Ferran VII, a ser quasi inexistent en el moment en què al declivi del negoci de la seda se li va sumar l’epidèmia de pebrina –malaltia del cuc de seda–. També trobem clares pèrdues a les masies i a les alqueries de l’àmbit rural valencià on de manera tradicional es criava el cuc de seda en la part superior o en les andanes (la franja de terra que hi ha entre dos camps contigus, entre renglera i renglera d’una vinya o entre rem i rem d’una dallada); una activitat que suposava una important font d’ingressos per al 80%-90% de les famílies valencianes.

«El paisatge valencià perdé els seus boscos de moreres en favor del cultiu extensiu de tarongers»

També l’ofici tradicional de velluter s’ha perdut per complet i sols queda un últim professional a la ciutat que coneix la tècnica, Vicente Enguídanos. Com s’explica en la web del Col·legi de l’Art Major de la Seda, «només ell sap teixir vellut a mà». Ester Alba considera que és la conseqüència «d’una desprotecció de l’artesania enfront de sistemes d’industrialització que abarateixen costos» i proposa que des de les institucions es dote d’ajudes econòmiques als municipis que conserven part d’aquest patrimoni per poder restaurar-lo. «Les institucions del govern han de prendre’s de debò el nostre patrimoni. Actualment, el patrimoni de la seda està en l’ombra de l’oblit», sentencia la professora.

Interior de l’edifici de la Llotja de València, coneguda com Llotja de la Seda o Llotja dels Mercaders. / Imatge facilitada per Ester Alba

Arquitectura de la seda

«Es calcula que a mitjan segle XVIII la meitat de la població de la ciutat de València treballava, directament o indirectament, en la indústria de la seda. La història de València està marcada per aquesta activitat», explica Ricardo Franch, professor d’Història Moderna a la Universitat de València. Només cal fer un repàs per alguns dels monuments més destacats de la ciutat per trobar aquestes marques. El barri de Velluters fou el barri més actiu d’aquella època, arribant a albergar vora 5.000 telers en el segle XVIII. La Llotja, cor econòmic de València en aquells segles, fou testimoni de la rellevància de la seda. «València avui dia és el que és gràcies a la indústria sedera del segle XVIII. Segle que fou, junt amb el XV, un dels més rics de la història de la ciutat», afirma el professor Franch. La professora Alba puntualitza: «Anomenem “Llotja de la Seda” de forma equivocada a la llotja de València, ja que no va adquirir aquesta denominació fins al segle XVII a causa de la importància que va tenir el seu comerç».

«L’Horta Nord, Requena i la Ribera formen “el triangle de la seda”»

En aquest repàs pels monuments que recorden el passat seder de la ciutat, cal parar atenció al Col·legi de l’Art Major de la Seda, recentment restaurat per una fundació privada i convertit en Museu de la Seda, però que a punt va estar de desaparéixer. «La recuperació del Col·legi de l’Art Major de la Seda és un motiu de satisfacció per a tots els valencians, hauria de ser una mena de vaixell insígnia per fer visible aquest barri de Velluters tan oblidat i castigat», explica Alexandre Bataller. Precisament aquesta institució ha posat en marxa una campanya durant el període 2016-2018 en què realitzarà activitats al voltant de la ruta com ara exposicions i col·laboracions amb la Universitat de València a través de l’organització d’un congrés internacional i de l’activitat del Comité Científic, que compta amb la presència d’alguns membres de la comunitat universitària com Ricard Huerta, professor d’Educació Artística especialitzat en museus, art i educació, i Ricardo Franch. Un altre edifici interessant pel seu caràcter emblemàtic en aquesta època i pel seu bon estat de conservació és el Palau de Malferit, al carrer dels Cavallers, que actualment és la seu de L’Iber, Museu dels soldadets de plom. Allà s’ha habilitat el Saló dels Tapissos, dedicant-lo a la Ruta de la Seda. Com expliquen des del museu, en la sala s’hi mostren «escenes de la vida quotidiana de la Xina, l’Índia, el Japó, Pèrsia, Turquia… i molts altres països que conformen la llegendària Ruta de la Seda. Fins i tot les falles valencianes inunden de vius colors els diorames».

Telar tradicional en el Museu de la Seda de Montcada. / Imatge facilitada per Ester Alba

La professora Ester Alba descriu allò que els estudiosos coneixen com «el triangle de la seda», format per l’Horta Nord –sobretot Montcada, amb el seu Museu de la Seda, i Vinalesa–, la localitat de Requena i les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa. A la Ribera Baixa destaquen Carcaixent i Alzira, on al final de la primavera s’organitzava un mercat del capoll i la seda que atreia camperols i comerciants nacionals i estrangers, tal com va documentar el terratinent i dirigent i divulgador agrari Vicent Lassala i Santiago Palomares. A més, la zona de la Ribera es diferencia pels seus sistemes de producció de morera diferents de la resta: el cultiu extensiu, sobretot durant els segles XVIII i XIX. Açò apareix reflectit en obres tan significatives com la de Cavanilles, qui en Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795), afirmava contemplar «un immens bosc de moreres». De la zona de l’Horta Nord, que es va establir com un segon cercle partint de la ciutat de València, destaca el trasllat de nombroses fàbriques sederes que estaven assentades a València. Pel que fa a la localitat de Requena, lloc estratègic per a l’intercanvi de productes de seda amb Castella i Andalusia, compta amb la seua pròpia Casa de l’Art Major de la Seda.

Estimar la cultura popular

«El paper de la Universitat de València és primordial en la recuperació d’aquest passat, perquè no és fruit d’un fenomen puntual i conjuntural com ho és el nomenament com capital de la ruta de la seda, sinó que és producte d’un treball seriós, rigorós, científic i de molts anys d’investigació», explica la degana Ester Alba. També remarca «la tendència dels nostres governs a mirar el món de les festes populars, el folklore i les tradicions amb un cert elitisme classista», i afegeix que «el patrimoni de tots és el patrimoni popular, el que és apreciat per la gent del carrer. A més, les festivitats valencianes tenen aquest gust per l’associacionisme de barri, són un ritual de veïnat i de participació». Per això, aquesta dimensió popular i associativa es presenta com una «plataforma idònia» per involucrar la societat civil en la conservació d’un patrimoni que continua viu, però en perill.

Procés de producció de la fibra de seda

Telar en la Casa Museu de la Seda de Requena. / Imatge facilitada per Ester Alba

L’activitat principal de la indústria sedera valenciana des del segle XV fins a finals del segle XVII fou la producció de fibra de seda, un treball que es realitzava de manera intensiva des de març fins a juny. Es començava avivant cucs de seda (és a dir, aplicant calor als ous) a través de distints mètodes com ara la calor corporal o la calor del sol, no sense abans seguir un ritual, portant la sement del cuc a l’església per beneir-la. L’enorme dedicació a aquest procés es devia al fet que els guanys els obtenien en juny, data que coincidia amb el pagament de distints arrendaments. Així doncs, la collita de seda era fonamental per a obtenir els ingressos necessaris per a fer front a les càrregues econòmiques de les famílies camperoles. Arribat el mes de juny, quan els cucs ja havien fet el capoll, es procedia a la filatura de la seda. Aquest treball, realitzat fonamentalment per dones, era dur i deixava empremta en les mans d’aquelles camperoles encarregades d’estirar del fil després de submergir-lo en aigua calenta. «L’elaboració de la fibra de seda era una activitat molt intensa, en un període estacional molt concret, però vital per a la supervivència de les famílies camperoles», explica el professor Ricardo Franch.

© Mètode 2017

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.

Estudiant de periodisme de la Universitat de València.

Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.