Setze anys després de la ciutat somniada

A la tardor de 2001, la ciutat de València presentava un contrast notable. Per una part, gaudia d’una estabilitat política assentada en una majoria absoluta de regidors del Partit Popular nascuda de les eleccions de 13 de juny de 1999. Vint regidors –per tretze de tota l’oposició– permetien l’alcaldessa Rita Barberà governar, per tercera vegada, la capital del País Valencià. D’altra banda, sorgiren per tot arreu –o més aviat per la perifèria urbana–, plataformes d’afectats per la política urbanística governamental, les conegudes com «Salvem». Calia salvar-ho tot: l’horta, el Cabanyal-Canyamelar, Campanar, Velluters, El Carme, el Jardí del Botànic… Aquest contrast va explicar la dinàmica política i ciutadana de l’època fins al canvi de dinàmica política a les eleccions d’estiu del 2015. València articulava així una oposició de caràcter sectorial i geogràficament molt circumscrita, que desafiava el poder no des de les institucions, sinó des de l’espai mateix on es produïa l’enfrontament.

Tants fronts estaven oberts en aquell 2001 que vam pensar que calia confeccionar un mapa del malestar urbà. El resultat va ser una dotzena de plataformes que envoltaven la ciutat, cadascuna amb la seua reivindicació i idiosincràsia. Aquesta fragmentació del malestar urbà de principis de segle XXI permetia obrir una discussió que plantegí a la presentació del número «Existeix la ciutat somniada?» i que, per a mi, encara està plena d’actualitat: «Davant els problemes que l’afecten, enfront de les queixes i el malestar dels ciutadans, ¿els podem mostrar una cartografia amable plena de taques verdes, farcida de bones intencions i de grans projectes d’inspiració social o hem d’aconseguir que els mecanismes de la ciutat –el transport, el medi, la cultura, les deixalles, l’escola, la protecció ambiental i històrica–, funcionen com cal?». En altres paraules, el 2001 ens preguntàvem si hi havia lloc per a les grans utopies sobre la ciutat o «la-bona-ciutat» s’havia reduït a un funcionament just i eficaç dels mecanismes socials, urbanístics i de mobilitat que asseguraren la vida quotidiana en condicions dignes.

No sé si vàrem respondre a aquest repte. El que és evident és que aquell número recollia la fragmentació de la lluita urbana, l’eclosió de plataformes particulars que, potser, lluitant per les seues reivindicacions, lluitaven una mica per tothom. O no. La fragmentació d’aquelles lluites mostrava la fragmentació de la ciutat contemporània, on no només era ben difícil parlar de «la» ciutat –i on seria més adient parlar de «les» ciutats–, sinó que la mateixa definició de ciutat està en dubte. «Què és ciutat?», ens preguntàvem aleshores. I contestàvem que ni els criteris morfològics, ni els jurídics, ni els estadístics, ni els economicoproductius, ni tan sols els estils de vida, servien per a diferenciar clarament on acaba la ciutat i comença la no-ciutat. Aquesta realitat no ha deixat d’augmentar, al meu entendre, als darrers quinze anys.

En aquell número ens preguntàvem si podríem arribar alguna vegada a un acord sobre el que hauria de ser la ciutat somiada, la ciutat ideal. I d’alguna manera ens contestàvem també: «Si la ciutat ja no és un producte tancat, sinó un procés i en progressió, ¿no hauríem de reformular el nostre desig reformista –si més no, qui el tinga–, per centrar els esforços, no tant en la forma urbana estricta (ací, jardins, allà escoles, més enllà, autopistes fins completar una cartografia ideal, tan bella com irreal i, sobretot, tan volàtil davant la producció continuada d’espais especulatius a la ciutat actual), sinó en els processos socials i econòmics que són presents en la nostra societat i en les escales geogràfiques on aquests passen?».

El 2001, però també el 2016, la ciutat viu una mena de crítica sense model. I aquell mapa de l’especial de Mètode de 2001 mostrava justament l’eclosió d’una crítica sense model! Crítica, justa per cert, però sense l’articulació de política alternativa. Sublevació sense capacitat de juntura, rebel·lia sense esmena articulada a la totalitat. I ben bé no podia ser d’altra manera perquè «la complexitat de la societat, la fragmentació cultural, la llibertat individual, la presència de grups amb desitjos i pretensions molt diferents, la globalització de l’economia encara fan més difícil respondre de forma unidimensional la qüestió de la ciutat ideal. La ciutat somiada, sí, però per a qui i per a què?». Aquesta pregunta, crec, encara és viva.

«El 2001, però també el 2016, la ciutat viu una mena de crítica sense model»

Aquell monogràfic va articular set aproximacions a la «felicitat urbana». Joandomenec Ros va parlar del medi ambient a la ciutat. Alejandro Pérez Cueva ens il·lustrà sobre la importància d’un correcte equilibri climàtic relacionat directament amb la confortabilitat. Joaquim Baixeras i Jordi Domingo ens advertiren contra l’excés de lluminositat als nostres carrers. María José Carrau i Enrique Murgui mostraren la necessitat de conviure de forma civilitzada amb altres éssers vius que comparteixen la ciutat. El geògraf nord-americà David Prytherch ens alliçonà sobre la globalització i València dins un debat encara viu, mentre, Josep Sorribes repassava el fenomen dels «Salvem» i Jordi Borja, per últim, ens parlava dels nostres drets com a ciutadans.

Així, i si ho mirem pel revés, podem arribar a la conclusió que la ciutat somniada seria aquella que respectara el medi ambient urbà, aconseguira un bon confort climàtic, moderara els llums agressius, fóra conscient de l’existència d’altres éssers vius a la nostra ciutat, reduira l’emissió de contaminants, calmara el trànsit, domesticara el soroll, millorara el transport públic, integrara la defensa de valors cívics com l’horta i el centre històric en un nou discurs de modernitat –sense contraposar-los, com va fer l’alcaldessa Barberà durant tot el seu llarg mandat–, cercara mecanismes de participació més efectius i aspirara a proporcionar un habitatge digne als ciutadans. I així, de cop i volta, si fórem capaços d’aconseguir avançar una mica en tots aquests aspectes, un dia qualsevol ens despertaríem sorpresos de viure en una ciutat agradable. Somniada, ideal? Senzillament –i ja és prou-, agradable i humana.

Passats quinze anys, i ho dic per experiència pròpia, alguns dels problemes plasmats en el mapa que il·lustrava aquell monogràfic, per fas (la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària) o per nefas (les noves polítiques urbanes en marxa), comencen a conèixer vies de solució: la conversió dels espais agrícoles en PAI s’ha aturat (tot i la desaparició de la partida del Pouet de Campanar) i la protecció del paisatge de l’Horta de València està en marxa mitjançant la Llei i Pla d’Acció Territorial de l’Horta de València; el barri de Velluters i el Botànic són combats que han finalitzat amb una bona nota per als interessos ciutadans; Russafa corre el risc de morir d’èxit, quan el 2001 moria d’inanició. La pesant condemna sobre el Cabanyal-Canyamelar (la prolongació de Blasco Ibáñez) ha passat a la història i ara es tracta de revitalitzar el barri. La prostitució en el Grau i Natzaret o la droga en el triangle Mislata-Paterna-Burjassot no tenen la magnitud de revolta social que van provocar. L’espai hortolà de la Punta va desaparèixer per fer una ZAL que, anys després, va ser declarada il·legal i que ara, feta la urbanització de l’espai, ha d’adaptar-se per força a la llei i als nous temps ciutadans amb cura paisatgística i sensibilitat social. El Carme ja no és aquell espai sense llei (o malda per no ser-ho!) i hauria de permetre el descans dels veïns. Tot és qüestió de gradació, és cert. Però els debats ja no tenen la virulència dels 2001. Nous temps, nova política. Josep Sorribes, el 2001, acabava el seu article sobre els «Salvem» amb una frase profètica: «No voldria finalitzar aquestes ratlles sense deixar oberta una petita finestra a l’esperança. Cap govern és etern i aquest i els que li succeiran aprendran, amb molta pedagogia i esforç, que els ciutadans som clients i copropietaris de la ciutat i no súbdits ni pagadors passius d’impostos. Algun dia.» Han passat quinze anys.