Amb la temàtica de la química i el medi ambient, l’Espai Ciència del Centre de Cultura Contemporània Octubre i la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València continua el cicle de conferències per commemorar l’Any Internacional de la Química. El passat dimecres 11 de maig fou el torn de la salut i l’entorn mediambiental. Joan O. Grimalt, director de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua del CSIC-Barcelona, fou el ponent de la xarrada Tòxics o salut: què passa al País Valencià?
«La realitat és que tant nosaltres com el nostre entorn vivim contaminats per unes substàncies de les quals no coneixem l’efecte a llarg termini»
El fil conductor de les reflexions del reconegut i prestigiós ambientòleg i toxicòleg mallorquí foren els compostos químics. Aquests productes han proporcionat avantatges al desenvolupament humà, però també han generat grans problemes de toxicitat, tant des del punt de vista ambiental com per diversos efectes nocius per a la salut humana.
Per posar en context l’audiència, Grimalt va triar la història del DDT (diclorodifeniltricloroetà), un compost que es popularitzà a mitjan anys cinquanta del segle passat. Aquesta substància va irrompre amb molta força al mercat dels insecticides i l’ús es va estendre com a eradicador del mosquit que transmetia la malària. Per aquells temps, el paludisme era una malaltia que delmava la població, sobretot aquelles que estaven situades en zones humides i de gran proliferació de colònies de mosquits.
Però el DDT, concebut com la panacea dels insecticides, va ser prohibit pocs anys després, arran de la publicació del llibre de Rachel Carson Silent Spring (1962). Aquesta investigadora hi posava de rellevància que el DDT afectava d’una manera molt perillosa la continuïtat dels ocells. El compost, introduït per la cadena tròfica a les femelles ovípares, afeblia les closques dels ous, cosa que va fer minvar considerablement algunes poblacions d’aus de zones humides, com per exemple les rapinyaires.
En la imatge, Joan O. Grimalt en un moment de la seua intervenció en la xarrada que continua amb el cicle de conferències per commemorar l’Any Internacional de la Química organitzat per l’Espai Ciència del Centre de Cultura Contemporània Octubre i per la Catèdra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València. / © Prats i Camps
Tot i existir el precedent de la prohibició del DDT, altres compostos com l’HCB (hexaclorobenzè) i el PCB (policlorobifenil), creats per l’enginy humà durant els anys seixanta, també van ser usats indiscriminadament. El professor Grimalt apuntà que un dels problemes més greus d’aquesta mena de compostos químics, a banda dels efectes mèdics en la salut dels ciutadans, és que «tenen alts índexs de persistència al medi ambient i són semivolàtils, és a dir, que de vies de transmissió n’hi ha moltes i molt variades». Aquest procés, conegut com a destil·lació global, ha comportat que comunitats aïllades de l’ús d’aquests compostos, com els inuits del Cercle Polar Àrtic, presenten altes concentracions d’HCB i DDT a la sang.
Quan es van mostrar aquestes dades d’afectació, les reaccions no es van fer esperar. El Conveni d’Estocolm va establir la prohibició de l’ús d’aquests compostos químics tant pel perill envers la salut de la població com per la incidència en el medi ambient. Però el professor Grimalt alertava al final de la seua conferència que «des de 2004, l’OMS ha autoritzat de nou l’ús de derivats del DDT per continuar lluitant contra la malària en molts països africans».
Grimalt va presentar els resultats dels estudis que el seu equip ha dut a terme i que han detectat entre dones embarassades i els seus fills nounats concentracions significatives de compostos químics a la sang. Els estudis, realitzats en diversos hospitals del territori de parla catalana, mostraven que les dones valencianes eren les que menys concentració de substàncies compostes presentaven en la sang, deixant per darrere les mostres de Menorca i Catalunya.
Malgrat que des de l’aprovació de la normativa REACH (Registre, Avaluació i Autorització de Químics, en anglès) tots els fabricants estan obligats per llei a fer estudis de toxicitat de tots els productes, Grimalt sentenciava que «la realitat és que tant nosaltres com el nostre entorn vivim contaminats per unes substàncies de les quals no coneixem l’efecte a llarg termini».
