Transferir coneixement, l’etern problema de la ciència espanyola

parc-cientific
© Laura Garsando
El Parc Científic de la Universitat de València.

«La transferència del coneixement cap al teixit empresarial és un gran problema que tenim a Espanya». En aquests termes va expressar-se Antonio Raga, catedràtic de Zoologia i director del Parc Científic de la Universitat de València, al Congrés Internacional Universitat i Propietat Industrial. El present i els nous reptes. Les jornades de discussió, organitzades pel Grup i+d Propietat Intel·lectual i Industrial de la Universitat de València i per VLC/Campus, aprofundiren en la relació que existeix entre l’àmbit universitari (com a ens públic) i les empreses de base tecnològica (pertanyents al sector privat) a l’hora d’explotar la tecnologia, atès que «més del 70% del coneixement continua generant-se a les universitats», com va recordar Raga.

Un referent pel que fa a transferència de tecnologia dins de la Comunitat Valenciana és el Parc Científic de la Universitat de València. Aquest enclavament suposa un punt de trobada entre la investigació pública acadèmica i l’empresa privada. Des de la seua creació al 2008, el número de negocis ha augmentat fins els 74 que alberga a l’actualitat, i sols al 2012 s’han signat 94 patents. La gran aposta del Parc és la biotecnologia, ja que compta «amb empreses punteres» pertanyents a aquest sector, va afirmar el seu director de manera rotunda.

Des del punt de vista d’Alicia Blaya, assessora legal en propietat industrial i transferència de coneixement, les institucions espanyoles necessiten «professionalitzar els seus serveis de transferència de coneixement». Però també va admetre que alguns dels problemes que planteja el procés sorgeixen a causa del «desconeixement del sistema de drets sobre la propietat industrial». Per a la jurista, el vertader indicador de l’èxit en generació o transferència de coneixement és «el nombre de spin-offs que sobreviuen al mercat quan han transcorregut cinc anys». Una empresa de base tecnològica que sorgeix a partir d’una tecnologia desenvolupada a la universitat és allò que es coneix com spin-off, i pot comptar amb la participació de professors de la institució. A aquest punt entren en contacte sector públic i privat.

Però si va haver un aspecte al qual van coincidir els ponents durant les jornades és la complexitat que presenta la transferència de coneixement. Per tractar de facilitar el procés les universitats compten amb uns departaments anomenats OTRIs (Oficina de Transferència dels Resultats de la Investigació), que actuen com a intermediàries entre universitat i empresa.

 

«Un professor universitari no pot posseir més del 10% del capital de la empresa en la qual està vinculat»

carlos-vargas
© Laura Garsando
Carlos Vargas, director de l’OTRI de la Universitat d’Almeria, explica el marc legal de les spin-off.
 

 

 

«Els requisits que exigeix la legislació sobre spin-offs no van acompanyats dels sistemes de control adequats»

Carlos Vargas

Confusió i límits indefinits

Com va destacar Carlos Vargas, director de la OTRI de la Universitat d’Almeria, el marc legal que regula les spin-offs es composa de tres pilars: la normativa universitària (Llei Orgànica 6/2001 i Llei Orgànica 4/2007), la Llei d’Economia Sostenible i la Llei de Ciència, Tecnologia i Innovació. «Presenten realitats distintes que són difícils d’encaixar, perquè estan plantejades d’acord a interessos diferents. El problema jeu en com cohesionar-les». La redacció de la pròpia normativa, que en determinats casos evita precisar exactament el com, es caracteritza per la seua ambigüitat i «escassa aportació enfront les lleis que ja existien», va destacar el responsable de l’OTRI.

Una de les limitacions que estableix la jurisdicció per al personal docent que participa en una spin-off és la impossibilitat de posseir més del 10% del capital de la mateixa. Respecte a la compatibilitat laboral, s’estableix que el personal universitari pot accedir a una excedència de cinc anys com a màxim per tal de participar en un projecte empresarial, o compaginar les jornades de treball (temps complet i/o parcial). Però en ocasions «aquests requisits no van acompanyats dels sistemes de control adequats, pel que a la pràctica no és inusual que un professor universitari sobrepasse el 10% del capital, per exemple», va lamentar Vargas.

A priori el sistema actual de transferència de coneixement del sector públic al privat planteja alguns conflictes morals, particularment perquè ambdós sectors s’entremesclen fins a tal punt que és tasca àrdua delimitar-los, i en això la legislació ajuda poc. Respecte a aquesta qüestió, Antonio Raga va mostrar-se caut: «Tot és confús i els límits no estan clars», va admetre. No obstant, «què guanya un funcionari guardant aquest coneixement que genera?», va preguntar-se l’investigador. «Les empreses de base tecnològica creen llocs de treball i paguen impostos. Aquest avantatge ha de tenir-se en compte –va afegir–. Encara què el marc legal no està molt clar, crec que existeixen opcions per a millorar-lo».

Laura Garsando. Periodista (València).
© Mètode 2013.

  
© Mètode 2013