En el nostre temps es pot sobreviure a tot, excepte a la mort,
i suportar-ho tot, menys una bona reputació.
Oscar Wilde
Encara era jove, però no estava massa bé de salut. Des del seu retorn no s’havia recuperat totalment. A més a més, la calvície li havia augmentat i s’havia engreixat. Per això semblava tenir més edat que la que per naixença li corresponia: trenta-dos anys. Feia uns mesos, ell i la seua esposa Emma s’havien comprat una casa als afores de Londres i ara havia d’agafar dos trens cada vegada que volia visitar la seua família, a Shrewsbury. Un viatge llarg, no sols pel nombre de quilòmetres sinó també per la gran afluència de gent que feia aquells trajectes. Sempre havia d’esperar per traure el bitllet i, cosa que era pitjor, a l’estació sovint entropessava amb algun vell amic o algun veí de Down, la qual cosa l’obligava a compartir seient amb ell i iniciar una conversa tan caòtica i emboirada com l’oratge. Aquell dia havia aconseguit deslliurar-se de Sir F. Knowles, que finalment, malgré lui, havia hagut de viatjar en un vagó diferent. Però la troballa —i la por al suplici d’una llarga hora amb aquell tocacampanes— li havia ocasionat un lleuger cobriment de cor, una ansietat que considerava perjudicial per a la seua salut. «Charles, has de ser més sociable —es deia in mente—. Alegrar-te de reveure la gent. Ser tafaner i enraonar de tot i sobre tot, especialment sobre allò que desconeixes totalment». El jove Charles no és que fóra tímid ni esquerp, tan sols era que preferia viatjar a soles i deixar la ment fluir pels seus pensaments, amb la mandrosa laxitud de benestar que provoca veure passar els camps i els núvols.
Quan va prendre lloc al seu vagó, ja s’hi havia instal·lat un home corpulent, amb un nas gran i enrogit, travessat per capil·lars a punt d’esclatar, i una doneta quàquera, melindrosa i en tensió. Charles els va saludar educadament, va seure i de seguida va cloure els ulls. Ah, pobre Knowles! Tan sols volia ser amable. I ell, com havia reaccionat a la seua cordialitat? Amb una cara de pomes agres. Esperava que almenys aquest no se n’haguera adonat, però les emocions són tan difícils de controlar… Tan bon punt tornara de casa dels pares proposaria a Emma convidar Mr. i Mrs. Knowles. I intentaria no manifestar massa les seues emocions: somriuria a tot el que li diguera aquell bocamoll loquaç.
—Ah!, estimada meua! Jo faig les oracions a les deu i mitja per tal de no distraure els criats!
Charles va obrir els ulls i va descobrir una jove, primmirada i elegant, que s’acomiadava d’una amiga a la porta del seu compartiment. Anava vestida superbament, amb una ombrel·la al braç i un barret barroc, a l’última moda de Londres. Charles no va poder deixar d’escoltar la seua conversa, que es va desenvolupar sobre oracions familiars. «És curiós —es va dir— per un moment la seua veu m’ha recordat la de Fanny». Que ara era Mrs. Myddleton-Biddluph. En el fons, Charles mai no havia superat que es casara amb Robert Myddleton-Biddluph. Com el va colpir quan se’n va assabentar, per una carta de la seua germana, quan era a Rio de Janeiro! Per què el cor roman inalterable a les circumstàncies del primer amor? Per què en aquell enorme palimpsest que és la memòria, la petjada del primer amor deixa una traça indeleble que ni els anys ni els següents amors aconsegueixen mai esborrar, ni tan sols dissimular? És cert que Biddluph era millor partit que no ell: fill d’un militar dels Dragons Reials… Però quins amargs plors va alliberar a la coberta de la fragata, mentre les llumenetes de les cases de Rio feien pessigolles en l’aigua!
—Escriu-me, t’ho pregue! Escriu-me tan aviat com pugues! —va dir la jove mentre s’acomiadava de l’amiga—. Si no pots dissabte, fes-ho dilluns!
—Sí, Eliza —li va contestar l’amiga, entenent la seua pietosa i encertada recomanació—. T’escriuré aviat, o bé dissabte a la nit, o bé dilluns de matí.
I es varen acomiadar amb una més fingida que real efusió. Charles va somriure d’aquella jove tota enrampada, com si tinguera rovellades les frontisses, amb unes mans llargues i esblaimades de damisel·la vandyckiana. Va seure enfront d’ell, vora l’home de nas portentós, que de gaidó li recordava el nassot d’un dels elefants marins que havia estudiat a la Patagònia. L’homenot llegia un número del Christian Herald, amb un gest adust que expressava que res del que poguera esdevenir al seu voltant no podria sorprendre’l. Eliza es va llevar a poc a poc els guants, els va plegar delicadament i va traure un devocionari. I, ignorant la mirada del jove Charles, però realçant el coll de gasela i adoptant un aire distingit, va començar la lectura, subratllant alguns passatges, de segur els més pietosos, amb un petit llapis inclòs dins d’un estoig d’argent.
«Estic envoltat de beats», es va dir Charles, arrufant la cara. Però no va evitar mirar la jove nouvinguda: la pell blanca, el nasset delicat, els llavis suaus com pètals de rosa, els ulls d’un blau intens. Emma també era molt religiosa, i això el molestava una mica. Abans de casar-se, havia fet una llista de les coses a favor i en contra del matrimoni, i varen destacar més la por a la solitud i el plaer d’una llar confortable, on durant les vesprades l’esposa tocara el clavicordi mentre ell llegia el diari, que el seu gran desig d’estudi i independència. I, sens dubte, la seua esposa era una correcta pianista, però… Va recordar de nou aquella llista que havia preparat, tan cartesià, per assegurar-se que seguia els passos correctes. En una columna havia escrit les coses a favor del matrimoni:
1) Nens (si Déu vol)
2) Una companya (i una amiga per a la vellesa)
3) En qualsevol cas, millor que un gos…
4) Cura de la casa
5) Música, ambient acollidor
6) Aquestes coses bones per a la salut
I en l’altra columna, tot allò que li semblava negatiu de casar-se o positiu de restar solter:
1) Sense nens
2) Sense companya per a la vellesa
3) Llibertat per a fer el que et vinga de gust…
4) Tertúlies al club
5) Obligacions socials
6) Pèrdues de temps amb els nens i la família
7) Sense poder llegir a les nits
8) Menys diners per a llibres
9) Amb molts fills, caldrà guanyar-se el pa…
Sis coses bones contra nou de dolentes. Va recordar que havia escrit tot seguit, alarmat del resultat: «Déu meu, és intolerable passar la vida tot sol, com un abellot!» I havia rematat aquelles notes amb la sentència: «Casar-se! Casar-se! Casar-se! Quod erat demonstrandum» I s’havia casat amb la seua cosina Emma.
—Ah, els arbres són meravellosos! —va dir la jove, tancant el devocionari i mirant per la finestra del tren—. Meravellosos, completament meravellosos.
L’home del Christian Herald va alçar la mirada i va contestar, amb cortesia:
—Sí, senyoreta. Els arbres són una de les grans obres de Déu.
—Què són? Pins?
—No, en absolut, milady —va contestar sense poder evitar una cara de profunda decepció, i acompanyant aquell milady amb una entonació de disculpa—. Són, són…
—Roures i faigs —es va avançar Charles.
La jove va fer un gir de cap complet, com si el seu coll responguera a unes gradacions constants.
—De veres? Quina llàstima! Els pins fan tan bona olor… Miss Hailstone sempre diu que si ella visquera al camp es tornaria de seguida un ésser totalment innocent… El camp té aquesta característica d’endolcir l’esperit… No penseu com jo?
—Certament… —va dir l’home de nas d’elefant, fent un gest de voler retornar a la lectura.
—La meua experiència —va intervenir Charles— és que és a l’inrevés: l’home no és ni de bon tros més civilitzat, o innocent, o com més us agrade dir-ho, per viure en la natura. Aquesta no és un bon exemple…
—Això pense que no és cert, senyor! —el va interrompre de sobte la quàquera amb un espinguet que el va sobresaltar—. Com es nota que sou de ciutat, senyor! I que no us heu fixat en la bellesa que traspua en cada acte de la naturalesa! I en el perfecte disseny amb què cada ésser viu està dotat!
Charles va quequejar sorprès i no va saber què dir. Eliza el mirava amb un gest interrogatiu, un poc defraudada que l’experiència d’aquell jove fóra de tan curta volada.
—Té raó la senyoreta —va intervenir l’homenot, tancant momentàniament el periòdic—. Cada matí, quan cull a la granja els ous frescs, la llet, la verdura, note que se m’estova el cor i no puc deixar de beneir la Providència…
—Ah! Quin goig fa sentir les seues paraules, senyor! —va recalcar de seguida la quàquera, amb un sospir.
—És un sentiment grandiós… —va insistir l’homenot, arreplegant el coll i prolongant la sotabarba cap endavant amb un posat entre ponderatiu i abundós.
—Sou un bon creient —va dir Eliza, fent un gest absolutori—. Enteneu el valor de les coses i això és fonamental per a després posar-los un preu just… Però vós, senyor, no sembleu granger…
Charles va quequejar de nou. Aquella pregunta li havia semblat massa directa.
—No, no… vaig estudiar per a capellà però…
—Per a capellà! Mai no ho hauria dit…
L’homenot el va mirar amb desconfiança i la quàquera feu un estrany soroll amb la boca, que es va repetir en diverses ocasions, un tic nerviós que a Charles, el va inquietar una mica.
—I per què heu dit que la natura…?
—… no és un bon exemple? Perquè a la Patagònia vaig conèixer homes que vivien en la més pura de les naturaleses i li puc assegurar que no eren un model, en cap sentit, per a la societat.
Es va fer un silenci, en què tots reflexionaven, més o menys, sobre el que acabaven de parlar. Charles es va adonar de nou del perill que comportaven moltes de les seues idees. Sovint emprava Emma com a sismògraf de la magnitud d’insolència d’alguna de les seues teories, i amb un punt de tristesa tornava després a l’estudi amb la sensació que mai no seria capaç d’escriure el que realment pensava. Tenia por d’escandalitzar la seua esposa, però també el seu pare, un home gran i feréstec, de poques paraules i poc donat a elucubracions filosòfiques. I no volia tampoc perdre la reputació de persona assenyada i respectable de què gaudia al poble.
—És tan avorrit viatjar amb tren! —va insistir Eliza, ventant-se de sobte amb els guants, en un gest més de desfici que de calor—. Tinc una amiga que diu que per a viatjar cal endur-se una lectura, un entreteniment, ben excitant… I que per això sempre s’emporta el seu diari…
—El seu diari? —va repetir la quàquera—. I què hi escriu?
—Ah! El que s’escriu en un diari: tot allò que no s’assembla a la realitat… Això, a més, li permet redactar esdeveniments de diversos dies seguits i per avançat… Vostè no ha escrit mai un diari?
—Jo? —va rebufar la quàquera, avergonyida, com si li hagueren fet una pregunta lleugerament deshonesta—. Ni pensar-ho!
L’home amb cara d’elefant va alçar una mà i la va moure enèrgicament, mentre enrogia de manera grotesca, fins a l’extrem que el seu nas prenia una coloració violada i un aspecte tumefacte.
—I vós, mossèn? —va preguntar Eliza a Charles, posant en el darrer mot una punta de pebre, com si en la pronunciació d’aquella paraula hi haguera un misteri de totes totes excitant i prohibit.
—No sóc capellà, milady… Sóc naturalista, no vaig arribar a ordenar-me com a sacerdot. Abans no m’heu deixat acabar. Però si us interessa saber si he escrit un diari, la resposta és afirmativa. Durant el meu viatge al voltant del món en vaig escriure un.
—Ah! De veres? Sens dubte durant una volta al món s’ha de tenir molt de temps lliure… Però malauradament també massa coses a contar i, això, m’heu de creure, resta generalment interès a la narració. Si una hora de tren sembla inesgotable, una volta al món s’ha de fer per força un poc més llarga…
—Cinc anys —digué Charles.
—I vàreu visitar tots els països? —va preguntar l’homenot, subratllant el tots.
—No, tan sols els que més interessaven a l’expedició.
—Llavors no és una volta al món completa…
—I què vàreu descobrir en el vostre viatge? —va preguntar Eliza, encuriosida.
Charles es va quedar mirant la jove i quasi d’esquitllentes va fer una mirada a l’homenot, que l’esguardava amb uns ullots de bou, i a la quàquera, que el vigilava amb una cara alarmada, amb les aletes del nas dilatades.
—Moltes coses, milady. Noves espècies, noves estratègies de la naturalesa… Però sobretot vaig descobrir que la lluita entre els éssers vius en el món salvatge es manifesta d’una forma tan intensa que tan sols els més aptes sobreviuen.
—I per a descobrir això cal fer tota una volta al món! —va replicar Eliza, fent una gran riallada metàl·lica—. Això que dieu s’observa fàcilment en els sopars en societat de Londres! Coneixeu el saló de Lady Windmill? No!… Clar que jo, els participants d’aquell saló, no els anomenaria éssers vius!
—Què voleu dir? —va preguntar la quàquera amb uns ulls com plats.
—Ah! Sou un àngel, benvolguda…
I posant sobre Charles les seues llargues parpelles, que envellutaven la seua mirada blava, va insistir:
—I què més vàreu descobrir?
Charles havia seguit les paraules d’Eliza amb curiositat. No podia deixar de comparar-la amb Emma.
—Que aquesta lluita per l’existència obliga les espècies a millorar-se de generació en generació, la qual cosa els produeix un canvi gradual, que afavoreix una constant evolució. Quan les espècies, per algun motiu, no poden adaptar-se a una nova circumstància s’extingeixen…
Eliza el va mirar un moment fredament, com intentant descobrir amb qui estava parlant. De sobte, havia sentit curiositat.
—Veig que, a més de naturalista, sou tot un heretge… De segur que agradaríeu a la meua amiga Lady Windmill: fa temps que no creu en el diluvi universal, perquè afirma que si aquest s’haguera produït de veres, hauria destruït el saló de Lady Undermine!
Charles va fer un somriure. Aquella paraula d’heretge li va fer recordar una tensa conversa que va tenir amb Emma, a qui en la intimitat anomenava Titty, molt poc abans de casar-se. Ell era el seu Negret.
—La veritat, Titty, és que tinc seriosos dubtes sobre la Revelació cristiana. Accepte completament la moralitat cristiana i vull creure en la vida després de la mort i en la promesa de la salvació, però per més que ho intente, no aconseguesc convèncer-me amb els arguments que per a altres són satisfactoris.
—Negret meu, la religió és un assumpte del cor, no de l’intel·lecte. Ara mirem a través d’un cristall i se’ns mostra tot fosc; però després serem cara a cara…
—Emma, he volgut obrir-te el meu pensament per no enganyar-te sobre aquest assumpte…
—La raó em diu que els dubtes, quan són honests i seriosos, no poden ser pecat, però sent que s’obre un dolorós abisme entre tots dos… Em sembla, segons l’informe que has fet sobre la teua pròpia ment, que aviat sols em consideraràs un espècimen del gènere, no sé quin. Simia, crec. Començaràs a teoritzar sobre mi i si estic disgustada o em pose nerviosa, tan sols et preguntaràs: què prova açò? La qual cosa serà una forma grandiosa i filosòfica de considerar-ho!
Aquella fou la seua primera discussió, i després en vindrien moltes altres. Tant cara a cara, com de manera epistolar. Charles va recordar una carta que li havia escrit abans del naixement del primer fill i que li havia deixat al seu escriptori, damunt dels seus llibres i quaderns d’estudi: «La ment em diu que mentre estigues buscant la veritat no estàs fent res de dolent, però hi ha alguna cosa que m’impedeix estar del tot tranquil·la… Tinc una profunda preocupació en el fet que renuncies a la Revelació, menyspreant allò que fou fet en el teu benefici i en els dels altres… Tot el que et concerneix a tu em concerneix a mi i em faria enormement infeliç pensar que no ens tindrem l’un a l’altre per sempre». En el marge d’aquella carta Charles havia escrit: «Quan haja mort, vull que sàpigues que moltes vegades he plorat sobre aquest tros de paper».
A poc a poc arribaren a l’estació de Londres. Tots s’alçaren i l’homenot va dedicar un somriure estrany a Charles, mescla de timidesa i de respecte. La quàquera, en sentir la paraula heretge, s’havia estremit, i se’n va anar sense gosar parlar, fent tan sols una breu inclinació de cap. Charles i Eliza baixaren junts, en un silenci un poc tens i incòmode. Finalment, ell va decidir acomiadar-se.
—Ha estat un plaer parlar amb vós, milady. Em dic Charles…
Però la jove el va interrompre abans d’acabar de pronunciar el seu nom.
—Manteniu-me l’anonimat, si no us importa… No patiu, que aviat sabré de vós! Preferesc deixar aquesta conversa així. Sabeu que em dic Eliza; jo ara sé que us anomeneu Charles… De segur que us he semblat massa loquaç i, per tant, impertinent, inclús una mica boja, però he passat uns dies amb una amiga d’infantesa que és una excel·lent persona però… tan avorrida!
—Per què dieu que aviat sabreu de mi? —va preguntar somrient i sense poder evitar semblar seductor.
—Perquè, amic meu, en el nostre temps, qui parla del que pensa? Vós teniu aquest vici admirable! I estic segura que aviat tindreu una reputació!
—Esperem que bona! —va suggerir Charles rient.
I Eliza va riure obertament, mostrant la seua dentadura immaculada:
—Tinc un bon amic que diu que en el nostre temps es pot suportar tot, menys una bona reputació! Esperem que no siga aquest el cas!
Charles es va quedar somrient, palplantat a l’andana, seguint amb la mirada com s’allunyava aquella jove per l’estació. Es trobava admirablement bé. No sentia molèsties a l’estómac i notava en l’esperit una estranya ingravidesa, com si la conversa amb Eliza l’haguera estimulat. «Esperem que no siga aquest el cas», va repetir amb un somriure… Però de seguida va pensar que la seua Titty no ho podria pair, que estaria per damunt de la seua felicitat, de la seua visió reposada i resignada de la vida, de la seua falta d’ambició, de la seua «innocència». I va recordar aquelles paraules d’Eliza, que el camp endolceix l’esperit. «La innocent Emma», es va dir Charles, fent un gest d’incomoditat.
Va esperar més de quaranta-cinc minuts el tren per a Shrewsbury. Quan per fi va seure, estava cansat, físicament, però també anímicament. Sentia un estrany sentiment de culpabilitat, com si pel fet d’haver dubtat de la seua esposa haguera comès un petit pecat. De sobte, va veure entrar en el seu compartiment Mr. Hunt, un xarlatà incorregible, que va seure quasi enfront d’ell sense reconèixer-lo. Charles va abaixar els ulls, avergonyit del seu silenci, però disposat a mantenir-lo tot el temps que fóra possible. Però això foren tan sols uns pocs segons, perquè de seguida va arribar Mrs. Hunt i es va llançar sobre ell amb grans escarafalls:
—Charles Robert! A visitar ton pare? Com es troba? Està un poc fluix de salut, m’han dit… Ah! Tot passarà! Tot passarà… I la senyora Darwin? La dolça Emma! És un encant, un encant!
Charles va assentir i va parlar de la petita Annie, acabada de nàixer. I ho feia com un pare plenament feliç.
Martí Domínguez. Director de Mètode.
© Mètode 2014.
