Una fada en les coves de Vilamarxant

El número 110 de Mètode conté una fotografia ben especial. La imatge, presa pel col·laborador de la revista Roberto García-Roa per a la seua secció «Focus verd», ens mostra un insecte gairebé blanc i amb unes ales quasi transparents, vorejades d’alguns pèls subtils que li donen un aspecte eteri i fantasiós, reminiscent a les fades que habiten els contes. Es tracta d’un exemplar mascle de Valenciolenda fadaforesta, una espècie d’hemípter cavernícola trobada a diverses coves de Vilamarxant, a la comarca del Camp de Túria, i que ha resultat formar part de la família dels kinnàrids, un taxó del qual no es tenia constància a la península Ibèrica. De fet, es tracta del primer exemplar de Kinnaridae registrat al Vell Món i el setè descrit en tot el món, segons l’article de presentació de V. fadaforesta, publicat en gener de 2021 en la revista Subterranean Biology. L’anàlisi de Valenciolenda fadaforesta ha comportat, a més a més, l’establiment d’un nou gènere —una classificació taxonòmica que agrupa espècies amb trets comuns—, ja que no comparteix característiques que la puguen incloure en cap dels gèneres coneguts dins dels kinnàrids.

La investigació d’aquesta sorprenent espècie es remunta a fa més d’una dècada i va iniciar-se sota l’empara de l’antic Museu Valencià d’Història Natural – Fundació Entomològica Torres-Sala, tal com ens explica Alberto Sendra, un dels coautors de l’article. Sendra és biòleg de l’Ajuntament de València i professor associat del Departament de Didàctica de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València.  Segons ens explica, el procés entre que es localitzen els primers exemplars i es «descobreix» l’espècie sol allargar-se més de l’habitual en l’estudi de la fauna cavernícola, ja que moltes d’aquestes espècies «no tenen ningú que les estudie i quan es troba alguna cosa interessant, sovint “va rodant” per centres i museus fins que arriba a algú que en pot fer la descripció». En aquest cas, aquesta persona ha estat la professora Hannelore Hoch de la Universitat Humboldt de Berlín, especialista en cigales cavernícoles. En la investigació també han participat Sergio Montagud, de la Universitat de València, el naturalista Santiago Teruel i Rodrigo Lopes Ferreira, de la Universitat Federal de Lavras (Brasil).

«Les ales d’aspecte cristal·lí rivetejades d’una vora blavosa són les que van inspirar el nom científic de l’espècie»

V. fadaforesta comparteix algunes de les característiques típiques dels organismes troglobis, adaptats a la vida cavernícola: per exemple, l’absència d’aparell visual i la pèrdua total de pigmentació del cos. Segons ens explica Alberto Sendra, la selecció natural fa que «s’estalvien» materials. «Uns ulls no són necessaris en la total obscuritat, ni tampoc calen pigments si no hi ha necessitat de protecció del sol». Els espècimens de V. fadaforesta fan entre 3 i 4 mm, i les seues curioses ales també són resultat d’aquest procés d’estalvi evolutiu. «Han experimentat una reducció quasi total de la venació. Les dels mascles només serveixen per a planejar, però no poden doblar-les ni posar-les en posició de vol», explica Sendra. Tal com assenyalen els autors a l’article, tot i que no els serveixen per a volar, amb aquestes sí que poden saltar uns quants centímetres per a escapar dels depredadors.

Una fada en perill d’extinció

Aquestes ales d’aspecte cristal·lí rivetejades d’una vora cèria i blavosa, sens dubte el seu tret més cridaner, són les que van inspirar el nom científic de l’espècie. El nom del gènere (Valenciolenda) és una combinació de València, capital de la província on ha estat trobada, i la tribu de Kinnaridae a què pertany, Adolendini. El nom de l’espècie, fadaforesta, té un significat també prou transparent en valencià: “la fada dels boscos”.

«Es tracta d’un relicte de la fauna que habitava el territori valencià en temps antic»

El fet que a Europa no s’hi haja descobert cap espècie del mateix gènere indica que es tracta d’un relicte de la fauna que habitava el territori valencià en temps antic. Per algun motiu, va retirar-se a les coves («potser per a sobreviure en unes condicions climàtiques canviants», apunta Sendra) i allà va quedar aïllada de la superfície i dels canvis que s’hi produïen, mentre que probablement les espècies amb què estava emparentada anaven desapareixent de la zona europea. L’estudi de V. fadaforesta, per tant, «ens dona dades de la història de l’evolució de la fauna al nostre territori», segons Sendra.

V. fadaforesta, però, és difícil de trobar. Tal com s’assenyala a l’article original, la cova de les Rates Penades dins del Paratge Natural Municipal de les Rodanes, a Vilamarxant, és l’enclavament on la població de Valenciolenda sembla ser més abundant. Encara dins de les Rodanes, a la cova de les Pedrisses, a la del Llentiscle i a la sima del Perot, s’hi han observat nimfes de l’espècie. Fora de les Rodanes, se n’ha localitzat un espècimen adult a les coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó, i a la sima del Pla de les Llomes, dins del Parc Natural de la serra Calderona. En altres dues coves, una també a la Calderona i l’altra prop de Llíria, només s’han observat exemplars joves.

Segons ens explica Alberto Sendra, s’han fet esforços per trobar exemplars de Valenciolenda fadaforesta en altres coves del territori valencià, però sense èxit. Aquesta distribució tan restringida, junt amb una població reduïda i un hàbitat especialitzat, justifica que la consideren un «taxó molt vulnerable», d’acord amb la classificació establerta de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. «La principal amenaça per a aquesta espècie és perdre el seu hàbitat» comenta Sendra. «Les coves estan considerades un tipus d’hàbitat molt sensible a les alteracions. Aquestes estan dins del Paratge Natural de les Rodanes, però aquest parc està completament envoltat de xalets. Si no es protegeix bé aquesta zona, el dia de demà, aquesta espècie s’extingirà» sentencia.

A la caça de la fada

Com apuntàvem a l’inici, Valenciolenda fadaforesta protagonitza l’última edició de «Focus verd», la secció de fotografia de natura de Roberto García-Roa a la revista Mètode. García-Roa, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, ens explica que prendre aquesta imatge va ser «pràcticament qüestió de sort». Arran d’una excursió a les coves de Vilamarxant, va poder fotografiar un exemplar mascle adult encara sense saber que es tractava d’una espècie que havia estat tot just descrita. En informar-se’n, va entrar en contacte amb l’equip investigador i va realitzar un reportatge per a la revista National Geographic. De fet, algunes de les imatges que García-Roa va aconseguir en excursions posteriors a les coves han estat d’utilitat per a conèixer millor l’espècie, com per exemple fotografies de les larves de Valenciolenda menjant o sent depredades.

La trajectòria com a fotògraf de natura de Roberto García-Roa ha estat reconeguda amb diversos guardons, com el primer premi (overall winner) en les edicions de 2015 i 2019 del concurs Capturing Ecology, convocat anualment per la British Ecological Society. Malgrat la seua experiència en capturar moments fascinants del món natural en diversos hàbitats, ens explica que les coves són un entorn «hostil» per a la fotografia. «Hi ha una humitat terrible i molta pols surant en l’ambient, i això no li va gens bé a l’equip. Cada vegada que hi anava, sabia que em passaria allà tres hores i després tres hores més a casa netejant-lo, així que m’havia de preparar mentalment. A més, si te l’endús sencer, per alguns llocs és complicat moure’s. He estat a deserts, selves, etcètera, i crec que on més he patit ha estat en les coves» explica amb un toc d’humor.

«Els ecosistemes subterranis són probablement els segons més abundants en el planeta, després dels marins, però ningú no hi pensa»

García-Roa defensa la necessitat de divulgar sobre el que ell anomena les «bestioletes lletges». «Tenim un biaix a empatitzar només amb animals que estan a prop filogenèticament de nosaltres» assenyala, fet que comporta que sovint s’ignoren no només altres tipus d’organismes, sinó també ecosistemes sencers, com és el cas dels sistemes cavernícoles. Tal com assenyala l’investigador, es creu que els ecosistemes subterranis són probablement els segons més abundants en el planeta, després dels marins, «però ningú no hi pensa». I afegeix: «Si no els coneixem i no els protegim, poden estar desapareixent sense que ens n’adonem, i amb ells un munt d’espècies com aquesta. I en termes biològics, això pot tindre conseqüències molt importants».