Una lectura ambiental integral i amb accent valencià

La Fundació Scito va celebrar el congrés CCliVal, un espai de debat d'estratègies de mitigació i adaptació enfront del canvi climàtic en el context valencià

sequera canvi ambiental

De l’esfera científica es desprèn un missatge contundent: admetre un model de creixement econòmic dependent de la crema de combustibles fòssils ha suposat la modificació del balanç energètic terrestre i això ens ha col·locat en una situació d’emergència climàtica. Per tant, és indefugible una resposta contundent i ràpida. El repte, doncs, és tornar a definir i estructurar el nostre model de vida i construir nous paradigmes, aquesta vegada basats en l’evident ecodependència de l’espècie humana.

Per això resulta necessària una valoració ambiental de caràcter integral, és a dir, contemplant la dimensió ecològica, però també l’econòmica i la social. Si posem la lupa sobre el País Valencià, a més, veiem que aquest territori presenta unes característiques geogràfiques que singularitzen les necessitats a què cal parar atenció quan elaborem estratègies d’actuació enfront del canvi climàtic.

«El País Valencià presenta unes característiques geogràfiques que singularitzen les necessitats a què cal parar atenció quan elaborem estratègies d’actuació enfront del canvi climàtic»

Amb la pretensió de sumar esforços en aquesta direcció, del 19 al 22 de maig se celebrava el congrés en línia CCliVal. L’encontre va consistir en quatre sessions en les quals es van tractar alguns punts clau en el desenvolupament d’aquestes estratègies: els impactes mediambientals, la gestió territorial, l’educació ambiental i la percepció social de la crisi climàtica.

Les sis proves del crim

Qui va assistir a la primera de les quatre sessions del CCliVal va poder entendre per què els valencians sabem que també sofrim les conseqüències de l’escalfament global del planeta. Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat d’Alacant, va dibuixar un panorama general amb sis efectes principals que ja s’estan manifestant a conseqüència del procés d’escalfament terrestre. El primer, el més intuïtiu, és la pujada de temperatures mitjanes, tant les màximes com les mínimes.

Alguns dels elements que fan palès el fenomen els exposava Jorge Tamayo, delegat de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) a la Comunitat Valenciana. Un exemple esclaridor és que assistim a períodes d’estiu meteorològic cada vegada més llargs, de manera que avui dia «disposem d’un mes més d’estiu del que teníem fa uns quaranta anys», explicava Tamayo, qui afegia que això comporta també una major freqüència de nits tropicals, aquelles en què la temperatura no baixa dels 20 °C.

«Assistim a períodes d’estiu meteorològic cada vegada més llargs»

El segon efecte destacat va ser l’augment de la temperatura del mar. Una pujada que fins i tot supera la de les masses d’aire i que té una especial incidència en la zona balear, on s’ha detectat «un increment de 2 °C en els últims quaranta anys registrats», explicava Tamayo. Aquest increment està relacionat amb el tercer dels impactes: la quantitat i l’estacionalitat de les precipitacions. Tal com explicava el delegat de l’AEMET, l’augment de la temperatura marina significa una major disponibilitat de vapor d’aigua en l’atmosfera i això contribueix a la modificació de les tendències de precipitació. No obstant això, afegia, «s’aprecia la disminució de les precipitacions de neu en el relleu valencià», el qual està configurat per les muntanyes del sistema Ibèric i les serres meridionals del sistema Bètic.

Olcina, qui també és revisor del sisè Informe de l’IPCC (de l’anglès Intergovernmental Panel on Climate Change), que es presentarà oficialment a partir de 2021, finalitzava amb els dos efectes restants, els quals suposen manifestacions extremes del clima mediterrani. D’una banda, l’augment del moviment meridià dels corrents en jet es tradueix en un augment d’episodis de gota freda; d’altra banda, s’hi registren sequeres de menor durada però més intenses. En relació amb aquest últim impacte, el director de la Càtedra del Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de València (UPV), Manuel Pulido, afegia que les pertorbacions en la freqüència, durada i severitat de les sequeres comportarà un augment en els conflictes de l’aigua i diferents efectes sobre la salut humana, la biodiversitat, els incendis forestals, l’agricultura i la ramaderia.

Dibuixant un nou mapa amb consciència ambiental

Enfront de problemes mediambientals com aquests, alguns ponents de la segona sessió del CCliVal assenyalaven les accions dutes a terme per part de les administracions públiques i els sectors privats i les qualificaven de determinants. En aquest sentit, apuntava Jorge Olcina, «en alguns territoris s’està utilitzant la crisi sanitària com a coartada per a rebaixar la vigència de requeriments de compliment de normatives ambientals en favor d’un creixement econòmic ràpid». Una actitud «sense escrúpols ambientalistes», segons Joan Olmos, enginyer de camins i professor de política territorial i urbanisme a la UPV, qui denunciava les nefastes conseqüències «d’assenyalar la protecció del medi ambient com un impediment per al desenvolupament econòmic» i assegurava que sovint es dediquen esforços a instal·lar en el debat públic un fals dilema, el de què aquestes polítiques no generen suficient ocupació.

Per posar-hi solució, Olmos asseverava que cal apostar per l’anomenada «infraestructura verda». Segons explicava l’expert, es tracta d’una aportació teòrica i pràctica a les polítiques per a la rehabilitació del territori que introdueix variables tan diverses com la producció de serveis ambientals o la qüestió visual en la salvaguarda de les preades i últimes finestres a la mar. Aquesta mena d’infraestructura contempla elements de caràcter molt divers com els aiguamolls, els boscos o els paratges fluvials, entre altres, la finalitat última dels quals és mantenir la integritat dels ecosistemes.

«La infraestructura verda contempla elements de caràcter molt divers com els aiguamolls, els boscos o els paratges fluvials, la finalitat última dels quals és mantenir la integritat dels ecosistemes»

Pel que fa a aquesta qüestió, Joaquim Farinós, director de la Càtedra de Cultura Territorial Valenciana, convidava a entendre qualsevol regió valenciana com un «punt d’abastiment i distribució de mercaderia i de servei d’interès general per a garantir la cohesió i la sostenibilitat», però no «una mercaderia en si mateixa sobre la qual especular». I això, segons el professor, implica aconseguir un ús sostenible del sòl; buscar solucions basades en la natura; limitar el consum d’espai rural amb un control d’usos del sòl, per a una regeneració urbana i un creixement controlat; aconseguir un balanç zero per a l’any 2050; implementar unes adequades polítiques territorials i urbanes, i un eficient ús de les eines tècniques i instruments d’ordenació territorial.

L’operació d’ampliació de la zona nord del Port de València va protagonitzar part del debat entre els ponents, que mostraven unànimement una preocupació per les repercussions ambientals d’aquest projecte. Alejandro Ramón Álvarez, regidor d’Emergència Climàtica de l’Ajuntament de València, reclamava la necessitat d’una nova avaluació ambiental, una qüestió sobre la qual tant Joan Olmos com Paula Tuzón, secretària autonòmica d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, opinaven assegurant que aquesta avaluació només pot ser eficient si gaudeix d’un caràcter integral i garantista. En cas contrari «s’amaguen els costos reals i s’exageren els beneficis», va concloure Olmos.

carril bici meliana

Una de les conclusions del simposi va ser la importància d’entendre correctament cada procés per tal de saber quines accions són les més eficients i urgents a implementar per mitigar els efectes del canvi climàtic. La més imminent és substituir l’ús del cotxe per transports més sostenibles. / Dorieo

El canvi que no és climàtic

Pel que fa al canvi climàtic, la forma més segura de preparar-nos per a mitigar els seus efectes és conèixer el problema i actuar-hi en conseqüència. Per això és imprescindible disposar d’una educació ambiental adreçada a aquests propòsits que genere una percepció social dels problemes ajustada a la realitat. D’això se’n va parlar en el tercer simposi del CCliVal.

Gema Alcañíz, cap d’Educació Ambiental de l’empresa IMEDES, detallava alguns errors conceptuals instal·lats en gran part de l’opinió pública en què es relaciona qualsevol procés ocorregut en l’atmosfera o en el medi ambient amb el canvi climàtic. Alguns dels exemples que proposava eren el forat de la capa d’ozó, la contaminació per plàstics o l’atmosfèrica. Aquesta última molt present recentment per la seua reducció dràstica i cridanera durant la quarantena. Les conseqüències d’aquestes confusions no resulten innòcues en la consciència ambiental perquè, segons Alcañíz, «quan tot és canvi climàtic, no res és canvi climàtic» i aquest raonament, assenyalaven els experts, acaba tenint un efecte anestesiant pel que fa a la lluita climàtica col·lectiva.

Per tant, una de les conclusions del simposi va ser la importància d’entendre correctament cada procés per tal de saber quines accions són les més eficients i urgents a implementar per mitigar els efectes del canvi climàtic. En aquest sentit, Andreu Escrivà, tècnic ambiental de la fundació municipal de l’Ajuntament de València València Clima i Energia, mostrava de manera ordenada les accions individuals recomanades per a reduir la petjada de carboni. La més imminent és substituir l’ús del cotxe per transports més sostenibles però, tal com explicava Serafín Huertas, tècnic d’educació ambiental al Centre d’Educació Ambiental de la Comunitat Valenciana, també n’hi ha altres menys intuïtives com parlar sobre canvi climàtic amb familiars, amics o coneguts.

Les cruïlles de l’agenda mediàtica

Maria Josep Picó, comunicadora ambiental de la Unitat de Cultura Científica de la Universitat Jaume I, definia en la quarta sessió del CCliVal la complexa naturalesa de les notícies climàtiques, una condició que presenta alguns reptes i requereix una innovació constant en el món de la comunicació científica. El primer d’aquests, explicava la periodista, és la complexitat i transversalitat del fenomen de l’escalfament global.

«Existixen errors conceptuals en què es relaciona qualsevol procés ocorregut en l’atmosfera o en el medi ambient amb el canvi climàtic»

El segon repte és enfrontar-se a la influència de l’economia i als valors de prestigi social de què gaudeix. En aquest sentit, Anna Mateu, cap de redacció de la revista Mètode, apuntava que en la cobertura mediàtica d’episodis extrems, com és el cas del recent temporal Glòria que va tenir lloc entre els dies 20 i 23 de gener de 2020, caldria atendre al debat de «com repensar aquest model econòmic basat en el turisme», ja que aquests episodis seran cada vegada més freqüents a causa al canvi climàtic. Mateu alertava també de les conseqüències que pot suposar la davallada de notícies sobre canvi climàtic des de l’arribada del coronavirus.

El tercer desafiament plantejat per Picó va ser la recurrent polarització política de la qüestió climàtica. En relació amb això, Martí Domínguez, director de la revista Mètode, il·lustrava amb exemples les línies argumentatives d’alguns mitjans de comunicació de caràcter conservador en què es menysté de forma sistemàtica el canvi climàtic. D’altra banda, Domínguez apuntava que dels columnistes progressistes es desprén la consideració que aquest tema és «un problema ja superat».

Per últim, Kristin Suleng, directora del programa radiofònic Samaruc Digital d’À Punt Mèdia, destacava la necessària implicació dels mitjans de comunicació públics en la creació del valor ambiental i la cultura general sobre canvi climàtic. Suleng apel·lava a la importància de tenir periodistes especialitzats que informen de la realitat més local dels impactes del canvi climàtic.

© Mètode 2020

Comunicadora científica (València).