| Universitat de València Claustre de la Nau de la Universitat de València. |
||
|
Els historiadors més reconeguts Perry Anderson, Antoni Mestre, Jean Sarrahil, Enric Moreu-Rey, Antonio Domínguez Ortiz o Ballesteros– coincideixen a considerar la Il·lustració com un període essencial en el desenvolupament del món occidental, des de tots els àmbits, incloent-hi el de la ciència. La característica més destacable d’aquell moment històric –que abastà bona part del segle xviii– i dels seus protagonistes –els il·lustrats– fou la universalitat del saber que professaven i la referència a la raó, com a eina fonamental i guia intel·lectual privilegiada. A casa nostra tal fou el cas de Maians, Piquer o Climent, entre altres. Aquests il·lustrats no només apareixen com a erudits en la matèria que els ha prestigiat i per la qual se’ls ha reconegut –dret, medicina i teologia, respectivament–, sinó que mostraren una més que notable preparació en altres camps com el llatí, la física o la filosofia. Passa, però, que alguns d’ells han gaudit d’una merescuda fama –cas de Maians i Piquer–, mentre que altres –cas de Climent– han romàs en un lloc més discret de la historiografia i va sent hora de recuperar-los, com a referents valuosos d’un estil intel·lectual afavoridor del creixement de deixebles i joves promeses. La Il·lustració a València: arrels i decurs del moviment La Il·lustració valenciana fou especialment fructífera. «El període il·lustrat es caracteritzà, al País Valencià, per una esplendor cultural extraordinària», segons Albert Balcells (1980). Mestre (1999) concreta que «la ciudad de Valencia disfrutó, durante el Siglo de las Luces, de un período cultural de gran esplendor». València, considerada per Moreu-Rey com la capital econòmica, artística i intel·lectual dels països de parla catalana del moment, havia tingut el seu corrent propi i específic de preil·lustrats o novatores. I és en 1687 quan, en opinió de l’historiador López Piñero, s’esdevé la data clau en aquell tomb ideològic, en publicar-se a Madrid l’obra del metge valencià Joan de Cabriada, Carta filosófica médico-chymica, «expressió clara d’un canvi de mentalitat conscient».1 Els novatores «propugnaven el coneixement dels fets, de les idees i de les tècniques de la ciència nova, alhora que els seus fonaments metòdics i epistemològics; donaven primacia a l’observació i a l’experimentació, propugnaven un sentit crític rigorós en totes les disciplines i refusaven, per tant, l’argument d’autoritat», segons recull Balcells. És en aquell context cultural quan apareixen les «tertúlies» i «acadèmies», més lliurepensadores que la mateixa Universitat, tot i que aquesta última passava per ser la més progressista de la Península i era tinguda com el punt de referència de tots els intel·lectuals del moment. Alguns d’aquests –com ara Climent– no s’havien vinculat a les «tertúlies», perquè el canonge era més donat a la solitud de l’estudi i la lectura. Moreu-Rey (1966) atribueix la força de l’escola valenciana il·lustrada a la continuïtat de l’Estudi General: «La Universitat de València seguia essent la primera de la Península, pel nombre dels seus alumnes i l’organització del seu ensenyament i havia donat, a tot el país, una munió de personatges […] ben dignes de figurar als llocs d’honor, en l’inventari d’una civilització». Cosa que no ocorregué tant a Barcelona, en ser suprimida la seua universitat, com a represàlia per l’afecció de la capital de Catalunya a la causa austracista, alhora que es creava la de Cervera. Josep Climent i el grup valencià d’il·lustrats L’ambient intel·lectual valencià, doncs, s’havia manifestat avançat i receptiu i Josep Climent (1706-1781) fou, a la vegada, objecte i subjecte d’aquell ambient. Mestre (1968) afirma que «la efervescencia intelectual es, por tanto, viva e inquietante. […] se leen los libros franceses, italianos, holandeses o alemanes que llegan a Valencia a los pocos meses de su edición. […] difícilmente se encontrará en España un ambiente tan abierto». Aquesta cita il·lustra, suficientment, el tarannà progressista i crític del grup d’il·lustrats valencians. Però d’una cosa es dol Joan Fuster i Ortells (1985) i amb raó: de la poca consideració que els il·lustrats valencians –a Catalunya passava si fa no fa el mateix– tenien de la llengua pròpia, que els impedia incorporar «el vernacle a la seua operació intel·lectual». I tot i que Climent s’hi trobaria inclòs, l’afirmació de l’insigne Fuster no és del tot certa: primer perquè el nostre bisbe atorgà al català una finalitat comunicativa i pedagògica clara, no només en la predicació, sinó en la instrucció i catequesi. I segon perquè allò d’«ells, però, no escriuen en català. […] cap obra de les que donaven a la impremta…» (Fuster i Ortells, 1985) no li escau a Climent, que dictà actes de visita i escriví edictes i pastorals en català i els publicà. Bé que, en el context de l’uniformisme borbònic imperant, hagué d’afegir la corresponent traducció al castellà, en els textos impresos, arran de la Pragmática de 1768. Ara bé, quin fou el paper de Climent i com anà evolucionant en el decurs d’aquell moment històric?2 Els primers anys, nouvingut de Castelló i encara adolescent, es dedicà a l’estudi, com a única preocupació. Tenia, això sí, un desig inabastable de saber. Prompte, però, les disputes teològiques3 i les guerres entre probabilistes i rigoristes li obriren els ulls. Així que aviat s’alineà del costat de dominics i mercedaris i en contra dels jesuïtes, que dominaven aleshores les Aules de Gramàtica i exercien gran influència en el claustre de la Universitat. El mateix Climent es referirà a aquest fet en una carta a Francesc Pérez Bayer, el 25 de març de 1766, quan raona la seua negativa a acceptar la mitra de Barcelona: «quisieran que me fuese –els jesuïtes– para lograr el dominio y ruina de nuestra Universidad, que, ciertamente, conseguirían si yo me ausentase», segons recull Francesc Tort Mitjans (1966). I és que havien estat molts anys els que Climent havia passat al servei de la Universitat: quasi cinquanta, entre estudiant, opositor, doctorand, claustral, professor… Un professor –«catedràtic» segons la referència de Moreu-Rey (1966)– que no es limitava a impartir les classes de filosofia, perquè manifestava una singular preocupació per ajudar –no només econòmicament– els estudiants i una clara intenció pedagògica en una tasca –aleshores nova– que ara qualificaríem d’orientació escolar i vocacional. Aquesta referència a l’acció tutorial de Climent apareixerà quan, molts anys més tard, Fèlix Amat (1803) escriu: «los estudiantes pobres, de aplicación y talento, hallaban en el Sr. Climent un padre liberal y un prudente director». Doncs bé, tres foren els destinataris excepcionals del tutelatge acadèmic de Josep Climent, que els va fer reeixir en la seua condició d’intel·lectuals –fins i tot d’il·lustrats– del moment: Andreu Piquer, Fèlix Amat i Francesc Salvà. Efectivament, Moreu-Rey (1966) atribueix a l’aleshores canonge de la seu valentina haver «aconsellat els primers passos d’en Piquer». La relació intel·lectual de Piquer i Climent fou intensa i llarga (García Ferrer i Miralles Conesa, 2007). Piquer se sentia atret pel món de la filosofia, de la natura i de la ciència i esdevingué metge i catedràtic de prestigi.4 Aleshores, Piquer, estudiant a València, es deixà aconsellar per aquell professor que tot just s’iniciava en les tasques docents, però que es mostrava rigorós, crític, documentat, metòdic i incansable lector. Climent, en signar l’ordre d’aprovació de la Física moderna, racional y experimental del de Fórnols, assegurava que era el primer tractat de física moderna que es publicava a Espanya i ja advertia que podria disgustar els qui no admetien les novetats, en els camps de les ciències. Dit i fet, el pavorde Calatayud engegà una crítica contundent a l’obra de Piquer, bé que Maians hi era a l’ombra, dolgut perquè Piquer no acceptà els consells del d’Oliva de traure el qualificatiu de «moderna» a la seua física i féu extensiu a Climent aquell ressentiment. Encara resulta més decisiu el paper de Climent en la redacció i publicació de les Institutiones medicae… del seu antic deixeble. Fou en una retrobada a Madrid quan el catedràtic i canonge urgí Piquer a culminar l’obra, que esdevingué text universitari en els estudis de medicina. Piquer, agraït, li dedica un extens i afectuós pròleg –en llatí–, en la primera edició del manual. En aquesta mateixa línia de preocupació pedagògica i de protecció a la ciència trobem la intervenció de Climent –ja de Barcelona estant– en el mestratge exercit sobre Fèlix Amat5, al qual acollí entre els seus «familiars» o col·laboradors més directes6. Efectivament, el jove Amat destacà aviat per la seua inquietud intel·lectual, més enllà de la filosofia o la teologia, i fou el mateix Climent qui descobrí el seu talent per a les ciències i el confià al militar i enginyer Pedro de Lucuce, amic seu, qui –segons el nebot del d’Amat, Fèlix Torres Amat– «va dir al bisbe Climent, referint-se al seu patge, “que no havia visto ninguno tan a propósito para las matemáticas, como el joven Amat”» (Corts, 1992). Aviat Climent envià Amat a seguir estudis a València i es doctorà a Gandia, per retornar després a Barcelona, on participà intensament en la vida cultural i intel·lectual de la ciutat. Quan el bisbe fou destituït per pressió de Campomanes, abans d’acomiadar-se, recomanà Félix Amat com a primer bibliotecari al ministre de Gracia i Justícia, Manuel de Roda, bon amic i valedor de Climent a la Cort. Encara li restava una llarga trajectòria al futur prior de San Ildefonso, no exempta d’entrebancs i conspiracions, per la seua addicció a l’herència climentina, pretesament amarada de jansenisme7. Així mateix revesteix, també, un notable interès la protecció que dispensà Climent a Salvà i Campillo. Aquest jove estudiant del col·legi del bisbe no fou l’únic exemple dels qui, amb el temps, no es dedicarien a la tasca eclesial. I és que el «seminari» de Barcelona havia esdevingut l’únic centre d’ensenyament superior, suprimida la Universitat –per castigar l’austracisme de la capital catalana–, com hem dit. Així molts dels seus alumnes esdevenien futurs lletrats, metges, filòlegs, físics o investigadors, com fou el cas de Salvà i altres. Salvà i Campillo fou un exemple d’il·lustrat tardà i el seu prestigi depassà els límits peninsulars. Entre altres coses– és considerat «avi» de la meteorologia catalana i meresqué el reconeixement de la Société de Médecine de París. Heus ací, breument dissenyada, la discreta –bé que intensa– tasca de Josep Climent a favor del progrés de les lletres i de les ciències, que és de justícia recordar. Perquè no només esdevé valuosa l’aportació directa i personal –que també Climent ens en deixà– dels qui s’hi dedicaren, sinó la menys visible –però impagable– d’afavorir i aixoplugar els joves talents que, d’una altra manera, corrien el risc de malmetre’s. Valuosa herència, doncs, la de l’il·lustrat Josep Climent i Avinent que mereix continuar sent recercada –i reconeguda– encara. 1. «Que es lastimosa y aun vergonzosa cosa que, como si fuéramos indios, hayamos de ser los últimos en recibir las noticias y luces públicas que ya están esparcidas por Europa.» Heus ací la lamentació de Joan de Cabriada en la seua Carta filosófica médico-chymica, publicada a Madrid, en 1687 (Balcells, 1980). (Tornar al text) 2. En la nova monografia inèdita, El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració, l’autor analitza a bastament la polièdrica personalitat de l’il·lustrat i el decurs de les seues intervencions i projectes, amb aportació de nova i nombrosa documentació. (Tornar al text) 3. «En los siglos xvii y xviii las facultades de teología son marco de fuertes luchas claustrales entre las distintas opiniones y sectas» (Albiñana, 1988). (Tornar al text) 4. Andreu Piquer havia nascut a Fórnols de Matarranya en 1711 i passà a València als setze anys, per seguir estudis de filosofia i medicina a l’Estudi General, on es doctorà en ambdues disciplines i on el jove Climent –professor de filosofia aleshores– inicià el seu mestratge envers Piquer. Ja en 1735, publicà la seua Medicina vetus et nova, que assolí sis edicions i, en 1745, la Física moderna, racional y experimental, que li prologà Climent. Tres anys abans havia guanyat la càtedra d’Anatomia a la Universitat de València. Aviat, però, passà a Madrid com a metge de cambra de Ferran VI i, més tard, de Carles III. A la cort es trobà amb Climent, que, comissionat pels canonges de la seu valentina, viatjà a Madrid per atendre un plet de delmes. Fou aleshores quan instà Piquer a concloure i publicar el llibre de text universitari Institutiones medicae…, que l’autor –agraït– li dedicà en el pròleg de la primera edició. (Gran Enciclopedia Catalana, 18: 58. Barcelona, 1988). (Tornar al text) 5. Corts Blay (1992) dedica una extensa monografia a Fèlix Amat, on fa contínues referències al seu mentor, el bisbe Climent. (Tornar al text) 6. Sobre aquell moviment, vegeu: Appolis, 1996. (Tornar al text) 7. Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751-1828) rebé, molt jove, la guia del seu oncle, Antoni Campillo, i del bisbe Climent, en el col·legi del qual cursà estudis. Completà la seua formació a la Universitat de València, on fou deixeble d’Andreu Piquer i a Tolosa de Llenguadoc. Metge i investigador, lluità contra la superstició i defensà la inoculació antivariolosa, com a antecedent de les vacunes, per millorar la salubritat pública. Fou el primer catedràtic de medicina clínica a Barcelona, degà de l’Acadèmia Mèdica i membre de la de Ciències. Així mateix destacà en estudis i projectes de navegació aerostàtica, de telegrafia sense fils i de navegació submarina. També reeixí com a meteoròleg eminent i col·laborador habitual de la premsa diària del moment –Diari de Barcelona, Diario de Madrid…–. Ens deixà obres com Proceso de la inoculación…, Años clínicos o Pensamientos… sobre el arte de curar, a més de nombroses traduccions sobre diverses temàtiques (química, medicina, història…). (Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20, 195. Barcelona, 1988). (Tornar al text) Bibliografia Vull agrair a Marc Vicent Adell i Ferré la seua inestimable col·laboració, sense la qual no hauria estat possible el present treball d’investigació. Marc Adell i Cueva. Professor sènior de Psicologia. Universitat de València. |
«La característica més destacable de la Il·lustració fou la universalitat del saber i la referència a la raó, com a eina fonamental i guia intel·lectual privilegiada»
«La Il·lustració valenciana fou especialment fructífera. València havia tingut el seu corrent propi i específic de preil·lustrats o ‘novatores’»
«L’ambient intel·lectual valencià s’havia manifestat avançat i receptiu i Josep Climent fou, a la vegada, objecte i subjecte d’aquell ambient»
«Tres foren els destinataris excepcionals del tutelatge acadèmic de Josep Climent, que els féu reeixir en la seua condició d’intel·lectuals del moment: Andreu Piquer, Fèlix Amat i Francesc Salvà» |
|
Àrea de Conservació del Patrimoni Cultural de la Universitat de València
Ajzh2074
