Vicent Salvador: «La divulgació de la ciència no és unidireccional»

Catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I

Vicent Salvador

Vicent Salvador és catedràtic de filologia catalana, poeta i estudiós de la retòrica. Ha centrat bona part de la seua carrera en l’anàlisi de la retòrica, els llenguatges i la comunicació del discurs científic. En una recent xarrada celebrada a la Universitat de València, reflexiona amb l’alumnat de Periodisme sobre els principals problemes a què s’enfronta la comunicació de la ciència avui dia i analitza les bones i males pràctiques comunicatives al voltant de dos eixos principals: el canvi climàtic i la crisi sanitària del coronavirus.

Abans d’entrar en matèria, Vicent Salvador insisteix a deixar clar un aspecte essencial en el llenguatge científic: la importància de la retòrica. Tradicionalment, assenyala, la retòrica s’ha associat a la literatura i a l’oratòria política i sovint el discurs dels actors polítics es considera buit i amb l’única finalitat de persuadir i convéncer. Per això, és un concepte envoltat d’escepticisme i connotacions negatives. Molts científics pensen que la ciència ha de tindre un llenguatge asèptic, pur, que ha de defugir de recursos com la metàfora. Vicent Salvador troba aquest pensament totalment allunyat de la realitat, ja que la ciència es tracta, al cap i a la fi, d’una activitat feta per persones que formen part d’una societat i que, com  a tals, han de vendre el seu producte per tal d’aconseguir fons i avançar en el coneixement. Però la retòrica no  només és imprescindible per aconseguir finançament, recorda Salvador, sinó també per a divulgar: «La ciència és profundament històrica i social; per tant, la seua inserció es fa de manera retòrica: a partir de debats, divulgació i discursos».

Canvi climàtic i COVID-19

Com s’estructuren els discursos científics en l’actualitat? Vicent Salvador identifica una dificultat aplicable a les dues grans preocupacions científiques del moment, el canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19. «El canvi climàtic és un gran problema; la lluita contra la pandèmia és un esprint, però la lluita contra al canvi climàtic és una carrera de llarga durada» explica. Tanmateix, en ambdós casos –assegura l’expert–, existeix un tall generacional que dificulta arribar a una voluntat i discurs únics.

Salvador explica que el discurs que s’està formant durant els últims mesos sobre la crisi sanitària distingeix clarament «entre privilegiats i no privilegiats». Així, s’acusa els joves de ser imprudents i no obeir les mesures de seguretat perquè el virus els afecta menys i la majoria el passen sense símptomes o amb símptomes molt lleus. Mentre passa això, s’obvien aspectes que sí afecten directament a gran part de la població, com l’estreta relació entre índexs de pobresa i índexs de contagis: «L’afectació no depén tant del codi genètic com del codi postal. Un dels focus més importants d’infecció ha estat la mà d’obra que treballa en condicions sociohigièniques pèssimes. Com es pot demanar a la gent que es confine si viu a un raval de la ciutat, en un pis de 40 metres quadrats?».

En el cas del canvi climàtic, el discurs segueix un patró invers. Figures com la de Greta Thunberg han contribuït a alimentar un enfrontament entre joves i adults: bona part de les protestes per la crisi climàtica estan protagonitzades per joves que denuncien la poca empatia dels adults en posicions de poder, que no actuen per aturar el canvi climàtic perquè saben que no viuran tant com per a experimentar les seues conseqüències: «S’hauria de fer el possible per a acollir aquest discurs, estimulant la solidaritat intergeneracional i fent veure que el canvi climàtic ja ens està afectant. Hi ha molts problemes pneumològics, el Mediterrani està malalt…». Un altre dels motius del problema de la lluita contra el canvi climàtic és el «repartiment dels papers» que s’ha fet. En línies generals, bona part de la dreta política ha adoptat una posició negacionista, mentre que l’esquerra lluita per revertir els efectes de la crisi. La ciutadania, apunta Salvador, s’acaba adherint a allò que diuen els seus líders d’opinió o partits polítics sense parar-se ells mateixos a analitzar el problema i formar-se’n una idea pròpia.

Però la dificultat, segons Vicent Salvador, no només resideix a aconseguir un discurs unànime i crític, sinó també a no perdre el temps intentant definir qui ha de divulgar la ciència. «Sempre es juga amb la qüestió de si són els científics els que han d’adquirir capacitats comunicatives o si són els comunicadors els que han de formar-se en qüestions científiques. Hi ha científics –apunta– que són mals divulgadors. La realitat és que la divulgació no és unidireccional, no hi ha un sol emissor ni un sol receptor, ni es fa de dalt cap a baix». La societat demana respostes i, per aconseguir-les, necessita que s’eliminen aquests debats que no ajuden a desenvolupar un discurs científic ampli i de qualitat.

© Mètode 2020
Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.