Aigua i paisatge: una exposició de motius

Les terres valencianes comprenen moltes muntanyes i unes planes reduïdes, però també aigua i molta acumulació de treball secular. Una variada conjunció de natura i cultura ha anat modelant una notòria heterogeneïtat de paisatges valencians, intensificada en molts indrets per les diverses formes d’aprofitament d’una aigua escassa o excessiva. Sens dubte, els paisatges de l’aigua, “que reunen lo útil y lo agradable del Reyno”, són les mostres més caracteritzades de l’enginy i dels braços dels valencians. La indigència estival obliga a una explotació rigorosa del recurs, guardant torns i afinades proporcions reconegudes per ordenances i tutelades per institucions pròpies. Les aigües excessives demanen escorredors i obres de bonificació o de defensa. La secular intensificació d’una gestió mil·lenària de l’aigua ha anat conformant nombrosos hidrosistemes humanitzats on s’han anat integrant els mateixos rius i riberes, els prats, marjals i albuferes i, fins i tot, les goles i desembocadures. A la fi, els paisatges de l’aigua –elaborats artefactes de la natura i la cultura– configuren una realitat representativa del territori valencià.

La Universitat de València, amb l’exposició d’“Aigua i paisatge” oberta al Jardí Botànic dins del programa dels Cinc Segles amb el patrocini de la CAM, pretén continuar una sostinguda tradició acadèmica en matèria d’aigües del nostre Estudi General, ara actualitzada i compartida amb les altres universitats valencianes. La mostra, atenent el passat però mirant el futur, proposa una reflexió sobre els valors ambientals, territorials i socials de l’aigua, sobre les limitacions i usos creixents del recurs i sobre les alternatives de gestió basades en una nova cultura de l’aigua. El catàleg, ben editat, permet diverses aproximacions a una component central en l’organització dels ecosistemes i en l’articulació del territori. El comissari Ramon Folch ha manufacturat una exposició estructurada i brillant que, lluny d’una aparent simplificació, argumenta sobre la complexitat i la transversalitat del recurs.

No obstant això, quasi sempre la domesticació de l’aigua ha estat executada en termes sectorials, la qual cosa traslladava els impactes directes i indirectes als jussans. Durant més d’un segle, fins i tot l’administració hidràulica també ha mantingut criteris sectorials en la planificació i gestió d’un recurs que cada vegada era més sol·licitat. Progressivament, s’ha anat fracturant, però, la vella dicotomia administrativa d’aigües superficials i subterrànies. En les dues darreres dècades, la planificació hidràulica ha esdevingut hidrològica, la qual cosa hauria d’implicar una integració dels recursos en la gestió ambiental i territorial. La qüestió de noms és important.

Òbviament, la nova transversalitat de l’aigua –cada vegada serà mes intensa– exigeix la coordinació dels grups investigadors universitaris. L’exposició d’“Aigua i paisatge” només insinua la seua professionalitat per atendre els nous reptes de l’aigua. Parlar de l’aigua i del paisatge –dins del programa dels Cinc Segles de la Universitat de València– vol dir valorar el passat, però mirar el futur, també des del món de la investigació.

Joan F. Mateu Bellés. Departament de Geografia. Universitat de València.
© Mètode 27, Tardor 2000. 

 

 

Ramon Folch ha manufacturat una exposició estructurada i brillant.
Foto: M. Lorenzo

© Mètode 2013 - 27. Matèria en moviment - Tardor 2000

Departament de Geografia. Universitat de València.

RELATED ARTICLES