Al foc amb la ciència!

Dissertació sobre la controvertida relació entre ciència i falles

Potser quan parlem de falles i ciència el primer que ens pot vindre al cap és la teoria de la tectònica de plaques proposada el 1910 per Alfred Wegener (Català, 2004). Però aquesta volta no ens referim a aquest tipus de falles, sinó que parlem de les que al març omplen els carrers de València i que en pocs dies són consumides per les flames davant l’admiració dels espectadors.

Falla amb el lema La lluita per la vida, plantada per la comissió Visitació-Oriola l’any 1959, que representa dues feres lluitant contra un home a sobre d’un llibre. / Falla Visitació-Oriola

Aquesta tradició no és exclusiva de la capital provincial, els pobles propers al Cap i Casal s’impregnen d’aquesta festa que s’estén fins i tot a municipis d’Alacant i Castelló. En aquest sentit, i aprofitant la recent candidatura de les Falles de València com a Patrimoni Immaterial de la UNESCO, volem deixar constància d’una relació que no sempre és plàcida, però que és present, entre falles i ciència.

Cultura popular com a font d’estudi

Tot i que no som de cap manera els primers a plantejar una font de cultura popular per a un estudi de la ciència en clau historicosocial, cal preguntar-se en primer lloc si veritablement les falles ens poden dir alguna cosa sobre la manera com es popularitza la ciència.

Segons la concepció de Vicent Borrego –historiador de l’art i especialista del món faller–, les falles serien una «genuïna expressió d’un kitsch de caire popular» (Borrego, 1996). Aquesta frase és molt interessant en el sentit que hi apareixen associats els termes expressió i popular, la qual cosa ens permetria interpretar que les falles tenen una funció comunicativa de caire social. És aquesta funció comunicativa la que exigeix als seus constructors l’elecció d’un tema per al seu discurs, i amb aquesta elecció trobem una manifestació al voltant d’un fet social que conté intrínsecament una interpretació.

Aleshores, no sembla una bogeria extrapolar aquest fenomen i dir que les falles també s’ocupen d’aquests fets o produccions socials que són la ciència i la tècnica (Català, 2003a). Evidentment, el discurs faller no sempre emprarà la ciència amb la mateixa intenció, però aquest ús diferencial és el que ens demostra la integració de la ciència en les falles, viatjant des del to satíric fins a perspectives apologètiques, antimodernistes, bròfegues…

«Les falles serien artefactes tecnològics sotmesos a un procés d’evolució continu»

Llavors, el que trobem és una manifestació plàstica que ens serveix com a font de representació social. Molts historiadors de la ciència ja han emprat altres representacions plàstiques per als seus estudis, com puguen ser les obres d’art. D’aquesta manera, i fent un paral·lelisme, el que trobem són produccions plàstiques que fixen en un suport estàtic un procés social dinàmic i inspirador. Tot i així, cal ser conscient que aquest procés és només indirectament influent, ja que no condiciona tècnicament ni materialment la realització del producte en qüestió.

Un artefacte tecnològic

Esbós del monument amb el lema L’Any Geofísic Internacional plantat l’any 1958 per la Falla Plaça del Mercat Central. / Falla Plaça del Mercat Central

Formalment, una falla és un artefacte tecnològic. D’aquesta ma­nera, les falles representen en si mateixes una mostra de la tensió essencial que existeix entre tradició i innovació. Aquest tret, compartit amb la ciència, es veu clarament patent en la incorporació de nous usos tecnològics en l’elaboració de les falles. Encara així, es pot arribar a una coexistència de velles pràctiques tècniques amb procediments absolutament nous. Això no és gens estrany, tot i la percepció popular que nous invents acaben de soca-rel amb les velles solucions.

Les falles que observem avui dia, de fet, són un conjunt de velles pràctiques artesanals –i bàsicament d’herència tradicional– amb noves tècniques d’avantguarda directament relacionades amb els avenços científics i tècnics. Això també ens demostra que hi ha hagut una certa evolució en l’elaboració i construcció de nous materials per millorar la construcció dels monuments fallers.

Les falles, doncs, serien artefactes tecnològics sotmesos a un procés d’evolució continu. D’aquesta manera les aparents disrupcions o canvis sobtats són absorbits en una matriu productiva que negocia el manteniment d’usos antics i la incorporació de nous. Aquests artefactes, a més, són una eina per a l’estudi social de la ciència i la tècnica perquè en els artefactes conflueixen i es combinen tècniques diverses al servei d’un resultat complex però unitari.

Malgrat tot, els punts de vista dels diferents artistes fallers encara varien, i així ho demostren els testimonis de tots ells en la publicació La Falla: Un artefacte tecnològic. Potser, la idea predominant en aquest recull publicat per la Universitat Politècnica de València és la que manifesta el veterà mestre Miguel Santaeulalia –un dels artistes més reconeguts dins del gremi–: «El que vertaderament val són les idees, no la tecnologia.»

Però, quines són les idees que intenten representar? Quins trets científics són els més escenificats? Quines característiques fan un fenomen científic apropiat o no per a aparèixer en una falla? Certament, no sembla que hi haja un criteri clar, però a continuació presentem un grapat d’exemples curiosos i esclaridors d’aquesta relació controvertida entre ciència i falles.

Les grans teories

«Satíric i convulsiu, el discurs faller ja era una ferramenta emprada pels valencians per fer burla del seu propi origen en el començament del segle passat»

Les grans teories científiques evolucionen des de l’àmbit reclòs de les comunitats científiques fins l’acceptació pel conjunt de la societat. D’aquest fet hi ha nombroses evidències, però potser un dels exemples més cridaners és el de la teoria de l’evolució. La comissió dels carrers Visitació-Oriola va plantar el 1959 una falla amb el lema La lluita per la vida que va guanyar el premi a la millor falla de secció especial –secció on s’atorguen els premis a les falles més monumentals i de major pressupost de València–. El cos central representava dues feres lluitant contra un home damunt d’un llibre. Qui sap si per un efecte atzarós –o per voluntat de l’artista–, aquesta falla es va plantar just cent anys després de la publicació de L’origen de les espècies, enmig d’una Espanya dictatorial gens procliu encara a l’evolucionisme i amb una censura molt operativa.

Són molts més, en tot cas, els monuments fallers que han representat el fenomen evolutiu al llarg de la història. Així, la paròdia a la transició de l’espècie humana des dels nostres avantpassats simiescos fins Homo sapiens és un referent habitual, usualment plasmat d’acord amb el recurs ben poc darwinista del curs evolutiu lineal que popularitzaren Huxley i Haeckel, com va representar la falla L’alba de la comissió Lepant-Guillem de Castro l’any 2000.

Monument Eureka, plantat per la comissió Exposició-Misser Mascó el 2008. / Falla Exposició-Misser Mascó

Satíric i convulsiu, el discurs faller ja era una ferramenta emprada pels valencians per fer burla del seu propi origen en el començament del segle passat. El 1933, la falla de la Plaça del Mercat presentava un tal Homo vivendis, un nou homínid avantpassat del valencià actual que constituïa una crítica del meninfotisme, o actitud conformista que el tòpic associa al caràcter del poble valencià. Cal parar esment en l’ús de la nomenclatura linneana per a la designació d’aquesta nova espècie, fruit de la imaginació fallera. L’acudit a partir d’aquesta esotèrica manera d’anomenar les espècies ha estat també un recurs habitual d’aleshores ençà, i pràcticament tots els anys trobem als carrers falles que en fan ús, tot inventant binomis que s’apliquen a les més diverses situacions d’actualitat.

Grans esdeveniments científics

En quin grau arriben els grans esdeveniments científics a la societat? Com repercuteixen més enllà de l’àmbit d’estudi? És difícil predir-ho, però en el cas de les falles sí que semblen trobar-se d’una manera molt clara. Evidenciant aquest cas, l’any 1958 la Falla Plaça del Mercat duia el lema L’Any Geofísic Internacional. Una falla clàssica, que té un punt d’apologia i de reivindicació de la ciència: un Sol humanitzat observa amb un telescopi el sistema solar, representat amb unes esferes portadores de les representacions clàssiques dels déus que donen nom als planetes. El monument es feia ressò del magne projecte que des de juliol de 1957 i fins la fi de 1958, amb la implicació de moltes nacions i organismes, estava escrutant la física, la química i l’estructura geològica del nostre planeta i els seus voltants. La Big Science, així, arribà també a la festa fallera, prova possiblement de l’esforç divulgatiu que el règim i els mitjans de comunicació afins n’estaven fent en aquells anys en què Espanya començava a eixir de l’autarquia.

«El sentiment d’ambivalència enfront dels efectes de la ciència ha estat un gir temàtic habitual a les falles»

Una falla com l’esmentada posa de relleu l’optimisme habitualment associat a la retòrica del progrés i l’avanç de la ciència. Una orientació semblant, sota condicions socioeconòmiques ben diferents, presentava per exemple la falla de 1901 de Russafa-Ciril Amorós, que donava la benvinguda al segle xx mitjançant l’exaltació del desenvolupament tècnic en forma d’invents beneficiosos per a la vida quotidiana de la gent. Tot i això, el discurs de les falles sobre el progrés no sempre ha estat construït amb aquesta clau d’acceptació, ja que moltes voltes aquest s’associa a la pèrdua de les tradicions, cosa que també ha estat criticada, com en Naufraguen les tradicions de la Falla Plaça Na Jordana el 1975.

El sentiment d’ambivalència enfront dels efectes de la ciència ha estat, de fet, un altre gir temàtic habitual a les falles. Així, l’any 1969, la ciència presenta les seues dues cares –bona i dolenta– en el monument Gèrmens malignes de la Falla Plaça del Pilar. Magníficament representada, una figura abstracta caracteritza la mare natura que observa mitjançant un microscopi gegant els gèrmens malignes caricaturitzats, fastigosos i desagradables. El més curiós, però, és com la biodiversitat representa un doble paper en aquesta proposta. És la mateixa natura qui s’estudia a si mateixa, és la protagonista del treball científic i alhora el problema per solucionar. Un discurs, doncs, més complex del que de primeres hom esperaria en una manifestació de cultura popular festiva.

Noves troballes

Falla amb el títol Gèrmens malignes plantada l’any 1969 per la comissió de la Plaça del Pilar. / Falla Plaça del Pilar

Què hi ha de les noves troballes científiques, de la recerca que acaba arribant al coneixement del gran públic? Sembla que també té el seu lloc dins del món faller. Diversos descobriments han despertat la curiositat de les falles i del seu discurs, naturalment; potser un dels més cridaners, o més satiritzats, ha estat la clonació. Un enginyós exemple va estar el joc de paraules que va emprar la Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marçal el 1998 anomenada Clon, clon. L’ús de la reiteració d’aquesta onomatopeia és vertaderament divertit, ja que la falla mostrava ovelles fent de batalls en un campanar i un fum de campanes clonades als seus peus.

Però no només d’esbarjo es construeix el discurs faller. La crítica és un altre dels elements indispensables, i en aquest sentit reflexions tan importants com l’ús d’animals de laboratori en assajos científics ha estat un altre dels temes recurrents. La més representativa, al nostre parer, seria la falla Rebel·lió en la granja de la comissió Avinguda Burjassot-Pare Carbonell plantada el 2002, que, a banda de fer referència a l’obra del gran escriptor George Orwell –La rebel·lió dels animals–, escenifica un laboratori on l’ovella Dolly clona petits Einsteins que corren per allà. La complexitat discursiva d’aquesta escena és cridanera i sense dubte invita a la reflexió: una ovella clona un humà que resulta ser un dels científics més prestigiosos de la història. Moralitat i funcionalitat es fusionen en aquest element plàstic, que abans de ser devorat per les flames és capaç d’arribar al públic en els quatre dies que ocupa els carrers.

Per tant, ja no són simplement grans esdeveniments o troballes científiques dels quals la falla se serveix. En aquest cas és la falla la que construeix un discurs propi amb un propòsit, amb una finalitat específica que va més enllà de la mera diversió.

Científics i divulgadors

Ninot indultat l’any 1998 de Jacques Cousteau, que actualment es troba al Museu Faller de València. / Museu Faller de València

I què hi ha dels transmissors? Dels grans inventors? Dels personatges? De les persones? La figura dels investigadors i científics tampoc és oblidada per les falles. Potser molts recorden el monument que el 2012 va plantar la Falla Na Jordana, Leonardo da Vinci. Aquest va tindre un gran impacte per la seua particular execució. Mostrava el vessant cientficotècnic del gran creador italià, amb els descobriments que va realitzar sortint-li del cap i al seu voltant. Emprant una tècnica tradicional, amb varetes de fusta, va obtenir el premi d’Enginy i Gràcia en secció especial.

Malgrat que l’espectacularitat d’aquest monument puga fer ombra a la resta, Da Vinci no és l’únic científic representat. En aquest sentit, un gran divulgador com Jacques Cousteau fou fet ninot en l’any 1998, amb l’afegit que es va salvar de les flames essent indultat per votació popular. La figura, d’un impactant realisme, es pot visitar al Museu Faller de València. De l’àmbit espanyol, destaquen les representacions de Juan Luis Arsuaga, codirector de les excavacions d’Atapuerca, representat per la comissió Jacinto Benavente-Reina Na Germana-Salamanca el 2003, o del famós comunicador Félix Rodríguez de la Fuente en la Falla El Túria enguany.

I què hi ha de les dones científiques? El ninot de Marie Curie de la comissió Exposició-Misser Mascó plantat el 2008 ens demostra que aquestes, tot i que molt menys representades, també es troben en les falles. La dues voltes premiada amb el Nobel apareixia en un monument dels anomenats infantils, que, amb volums reduïts però amb acabaments usualment molt detallistes i plens de virtuosisme, són concebuts per a la xicalla. Curie-Skłodowska apareixia en una falla infantil que exaltava el paper dels científics en la societat. El seu lema, Eureka, mostrava nombrosos descobriments cien­tífics que havien canviat la concepció del món.

Una reivindicació racionalista

Ninot del monument Eureka que representa Marie Curie, plantat per la comissió Exposició-Misser Mascó el 2008. / Falla Exposició-Misser Mascó

Com a conclusió, podem dir que les falles són un objecte de recerca força interessant per als estudis socials de la ciència. Tot i així, els esforços d’alguns estudio­sos en les darreres dècades continuen essent vistos amb recel i suspicàcia, tant des de les posicions autoanomenades pomposament de «fallers de base», com des de l’elitisme antifaller determinant per alguns intel·lectuals i gent de la «correcció política» que continuen menystenint les falles per raons sovint ancorades en el tòpic i el desconeixement (Hernández i Català, 2010). La normalització del discurs racional al voltant de les falles, tanmateix, consisteix en una condició necessària per a la resolució dels conflictes de tot tipus que es generen al voltant de la festa i per a l’exploració de noves vies de promoció d’aquesta per passar a una nova fase (Català, 2003b).

No debades, sembla que és la ciència la que també comença a interessar-se per les falles, i no només a l’inrevés. Un dels casos més cridaners és el que s’ha esdevingut enguany a la Falla Plaça de Jesús, que aprofitant la setmana internacional del Cervell –del 14 al 20 de març, és a dir, coincidint amb el gros de la setmana fallera– organitzà cicles de conferències al voltant de la neurobiologia impartits per diferents professors universitaris especialistes en el tema; cicle que va concloure amb el que la mateixa comissió fallera ha batejat com una neuromascletada, tot i que en lloc de fer-se amb masclets, es va realitzar amb globus.

Potser ens trobem en un procés en què el món faller i l’acadèmia finalment normalitzen una relació quotidia­nament col·laborativa. I és que les falles són una festa que sempre té molt a dir, fins i tot de ciència.

REFERÈNCIES

Borrego, V. (1996). El vessant estètic. En Associació d’Estudis Fallers (Eds.), La festa de les falles (pp. 91–124). València: Consell Valencià de Cultura.

Català, J. I. (2003a). La festa de les falles de València com a font per l’estudi històric i social de la ciència i de la tècnica: Una proposta de treball. En Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Ed.), Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica (pp. 319–327). Barcelona: SCHCT.

Català, J. I. (2003b). La visió popular de la ciència i la tècnica a les falles de València: A la recerca de noves fonts. Revista d’Estudis Fallers, 8, 22–73.

Català, J. I. (2004). Fallas naturales. Historia Natural, 6, 40–41.

Hernández, G. M. & Català, J. I. (2010). Els estudis fallers. El desenvolupament de la investigació social sobre les Falles de València. Revista d’Estudis Fallers, 15, 83–100.

© Mètode 2016 - 89. Els secrets del cervell - Primavera 2016

Professor d’Història de la Ciència. Departament d’Humanitats, Universitat CEU Cardenal Herrera de València.

Estudiant de Biologia de la Universitat de València.

ARTICLES RELACIONATS
Filter by
Post Page
Opinió Entrevistes Mètode Wagensberg Notícies Can Microbi
Sort by