Altres mons: vida a l’univers

El descobriment de planetes al voltant d’altres estels ha constituït un pas més en la cerca de vida extraterrestre. Oferim una síntesi dels darrers descobriments sobre la possibilitat d’existència i sobre la recerca de vida extraterrestre, des dels avenços en biologia a la Terra fins a la investigació espacial en curs tant dins com fora del Sistema Solar. Finalment es fan algunes reflexions sobre la possible existència d’intel·ligència fora de la Terra.

Altres sols

    Quan les persones de començaments del segle XXI alcem la mirada cap al cel nocturn contemplem el mateix firmament que els nostres avantpassats, però interpretem aquest espectacle d’una manera radicalment diferent. Mirant la volta celest, veiem els estels com altres sols, objectes semblants al nostre “astre rei”, molts d’ells acompanyats de planetes. Hem de ser conscientes del privilegi que suposa poder adoptar aquest punt de vista. Durant la major part de la història de la humanitat, la volta celest s’ha considerat una entitat física real, una superfície negra sòlida llunyana, de la qual penjaven els estels que, no ho oblidem, ningú no considerava semblants al Sol, sinó senzills punts de llum de dimensions moderades enganxats a la volta celest com si es tractés de fanals.

Només durant els darrers segles, a partir de la revolució copernicana, es va començar a comprendre que els estels estan sols. Només han passat unes dècades des que es va aclarir l’origen de l’energia estel·lar, i encara no té deu anys el descobriment efectiu de planetes al voltant d’altres estels. Passats uns quants segles d’especulació sobre la matèria, finalment podem observar el firmament nocturn amb la seguretat absoluta (confirmada experimentalment) que la visió proposada per Giordano Bruno sobre la pluralitat de móns a l’univers, és certa. La família del Sol no constitueix l’únic lloc al cosmos. La ciència confiava que aquesta visió seria correcta, però el fet que aquesta troballa fos esperada no la torna menys transcendental.

El nostre lloc a l’univers

    La ciència moderna ha anat de mica en mica col·locant la Terra i l’ésser humà a la posició d’irrellevància absoluta que els correspon en el context còsmic. Es tracta del procés que Sagan anomenà “la cadena de les grans degradacions”. Copèrnic ens va apartar del centre de l’univers, i amb el seu gest va iniciar un procés que encara continua. El Sol ha resultat ser un més entre centenars de milers de milions d’estels a la galàxia. Després s’ha comprovat que la galàxia és una entre els centenars de milers de milions de sistemes semblants que podem detectar a l’univers observable. En l’àmbit de la biologia, l’ésser humà ha deixat de ser especial i es considera ara com una espècie resultat d’un procés evolutiu cec, caòtic, que ens ha dut a dominar el planeta de manera només interina: ni hem existit sempre, ni hi haurà humans indefinidament, ni som l’objectiu cercat per cap mena de “projecte” universal. La recent troballa de planetes al voltant d’altres estels prolonga la cadena de fets coneguts que han anat fent la Terra i la humanitat cada vegada menys especials a escala còsmica.

La culminació de la revolució copernicana, però, no ha arribat encara. Es produirà quan la Terra perdi l’últim tret que encara la distingeix i la fa especial entre tot allò conegut: la vida. Avui dia són pocs els científics que creuen que la Terra pugui ser l’únic refugi per a la vida en un univers tan immens i ric. Ara bé, quant de temps haurem d’esperar fins que es produeixi de manera efectiva la troballa d’un altre món habitat? Ningú no ho sap.

La vida tal i com la coneixem

    La vida tal i com la coneixem no és pas, ni de bon tros, la vida tal i com la coneixíem fa només uns quants anys. Durant les darreres dècades hem presenciat un canvi de paradigma en biologia que ha afectat conceptes que es consideraven ben establerts. Si abans es creia que les condicions requerides per la vida eren molt restrictives, en l’actualitat es coneixen éssers vius capaços de sobreviure en ambients extremadament hostils, sotmesos a pressions esclafadores, a temperatures que superen 100 graus centígrads, o també sota zero, en medis molt salins, ambients molt àcids, rebent altes dosis de radiació… Tot aquest món nou d’éssers anomenats extremòfils ha eixamplat el rang de condicions acceptables per la vida. A això s’hi ha d’afegir el descobriment i estudi d’ecosistemes complets que no depenen de l’energia del Sol per al seu funcionament, sinó de fonts insospitades, com ara l’escalfor interna del planeta. Totes aquestes novetats obren perspectives diferents pel que fa a la definició de món habitable, i pel que fa a la recerca de vida extraterrestre.

L’univers està organitzat de manera que la formació d’estels, galàxies i planetes sembla un procés inevitable. La qüestió central que intenta respondre la nova disciplina de l’astrobiologia (dedicada a l’estudi de la vida en un context còsmic) consisteix a aclarir si l’aparició i desenvolupament de la vida és també un esdeveniment inevitable, necessari donat el caràcter de les lleis físiques o si, contràriament, els processos biològics constitueixen una anomalia de probabilitat molt minsa. El copernicanisme ens mou a pensar que no som especials, que a l’univers, o fins i tot a la galàxia, hi deu haver moltes altres “Terres”. Però no ho sabem. Encara seria possible que, al cap i a la fi, la Terra fos un lloc especial.

Mart: la clau al costat de casa nostra

    La geologia i la biologia han trobat indicis que la vida existia a la Terra en èpoques tan primerenques com fa 3.850 milions d’anys. L’edat de la Terra s’estima en menys de 5.000 milions d’anys i, a més, durant els primers temps l’ambient era extremadament hostil a causa de l’infernal ritme d’impactes a què estaven sotmesos tots els cossos del Sistema Solar. Sorprenentment, arribem a la conclusió que els primers indicis de vida a la Terra coincideixen amb l’època en què el planeta va començar a ser un lloc mínimament estable i habitable. En altres termes: la vida va sorgir a la Terra tan aviat com li va ser possible; va aprofitar la primera oportunitat.

    Aquest fet planteja una incògnita molt important: la vida, apareix sempre quan se li presenta la primera, encara que mínima, oportunitat? O, contràriament, és habitual que la vida trigui molts milions d’anys a aparèixer fins i tot a llocs on les condicions són adients? En aquest cas, l’aparició de vida a la Terra en èpoques tan primerenques constituiria una excepció, més que la norma.

    Mart és un planeta proper a la Terra, més petit i més allunyat del Sol. No hi ha unanimitat sobre l’habitabilitat actual d’aquest planeta, tot i que la majoria de científics opina que molt probablement Mart és ara un món mort. Ara bé, sabem que en el passat llunyà, fa milers de milions d’anys, les condicions ambientals a Mart eren molt diferents, fins i tot acollidores per a la vida. Si efectivament la vida, amb caràcter general, aprofita tota oportunitat que s’ofereixi, aleshores Mart hauria comptat amý una biosfera (més o menys desenvolupada) en aquella època. Podria ser que el descobriment de vida extraterrestre fos imminent: encara que es tractés simplement de fòssils marcians, o (amb menys probabilitat) de microbis vius, aquesta troballa significaria que és cert que la vida apareix sempre que té ocasió. Aleshores, tindríem raons sòlides per a sospitar que l’univers sencer està ple de vida. Si, pel contrari, s’arribés a la conclusió que, tot i haver presentat condicions adequades, la vida no va arribar mai a aparèixer a Mart, això apuntaria cap a la dificultat del sorgiment de la vida. En aquest cas, probablement la vida és un fenomen poc freqüent a l’univers.

    Mart no ofereix l’únic banc de proves d’aquesta mena al nostre entorn immediat. Hi ha altres membres del Sistema Solar amb trets interessants per a l’astrobiologia, com el satèl·lit de Júpiter anomenat Europa (que podria tenir oceans d’aigua salada líquida sota l’escorça gelada) o el satèl·lit de Saturn Tità (dotat d’una atmosfera complexa, descoberta per Josep Comas i Solà a començaments del segle XX i on s’esdevenen processos químics que recorden els que van haver de tenir lloc a la Terra primitiva).

    En conseqüència, l’exploració del Sistema Solar per tal de cercar indicis de vida present o passada es mostra fonamental per al nostre coneixement de les probabilitats de vida a tot l’univers.

Visió de la Vía Làctia a l’estiu des de l’hemisferi nord de la Terra. Des del nostre planeta arribem a detectar tan sols una part molt petita dels estels que conté la nostra Galàxia, que superen els cent mil milions.

Vida a la galàxia

    Hem de comptar amb la possibilitat que cap de les missions espacials projectades per al futur previsible no trobi indicis de vida en cap altre lloc del Sistema Solar. Tot i que això reduiria les esperances de trobar vida en altres indrets de l’univers, seria inevitable dirigir la mirada cap als estels que acompanyen el Sol a la galàxia per a buscar móns habitables i, potser, habitats, al seu voltant. En realitat, l’exploració astrobiològica del Sistema Solar i l’estudi de l’habitabilitat d’altres sistemes estel·lars no són línies de treball incompatibles, sinó complementàries, i de fet ja estan en preparació alguns projectes que permetran identificar a la galàxia altres planetes habitables. Aplicant mitjans tècnics d’avantguarda, missions espacials como ara Eddington, Kepler o Darwin podrien proporcionar-nos els primers exemples de planetes semblants a la Terra, durant les dècades pròximes.

    Tot i així, una cosa és trobar planetes adients o habitables, i una altra de molt diferent identificar si efectivament hi ha vida allà. Els planetes semblants a la Terra són molt petits i queden amagats per la brillantor dels seus estels centrals, la qual cosa farà molt difícil cercar-los i, encara més, estudiar-los detalladament. L’astronomia actual està posant a punt les eines necessàries, amb l’esperança que el temps requerit per al descobriment d’un altre món habitat no sigui de segles, sinó molt més curt.

Vida intel·ligent a l’univers

    En considerar la possible existència de vida extraterrestre, no podem evitar preguntar-nos si la intel·ligència podria haver sorgit també en altres móns. De vegades, en arribar a aquest punt es fa l’acudit fàcil (que no comparteixo) d’afirmar que encara falta demostrar l’existència de vida intel·ligent a la Terra. Ara bé, la vida va desenvolupar-se a la Terra durant els més de tres mil milions d’anys inicials sense assolir el grau de complexitat característic dels animals superiors. Durant la immensa major part de la seva història, la vida terrestre ha consistit només en microbis marins molt interessants, però amb els quals hauria estat bastant avorrit mantenir una conversa. Els animals superiors que tan normals ens semblen, compten menys de sis-cents milions d’anys d’història. I la consciència té un historial infinitament més curt.

    Abans plantejàvem el dubte de si la vida apareix sempre que té ocasió, o sigui, si la vida es pot considerar un imperatiu còsmic. No cal plantejar-se la mateixa pregunta pel que fa a la intel·ligència: sabem, perquè coneixem l’exemple de la Terra, que l’aparició de la intel·ligència no és un imperatiu biològic des del punt de vista evolutiu. És possible que el nombre de planetes habitats a la galàxia sigui de milions, però que els habitants siguin sense excepció éssers unicel·lulars o, de vegades, animals i plantes inferiors. Si la intel·ligència oferís avantatges adaptatius obvis, no hauria trigat tant de temps a aparèixer a la Terra. No són pocs els biòlegs que consideren la intel·ligència un accident evolutiu. Si poguéssim fer anar el temps enrere per a reiniciar la sèrie de processos aleatoris que constitueixen la història de la vida al nostre planeta, ben segur que el resultat final seria molt diferent, i probablement no hi hauria ningú fent-se preguntes sobre el sentit de l’existència. Cal afegir que la intel·ligència tampoc no implica automàticament la capacitat d’establir comunicació interestel·lar, perquè per tal de fer-ho cal desenvolupar tecnologia, i només una espècie a la Terra (entre les diverses amb un cert grau d’intel·ligència que hi ha, o que n’hi ha hagut) ha adquirit aquesta habilitat. Encara falta demostrar, a més, que la tecnologia necessària per a la comunicació interestel·lar no ens pugui conduir també a l’extinció en forma de guerra atòmica, catàstrofe climàtica, enverinament químic per dioxines o enverinament mental per telebrossa.

En conclusió, sembla justificat un cert escepticisme a l’hora d’avaluar les possibilitats que “allà fora” hi hagi algú intel·ligent amb qui parlar. No obstant això, les incògnites involucrades són tan enormes que aquesta argumentació podria ser errònia. La prudència, doncs, torna raonable una aproximació empírica a la qüestió de la comunicació amb intel·ligències extraterrestres en forma de cerques sistemàtiques de radiosenyals artificials (els anomenats programes SETI): encara que fos veritat que les probabilitats d’èxit siguin reduïdes, també és cert que el premi a guanyar seria immens i, com s’acostuma a recordar en aquests casos, si no enllestim aquesta mena de cerques, aleshores les probabilitats d’èxit es tornen senzillament zero.

David Galadí-Enríquez. Investigador del Centro de Astrobiología (Torrejón de Ardoz, Madrid).
© Mètode 31, Tardor 2001.

 

Els satèl·lits galileans de Júpiter. A partir de l’esquerra: Ganimedes, Cal·listo, Ío, Europa. Darrerament, gràcies a les troballes de la sonda espacial Galileo, l’interés astrobiològic s’ha centrat en la possible existència d’oceans d’aigua líquida sota la superfície d’alguns d’aquests mons, en particular Europa.
Foto: JPL/NASA

 

 

Mart constitueix, per diverses raons, l’objectiu astrobiològic primordial al Sistema Solar. Aquesta imatge mostra part del volcà Olympus Mons.
Foto: JPL/NASA

 

«Avui dia són pocs els científics que creuen que la Terra pugui ser l’únic refugi per a la vida en un univers tan immens i ric»

 

 

De dalt a baix, imatges del riu Tinto, Huelva, on sobreviuen microorganismes en un medi àcid (pH=2) en un ecosistema sota condicions extremes basat en el metabolisme del ferro: un bon exemple de formes de vida extremòfiles a la Terra.
Fotografies: David Fernández Remolar, Centro de Astrobiología

 

 

Tità, satèl·lit de Saturn, únic sa­tèl·lit del Sistema Solar amb una atmosfera substancial. La química orgànica d’aquesta atmosfera podria il·lustrar l’estat de l’atmosfera terrestre al començament de la història del nostre planeta.
Foto: STScI/NASA

 

«Si la intel·ligència oferís avantatges adaptatius obvis, no hauria trigat tant de temps a aparèixer a la Terra. No són pocs els biòlegs que consideren la intel·ligència un accident evolutiu»

 

 

Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar i està compost sobre tot de gasos: hidrogen i heli. Els planetes descoberts ara per ara al voltant d’altres estels són semblants a Júpiter, tot i que en el futur s’espera trobar planetes més petits i rocosos, semblants a la­ ­Ter­ra.
Foto: NASA

 

 

La galàxia espiral NGC 6946, semblant a la nostra pròpia. A l’univers observable es coneixen més de cent mil milions de galàxies. Encara no disposem dels coneixements necessaris per tal d’avaluar la probabilitat que alguna d’elles estigui habitada, com la nostra. 

© Mètode 2013 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001

Investigador del Centro de Astrobiología (Torrejón de Ardoz, Madrid).

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Sociofolcologia Article Notícies L'hort de Roselló Els gèneres de la literatura científica
Sort by