L’Àrtic, gota a gota

El problema ambiental del desgel del Pol Nord

Àrtic

La superfície de l’oceà Àrtic es fon cada vegada a un ritme major; de fet, podria quedar-se sense gel en els mesos d’estiu en un termini màxim de vint anys. A pesar de l’enorme problema mediambiental que això representa, alguns governs semblen més preocupats per assegurar-se una part dels tresors que el fons marí de l’Àrtic alberga. El més preat, el petroli.  

Desenes de científics, ecologistes, tecnòcrates i ciutadans conscienciats amb el medi am­bient miren cap al nord del planeta amb preocupació. Aquesta zona, protagonista de gestes humanes i contes increïbles, es fa cada vegada més accessible i menys misteriosa, perquè l’entorn que la feia única comença a esvair-se. Les raons d’aquest desgel accelerat són diverses, no hi ha un «enemic únic» que combatre, la lluita s’entaula en uns quants fronts i les conseqüències tampoc no es limitaran a aquella zona; el que ocórrega en l’Àrtic ens afectarà a tothom.

«Les últimes imatges preses per un satèl·lit dels Estats Units a l’agost de 2012, i interpretades per la NASA i el Centre de Dades Nacionals de Gel americà, han confirmat les pitjors hipòtesis dels científics»

L’Àrtic és una utopia que desapareix. Aquest paradís blanc, que segons les últimes dades ha assolit enguany les xifres màximes de desgel de la història, té els dies comptats. Aquesta, «frontera contra el canvi climàtic», com en diuen molts experts, està a punt de caure enfront de molts ulls atents, que veuen com les conseqüències podrien ser irreversibles.

Aquest estiu les xifres de desgel han sorprès mes a mes. L’oceà Àrtic ha registrat el major nivell de desgel des de 1979, any en què es van començar a realitzar aquests mesuraments. Les últimes imatges, preses per un satèl·lit dels Estats Units al setembre de 2012, i interpretades per la NASA i el Centre de Dades Nacionals de Gel americà, han confirmat les pitjors hipòtesis dels científics. Aquell mes el glaç de l’Àrtic ocupava 3,41 milions de quilòmetres quadrats, més de 70.000 menys que el 2007, quan es va establir l’últim rècord.

34a-76

Aquest estiu, l’Àrtic ha registrat el major nivell de desgel des de 1979. En la imatge podem comparar l’estat de l’Àrtic el setembre passat amb l’extensió el 1979, marcada per la línia groga. / Scientific Visualization Studio, NASA Goddard Space Flight Center

No és un fet aïllat. Fa poques setmanes escoltàvem també que la glacera Pettermann es trencava i se’n desprenia un iceberg de 70 quilòmetres de longitud. Però aquestes imatges comencen a no sorprendre’ns, per habituals.

 

Segons les dades amb què treballen els experts en canvi climàtic, en deu anys o com a màxim en vint l’Àrtic estarà completament lliure de glaç a l’estiu.

«Les conseqüències immediates de la pèrdua de gel són la pèrdua d’hàbitat per a moltes espècies, una acceleració de l’escalfament de l’Àrtic per l’increment de l’albedo i l’augment del risc de desencadenar canvis sobtats en el clima per l’alliberament massiu de gasos d’efecte d’hivernacle. A aquests efectes cal afegir l’augment de la pressió humana sobre l’ecosistema per l’augment de l’activitat minera, d’extracció de gas i petroli, pesquera i de navegació», detalla Carlos Duarte, investigador de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats de Blanes (CSIC).

Aquest desgel no interessa a tothom de la mateixa manera ja que, sense gel, l’Àrtic podria convertir-se en el «Nou món» per a molts països.

Els «cinc fantàstics» de l’Àrtic

La nova lluita territorial no s’entaula a la Lluna, ni tan sols a Mart. La nova guerra freda es disputa al nord del globus terraqüi, lluny de les nostres mirades. Els països que dominen la zona nord i que volen «repartir-se el pastís» són EUA, Rússia, Canadà, Noruega i Dinamarca, els anomenats «Arctic 5». Aquests països reclamen parts d’aquella zona sota l’excusa de drets històrics o proximitat territorial, però deixen al marge alguns dels seus veïns. Tres països més tenen part del seu territori en l’Àrtic, però són fora d’aquesta lluita pel control de la zona: Finlàndia, Islàndia i Suècia, encara que part d’aquest territori es considera subàrtic.

«El desgel de l’Àrtic no interessa a tothom de la mateixa manera, ja que, sense gel, l’Àrtic podria convertir-se en el “Nou Món” per a molts països»

En aquesta zona les normes no estan gens clares, al contrari que a l’Antàrtida, que disposa d’un tractat internacional que la protegeix d’activitats econòmiques i militars. La Convenció de Nacions Unides del Dret del Mar de 1982 va obrir la possibilitat que els països riberencs de l’Àrtic pogueren reclamar una zona econòmica més enllà de les 200 milles nàutiques (370 quilòmetres) de les seues aigües territorials. Però el conflicte encara no s’ha resolt.

La supervisió de la zona la porta a terme des del 1996 el Consell Àrtic, un fòrum intergovernamental que discuteix assumptes dels governs dels països àrtics i dels seus pobles indígenes arreplegat en la Declaració d’Ottawa. A pesar del tractat, els països han anat prenent posicions amb més o menys èxit i amb més o menys ostentació nacional.

Ara els vaixells que naveguen per la zona no busquen noves espècies o calcular el nivell d’oxigen de l’aigua, ara aquestes naus busquen límits territorials i recursos naturals. Canadà, per exemple, ha actuat de manera directa per assegurar-se la sobirania d’aquesta zona oblidada durant anys. De fet, fa anys que patrulla l’Àrtic amb soldats i que el vigila per satèl·lit.

34b-76

Ainhoa Goñi

Rússia tampoc no va trigar a prendre posicions. A l’agost de 2007, per demostrar que l’Àrtic és una extensió de la serralada Lomonósov i Mendeléev i que, per tant, li pertanyia, una expedició dirigida per Artur Txilingàrov va col·locar una bandera russa en el fons marí. Aquest fet, que sembla simbòlic, com la bandera americana col·locada per Amstrong a la Lluna, pretén reclamar 1,2 milions de quilòmetres quadrats de l’Àrtic. Aquestes notícies ens arribaven al mateix temps que altres dades: un rècord històric de desgel en la zona.

Dinamarca, que enclou Grenlàndia al Cercle Polar Àrtic, ha realitzat ja missions geològiques en la zona per aplegar dades que demostren que també té dret a un tros del pastís. Estats Units, per la seua banda, també té en el seu poder un mapa del fons àrtic.

Lluny queda ja l’11 de maig de 1926, un dia històric en què Roald Amundsen, Umberto Nobile, Lincoln Ellsworth i tretze persones més van arribar al Pol Nord en el dirigible Norge. El van conquistar d’una altra manera, és clar.

Si ja s’ha realitzat aquest gran viatge, si ja s’ha coronat aquest cim, llavors, per què és tan interessant avui dia un tros de glaç? Sembla que la resposta a la sobirania de la zona està en el fons marí, igual com la riquesa que amaga.

Or blanc

L’Àrtic, una gran zona de la Terra poc explorada, podria contenir grans quantitats d’hidrocarburs, però també or, diamants i altres recursos naturals. El nou or no és blanc, està ocult per capes cada vegada més fines de gel, però té un altre color. El nou or és el petroli que existeix al sòl Àrtic. El benefici per al país que s’instal·le en la zona és clar.

En l’actualitat, diversos països treballen per explotar els recursos del Cercle Polar Àrtic. Al Canadà, Alaska i Sibèria hi ha centenars de camps d’extracció de petroli, encara que tots en terra ferma. Segons l’US Geological Survey, l’Àrtic amaga encara prop de 90.000 milions de barrils de petroli, 47 bilions de metres cúbics de gas i prop de 44.000 milions de barrils de derivats líquids de gas. La suma d’aquestes xifres equival al 22% dels recursos que encara no han estat descoberts. Ara és més fàcil comprendre per què els països tenen tant interès a guanyar terreny al mar.

36abcdef-76

El canvi climàtic amenaça greument els ecosistemes àrtics. Alguns dels que més ho patiran seran microorganismes com Calanus glacialis, dalt a l’esquerra. Però les conseqüències del desgel ja estan afectant totes les espècies que habiten aquesta regió. En les imatges en podem veure algunes com les morses (a dalt al centre), la rabosa polar (a dalt a l’esquerra), l’ós polar (a sota, a l’esquerra) o les gavines (a sota al centre i a la dreta). / Ainhoa Goñi

Així i tot, l’extracció d’aquest petroli és complicada, ja que més del 80% està allunyat de la costa i a grans profunditats. En alguns llocs, aquests recursos es troben a més de 500 metres de profunditat, la qual cosa suposa un repte tecnològic important, al qual a més cal sumar el problema de treballar a baixes temperatures.

En aquest punt entra la preocupació pels problemes que produiria un abocament. Amb l’aigua a baixes temperatures i unes condicions de llum tan particulars, l’activitat dels microorganismes seria molt lenta i l’impacte es mesuraria a llarg termini.

La ruta del nord

El desgel està deixant al descobert els recursos naturals, però, a més, ha aconseguit que s’òbriga la ruta del nord. Fa tres anys dos vaixells de càrrega alemanya van travessar la ruta del Pas del Nord-est, des del Pacífic a l’Atlàntic, a través de l’oceà Àrtic. Van travessar una zona nova que fins llavors havia estat coberta de glaç. Amb aquesta ruta es retallen prop de 4.000 milles nàutiques de les 11.000 que representa el recorregut habitual dels vaixells que es dirigeixen cap al mar del Nord des del Pacífic, a través del canal de Suez. Amb el nou camí s’estalvia temps i diners i s’evita als pirates del Mar del Sud de la Xina i de la Mar Roja, als quals han hagut d’enfrontar-se desenes de naus des de fa anys.

Encara que econòmicament molt beneficiós –no n’hi ha dubte– aquest camí obre a més altres perills: una zona molt transitada per vaixells multiplica les possibilitats que es produesca un abocament, que en la zona seria catastròfic.

José Luis García-Fierro, investigador del CSIC en l’Institut de Catàlisi i Petroleoquímica, assenyala: «La degradació dels hidrocarburs per microorganismes és molt complicada en aquella zona a causa de les temperatures. Com més alta és la temperatura, més ràpid és el procés de degradació. Per això, a 2 o 3 °C, es necessitarien centenars o fins i tot milers d’anys per acabar amb l’abocament.»

35-76

Ainhoa Goñi

Encara queden alguns anys perquè l’Àrtic es quede totalment lliure de gel a l’estiu, però a poc a poc els vaixells passen a latituds més altes. Rússia, per exemple, ha aprofitat les circumstàncies per iniciar el tràfic mercant al llarg de la plataforma de Sibèria. Utilitza una flota de trencaglaços nuclear que obren el pas perquè els mercants naveguen tranquil·lament a escassos metres del gel.

En aquest sentit, Rússia va promulgar una llei al juliol de l’any passat per a regular la navegació en la zona. A més, el govern rus ha dissenyat un pla comercial que inclou construir infraestructures i ports en la costa àrtica i invertir en potents vaixells trencaglaços. Fins ara, Canadà és el país amb més trencaglaços, això sí, la majoria tenen altres fins.

Mentrestant, la vida en l’Àrtic continua el seu curs. Quasi, podria dir-se, aliena al paper tan important que s’està representant en aquests moments.

Reflexos gelats

El gel àrtic, que ha cobert durant milions d’anys la zona, reflecteix fins a un 80% de la llum que rep. Si desapareguera, aquesta radiació seria absorbida per l’oceà, la qual cosa produiria que s’accelerara l’escalfament de la zona. A més, l’augment de la temperatura de l’aigua pot provocar que es reduesca la capacitat de l’oceà d’absorbir CO2.

«Hi ha molts ulls que miren cap al nord, hi ha molts ciutadans disposats a cridar que l’Àrtic és de tots, com la Lluna, Mart o qualsevol territori el futur del qual estiga unit al nostre»

Si l’Àrtic arriba als 5 °C, el plàncton començarà a alliberar CO2 a l’atmosfera, en compte de capturar-ne. Tenint en compte que dos terços de l’oxigen de la Terra provenen del fitoplàncton marí, l’augment de les temperatures és un autèntic problema. El que ocorreria és clar, encara que no es controlen les seues dimensions: augment global del nivell del mar pel desglaç de l’aigua glaçada, aquesta descàrrega d’aigua dolça a l’oceà Atlàntic podria alterar el sistema de corrents oceànics globals que transporten calor de les zones tropicals cap a l’Atlàntic i, a partir d’ací, les conseqüències, aniran en cascada i a tots els nivell.

«Els majors efectes del canvi global es troben en l’Àrtic. Menys gel significa més superfícies fosques i més escalfament. Més escalfament pot implicar menor absorció de CO2 per l’oceà Àrtic. Les espècies del sud, a més, envairan el nord. En suma, els efectes de l’escalfament climàtic en l’Àrtic remot tenen un impacte en tot l’hemisferi nord. Cal treballar de manera local, però l’efecte serà global», assenyala Paul Wassman, investigador de la Universitat de Tromsø (Noruega).

38-76

Ainhoa Goñi

Però l’Àrtic guarda a més un gran secret tancat en el gel. La placa blanca i fins ara eterna, el permafrost, tanca depòsits d’hidrats de metà. «El metà és un gas d’efecte d’hivernacle 22 vegades més potent que el CO2. Amb l’augment de les temperatures, aquests gasos podrien alliberar-se a l’atmosfera i això agreujaria encara més el problema d’excés de gasos d’efecte d’hivernacle que ja existeix», explica García-Fierro.

A més, si l’aigua arriba als 5 °C de temperatura, una espècie clau de l’Àrtic podria desaparèixer: és el Calanus glacialis, un petit crustaci que representa un paper fonamental en la cadena alimentària de l’Àrtic, semblant al que representa el krill a l’Antàrtida.

Els herois invisibles del gel

En la naturalesa hi ha normes, espècies fonamentals i cadenes tròfiques que s’han mantingut milers d’anys. Hi ha coses en la naturalesa que, encara que petites i suposadament insignificants, són importants i quasi es podria dir que mouen el món. Aquests éssers tan petits, quasi oblidats o desconeguts per molts, no passen desapercebuts per a l’ull expert d’un investigador del canvi climàtic.

«Encara falten alguns anys perquè l’Àrtic es quede totalment lliure de glaç a l’estiu, però a poc a poc els vaixells passen a latituds cada vegada més altes»

Aquests microorganismes, com Calanus glacialis, són alguns dels que més patiran amb el canvi global. Aquest copèpode, d’uns 3 mil·límetres de longitud, morirà si pugen un poc les temperatures. Encara que semblen insignificants, per petits i desconeguts, aquests i altres microorganismes són l’origen de la cadena alimentària de l’Àrtic, que, és clar, acaba en l’ós polar i les foques.

Pensant en espècies amenaçades, en espècies úniques, l’Àrtic té molt a dir. En aquesta zona hi ha morses, foques barbudes i diverses espècies de balenes, com les de Grenlàndia, els rorquals d’aleta blanca o les geperudes. A més, és lloc de pas de desenes de tipus d’aus i territori oficial de l’animal que s’ha convertit en el protagonista de les campanyes per a protegir l’Àrtic: l’ós polar.

39-76

Ainhoa Goñi

Aquest ós polar, fins fa poc blanc i robust, ha canviat molt en els últims anys. Ara comença la migració cap al nord molt abans, ha de nadar més, perquè ja no hi ha gel en algunes zones i ha perdut pes per falta de menjar i pel llarg viatge, part del qual ja no es realitza sobre el gel, sinó nadant per les fredes aigües del nord. De mitjana, els óssos polars han perdut fins a 30 quilos de pes en els darrers deu o vint anys.

El 2012 un equip d’investigadors publicava un estudi molt particular en la revista Polar Biology. Van seguir per satèl·lit un ós polar durant un any i les dades no van deixar lloc a dubtes: va arribar a nadar 687 quilòmetres sense parar durant 232 hores fins que va trobar una zona amb gel. Els qui sobreviuen a aquests viatges arriben exhaustos a la seua destinació, però encara han de guardar forces per caçar i poder emportar-se un mos a la boca.

Els cadells d’aquesta espècie moltes vegades no aconsegueixen completar el viatge. En haver de nadar tantes hores, l’aigua de l’Àrtic refreda els seus cossos ràpidament, per la qual cosa molts moren ofegats abans de fer cap a la seua destinació.

Duarte destaca que «ara hem d’aprendre del fracàs a prevenir el canvi climàtic i reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle per evitar que els ràpids canvis en l’Àrtic s’encomanen a la resta del planeta».

El procés s’ha iniciat, i la lluita individual i col·lectiva també. Els ciutadans, més que mai, estan en peu de guerra per combatre tots aquests enemics, totes aquestes causes que ataquen l’Àrtic. Hi ha molts ulls que miren cap al nord, hi ha molts ciutadans disposats a cridar que l’Àrtic és de tots, com la Lluna, Mart, o qualsevol territori el futur del qual estiga unit al nostre.

Més que mai, els investigadors que s’acosten a l’Àrtic pareixen Shakelton, Cook o Darwin, encara que en compte de descriure noves rutes i noves espècies, fotografien i registren dades i animals abans que desapareguen. L’Àrtic és un nou món, n’és un en extinció.

© Mètode 2013 - 76. Dones i ciència - Hivern 2012/13

Periodista i directora de comunicació del CSIC (Madrid).

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Calaix de ciència Llibres Entrevista Editorial Notícies
Sort by