Baroja i la ciència

37-78

M. Pentinat
Estàtua dedicada a Pío Baroja a Madrid. El novel·lista va començar la carrera de medicina a Madrid. Després d’un període a València, va tornar a la capital espanyola per a doctorar-se amb una tesi sobre el dolor.

Anem vers un temps en què tothom podrà viatjar en automòbil, en què, mercès a la facilitat de transportar la força motriu a distància, tothom podrà convertir sa casa en taller… Anem al màximum de llibertat compatible amb l’ordre, al mínimum d’intervenció de l’Estat en els interessos de l’individu. I això ho devem a la ciència, no a la democràcia. La ciència és més revolucionària que totes les lleis i decrets inventats i inventables. La màquina que funciona dóna més idees que tots els llibres dels sociòlegs…
Azorín, La voluntat, 19021

Doctor Baroja

La majoria de la gent que va visitar l’exposició «Cal·ligrafies de la malaltia: lletra de metge»2 es va sorprendre en veure entre les peces exposades en les vitrines una còpia de l’expedient acadèmic de Pío Baroja (1872-1956) que es conserva a l’Arxiu de la Universitat de València. Aquest Baroja, es preguntaven confusos els assistents, és Baroja? És qui jo em pense? En efecte, els podia respondre algun visitant informat, abans de dedicar-se a la literatura, l’autor d’El árbol de la ciencia va ser metge. De fet, podia haver afegit un barojià que passara per allí en aquell moment, Baroja va emprendre la carrera de medicina a Madrid el 1887 i, després de passar per València, on va obtenir la llicenciatura el 1893, va tornar novament a la capital per doctorar-se amb una tesi titulada El dolor: estudi de psicofísica, defensada el 1894 davant d’un tribunal entre els membres del qual figurava Santiago Ramón y Cajal. 

Però, havent estat un estudiant sense vocació, amb seriosos problemes per a acabar la carrera (vingué de Madrid a València justament per això, perquè allí no hi havia manera d’aprovar segons quines assignatures), no és gens estrany que no volguera dedicar-se a l’exercici de la medicina, perquè el que de debò li agradava era escriure (encara que en aquells moments no poguera viure d’això, com els va succeir en els seus inicis a tots els membres de la després famosa Generació del 98). És més, l’única experiència professional que va tenir, el treball durant uns mesos com a metge substitut a Cestona (episodi reflectit en la seua novel·la autobiogràfica de 1911, El árbol de la ciencia, a través de la figura del seu protagonista, Andrés Hurtado, i de la seua visita a la imaginària localitat castellana d’Alcolea del Campo), no sols el va convèncer de la seua incompatibilitat amb l’ofici de curar, sinó que li va deixar –igual com els seus anys com a estudiant en la trista universitat espanyola de les acaballes del segle xix– un regust molt amarg que sempre va tenir present quan, anys després, i en diferents passatges de les seues obres, va recordar la seua etapa com a estudiant i aquella breu temporada com a facultatiu de poble.

L’herència familiar

Recolzant-se precisament en aquestes opinions expressades en les seues memòries i en altres escrits de signe autobiogràfic, part de la crítica ha subratllat l’ambigüitat de l’actitud que Baroja va mostrar envers la ciència al llarg de la seua vida. No obstant això, la veritat és que, si s’analitzen les reflexions barojianes sobre la ciència, es comprova que la percepció que d’aquesta i de la seua «funció social» va tenir l’escriptor va ser francament positiva. I és que, a pesar de mostrar una vocació mèdica nul·la, durant aquells anys de convivència forçosa amb la ciència, el jove Baroja estudiant es va formar en algunes conviccions de les quals ja no es va voler desfer posteriorment. En aquest sentit, i com ha escrit José-Carlos Mainer, el fet que bona part de la ideologia barojiana s’haja d’entendre en el context finisecular de la reacció contra el positivisme científic no nega que el nostre autor heretara d’aquells estudis de medicina una part important de la seua concepció materialista i agnòstica de la vida. Potser per això, conclou Mainer, «la unió inextricable de racionalisme materialista i d’idealisme filosòfic, aliada amb un cert fatalisme vital i amb el repudi de qualsevol consol religiós, va constituir el fonament més inalterable de la seua visió del món» (Mainer, 1997: 15). 

D’altra banda, no podem oblidar tampoc que aquell contacte juvenil amb la ciència va despertar en el futur novel·lista una curiositat permanent pels temes científics, com demostra la quantitat de llibres sobre aquelles disciplines que va llegir i les referències constants a aquesta mena de lectures que impregnen les pàgines de la seua obra. És més, el mateix Baroja va defensar sempre que, si a alguna cosa li va tenir un respecte incondicional durant la seua vida, va ser justament a la ciència i al que aquesta representava per a ell. Per això, quan se li acusava –com va fer Miguel de Unamuno en una ocasió– de parlar sobre qüestions científiques sense saber-ne res, el nostre autor responia de manera contundent, com fa en un capítol de les seues memòries en què va responent una a una a totes les crítiques que li van fer els seus coetanis: 

L’article [es referix Baroja a un article de premsa en què se li criticava] acaba dient:
«I Unamuno era mordaç: “Quan pronuncia conferèn­cies, Baroja s’entesta a parlar d’allò que no sap: d’astronomia, de metafísica, de matemàtiques.”»
Això de parlar del que no entenia era molt privatiu d’Unamuno. Jo sempre he cregut en la ciència i en els científics; ell era qui no hi creia, i suposava, amb una ciència escassa i a vegades nul·la, que ell sabia de tot.
Qui em pot acusar a mi de no haver tingut respecte per la ciència i pels científics? És el màxim respecte que he tingut.
Baroja, 1997: 281

A més, s’hi afegeix un fet important com és l’herència familiar de Baroja en relació amb aquest interès per la ciència. Com va escriure Julio Caro Baroja en el capítol «Hombres de ciencia» de les seues conegudes memòries familiars, dedicat a explicar la relació que la família Baroja sempre va mantenir amb científics i investigadors espanyols, l’ambient familiar en què es va criar el novel·lista no va ser aliè al tema científic. «En ma casa, casa d’artistes –diu Caro Baroja–, sempre hi ha hagut un gran entusiasme per la ciència» (Caro Baroja, 2011: 223). O com ha escrit un biògraf en parlar del seu germà, el pintor i gravador Ricardo Baroja, «la seua fe en la ciència era una xacra familiar que venia del pare i que també va patir Pío» (Gil Bera, 2001: 49). D’aquestes opinions es dedueix que, efectivament, l’afició de Serafín Baroja (pare de l’escriptor) per tot allò que s’ha relacionat amb la ciència i les visites dels «homes de ciència» del Madrid de començament de segle al domicili familiar van contribuir d’alguna manera a acréixer la curiositat del nostre autor per la ciència, si no com una disciplina acadèmica que se li feia pesada d’estudiar, sí que com un món fascinant que poder explorar a partir de les seues pròpies lectures. Més que la pràctica en si de la medicina o de la ciència, allò que a Baroja li interessava eren les teories científiques i veure que totes aquelles lleis podien ser aplicades a la filosofia i a la moral, a la vida quotidiana d’una societat.

 

«El contacte juvenil amb la ciència va despertar en el futur novel·lista una curiositat permanent pels temes científics»

34-78MNAC – Museu Nacional d’Art de Catalunya
Retrat de Pío Baroja realitzat per Ramon Casas i conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona). L’escriptor va ser un convençut de la bondat de la investigació científica i, sobretot, de la importància de donar-li una aplicació pràctica i visible que ajudara a incrementar el benestar de l’individu.

 

38-78MNAC – Museu Nacional d’Art de Catalunya
Retrat de Miguel de Unamuno realitzat per Ramon Casas i conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona). Unamuno va acusar Pío Baroja de parlar del que no sabia quan tractava temes relacionats amb la ciència.

  «El que a Baroja li interessava eren les teories científiques i veure que totes aquelles lleis podien ser aplicades a la filosofia i a la moral»

A la revolució per la ciència

En parlar de la missió que la cièn­cia havia de tenir en l’Espanya i l’Europa del seu temps, Baroja va ser sempre molt clar. En el seu assaig Las ideas disolventes fa un interessant diagnòstic sobre la situació de la ciència en el país i afirma que a Espanya no ha existit un progrés científic i que, com a conseqüència, encara imperen ací les idees tradicionals. És necessari que hi haja una revolució i una labor de crítica realitzada per tots aquells que aposten per derrocar els vells dogmes i esquemes. L’única manera de renovar el trist ambient intel·lectual de l’època és aconseguint que cada espanyol faça autocrítica i es convença de la necessitat de propagar noves idees que soscaven la vella consciència d’un país en declivi. D’aquest arrasar amb tot allò que siga ranci, diu Baroja, només ha de salvar-se aquella realitat indestructible que és la ciència, convertida en el pilar a partir del qual cal construir una nova societat:

A Espanya no hem tingut una filosofia revolucionària perquè no hem tingut ciència. La revolució va tan unida a tot progrés científic, intel·lectual i material, que únicament als països on s’elabora filosofia i ciència poden nàixer idees renovadores.
A Espanya, la labor més revolucionària, més útil per a l’emancipació del pensament, és la labor de crítica.
Cal produir en cada espanyol una intranquil·litat, un instint d’examen, un anhel, encara que siga inconcret, de quelcom de millor.
Cal dissociar totes les idees de l’ambient; les idees noves es nodreixen de les restes de les idees tradicionals.
Algunes gents temen el que en diuen idees dissolvents. Per què? Gràcies a les idees dissolvents, la humanitat marxa. Gràcies a les idees dissolvents, l’home viu avui millor que ahir. Tots els homes tenim el nostre tresor que ningú pot arrabassar-nos; aquest tresor és la ciència; ella fa que la nostra vida siga millor, que el nostre fill no es faça malalt de la verola, que arribe a ser curat si cau malalt de diftèria.
No hi ha anarquisme que dissolga la ciència, no hi ha anarquisme que puga res contra un teorema.
Que les idees dissolvents ens demostren que el rei és igual al traginer, i que el fetitxe, adornat amb corones i perles de les nostres esglésies i de les nostres ermites, no pot fer res contra el llamp o contra la pesta.
Millor, una mentida menys.
Sí; no cal patir perquè les idees dissolvents ens perden.
Dissoleu, amics! Dissoleu!
Baroja, 1999a: 264

Aquest interès per impregnar la ciència d’un sentit revolucionari és molt característic de la visió barojiana de la ciència, com a part de la seua oposició a tot el que representa la tradició i l’ordre establert. El 1910, i convidat per l’Ateneu de València, Baroja va pronunciar una conferència en què, a més d’atacar el dogmatisme de l’Església catòlica i el seu desig de «matar el pensament aliè», va parlar de la ciència com d’una construcció humana fora de tota impuresa, amb un potencial fonamentalment subversiu i una funció social gairebé messiànica. La millor manera de lluitar contra el passat i de plantar cara al poder omnímode del clero espanyol era, segons el novel·lista, l’aplicació catàrtica de la ciència i d’aquell esperit purificador que només ella posseeix. La història és el passat; el futur només ens el pot donar la ciència:

Hi ha dos grans construccions en la humanitat: la història i la ciència. La història és com el riu, de vegades clar, de vegades tèrbol, que ve de la foscor de la vida passada; la ciència no, la ciència és la llum, és la claredat, està fora del temps, fora de tota impuresa.
La història arreplega les alegries i les tristeses del passat; la ciència produeix les claredats de l’esdevenidor.
Un partit ha de ser necessàriament antihistòric i antitradicionalista; ha de ser essencialment científic i positiu.
La ciència és com una torxa radiant que il·lumina els nous camins de la humanitat; avui, darrere del savi no marxa el sacerdot, ni marxa el guerrer; marxa al seu costat, a vegades davant d’ell, el revolucionari.
Heu de tenir en compte que en escampar l’esperit revolucionari escampeu l’esperit científic.
Baroja, 1999b: 1202-1203

En un altre assaig titulat La labor común, en el qual explica la que, segons ell, havia de ser la funció dels intel·lectuals de la seua generació, torna una vegada més a aquesta idea de renovació que ja hem vist i insisteix a dir que, si hi ha alguna cosa que no és capaç de sobreviure a la dissolució que tota crisi comporta és perquè no té prou força, perquè no està destinada a perviure:

En tots els països, i el mateix a Espanya, ixen de tant en tant alguns minúsculs moralistes, pesats i greus, que, fent gala d’un aristocratisme banal, ens diuen: «Ja hi ha prou de crítica, ja hi ha prou de destrucció. Cal conservar, cal crear.»
Conservar què? El privilegi? La barbàrie? El prestigi de quatre desgraciats? No. Això és ben ridícul. No cal conservar res; cal destruir.
La gran construcció de la humanitat, la ciència, en res perilla amb les idees que es diuen dissolvents.
Si alguna cosa trontolla en presència de la veritat és perquè està cridada a desaparèixer. 
Baroja, 1999a: 235

A aquest valor immutable de la ciència, Baroja n’hi afegirà un altre: el de la seua capacitat per a millorar el benestar de la societat, especialment d’aquells elements més dèbils. Ho repetirà en diversos dels seus escrits i ho intentarà demostrar per mitjà d’alguns dels personatges de les seues novel·les, com és el cas d’Andrés Hurtado, protagonista d’El árbol de la ciencia, i de la seua experiència com a metge d’higiene per a les prostitutes dels barris més humils de Madrid. 

Potser la primera formulació d’aquesta creença barojiana la trobem en un text primerenc, corresponent a la breu etapa del Baroja regeneracionista. Em referesc al conegut com «Manifest dels tres», firmat per Baroja, José Martínez Ruiz (abans de fer-se dir «Azorín») i Ramiro de Maeztu –integrants de l’anomenat «Grup dels tres»– el 1901, durant els anys en què aquests joves comencen a publicar les seues obres i obtenen els primers reconeixements dins de la intel·lectualitat espanyola i del món editorial de l’època. En aquesta espècie d’al·legat o crida al desvetllament del país de la seua situació de letargia, els autors empren un llenguatge regeneracionista per denunciar «la immoralitat de la nostra vida pública» i la «fallida dels dogmes» a què assisteix Espanya. Una de les mesures per a la «generació d’un nou estat social a Espanya» proposades pels tres intel·lectuals és aplicar la ciència social a les misèries de la vida espanyola, amb l’ànim de resoldre els seus problemes:

Aplicar els coneixements de la ciència en general a totes les plagues socials, unes de comunes a tots els països, d’altres de peculiars a Espanya, és el nostre desig. Posar al descobert les misèries de la gent del camp, les dificultats i tristeses de la vida de milers de famolencs, els horrors de la prostitució i de l’alcoholisme; assenyalar la necessitat de l’ensenyament obligatori, de la funció de les caixes de crèdit agrícola, de la implantació del divorci, com a conseqüència de la llei del matrimoni civil.
I després d’això portar a la vida les solucions trobades, no per nosaltres, sinó per la ciència experimental, aturant-nos oportunament allà on ella s’ature, però amb les solucions trobades, no mostrar-les fredament, sinó propagar-les amb entusiasme, defensar-les amb la paraula i amb la ploma fins produir un moviment d’opinió que puga influir en els governs i desvetlle les iniciatives particulars per a aquelles solucions en què per fortuna es puga prescindir de l’Estat
Gómez de la Serna, 1957: 129

Com veiem, Baroja va ser un convençut de la bondat de la investigació científica i, sobretot, de la importància de donar-li una aplicació pràctica i visible que ajudara a incrementar el benestar de l’individu en totes les esferes de la vida. També el 1910 va pronunciar una conferència en l’Ateneu de Barcelona (després publicada amb el títol Divagaciones sobre Barcelona) en la qual va voler dedicar unes paraules a exposar la seua opinió sobre el que ell considerava que era la ciència i sobre la missió que havia de complir. Per a Baroja, l’avantatge fonamental de la ciència és que, a diferència de la resta de creacions de l’home, ni la veracitat ni la validesa d’aquesta no admeten dubtes; per això, concloïa l’escriptor, si en una cosa pot creure cegament l’individu és justament en la ciència: «En l’esfera religiosa, en l’esfera moral, en la social, tot pot ser mentida; les nostres veritats filosòfiques i ètiques poden ser imaginacions d’una humanitat de cervell embogit. L’única veritat, l’única seguretat és la de la ciència, i hi hem d’anar amb una fe d’ulls oberts» (Baroja, 1999c: 914-915).

Un «home de ciència»

D’aquest ràpid repàs a la relació que el novel·lista basc va mantenir amb la ciència es pot extraure una conclusió clara: a pesar d’haver estudiat Medicina –arribant fins i tot a doctorar-se– sense cap tipus d’afició, i de no haver exercit a penes com a metge professional per falta de la vocació necessària (d’aquella vocació que sí que va sentir des de molt jove per la literatura), Baroja va ser sempre un gran lector de llibres relacionats amb el tema científic i un defensor de la ciència com l’únic coneixement objectiu capaç de solucionar el secular problema de la modernització d’Espanya. Com he intentat demostrar, una anàlisi mínimament rigorosa del pensament barojià sobre el científic revela el respecte que el nostre autor va sentir per la ciència com a instrument útil per a l’augment de la felicitat i el benestar de l’individu, ja fóra mitjançant la investigació mèdica o mitjançant qualsevol altra aplicació pràctica que contribuïra a la transformació d’una societat espanyola que a les acaballes del segle xix i començament del segle xx travessa una profunda i preocupant crisi de valors. Per tot açò, i malgrat ser més conegut per tots com un dels millors escriptors que ha donat la literatura espanyola, creador de ficcions literàries de primer nivell, no crec faltar a la veritat si dic que, a més d’un extraordinari novel·lista, Baroja va ser també –i estic convençut que així es va considerar ell mateix– un amant de la veritat per damunt de tot: un autèntic «home de ciència». 

1. Paraules pronunciades pel personatge d’Olaiz (transsumpte biogràfic de Pío Baroja) en un diàleg de la novel·la. (Tornar al text)
2. La mostra, organitzada per l’Institut d’Història de la Medicina i de la Cièn­cia (IHMC) López Piñero (Universitat de València – CSIC) i comissariada pel professor Ricard Huerta, es va exposar entre l’11 de setembre i el 9 de novembre del passat any al palau de Cerveró, seu de l’IHMC. (Tornar al text)

Bibliografia
Azorín, 2012. «Semblanza biográfica de Pío Baroja en La Voluntad». In Fuster García, F. (ed.), 2012. Ante Baroja (1900-1960). Publicacions de la Universitat d’Alacant. Alacant.
Baroja, P., 1997. Desde la última vuelta del camino. Obras Completas, vol. I. Galaxia Gutenberg. Barcelona.
Baroja, P., 1999a. Nuevo tablado de Arlequín. Obras Completas, vol. xiii. Galaxia Gutenberg. Barcelona.
Baroja, P., 1999b. Alocución en Valencia. Obras Completas, vol. xiv. Galaxia Gutenberg. Barcelona.
Baroja, P., 1999c. Divagaciones apasionadas. Obras Completas, vol. xiii. Galaxia Gutenberg. Barcelona.
Caro Baroja, J., 2011. Los Baroja: memorias familiares. RBA Libros. Barcelona.
Gil Bera, E., 2001. Baroja o el miedo. Península. Barcelona.
Gómez de la Serna, R., 1957. Azorín. Losada. Buenos Aires.
Mainer, J. C., 1997. «La sustancia barojiana». In Baroja, P., 1997. Obras Completas, vol. I. Galaxia Gutenberg. Barcelona.

Francisco Fuster García. Becari d’investigació del departament d’Història Contemporània. Universitat de València.
© Mètode 78, Estiu 2013.

 

«A més d’un extraordinari novel·lista, Baroja va ser també un amant de la veritat per damunt de tot: un autèntic “home de ciència”»

Baroja i la ciència
Baroja y la ciencia

© Mètode 2013 - 78. La llum de l'evolució - Estiu 2013

Departament d’Història Moderna i Contemporània (UV, València)

RELATED ARTICLES