Cavanilles, contra la depredació del territori

No fa massa que hem sabut de la signatura d’una sentència de mort contra la vall de Porxinos, a Riba-roja. Sentència que s’executarà en benefici dels poderosos interessos del València CF, interessos, per cert, capaços de fer emmudir la gran majoria de notables de la nostra societat. D’altra banda, des dels despatxos de l’alta administració autonòmica es projecta el creixement immobiliari en un estany de l’Albufera que es mor de set i de fàstic; es construeix a destall a la costa oriolana, a la Marina i, fins i tot, ja es parla d’esgarrapar també la serra de Mariola o l’únic espai verge que resta, entre el riu i la mar, a Cullera.

Al capdavall, la magnitud i la força d’aquest model de creixement econòmic i els perjudicis que ens ocasiona posen de relleu l’absoluta estupidesa de la nostra classe política, però també alerta del perillós i preocupant silenci dels prohoms de la nostra cultura, que semblen haver renunciat, llevat d’excepcions, com és el cas dels escriptors i artistes de la Ribera mobilitzats contra el transvasament del Xúquer, a exercir una actitud crítica en defensa del territori. I heus ací un dels motius que han inspirat l’exposició “Jocs Florals a Cavanilles”, just dos segles després de la desaparició del científic divuitesc, un dels valencians que més es va estimar el nostre paisatge.

En molts sentits, “Jocs Florals a Cavanilles” ha estat una experiència insòlita, important, en el sentit que ha estat capaç d’unir harmoniosament ciència i creació en un moment en què, al parer de Martí Domínguez, els poetes i els artistes semblen crear partint d’una única visió urbana, sense conèixer el món que ens envolta. Calia, doncs, que aquests artistes fixaren la mirada sobre un paisatge que sabem amenaçat de mort. A més, però, aquesta bella revisió dels àmbits sentimentals del botànic valencià ha significat, d’alguna manera, també, trencar amb una incomprensible tradició de la nostra cultura: ignorar el propi paisatge. “El nostre paisatge –escriu incisivament Martí Domínguez al text que introdueix el magnífic catàleg de l’exposició– ha estat sistemàticament balafiat, negligit, ignorat, menystingut. Fins i tot, singularitats paisatgístiques tan universals i plausibles com l’Albufera no han produït més que un gavadal de versets infames.”

I així, Martí Domínguez, es dol també amargament que el Penyagolosa, posem per cas, no haja tingut ni un sol vers llevat d’una referència llunyana del poeta Teodor Llorente, tal vegada per por, justament, a caure en un cert llorentisme, tal vegada perquè se sentien condicionats per la visió antipaisatgística fusteriana, i d’ací la seua fredor, distància, mirada de superioritat envers el paisatge. Possiblement Joan Fuster, com molt bé assenyala el responsable d’aquesta experiència en l’estudi introductori del catàleg de l’exposició, sovint es mostrà àcid davant el paisatge i la seua exaltació. “La geologia esplèndida em deixa indiferent, veig el camp com una creació del treball dels hòmens, i m’inquieten les bestioles supervivents dels insecticides, dels ‘animalicides’ en general”, escriurà l’any 1980 l’assagista de Sueca al pròleg de Paratges del País Valencià, de Tomàs Escuder.

«’Jocs Florals a Cavanilles’ ha causat més efectes que els que es corresponen a una increïble exposició, i ha obert, en el si del món de la cultura, una necessària polèmica al voltant de la relació dels creadors amb el nostre territori i, només per això, la mostra ja s’ha fet imprescindible»

D’altra banda, sembla que també els artistes plàstics han fet seua aquesta malaurada i fatal indiferència poètica. “Aquesta sequera lírica –es lamenta Martí Domínguez– també ha afectat els nostres ‘pintors-poetes.’ L’ascètica soledat de les muntanyes, que tant va colpir Friedrich, ha estat sistemàticament evitada. No hi ha una sola serra, un sol cim, un sol pujol, un sol punt geodèsic que haja esperonat els apel·les valencians. Els insòlits farallons de la Tinença, els colors encesos dels gresos d’Espadà o la Calderona, les arravatades formacions geològiques de la Safor, les elegants formacions de Diània, no han estimulat gota els pinzells dels nostres artistes. Evidentment, de tard en tard la geografia hi apareix, però sempre des de l’anonimat, des de la fugida, evitant el singularisme, la concreció, la referència explícita. […] Per no semblar ‘pintoresc’ defuig concretar; per parèixer universal, despersonalitza el llenç. El resultat és que no hi ha un paisatge valencià propi, que puguem reconèixer, amb el qual ens puguem identificar.”

«L’exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració de 48 poetes, 34 artistes plàstics i mitja dotzena llarga de professionals de la fotografia»

En definitiva, les seues observacions incisives fan preguntar-se si aquest desdeny no serà un altre dels símptomes que demostren el nostre fracàs com a poble. Més o menys encertadament, la realitat és que “Jocs Florals a Cavanilles” ha causat més efectes que els que es corresponen a una increïble exposició. Comptat i debatut, Martí Domínguez ha obert, en el si del món de la cultura, una necessària polèmica al voltant de la relació dels creadors amb el nostre territori i, només per això, la mostra ja s’ha fet imprescindible, d’una utilitat civil incalculable en un país que, massa sovint, sembla practicar de grat la indiferència més insultant amb el seu propi destí.