Una de les millors obres de teatre escrites al segle xx parla de ciència, de científics i d’éssers humans sota el pes de les seves responsabilitats respecte als seus congèneres. Parlem de Copenhaguen, de Michael Frayn.
Tota bona obra de teatre ha de plantejar una pregunta. Una pregunta que li rondi a l’espectador quan s’aixequi de la seva butaca, enfili el carrer i torni a casa. Una pregunta que li posi en qüestió una idea seva anterior o una de nova. Pot insinuar una resposta o no, però la pregunta o les preguntes han de sorgir-hi. Les respostes, si n’hi ha, pertanyen a cadascú.
Copenhaguen és una obra de teatre que planteja multitud de preguntes. De transcendents i de quotidianes. De científiques, d’històriques i de filosòfiques. Totes, amb l’ésser humà al centre. I, malgrat això, és una obra de teatre també divertida, emocionant. Per alguna cosa n’és l’autor un dels escriptors contemporanis anglesos més importants: Michael Frayn, capaç d’escriure també peces tan directament còmiques i d’èxit popular com Noises off (Pel davant i pel darrera, en la seva versió catalana). Més enllà de la caricatura, també planteja preguntes sobre el que som i el que aparentem.
Copenhaguen recrea la trobada històrica a la capital de l’ocupada Dinamarca, enmig de la Segona Guerra Mundial, entre dos dels científics més brillants del segle xx, ambdós premis Nobel de Física i autors de contribucions essencials a la teoria atòmica i la mecànica quàntica. Dos físics que van ajudar a entendre la constitució de la matèria en les seves partícules més elementals i que van posar les bases d’aplicació pràctica que portaria, en el vessant pacífic, a la construcció dels reactors nuclears, i, en el bèl·lic, a la bomba atòmica. Ells dos eren el danès Niels Bohr, reconegut per la majoria dels científics de l’època com el principal «pare» de la teoria atòmica, i Werner Heisenberg, alemany, que proposaria el principi d’incertesa i l’aplicació de la mecànica quàntica a la interpretació del moviment i comportament de les partícules subatòmiques.
Heisenberg havia estat el deixeble avantatjat i més apreciat, gairebé com un fill, de Bohr, però, coincidint amb l’ascens del nazisme, havia anat assumint càrrecs de gran responsabilitat científica a l’Alemanya dirigida per Hitler i, a la tardor de 1941, moment de la trobada a casa de Bohr que recrea l’obra, era el responsable màxim del programa alemany d’estudi de l’aplicació pràctica del que es coneixia del món de l’àtom. És fàcil entendre que per a molts, dins i fora d’Alemanya, aquesta «aplicació pràctica» volia dir la bomba atòmica. Bohr, per la seva banda, amb una branca jueva en la seva família, es trobava en una situació delicada al seu propi país, sota l’ocupació alemanya. Per tot plegat, els anys anteriors a 1941 i molt més des de l’esclat de la guerra, la relació tan íntima i cordial entre els dos s’havia anat refredant i distanciant progressivament. Tot i així, Heisenberg va decidir que volia parlar personalment amb Bohr i el va anar a veure a casa seva.
«Copenhaguen recrea la trobada històrica a la capital de l’ocupada Dinamarca, enmig de la segona guerra mundial, entre dos dels científics més brillants del segle xx: Niels Bohr i Werner Heisenberg»
Les preguntes
Per què va anar Heisenberg a veure Bohr? Què es van dir? Per què després de la trobada la seva relació es va trencar per sempre i les versions que en van donar cadascun diferien tant? Aquestes són preguntes que encara avui no tenen una resposta clara i el debat entre els historiadors continua obert.
Però aquestes no són les úniques preguntes que planteja l’obra i que, al capdavall, només farien referència a l’aclariment d’un fet històric del qual només van ser testimonis Heisenberg, Bohr i l’esposa d’aquest, Margrethe. Frayn va molt més enllà. Posa també damunt la taula, o damunt l’escenari en aquest cas, el tema de la responsabilitat dels científics en les conseqüències derivades de les seves investigacions i troballes. De què cal investigar i de què no, si és que hi ha terrenys que haurien de romandre vedats pel perill de les conseqüències. De per què s’investiguen: per vanitat, per assolir una posició, per connivència amb les ambicions polítiques o econòmiques, per diners, per pura curiositat científica… Si totes aquestes preguntes tenen sempre sentit, molt més en tenen quan el resultat d’aquestes recerques pot conduir de cop (hi va conduir, de fet) a la mort de centenars de milers de persones. I, més enllà dels plantejaments racionals que es pot fer el científic, encara hi ha els aspectes emocionals: les pors, els orgulls propis o nacionals, les pressions del poder, les relacions interpersonals…
Diverses escenes de la representació de Copenhaguen, dirigida per Ramon Simó. L’obra es va poder veure entre el 28 d’abril i el 5 de juny de 2011 al Teatre Nacional de Catalunya. / © David Ruano/TNC
Les intencions
Frayn, filòsof de formació, ha dit alguna vegada sobre Copenhaguen que és una obra que tracta de les intencions. L’autodefensa que sempre va fer Heisenberg de la seva actuació al capdavant del projecte nazi que podia menar a la construcció de la bomba atòmica se centrava en el fet que ell havia acceptat l’encàrrec per tenir-ne el control, per evitar que un dia Hitler disposés de la bomba atòmica (aquí també es planteja una pregunta col·lateral: com seria la història d’Europa –o del món sencer– si Hitler hagués tingut temps de fer servir bombes atòmiques?). Heisenberg va afirmar que ell no havia tingut mai «la intenció» d’arribar a construir la bomba i que temia que, si un altre s’hagués posat al front del projecte, potser ho hauria aconseguit.
Però qui pot conèixer amb certesa les intencions de Heisenberg? Les intencions no les veiem, tan sols les podem deduir a partir del que fa o diu una persona determinada. Aquí Frayn fa un altre paral·lelisme brillant: el món de l’àtom i les seves subpartícules (protons, neutrons, electrons…) no l’hem vist mai i, a partir del principi d’incertesa, sabem que tampoc no el podrem veure mai perquè un fotó de llum és massa gros per a les dimensions d’aquestes partícules i les altera. Tot el que sabem de l’àtom és una deducció dels seus efectes (radiacions, energia, comportament físic i químic…). Endevinem com és sense veure’l directament… com passa amb les intencions de les persones.
De fet, encara més enllà, sorgeix una nova pregunta: i nosaltres mateixos coneixem del cert les intencions amb què fem una cosa, amb què prenem una decisió? Quan les mirem amb perspectiva, quan ja ha passat un temps, podem fer, i fem, una narració lògica del perquè vam fer aquella cosa o vam prendre aquella decisió. I ens agrada que quedi bonica, amb sentit, que faci la impressió que tot lliga, que està ben pensat i que menem la nostra vida cap on decidim lliurement. Però si som sincers i humils reconeixerem que no tot és tan clar, que hi ha molts condicionants que ens influeixen, que tirem cap aquí sense tenir gens clar que no hauríem de tirar cap enllà, que l’estat psicològic pesa, que la por, encara que no ho vulguem reconèixer, pesa, que de condicionants n’hi ha molts i contradictoris…
Niels Bohr (a l’esquerra) i Werner Heisenberg (a la dreta). / © CERN i MÈTODE
Quina intenció tenia realment Heisenberg respecte a la construcció de la bomba? Potser, simplement, vivia al dia, amb l’impuls sempre present en tot bon científic d’avançar, de saber més, pensant que, si calia, ja s’aturaria? Quina intenció tenia en anar a veure el seu antic mestre i amic a Copenhaguen quan estaven en bàndols de guerra enfrontats? Potser només volia ajuda per aclarir-se? I fins i tot Bohr mateix, per què, quan més tard va fugir de Dinamarca, va anar a Los Alamos a fer contribucions en el projecte Manhattan que dirigia Oppenheimer i que sí que va menar a la construcció de la bomba atòmica americana que destruiria Hiroshima i Nagasaki i els seus habitants?
Ironies de la història dels vençuts i els vencedors: el dolent sempre ha estat Heisenberg, que mai no va construir cap bomba, mentre que Bohr és considerat un home bo i respectable, tot i haver ajudat en les recerques que van possibilitar la fabricació de les dues úniques bombes atòmiques que en la història s’han utilitzat contra objectius humans. Però, és clar, se suposa que la intenció de Heisenberg era posar a les mans d’un dictador assassí i paranoic una arma de destrucció massiva, mentre que se suposa que la intenció de Bohr era ajudar els aliats que es defensaven de l’agressió imperialista de dues nacions, Alemanya i Japó, de règims autoritaris i feixistes.
La història ha condemnat Heisenberg per les intencions que se li van suposar i no pels fets consumats, mentre que ha absolt Bohr tot i haver-hi fets consumats en els quals va intervenir. Ha de ser així? La pregunta està servida.
«La història ha condemnat Heisenberg per les intencions que se li van suposar i no pels fets consumats, mentre que ha absolt Bohr tot i haver-hi fets consumats en els quals va intervenir»
L’ànima de l’univers
Hi ha una darrera qüestió, filosòficament transcendent, que apareix al final de l’obra i de la qual probablement Bohr i Heisenberg, en el moment de la trobada de 1941, no eren conscients, però que sí que té tota la validesa de plantejar-se amb els coneixements actuals. És la possibilitat real que té l’ésser humà per primera vegada a la història de, mitjançant l’armament nuclear acumulat als diversos països que posseeixen la bomba, aniquilar la vida de la humanitat sencera. De tota la humanitat. Des del final de la Guerra Freda és un tema que sembla més llunyà, però és un fet inqüestionable que hi ha prou armes nuclears al món per posar fi a tot rastre d’intel·ligència superior. Quina ironia! L’evolució de la matèria, dels àtoms i les molècules, ha portat a la vida i a la vida intel·ligent. A l’aparició d’un ésser que és el primer, i que sapiguem l’únic, que coneix de què és feta aquesta matèria i com funciona. A un ésser que pensa, que entén, que sap de l’existència de les galàxies i dels mecanismes de la transmissió de la vida. A un ésser que és, d’alguna manera, gràcies a la seva intel·ligència, l’ànima de l’univers. I aquesta mateixa intel·ligència l’ha portat a disposar de la capacitat d’autodestruir-se. Fins i tot, amb menys dramatisme, amb la seva acció, també conseqüència dels coneixements científics, sobre el planeta i els seus límits: contaminació, canvi climàtic, perills derivats de l’ús pacífic de l’energia nuclear (només cal recordar Fukushima)…
Margrethe Bohr (a dalt) va ser l’únic testimoni de la conversa que mantingueren el seu home, Niels Bohr i Werner Heisenberg a la tardor de 1941, quan les relacions entre el dos físics ja s’havien refredat. / © CERN
I tot plegat depenent d’aquest instrument tan fascinant i potent, però també tan fràgil i condicionat emocionalment com és el cervell humà. A l’obra veiem un Bohr i un Heisenberg extremadament humans, que dubten, que s’estimen i es temen, que són moguts pels sentiments més elevats i les pors més primitives, sota la mirada de Margrethe, que no entén les seves disquisicions científiques però veu amb una claredat meridiana el cantó humà d’ambdós, forjat per tota l’experiència vital que carreguen al damunt: la mort en accident de navegació del fill gran de Bohr, que en va ser testimoni impotent, l’experiència dels bombardeigs i la destrucció d’Alemanya que Heisenberg va viure en la seva joventut…
Malgrat el dramatisme del tema, però, Frayn es recolza també en les febleses més humanes (la vanitat, les rivalitats, les manies personals) per farcir l’obra de situacions de fina ironia anglesa que provoquen sovint el somriure de l’espectador i serveixen per a relaxar-lo de l’esforç intel·lectual de seguir el text. A més, el construeix des d’un punt de vista insòlit. Els tres personatges discuteixen sobre com va anar la polèmica trobada des d’una perspectiva única i de plena llibertat: són ja morts.
Niels Bohr va participar en Los Alamos en el projecte Manhattan, que va permetre desenvolupar la bomba atòmica. En l’altre extrem, a Heisenberg sempre se’l va acusar d’estar al capdavant del projecte científic que podia haver desenvolupat la mateixa arma per als nazis. En la imatge, bomba atòmica sobre Nagasaki, el 9 d’agost de 1945. Tres dies abans s’havia llençat la primera sobre Hiroshima. / © Library of Congress Prints and Photographs Division Washington
Una obra de culte
El teatre científic és escàs. I, en canvi, en aquest nostre segle xxi potser encara no ens adonem prou del pes que el desenvolupament de la ciència té damunt la nostra vida i fins i tot sobre els nostres mecanismes mentals. Però la cultura general que acostuma a acompanyar els espectadors de teatre és bàsicament, i sobretot als països llatins, una cultura humanística. El llenguatge tècnic pot ser una barrera difícil de superar. Tot i així hi ha il·lustres i significatives excepcions: Els físics de Dürrenmatt, el Galileu de Brecht o, més recentment, l’Arcàdia de Tom Stoppard, o els intríngulis mentals d’un matemàtic com l’hindú Ramanujan. Però probablement cap no ha tingut arreu del món l’èxit de públic i de premis (el Tony a la millor obra, entre d’altres) de Copenhaguen. L’Estat Espanyol n’era fins fa poc una deshonrosa excepció. La versió castellana dirigida per Román Calleja va punxar notòriament, però la versió catalana que va dirigir admirablement Ramon Simó al Teatre Nacional de Catalunya va ser un èxit rotund que va exhaurir les localitats gairebé tots els dies de representació de la passada temporada. Va arribar a tota mena de públic, però la comunitat científica va poder xalar amb el retrat de dos dels científics més grans del segle xx, que van viure uns anys apassionants per al desenvolupament de la física moderna: els anys vint i trenta.
«Frayn posa damunt la taula, o damunt l’escenari en aquest cas, el tema de la responsabilitat dels científics en les conseqüències derivades de les seves investigacions»
La traducció de l’obra representa un repte notable, atesa la finor de les expressions de Frayn, el seu esforç constant per fer intel·ligibles per a un públic general els temes que hi apareixen i els brillants paral·lelismes entre teories científiques i capteniments humans. Però és un plaer per a qui estima el teatre i la ciència. Per a qui sí que significa un repte considerable és per als actors que han de donar vida a uns científics que parlen amb tota naturalitat de conceptes altament sofisticats que, d’entrada, no els són gens familiars. L’ajut d’un director que sí que domini el tema és essencial, com ha succeït al Teatre Nacional de Catalunya amb el magnífic treball de Ramon Simó, un director amb estudis superiors de filosofia i especialització en filosofia de la ciència. El resultat va ser absolutament convincent o, per dir-ho teatralment, plenament creïble, fins i tot als ulls dels espectadors del món científic. Malgrat tot, un dels actors, de llarga trajectòria professional, va confessar que era el text més difícil al qual mai s’havia hagut d’enfrontar.
Una obra especial, rodona, intel·ligent, humana i divertida que esperem tingui més recorregut pels escenaris dels països de parla catalana. S’hi està treballant.
Vull expressar el meu reconeixement a persones de qui he après tant al voltant d'aquesta obra: els actors Lluís Soler, Mercè Pons i Àlex Casanovas, protagonistes de dues lectures dramatitzades al Parc Científic de Barcelona i a l'Institut d'Estudis Catalans, i el director Ramon Simó i els actors Pere Arquillué, Lluís Marco i Rosa Renom, protagonistes àmpliament lloats de les representacions al Teatre Nacional de Catalunya. I també al doctor Ramon Folch, inspirador d'aquest article.
