Coneixent els peixos continentals ibèrics

El naixement de la ictiologia, ciència que estudia i descriu els peixos, igual que el de la zoologia en general, es remunta a l’antiga Grècia de la mà d’Aristòtil (384-322 aC). El filòsof grec va ser el primer a descriure més de cent espècies de la mar Egea, de les quals, a més, va recopilar informació sobre els seus trets morfològics, reproductius, tròfics i migratoris, i, fins i tot, sobre les malalties que els afectaven (Ecoloxía azul, 2015; Ganias et al., 2017). Els estudis d’Aristòtil van estar vigents durant disset segles fins que, en el segle XVI, en ple renaixement europeu, es van començar a establir les bases de la ictiologia moderna. Per la seua banda, el coneixement de la ictiofauna ibèrica fins a començament dels anys vuitanta del segle passat era molt limitat; no obstant això, ha avançat enormement en les últimes dècades gràcies en gran manera al desenvolupament de les tècniques moleculars que han permès identificar noves espècies (Doadrio et al., 2011) i a l’interès que ha suscitat en biò­legs, ecòlegs i taxònoms l’elevada biodiversitat de peixos continentals que habiten els rius peninsulars.

Els habitants dels nostres rius

La ictiofauna continental ibèrica, a causa de la seua composició i història evolutiva, mostra unes particularitats molt especials. De les 68 espècies autòctones que habiten els sistemes fluvials i estuarians, el 60 % són endèmiques, és a dir, espècies que de manera natural es troben únicament a la península Ibèrica. Això és conseqüència de l’escassa afectació de l’última glaciació, durant la qual la península va actuar com a refugi, i del caràcter insular del nostre territori per a la ictiofauna continental.

«El coneixement de la ictiofauna ibèrica fins a començament dels anys vuitanta del segle passat era molt limitat»

Els peixos, al contrari que altres organismes, són incapaços de travessar barreres geogràfiques de manera activa, com és el cas de l’estret de Gibraltar o dels Pirineus (Doadrio et al., 2011), la qual cosa ha provocat l’aïllament i la posterior evolució dels peixos ibèrics. Alguns dels endemismes ibèrics més coneguts són el barb comú (Luciobarbus bocagei) i el barb Luciobarbus comizo, la madrilleta roja (Achondrostoma arcasii), el bordallo (Squalius carolitertii), la bagra ibèrica (Squalius pyrenaicus), el llopet de riu (Cobitis paludica) o la raboseta o llopet ibèric (Cobitis calderoni), tots pertanyents a l’ordre dels cipriniformes. Una altra espècie emblemàtica, en aquest cas pertanyent a l’ordre dels ciprinodontiformes, és el fartet (Aphanius iberus), una espècie en perill d’extinció que es distribueix per estanys costaners i desembocadures de rius del litoral mediterrani.

El fartet (Aphanius iberus) és una espècie endèmica de la península Ibèrica que es distribueix per llacunes costaneres i desembocadures d’alguns rius. Es troba amenaçat per l’alteració del seu hàbitat i la introducció d’espècies invasores com la gambúsia (Gambusia holbrooki). Foto: Carlos Cano-Barbacil

En particular, la conca del Guadiana és la que més espècies de peixos endèmics alberga. No obstant això, algunes d’aquestes es troben en greu estat d’amenaça, com el jarabugo (Anaecypris hispanica), espècie en perill; o la bogardilla (Squalius palaciosi) i la pardilla oretana (Iberochondrostoma oretanum), en perill crític (IUCN, 2020). En aquesta situació tan alarmant hi ha també dues espècies del gènere Iberochondrostoma presents a Portugal (I. almacai i I. olisiponensis), la madrilla del Xúquer (Parachondrostoma arrigonis), endèmica de la conca del Xúquer, i el samaruc (Valencia hispanica), un altre ciprinodontiforme que es distribueix per la costa mediterrània entre el delta de l’Ebre i el cap de la Nau.

Les activitats humanes com el comerç, la pesca esportiva o l’aquariofília, i la construcció d’infraestructures com ara embassaments i canals han afavorit, però, la introducció, establiment i dispersió d’espècies aquàtiques invasores en la península, la qual cosa en conjunt representa una greu amenaça per a les espècies autòctones de peixos. En l’actualitat hi ha 125 espècies d’animals introduïdes en els ecosistemes aquàtics ibèrics (Muñoz- Mas i García-Ber­thou, 2020), de les quals 32 són peixos. Algunes com la gambúsia (Gambusia holbrooki) –que depreda sobre nombroses espècies endèmiques com el fartet– o la carpa (Cyprinus carpio), estan catalogades dins de la llista de les 100 espècies invasores més nocives a causa dels greus efectes que produeixen sobre les espècies autòctones i els ecosistemes que envaeixen (Lowe et al., 2000).

Per què és important conèixer els trets de les espècies?

L’ecologia, encarregada d’estudiar les rela­cions dels éssers vius entre si i amb el medi en el qual habiten, sovint es basa en els trets biològics i ecològics de les espècies, és a dir, en aquelles característiques que reflecteixen una adaptació a l’entorn, per a comprendre i predir el comportament de comunitats senceres i les seues respostes enfront de diferents pertorbacions ambientals. Els estudis basats en trets són utilitzats amb diferents grups d’organismes, des de plantes ­anuals i macroinvertebrats, fins a ocells i mamífers. No obstant això, existeix una considerable disparitat en els avanços metodològics i en el grau de coneixement dels trets entre aquests grups. Per a alguns organismes com les plantes s’han estudiat en profunditat els trets de nombroses espècies, ja que hi ha manuals estandarditzats per a seleccionar i mesurar aquells que tenen un major significat ecològic. Per contra, per a altres tàxons no hi ha protocols que ajuden a establir aquests trets seguint una metodologia comuna i, a més, es desconeix la fiabilitat dels trets assignats i la seua coherència entre les diferents bases de dades actualment en ús.

«Les activitats humanes, com el comerç o construcció d’infraestructures, han afavorit la introducció, establiment i dispersió d’espècies aquàtiques invasores en la península»

En ecologia aquàtica, i en concret en ecologia de peixos, s’utilitzen trets relacionats amb la morfologia, les estratègies reproductiva i tròfica, i les preferències d’hàbitat. Hi ha diversos estudis que han utilitzat els trets dels peixos per a comparar les estratègies de vida de les espècies invasores amb les de les espècies natives, per a avaluar les possibles respostes de les comunitats de peixos davant del canvi climàtic o l’alteració hidrològica, així com per a explicar i predir extincions (Cano-Barbacil et al., 2020).

Per exemple, un estudi dut a terme a la Universitat de Girona va demostrar que les noves condicions hidrològiques més estables associades a la construcció de preses han afavorit la introducció i establiment d’espècies que segueixen una estratègia «periòdica» com la sandra (Sander lucioperca), el luci (Esox lucius), el black-bass (Micropterus salmoides), la perca (Perca fluviatilis) o la carpa. Aquestes es caracteritzen per presentar una major grandària, una major longevitat, una maduració sexual més tardana, una fecunditat més elevada i un període reproductiu més curt que les espècies autòctones (Vila-Gispert et al., 2005). Per contra, els trets de les espècies autòctones són típics d’espècies «oportunistes» més ben adaptades als canvis bruscos que es produeixen en el medi, típics de rius mediterranis.

Els trets dels peixos també constitueixen un component central dels índexs biòtics que s’han utilitzat àmpliament per a avaluar l’estat ecològic i la integritat dels ecosistemes d’aigua dolça. Trets com ara la preferència d’hàbitat s’utilitzen com un indicador dels efectes de l’embassament i de la canalització de les aigües. En la imatge, presa de l’embassament d’Irabia (Navarra). / Foto: Carlos Cano-Barbacil

Els trets dels peixos són, a més, un component bàsic en els índexs biòtics que utilitzen aquests organismes com a indicadors de l’estat ecològic dels rius, ja que reflecteixen les característiques o condicions ambien­tals del sistema del qual formen part. Índexs com l’EFI+, que s’aplica en els rius d’Espanya per a avaluar la qualitat ecològica de l’ecosistema, consideren la preferència d’hàbitat de les espècies que componen la comunitat piscícola com a indicador dels efectes de la canalització o de la construcció de preses i embassaments sobre el medi. En concret, la presència d’espècies reòfiles, més ben adaptades a hàbitats lòtics (aigües amb corrent), és indicador d’una menor alteració hidrològica del riu.

Per exemple, al riu Manzanares al seu pas per la ciutat de Madrid, on ha experimentat un procés de restauració ambiental des de l’obertura de les preses l’any 2016 que ha millorat la seua connectivitat, s’ha apreciat un canvi significatiu en la seua comunitat de peixos. El pas d’un ambient lèntic (aigües estancades) a un ambient lòtic ha provocat la recuperació de les poblacions de barb ibèric, una espècie reòfila adaptada a aigües corrents. El barb ha passat d’estar seriosament amenaçat al Manzanares en els anys cinquanta a ser-hi l’espècie dominant avui dia malgrat conviure amb nombrosos peixos invasors com l’alburn (Alburnus alburnus), la carpa, el carpí daurat (Carassius auratus), el peix gat (Ameiurus melas) o la gambúsia, que presenten uns trets millor adaptats a l’ambient lèntic que generaven les preses. No obstant això, els resultats de tots aquests estudis i la caracterització de l’estat de conservació dels medis aquàtics depenen directament de la qualitat de les dades en què es basen. Per aquesta raó es requereix informació fiable sobre trets biològics i ecològics dels peixos.

El que sabem i ens queda per saber sobre els peixos de la península Ibèrica

En l’actualitat hi ha nombroses bases de dades i publicacions que s’utilitzen habitualment en treballs científics i que recullen els trets d’espècies de peixos de tot el món. No obstant això, fins al moment no s’havia analitzat la fiabilitat d’aquests trets ni el grau de consens entre les diferents bases de dades. Un estudi que recentment hem publicat en la revista Freshwater Biology (Cano-Barbacil et al., 2020), ha avaluat l’estat del coneixement dels trets biològics i ecològics de peixos més utilitzats en la literatura científica (longitud total màxima, forma, substrat sobre el qual depositen els ous, nombre d’ous per posta, dieta…). Per a això es va dur a terme una anàlisi de fiabilitat, molt utilitzada en ciències socials, però que s’ha utilitzat de manera innovadora per a avaluar el grau de consens en la informació biològica de les espècies entre les diferents fonts consultades. Per a aquesta anàlisi es van comparar 19 bases de dades que recopilaven informació dels trets d’un total de 99 espècies de peixos autòctones i introduïdes presents en les aigües continentals de la península Ibèrica.

Representació gràfica de la fiabilitat (α de Krippendorff) davant del percentatge d’ús dels trets en els treballs analitzats. L’α de Krippendorff és un dels mètodes més utilitzats per a establir la fiabilitat o el grau de consens entre diferents bases de dades. Valors pròxims a 1 indiquen una elevada fiabilitat, mentre que valors pròxims a 0 mostren grans discrepàncies entre les bases consultades. El percentatge d’ús reflecteix la proporció de bases de dades analitzades que incloïen el tret en el seu estudi. Es pot observar que els trets quantitatius són en general més fiables que els categòrics però que els més utilitzats són alguns trets categòrics. / Font: Cano-Barbacil et al. (2020)

Els resultats de l’estudi van revelar importants discrepàncies entre els diferents treballs analitzats per a diversos trets biològics i ecològics. En general, aquells trets no quantitatius (o categòrics) i establits per criteri expert i sense seguir una metodologia comuna, com la preferència d’hàbitat, van mostrar una baixa fiabilitat en comparació amb aquells trets quantitatius i que es poden mesurar més fàcilment, com la longitud i el pes del peix, la grandària de l’ou, el nombre mitjà d’ous per posta, etc. No obstant això, els trets més utilitzats en els treballs científics i en les bases de dades analitzades són alguns de categòrics com el substrat sobre el qual depositen els ous, el nivell tròfic i la preferència d’hàbitat. L’estudi posa també de manifest que encara hi ha peixos habitant els nostres rius els trets bio­lògics i ecològics dels quals amb prou feines coneixem. Les principals causes d’aquest desconeixement són: el descobriment recent de l’espècie, com pot ser el cas de les tres llamprees descrites a Portugal l’any 2013 (Mateus et al., 2013) o de dues espècies de leucíscids endèmics del gènere Squalius descrits en 2006 (Doadrio i Carmona, 2006), dels quals a penes existeix literatura sobre els seus trets biològics i ecològics; i la reduïda distribució geogràfica de l’espècie.

Per aquests motius, les espècies endèmiques o més estranyes van uns quants passos per darrere, pel que fa a coneixement de la seua biologia, d’espècies més estudiades pel seu interès comercial, com és el cas del llobarro (Dicentrarchus labrax); pel seu caràcter icònic i migrador, com l’anguila (Anguilla anguilla), o pel seu caràcter invasor i àmplia distribució a escala mundial, com la gambúsia. Amb la finalitat de recopilar tota la informació disponible sobre els trets de la ictiofauna de la península, hem generat una base de dades disponible en accés obert (Cano-Barbacil et al., 2019). Aquesta base de dades conté no sols la informació en brut de les 19 fonts consultades sinó també una base de dades «consens» amb els valors mitjans dels trets estudiats per a totes les espècies de la península analitzades.

El riu Manzanares al seu pas per la ciutat de Madrid és un cas paradigmàtic de restauració ambiental. D’esquerra a dreta: Figura A) El riu embassat abans de l’obertura de preses l’any 2016. Figura B) El riu després de l’obertura de les preses i després d’experimentar un procés de renaturalització, la qual cosa ha afavorit la recuperació de les poblacions de peixos autòctons que presenten trets millor adaptats a ambients lòtics. / Fotos: Javier Cano-Sánchez

Conclusions

Els estudis basats en trets biològics i ecològics han demostrat ser una eina útil per a conèixer millor el fun­cionament dels ecosistemes i per a avaluar els impactes ambientals que es produeixen sobre aquests. Malgrat els avanços recents en l’estudi de la diversa ictiofauna ibèrica, encara existeix un important buit pel que fa al coneixement d’alguns dels seus trets biològics i ecològics. El nostre treball ha contribuït a ordenar informació existent sobre els trets dels peixos continentals ibèrics i de les espècies invasores establides a la península, i a posar de manifest aquells punts que requereixen un estudi més profund.

Per tant, encara resulta necessari establir una metodologia que ajude a mesurar els trets dels peixos seguint un criteri comú que incremente la fiabilitat de les dades, així com aprofundir en l’estudi de la biologia d’algunes espècies endèmiques del nostre territori. Un coneixement de base més sòlid permetrà abordar noves qüestions ecològiques i millorar la política de protecció de la nostra particular i valuosa ictiofauna.