Cultures i fongs psicoactius

Fins ben entrat el segle XX, en la Península Ibèrica -com en la resta d’Europa- habitaven diferents pobles que, entre altres coses, es distingien perquè uns consumien i apreciaven els fongs (catalans, bascos i, més enllà, occitans, eslaus…) i altres els rebutjaven (gallecs, castellans, grecs, britànics…). No obstant això, i abans que ho fes Robert Gordon Wasson, pare de la moderna etnomicologia (estudi de la relació entre els éssers humans i els fongs), mai no s’havia classificat les societats d’acord amb l’actitud que presenten envers als bolets. Ell va encunyar el terme micòfil (que aprecia els fongs) i micòfob (que els menysprea). Observà que les societats micòfiles s’estimen els fongs i els consideren un àpat especial, per tradició les persones aprenen noms vernacles dels bolets, coneixen quines varietats fúngiques són comestibles i observen un respecte, de vegades gairebé religiós, per aquestes espècies. En canvi, les societats micòfobes senten una profunda aversió pels bolets, els perceben com la cosa més bruta de la natura, no tenen noms populars per a distingir-los i, naturalment, tampoc no els consumeixen, amb alguna excepció imposada pel mercat actual i, entre minories, amb la gran excepció dels fongs psicoactius. Per als castellans “de bolets solament en mengen els catalans i les cabres”.

L’observació inicial de R. Gordon Wasson sobre les actituds micòfoba va succeir en la primera meitat del segle XX i gràcies al seu matrimoni amb V. Pavlova: ell, rígid anglosaxó micòfob; ella, eslava profundament micòfila. Aquesta marcada diferència els va sorprendre, es van posar a investigar-ne la causa i d’aquí va arrencar un fructífer i laboriós camí que els va conduir a descobrir, anys més tard, diversos fets bàsics per comprendre millor l’ésser humà i la seva relació amb aquests estranys vegetals que són els fongs, en especial els psicoactius. Entre altres descobriments, aquesta parella va establir l’evidència que el Soma profusament esmentat en el text sagrat del Rig-Veda com a extàtica ambrosia dels déus hindús, no era una metàfora com s’havia afirmat durant segles, sinó que era una beguda embriagant elaborada amb el fong Amanita muscaria. Aquests bolets creixen en les laderes de l’Himàlaia, del Pirineu, dels Alps i en altres cadenes muntanyenques els habitants de les quals les consumeixen des de fa mil·lennis buscant-hi l’ebrietat que, segons diuen, obre la porta al món dels déus o a la diversió. Religions crescudes al voltant del sagrat Soma o Haoma (hinduisme, zoroastrisme i religions maniquees) i també el xamanisme siberià i asiàtic, deuen molt a l’experiència extàtica que impulsa el consum d’Amanita muscaria. Aquest bolet de color vermell intens que sempre es descobreix amb petites llunes blanques damunt, ha estat i és un dels motius més usats en la iconografia infantil i màgica dels pobles que habitaven els nínxols ecològics en què creix: Pirineus, països nòrdics, Alps, Rússia… d’aquí es va divulgar la seva imatge fins als confins de tota la Terra, sempre voltada d’un halo màgic. Els noms vernacles més antics per referir-s’hi, en la Península Ibèrica, són catalans: matamosques i oriol foll, d’on va derivar el nom castellà de papamoscas.

    Aquest camí d’investigació etnomicològica també va portar els Wasson a redescobrir el consum contemporani de bolets psilocíbics entre els indígenes mexicans i, més enllà, a verificar el paper central del consum de substàncies psicoactives -avui denominades “enteògenes”¹ – en l’origen i desenvolupament de les grans religions. La pràctica xamànica de consumir fongs psilocíbics amb fins oraculars i de sanació es creia eliminada per la Inquisició des de les primeres èpoques de la colonització, en el segle XVI. Encara que algun dels primers cronistes d’Índies va descriure l’ús de fongs psicoactius entre els mexiques i altres pobles micòfils precolombins, havia desaparegut tota menció al tema. Però per sort, el consum de fongs visionaris per l’ètnia mazateca, entre altres, s’havia mantingut en secret durant quasi cinc segles i, gràcies a aquesta pràctica, aquests i altres pobles amerindis han pogut mantenir la seva sòlida identitat a pesar dels etnocidis soferts. R. Gordon Wasson va redescobrir aquest consum per a Occident i per a la ciència. L’hi va ajudar la que més endavant seria una famosa -molt al seu pesar- xaman, Maria Sabina. Després de tres dècades d’estudi del paper dels fongs psicoactius en la història de la humanitat, en la nit del 29 de juny de 1955, aquest experiodista i banquer esdevingut etnomicòleg va ser convidat per la xaman mazateca María Sabina a una cerimònia de consum de fongs extàtics. El que R. Gordon va descobrir en aquella històrica vetllada va ser popularitzat en un article seu publicat en la revista Life de juny del 1957².

Els fongs en la base de la nostra història cultural

    A més d’aquestes i d’altres investigacions que seria llarg de detallar, R. Gordon Wasson, amb el químic suís Albert Hofmann -descobridor de l’àcid lisèrgic- i amb altres investigadors, va reconstruir un dels episodis més misteriosos de la nostra història antiga, també relacionat amb els fongs psicoactius. Què succeïa realment a Grècia durant les iniciacions eleusínies? Aquests ritus mistèrics van ser un dels puntals del sistema de valors i dels cultes iniciàtics de l’antiga Grècia. Fins nosaltres han arribat alguns escrits hel·lènics en què es descriu el transcendent efecte del que s’esdevenia durant el ritus eleusini. Però sempre es va escriure sobre l’efecte, ni una sola menció a allò que s’esdevenia durant el ritus en acció ni sobre la kykeon, mescla, que sembla que s’ingeria³. Després de consumir l’enteogen sagrat i passar la nit en el telesteri, els iniciats hel·lènics tenien la visió de ta-hiera, allò sagrat, la naturalesa del qual estava estrictament prohibit divulgar, i es convertien en epoptes, el que ha tingut la visió transformadora. Se sap que Acibíades, vanitós nebot de Pèricles, va ser condemnat a mort per haver profanat els misteris visionaris quan va preparar i prendre kykeon a Atenes, fora del temple. D’altra banda, hi ha indicis que la condemna de Sòcrates també tingué alguna cosa a veure amb aquesta mateixa profanació. A pesar del dur secretisme, uns quants iniciats testimoniaren al llarg dels segles que es tractava d’una experiència culminant en les seves vides.

El gran secret hel·lènic que revelaren els esmentats investigadors és que, amb tota probabilitat, en l’interior del telesteri es consumia ritualment una substància visonària elaborada a partir d’un especimen fúngic, el fong paràsit sègol banyut. Aquest petit i modest fong amb forma de banya parasita les espigues del sègol, encara que també es desenvolupa en altres cereals. El sègol banyut és ric en ergotamina, el precursor químic del LSD-25, i té potents propietats visionàries, però consumida en quantitats altes i de manera regular l’ergotamina provoca gangrena i la mort. D’aquí que el secret que guardaven els sacerdots del temple a Eleusis probablement tenia una part material: preparar la kykeon perquè no fos tòxica. En aquest sentit, durant l’edat mitjana europea, quan la major part dels camperols s’alimentaven de farina de sègol en què sovint hi havia restes del sègol banyut que havia parasitat l’espiga, van ser freqüents les epidèmies d’una malura que es va anomenar “foc de Sant Antoni”. Els símptomes són una lenta gangrena del cos i les visions terribles que pateix el subjecte atacat per aquest mal.

    Així doncs, partint d’aquests treballs pioners sobre els fongs psicoactius i les cultures -esmentats aquí solament a grans trets-, han anat sorgint altres investigadors i ha crescut l’interès per l’etnomicologia psicoactiva. En l’actualitat, i solament per mencionar alguns dels investigadors més actius en aquest camp, podem esmentar l’italià Giorgio Samorini, que ha estudiat les representacions de fongs psicoactius que apareixen en diversos llocs de la Terra (Índia, desert de Tassili, Europa); l’arqueòleg Manuel Torres, cubà d’origen i professor en la Universitat de Florida (Miami), qui ha revelat l’important sentit de les imatges fúngiques que apareixen en baixrelleus i excavacions fetes en centres cerimonials precolombins. El biòleg nord-americà Paul Stamets ha desenvolupat tècniques de conreu artificial de fongs i, de manera sorprenent, les seves investigacions s’han difòs en especial entre individus interessats en els fongs enteògens o visionaris: actualment és fàcil trobar diverses empreses que, a través d’Internet, comercialitzen psilokits: espores de fongs psicoactius més l’equip tècnic per desenvolupar bolets in vitro. El mateix autor d’aquest article va ampliar el camp iniciat per R. Gordon Wasson investigant l’ús de l’Amanita muscaria al sud d’Europa. Vaig evidenciar el consum tradicional de muscaria, encara viu i mantingut en secret entre certa població anciana de la Catalunya rural, i vaig analitzar expressions culturals que parlen d’un extens i profund ús d’aquet psicotrop fúngic. Per exemple, els personatges fantàstics denominats en català focs follets i martinets, relacionats amb els efectes visuals de la muscaria; o la frase feta catalana estar tocat del bolet, el sentit de la qual, amb un canvi de contracció, és pot interpretar com “estar tocat pel bolet”, en una clara al·lusió als seus efectes embriagants. En català es tracta d’una frase en plena vigència d’ús amb la qual es designa algú que trenca les pautes habituals de comportament, però no és una designació pejorativa del tipus “estar drogat” o “ser un dement”, sinó que “estar totcat pel bolet” amaga una simpatia i complicitat que accepta la anormalitat del comportament observat. Avui s’ha oblidat la relació original entre aquesta expressió i l’efecte visionari del sègol banyut però es pot usar, per exemple, en referència a algú enamorat que fa petites entremaliadures relacionades amb aquest sentiment tan desitjat en les nostres societats.

Animals, psicotrops i adaptació

També ha sorgit interès per esbrinar la relació entre els psicotrops i els animals, ja que diversos informes apunten amb insistència cap a aquesta direcció. De la mateixa manera que els humans, la resta d’animals usen plantes i bolets per a estimular-se, purgar-se, alleujar el dolor i embriagar-se. La zoofarmacognosia està descobrint l’estès consum de psicotrops entre els animals. Encara que solament en fem aquí un comentari curt cal mencionar aquest fet. Així, per citar algun exemple, sembla que els xacals són grans consumidors de fongs psilocíbics i els rens nòrdics i les vaques lleteres europees, de l’Amanita muscaria, el matamosques. Als Pirineus i Prepirineus, on abunda aquest fong visionari, els pastors tenen molta cura de no dur els seus ramats on creixen matamosques perquè sempre hi ha vaques que en consumeixen i s’embadoquen davant un arbre o una roca, amb què fàcilment se separen del ramat i es converteixen en un problema per al pastor, que pot perdre l’animal. També sabem que als coloms i canaris els encanten les llavors de cannabis, a les mangostes, els fongs rics en bufotenina, els elefants busquen amb ànsia els fruits fermentats de palma per l’alcohol que contenen, i les vaques, búfals, caragols i antílops mengen amb deler l’adormidera productora de l’opi (LEAVIT 1995: 197 i SAMORINI 2000). A pesar d’això, els animals no posseeixen la idea de l’existència d’una divinitat, de manera que se’n pot inferir que el consum de psicotrops els produeix algun tipus d’efecte biològicament beneficiós. Al meu parer, el principal efecte dels enteògens s’ha de buscar en la major capacitat que ofereixen per trobar sortides eficaces als nusos evolutius.

    Des de fa anys les denomino substàncies adaptògenes perquè ajuden animals i humans a adaptar-se millor als canvis (fericgla 1994 i 1997). En estat de certa ebrietat, la ment treballa d’acord amb un processament holístic, més obert a la construcció de noves xarxes relacionals que, per tant, generen una realitat nova que permet reenfocar la consciència quotidiana amb major ajust a allò que exigeix el fluir de l’existència. Quan els enteògens són consumits en societats tradicionals quasi sempre formen part de mecanismes relacionats amb la presa de decisions: ajuden a millorar les estratègies d’adaptació. D’altra banda, i per a ser molt breu, adaptar-se no significa passivitat, sinó que modificar activament l’entorn pot ser una estratègia adaptativa, d’aquí que les substàncies visionàries tinguin una funció adaptògena.

Avui

    S’ha verificat que l’ús de substàncies psicoactives ha acompanyat de prop el procés de desenvolupament de l’ésser humà en el planeta. Alguns pobles han consumit fongs visionaris des de fa mil·lennis, i han incorporat els seus efectes al seu substrat cultural més profund. Per posar un exemple universal: el matemàtic i literat Lewis Carroll i la seva Alícia en terra de meravelles (CARROLL 1992). Carroll provenia d’una societat micòfoba, la britànica, però va demostrar conèixer perfectament els efectes embriagants produïts per l’Amanita muscaria i va situar com a peça central de la seva novel·la la ingestió d’un bocí de fong que farà disminuir de grandària Alícia i llavors podrà viatjar a l’altra banda del mirall: aquest canvi perceptual és propi de la muscaria. També en l’actualitat l’interès per l’ebrietat fúngica supera els límits socials i culturals. En la Llatinoamèrica mestissa, per exemple, on no existeix cap tradició de reconèixer i ingerir bolets amb fins gastronòmics, el tan delicat conreu domèstic de varietats psilocíbiques s’ha estès per a l’autoconsum. Moltes persones de països com ara Colòmbia, Equador, Xile o Veneçuela que comparteixen els Andes han anat descobrint els nínxols ecològics andins on apareixen aquests i altres fongs psicoactius, com la Stropharia cubensis, els han identificat, hi han experimentat i han ideat formes locals de conservació, com la panela espacial, consistent a submergir els fongs psicoactius en una mescla d’aigua amb sucre verge de canya, la panela. L’alcaloide passa a l’aigua ensucrada i bevent-ne una dosi el subjecte experimenta l’efecte visionari. També al Vell Món s’estan donant noves, esteses i enginyoses formes de conrear fongs psicoactius per a l’autoconsum. Sens dubte es tracta d’una dimensió summament important de la nostra cultura, encara que avui estigui submergida: una bona part de la música juvenil, dels dissenys i colors actuals, cert argot lingüístic o grups d’amics que formen importants xarxes socials estan sustentats pels efectes dels psicotrops, com sempre ha passat (excepte en èpoques d’obscurantisme inquisitorial).
 
1. En l’any 1979 va aparèixer un article en el Journal of Psychedelic Drugs en què es proposava un terme nou per designar certes substàncies que, ingerides, proporcionen una experiència divina. “Al·lucinògens” era i és un terme inadequat. El neologisme era enteogen. En medis científics s’ha adoptat perquè és una designació que recull les ressonàncies culturals xamàniques i extàtiques evocades per aquestes substàncies fúngiques o vegetals. Enteogen prové del terme grec entheos, literalment “Déu (theos) dins de mi”. Significa l’estat en què un es troba quan és inspirat i posseït pel déu que ha entrat en el cos. S’aplicava als trànsits profètics, la inspiració artística i als estats místics potenciats per la ingestió de substàncies transmutables amb la deïtat. A l’arrel entheos s’hi afegeix el sufix –gen, que denota l’acció d’“arribar a ser”, i en resulta enteògen: “que desperta la divinitat en l’interior del subjecte”. (Tornar al text)
2
. Aquest article històric es pot consultar en versió original anglesa i en versió original castellana, pulicada en el Life per a Llatinoamèrica, en la web: www.muscaria.org/wasson/
(Tornar al text)
3. La primera persona que va proposar que el kykeon grec era una droga va ser R. Gordon Wasson en una conferència del 15 de novembre de 1956 (Ott 1994: 135). T. McKenna cita erròniamente Robert Graves como el primer a proposar que el kykeon era una droga, en un text de 1964. (Tornar al text)

Bibliografia
Carroll, L., 1992. Alícia en terra de la maravelles. Editorial Juventus. Barcelona.
Fericgla, J. M., 1989. El fong i la gènesi de les cultures. Alta-Fulla. Barcelona.
Fericgla, J. M. [ed.], 1994. Plantas, chamanismo y estados de consciencia. Liebre de Marzo. Barcelona.
Fericgla, J. M., 1997. Al trasluz de la ayahuasca. Liebre de Marzo. Barcelona.
Leavitt, F., 1995. Drugs&Behavior. Sage publications. Londres.
Ott, J., 1994. Pharmacotheon. Liebre de Marzo. Barcelona.
Samorini, G., 2000. Animales que se drogan. Telesterion. Dozza, Itàlia.

Josep Mª Fericgla. Director Societat d’Etnopsicologia Aplicada i Estudis Cognitius (Barcelona). Prof. del MGS-Universitat de Barcelona.
© Mètode 31, Tardor 2001.

 

Els noms vernacles més antics per referir-se a l’Amanita muscaria, en la Península Ibèrica, són catalans: matamosques i oriol foll, d’on va derivar el nom castellà de papamoscas.
Foto: J. Pellicer

 

 

«Les societats micòfiles s’estimen els fongs i els consideren un àpat especial, per tradició les persones aprenen noms vernacles dels bolets»

 

 

Els personatges fantàstics denominats en català focs follets i martinets estan relacionats amb els efectes visuals de la muscaria; o la frase feta estar tocat del bolet, el sentit de la qual, amb un canvi de contracció, és pot interpretar com “estar tocat pel bolet”, en una clara al·lusió als seus efectes embriagants.
Dibuix: Apel·les Mestre. 

 

 

El gran secret hel·lènic que revelaren els Wasson és que, amb tota probabilitat, en l’interior del telesteri es consumia ritualment una substància visonària elaborada a partir d’un especimen fúngic, el fong paràsit sègol banyut.
Foto: J. Pellicer

© Mètode 2013 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001

Director Societat d’Etnopsicologia Aplicada i Estudis Cognitius (Barcelona). Prof. del MGS-Universitat de Barcelona.

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Sociofolcologia Article Notícies L'hort de Roselló Els gèneres de la literatura científica
Sort by