Ecologia, exegesi i literatura sagrada

Una anàlisi de cas: El llibre de Job

exegesi, ecologia i literatura sagrada

En els llibres «sagrats» es poden trobar dades d’interès científic. Descripcions i interpretacions de fenòmens astronòmics, climàtics o antropològics fan costat a unes altres de relatives a processos fisicoquímics que afecten la metal·lúrgia, la preparació d’aliments o l’agricultura; sense oblidar la distribució de plantes, animals o ambients ecològics. Tot un munt d’informacions, sí, però que ensopeguen amb unes dificultats particulars, las d’estar expressades no tan sols en llengües distintes i distants, sinó amb versions «de l’època», en la qual els noms poden tenir un altre significat.

«En els llibres “sagrats” es poden trobar dades d’interès científic. Descripcions i interpretacions de fenòmens astronòmics, climàtics o antropològics»

Per això és admirable la sapièn­cia de l’hermeneuta que, a l’hora de traduir, interpretar o explicar un text, l’emmarca adequadament en el context lingüístic, social, històric, ecològic… I si el text és sagrat, susceptible d’interpretacions teològiques, escatològiques o ètiques, l’exegeta, l’hermeneuta d’aquests textos, ha d’intentar no tan sols traduir el text sinó proposar-ne una versió que no done pàbul a divergències potencialment cismàtiques.

Les traduccions de la Bíblia s’han basat en general en consideracions lingüístiques i teològiques. Però, pensem que quan s’hi parla de plantes caldria fer-ne filtratges de caràcter botànic, ecològic, fitosociològic, corològic i etnobotànic,  els quals, juntament amb uns altres de bioquímics i fisiològics si es tracta de plantes comestibles, podrien servir per a validar, desestimar o relativitzar l’elecció. Aquest article pretén fer una crida a bastir ponts que comuniquen la cultura científica i la lingüisticohumanística, tan sovint immiscibles; i fer-ho mitjançant un exemple: l’anàlisi d’un text literari-sagrat, el llibre de Job, des d’una òptica que podríem anomenar botànica. Ciència, literatura i hermenèutica interpenetrades per mostrar que poden ser compatibles.

exegesi, ecologia i literatura sagrada

Dalt d’aquestes línies, Georges de La Tour. Job, menyspreat per la seua dona, 1620-1650. Oli sobre llenç, 97 × 145 cm. El llibre de Job, un dels sapiencials de l’Antic Testament, és un diàleg de caràcter didàctic escrit en hebreu i majoritàriament en vers. El tema central es refereix a les tribulacions d’un bon home que, víctima d’una aposta entre Jahvè i Satanàs, pateix tota mena de desgràcies fins que, mercè a haver mantingut la confiança en Aquell, recupera el benestar. / Museu Departamental d’Art Antic i Contemporani d’Épinal (França)

El llibre de Job

El llibre de Job, un dels sapiencials1 de l’Antic Testament, és un diàleg de caràcter didàctic escrit en hebreu i majoritàriament en vers. Aquesta joia literària, potser la més valuosa del cànon veterotestamentari, se suposa escrita entre els segles VI-V aC per algun gentil en un llogaret en els confins d’Idumea (o Edom) i Aràbia, peridesert al sud de la hipersalina mar Morta.

El tema central es refereix a les tribulacions d’un bon home que, víctima d’una aposta entre Jahvè i Satanàs, pateix tota mena de desgràcies fins que mercè a haver mantingut la confiança en Aquell recupera el benestar; tot i que Job és considerat l’epítom de la paciència, en realitat representa el major crit de rebel·lia de tota la Bíblia, si no «contra» Déu almenys «enfront» de Déu, fins el punt que quasi el sentim dir –parafrasejant la invectiva de Ciceró a Catilina– «Quousque tandem abutere, Jahve, patientia mea?» (“Fins quan abusaràs, Jahvè, de la meua paciència?”).

En un dels passatges (30: 3-4) la situació de Job és tan desesperada, la misèria tan absoluta, que és objecte de menyspreu fins i tot pels joves de la més baixa extracció social, aquells que per a menjar només tenen les plantes que creixen espontàniament a erms i llocs marginals, que és el que més ens interessa des d’un punt de vista etnoecològic. Doncs bé, en comparar les diferents traduccions de la Bíblia es comprova que les tipificacions que s’hi fan de les plantes i hàbitats marginals han estat molt variades.

De l’exegesi a l’eisegesi

En la tradició exegètica s’han plantejat, grosso modo, dues línies contraposades i alhora legítimes: la traducció literal, que reclama d’anotacions crítiques per fer-se comprensible, i l’adaptada, en què els recursos lingüístics de la llengua final s’usen per adequar l’original als receptors. Cap d’aquestes solucions és bona ni dolenta en si, però tampoc neutral. Perquè traduir significa transportar, portar el pensament d’un sistema lingüístic a un altre, transferir el contingut no tan sols a una altra llengua, sinó a una altra cultura i sovint a uns altres lloc i temps.

Però, per si de cas el lector no està familiaritzat amb la panòplia de plantes que integren entorns ecològics com els bíblics, molts traductors substitueixen els fitònims originals per uns altres de més pròxims o coneguts; fitònims més deutors dels patrons culturals, ambientals i idiomàtics dels exegetes que no pas del text primitiu. Ara bé, quan el traductor insereix paraules o interpretacions personals que alteren la literalitat del text, l’exegeta es transforma en eisegeta.2

«Traduir significa transportar, portar el pensament d’un sistema lingüístic a un altre, transferir el contingut no tan sols a una altra llengua, sinó a una altra cultura i sovint a uns altres lloc i temps»

Dit això, i més enllà dels debat entre hermeneutes sobre la legitimitat o no d’inserir paraules que no figuraven en els originals, o sobre la preeminència doctrinal de la literalitat paraula a paraula (verbum a verbo) o del sentit del text (sensum de sensu), el que ens interessa són les insercions de caràcter botànic que s’hi fan.

L’autor del llibre de Job, un dels de més talent de tota la Bíblia, juga amb uns recursos literaris ben escollits, i efectius per als destinataris; uns recursos de la cultura etnoecològica del seu temps que produïen l’efecte que pretenia: posar de manifest la vergonya de Job, abans tot un senyor, en sentir-se menyspreat per uns xicots de condició tan ínfima.

En el text analitzat hi ha dos aspectes rellevants des del punt de vista ecològic, o més aïna etnoecològic: la caracterització de l’ambient, inhòspit, on viuen els qui es burlen de Job; i la identificació dels vegetals dels quals es nodrien els miserables que gosaven riure-se’n, i que han de considerar-se els propis de la gent de més baixa condició –en sentit material i moral.

A tot això hi ha un problema afegit. A diferència d’unes altres llengües, la llengua hebrea ha estat considerada santa i inspirada, on el menor accent o l’ordre de les paraules amaga secrets en tres plans diferents: semàntic, fònic i gràfic.3 Per això, en comparar els fitònims de les diferents traduccions del llibre de Job es poden elucidar, també, els criteris de fons que –conscientment o no– s’han prioritzat: lingüístic, ecològic, (etno)botànic, fitosociològic, poètic, fonètic… I en la mesura que aquest estudi no pretén ser exhaustiu sinó exemplificador farem servir només algunes de les versions impreses i no les traduccions manuscrites anteriors a la impremta (c. 1450).

La ‘Tanakh’, la ‘Septuaginta’ i la ‘Vulgata’

S’atribueix a un grup de 72 savis jueus la traducció al grec (s. III aC) de la Bíblia hebrea o Tanakh a partir dels originals en arameu i hebreu (text masorètic). Aquesta versió de l’Antic Testament es coneix com a Septuaginta [LXX], i hi figura el llibre de Job.

El 30:3 descriu l’ambient com άνυδρον, anydron, “sense aigua”, “àrid”. I en 30:4 es fa servir el terme άλιμα, halima, “salat”, com a equivalent de l’original hebreu mal·lū·ah (מַלּוחּ), un mot que comparteix l’ètim semític per a sal o salí amb l’àrab malah (مالح). Així, el lloc maleït on Satanàs ha enviat Job queda caracteritzat per dos factors alhora, el climàtic (àrid) i l’edàfic (salat).

Set segles després de la LXX, (sant) Jeroni d’Estridó va traduir (s. IV dC) la Tanakh al llatí; i també el Nou Testament des dels originals en grec; el resultat va ser una Bíblia cristiana que segles més tard va ser adoptada com a versió canònica de l’Església catòlica durant el concili de Trento4 amb el nom de Vulgata (1546).

En els versicles referits s’hi diu: «egestate et fame steriles qui rodebant in solitudine squalentes calamitate et miseria» (30:3) i «et mandebant herbas et arborum cortices et radix iuniperorum erat cibus eorum» (30:4). El sentit general és que “a causa de la pobresa i la fam rosegaven en solitud,5 desfigurats per la calamitat i la misèria, i mastegaven herbes i escorfes d’arbres, i les raïls de iuniperus eren el seu aliment”.

Entre ambdues versions hi ha notables diferències: en 30:3 ha desaparegut l’al·lusió a l’aridesa; i mentre que en 30:4 la LXX indicava ambients salins, plantes halotolerants [άλιμα, halima], sements o fruits petits [σῖτα, sita] i fusta [ξύλων, xylon], la Vulgata parla d’herbes, d’escorfes d’arbres i de raïls de iuniperus.

exegesi, ecologia i literatura sagrada

Al llibre de Job s’al·ludeix a vegetals silvestres comestibles que es poden trobar en llocs indesitjables; però mentre que a la Idumea de Job són els mateixos d’ambients àrids i salats, els pobladors d’indrets temperats i humits poden identificar-los millor si se’n parla de femers o de vores de camins nitrogenats i humits, llocs molt apro­piats per al creixement de les ortigues (en la imatge), herbes silvestres i urticants però alhora comestibles. Aquesta va ser la tria de certes traduccions bíbliques dirigides a alemanys i anglesos. / Sjokolade

Herbes entre arbustos

Com que el versicle 30:4 concatena herbes (herbas, en la Vulgata) i plantes llenyoses (arborum en la Vulgata; xylon en la LXX), molts autors han optat per combinar-les, com es fa a la plurilingüe i ecumènica Bíblia Interconfessional. A la versió valenciana (Bíblia Valenciana Interconfessional, BVI), basada en la Catalana (BCI), s’hi llegeix: «Consumits per la fam i la misèria, rosegaven el botjar de la garriga, una terra arruïnada de fa temps» (3) i «Collien el fenoll d’enmig dels esbarzers i es nodrien de les arrels de la ginestera» (4). Mentre que en unes altres traduccions de la mateixa Bíblia podem llegir: «arrancaban hierbas amargas de los matorrales», o «ils arrachent près des arbrisseaux les herbes sauvages [“silvestres”]», o bé «they gather tasteless shrubs for food» (“recollien matolls de mal sabor per a menjar”).

Com veiem, mentre que en aquestes darreres es posa l’èmfasi en la baixa qualitat intrínseca («amargues», «silvestres», «de mal sabor»), en la BVI/BCI s’ha optat per «collien els fenolls d’enmig dels esbarzers», elecció de difícil justificació lingüística, ecològica o fitosociològica, ja que els matolls espinosos desèrtics (algun Rubus, Ziziphus…) no són el lloc apropiat per al fenoll Foeniculum vulgare6 –altrament poc amant de terrenys salins–; aquesta tria, però, compensa la inexactitud científica amb un estil que remet a un dels recursos poètics més reeixits de la Bíblia, el Càntic dels càntics (2:2-4), quan l’amant descriu la seua estimada «com un lliri entre els cards», recurs que més tard (c. 1427) faria seu Ausiàs March.

Els límits ecològic, corològic i etnobotànic: Armolls i blets

Fer una tria sensata de les plantes implica assegurar-ne la compatibilitat amb les condicions descrites, de caire ecològic (tolerants a l’ambient àrid i salat), corològic («de la zona»), i etnobotànic (comestibles). Atès que un dels factors limitants era la salinitat edàfica, la New Revised Standard Version Bible (1989) fa una aproximació generalista i diu que «Saltwort was their food» (“saltwort era el seu aliment”), on saltwort és un nom comú aplicat a gèneres de la família de les amarantàcies (abans, quenopodiàcies) com ara Salsola, Salicornia, Sarcocornia, Suaeda o Halogeton, i també a algunes espècies d’Amaranthus.

«Malgrat tractar-se d’un llibre presumptament dictat per la divinitat, els diferents tractadistes no acaben de posar-se d’acord en les plantes que figuren al llibre de Job»

El catàleg s’amplia si hi incloem el gènere Atriplex (els «salats»), que la New International Version (1973) anomena saltbush o salt herb: «In the brush they gathered salt herbs» (“recollien salats entre els matolls”). Ara bé, en passar pel garbell etnobotànic s’eliminen les no comestibles Suaeda, Halogeton i Sarcocornia. I en fer-ho als gèneres seleccionats queden poques espècies que siguen alhora halotolerants, del Pròxim Orient i comestibles; espècies algunes de les quals domesticades: la barrella (Salsola soda), cultivada a Itàlia; la cirialera, herba salada o amanida de pobre (Salicornia europaea), que es menja crua, confitada en vinagre o cuita; el blet (Amaranthus blitum); i alguns salats, Atriplex sp., sobretot A. halimus, de fulles tendres comestibles i en certa mesura equiparable al cultivat blet moll o armoll (A. hortensis), de fulles més blanes o molles que la resta.

En bona part de les traduccions trobem que és aquesta darrera l’espècie triada pels eisegetes. Així, a la versió de la Fundació Bíblica Catalana (1948), els autors, F. Raurell, J. M. Aragonés i J. Sànchez diuen «cull armoll vora la bardissa…». I el mateix fa la versió oficial de la Conferencia Episcopal Espanyola (2011): «recogían armuelle entre las matas»; i la de F. Cantera i M. Iglesias (1975): «cogían armuelles y hojas del matorral»; i la Biblia del Peregrino (1993) de L. A. Schökel:7 «arrancando armuelles por los matorrales».

En uns altres casos és el blet l’espècie triada. Així, a la primera Bíblia catòlica en castellà autoritzada per l’Església (1940) els salmantins E. Nácar i A. Colunga especificaven que els joves famolencs «recogían bledos entre la maleza», tot entenent per bledos allò que els grecs anomenaven blita (βλήτα), Amaranthus blitum var. silvestre; una herba d’origen mediterrani de la qual de ben antic se solien menjar les fulles i els brots tendres, bullits i amanits; o potser la bleda (Beta vulgaris subsp. maritima), pròpia de terrenys salabrosos.

L’opció vicariant: Ortigues

Hi ha hagut traductors que han optat per una planta etnobotànicament vicària de l’original, és a dir, que tot i ser diferent i créixer en un altre territori hi servira per al mateix. Al llibre de Job s’al·ludeix a vegetals silvestres comestibles que es poden trobar en llocs indesitjables; però mentre que a la Idumea de Job són els propis d’ambients àrids i salats, els pobladors d’indrets temperats i humits poden identificar-los millor si se’n parla de femers o de vores de camins nitrogenats i humits, llocs molt apropiats per al creixement de les ortigues, herbes silvestres i urticants però alhora comestibles.

Aquesta va ser la tria de certes traduccions bíbliques dirigides a alemanys i anglesos. Així, tant la versió alemanya (1534) de l’agustí Martin Luter com l’anglesa (1587) de William Whittingham, The Geneva Bible, parlen d’“ortigues recollides entre els arbustos” («die da Nesseln ausraufen um die Büsche» / «they cut vp nettels by the bushes»).

Algunes traduccions del llibre de Job han optat per plantes que tenien un paregut fonètic amb l’original hebreu. És el cas de la malva, una opció encertada des del punt de vista etnobotànic, ja que és una planta present al Pròxim Orient i que es considera comestible. La Malva sylvestris (en la imatge) es menja encara en l’actualitat en amanides i sopes i és l’ingredient principal d’altres plats més elaborats./ Alvesgaspar

Poc importa que, de nou, hi haja una certa discordança fitosociològica –les ortigues no viuen entre arbustos– però si els autors van anomenar «ortigues» les genèriques herbas de la Vulgata, és possible que ho feren com un recurs literari per associar les herbes bíbliques d’últim recurs per als famolencs a allò que potser era el menjar més barat, accessible i freqüent per a la gent més pobra de l’Alemanya i l’Anglaterra del segle XVI, les ortigues.

La transcripció com a solució: Malves

Malgrat tractar-se d’un llibre presumptament dictat per la divinitat, els diferents tractadistes no acaben de posar-se d’acord8 en les plantes que figuren al llibre de Job. Però, i si la «solució» estiguera en el text original, i només calia transliterar-la9 adequadament? Això degueren pensar alguns. I si en l’original hebreu es fa servir la paraula מַלּוחּ (mlwh, mal·lū·ah10) per indicar les plantes adaptades als ambients salins, per què no associar-la, pel paregut fonètic, a la que en llatí es deia malua (malva) o en anglès mallow?

Aquesta va ser la solució adoptada per l’erasmista Jeroni Conques, que el 1557 va fer la versió en valencià del llibre de Job. I tot i que no la va poder publicar, en impedir-ho la Inquisició castellana instal·lada a València, més tard es va poder rescatar la traducció gràcies a la còpia que el Sant Ofici havia guardat per adjuntar-la a l’expedient d’heretgia obert a l’autor. En el 30:4 Conques proposava: «plegaven per a menjar malves entre les mates».

La mateixa solució botànica va trobar Fray Luis de León, empresonat per haver traduït al castellà fragments de la Bíblia. A Exposición del libro de Job (1591), el frare agustí ho versificava en magnífics tercets encadenats:

Con hambre dura y mendiguez contina,
Sin arte de valerse
Por donde no se mora ni camina.
Con malvas verdes
Y con raíz de árbol, tierna o dura,
como con pan, sus duelos sustentaban.

La primera Bíblia impresa en castellà (1602), dels jeronis C. de la Reina i C. de Valera, va ser considerada «protestant», perseguida per la Inquisició i cremats els llibres; afortunadament se’n van salvar alguns exemplars, on es pot llegir que els joves famolencs «recogían malvas entre los arbustos». Idèntica tria figura a la versió anglicano-puritana King James Version (1611): «who cut up mallows by the bushes…»; i els de la Revised Standard Version (mitjan s. XX): «they pick mallow and the leaves of bushes…».

Però, més enllà del criteri fonètic, són les malves compatibles amb els criteris corològic, ecològic i etnobotànic del peridesert idumeoaràbic? La resposta és afirmativa: al Pròxim Orient es troben diferents malves capaces de viure en ambients degradats, àrids i relativament salinitzats. Satisfets els criteris corològic i ecològic queda l’etnobotànic: hi havia malves comestibles? La resposta torna a ser afirmativa: fins i tot avui dia hi prenen en amanides i sopes les fulles de la Malva sylvestris, principal ingredient també del plat molt més elaborat anomenat khubeza (خبازة) o khubbayza  (חֻ’בַּיזָה), “malva”.

Escorfes i raïls

Els altres aliments esmentats a la Vulgata, «arborum cortices et radix iuniperorum», són més difícils d’identificar; i, sobretot, resulta un tant sorprenent l’elecció de iuniperus per traduir allò que l’hebreu deia rotam i la LXX simplement xylon.

En la versió original hebrea, el nom de la planta era רותם (rotem), semblant a l’àrab رتم (ratam), i en tots dos casos amb accepció de “granera”, “escombra”. Així, més que identificar l’espècie, es descrivia la forma i la funció per a la qual també servia la planta comestible. Amb tot, les traduccions divergeixen.

Molts dels noms genèrics utilitzats en les traduccions de la paraula hebrea rotem (“granera”) sovint solapen les espècies que designen, totes de tiges verdes inermes i útils com a escombres. Aplicats els filtres corològic i ecològic només en queden dues com a possibles solucions, la savina Juniperus phoenicea (en la imatge) i el rotem (Retama raetam), ambdues amb raïls no comestibles. / Sten

Per a alguns, i a partir de la Vulgata, es tracta de les raïls d’algun ginebre. A la versió valenciana de Jeroni Conques (1557) s’hi llegeix: «y la soca y real [raïl] dels ginebres era lo pa que menjaven y·ls sostenia». I el mateix fa la King James i altres edicions angleses, que opten per juniper. Les versions castellanes Nácar-Colunga, Straubinger, Interconfessional, Schöckel… opten per retama, fitònim que pot designar diferents espècies de gèneres com Retama, Lygos, Genista i Cytisus. S’inclinen per ginestera les versions catalanes i la BVI, i la Interconfessional en francès (genêt), també amb certa ambigüitat: Spartium junceum? Retama monosperma? Trien granera la Revised Standard (broom) i la de Luter (Ginster).

En qualsevol cas, tots aquests noms tan genèrics sovint solapen les espècies que designen, totes de tiges verdes inermes i útils com a graneres. Aplicats els filtres corològic i ecològic només en queden dues com a possibles solucions, la savina Juniperus phoenicea i el rotem/ratam (Retama raetam). Però, tenen comestibles les raïls? En cap cas: mentre que de la savina no consta la palatabilitat de les raïls, de la R. raetam, l’amargor11 i la presència de l’alcaloide tòxic citisina la descarten com a aliment.

Podríem plantejar, però, una pregunta prèvia: i si no foren raïls en sentit estricte? I si es tractara d’una planta paràsita tan íntimament lligada al sistema radicular d’una altra que semblara una excrescència… això sí, comestible? Si la hipòtesi fóra correcta, hi ha un parell de candidates que compleixen tots els requisits, el de ser una planta comestible i alhora paràsita d’alguna altra freqüent als perideserts aràbics un poc salats.

Una possibilitat correspon a Cynomorium coccineum, una prominent carnositat halotolerant i paràsita de cistàcies (estepes, Cistus), tamaricàcies (tamarits, Tamarix) i amarantàcies (armolls i blets, i arbustos resistents a la sal, com Atriplex); com veiem, comestible i associada a les raïls d’algunes de les plantes ja esmentades, tot i que no als ratam. I a Aràbia12 era freqüent que els beduïns la portaren en els viatges, per a consum propi i dels camells.

«La tria ecofisiològica, poètica, etnobotànica vicariant o fonètica ha acabat determinant els fitònims que figuren a les diferents versions del llibre de Job»

Una altra candidata seria l’orobancàcia Cistanche tubulosa, semblant al nostre frare groc (Cistanche phelypaea subsp. lutea), els plançons o espàrrecs del qual s’han menjat al nord d’Àfrica en amanides, i la base de la tija, bulbosa, com a aliment ric en carbohidrats; i totes dues amb un espectre ecològic ben ampli, ja que poden créixer en climes semiàrids i sobre terrenys arenosos, salins, margosos o algepsosos, on parasiten cistàcies, amarantàcies-quenopodiàcies (salats com Salsola, Suaeda, Atriplex, Anabasis), tamaricàcies i zigofil·làcies (Peganum…), gèneres ben representats als llocs on se suposa escrit el llibre de Job.

‘Ite missa est’

Tal i com hem pogut veure, els criteris emprats pels traductors s’han basat en consideracions en què prevalien aspectes que, tot i legítims, eren epistemològicament diferents. I la tria ecofisiològica, poètica, etnobotànica vicariant o fonètica ha acabat determinant els fitònims que figuren a les diferents versions del llibre de Job, malgrat que en ocasions l’espècie seleccionada és difícilment acceptable en la mesura que contradiu condicionants de tipus corològic, fitosociològic o etnobotànic.

En qualsevol cas, l’objectiu de l’article no era decantar-se per espècies concretes sinó mostrar que, en analitzar les fonts literàries bíbliques i comparar-les amb els coneixements científics, es poden establir sinergies de comprensió i alhora bastir ponts entre ciència i literatura, encara que aquesta siga sagrada.

1. Tot i que és una qüestió disputada pels especialistes, tradicionalment se n’han considerat set: Job, Salms, Proverbis, Eclesiastès o Cohèlet, Càntic dels càntics, Saviesa i Eclesiàstic o Siràcida.

2. El mot eisegesi [del grec εις (eis: “dins”, “entre”), i ἡγέομαι (hēgeomai, “dirigir”) no figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ni al Diccionari Normatiu Valencià, com tampoc al diccionari de la RAE. Tot i això es fa servir en fòrums de debat religiós com a tecnicisme oposat a exegesi en la mesura que eisegesi no es limita a traduir, interpretar, exposar el sentit ocult, com fa l’exegesi, sinó que el criteri del traductor afegeix paraules que no existien en l’original.

3. I el llibre de Job sembla presentar una dificultat extrema; la versió de la Septuaginta (LXX) és més curta que el text masorètic hebreu, en haver renunciat a traduir alguns passatges; i també se’n queixa sant Jeroni –tot i que estava assessorat per un rabí.

4. Podem llegir en els Índices (de llibres prohibits, edicions entre 1551 i 1584) «se prohiben en cualquier lengua vulgar todas las Biblias sagradas [...], aunque en las traductiones y versiones no aya error alguno, y el intérprete o intérpretes sean catholicos, y por quitar toda dudda y escrúpulos se declara ser partes de la Biblia prohibidas en lengua vulgar qualquiera libro de ella entero aunque sea pequeño».

5. És a dir, en el desert; resulta curiós que en l’ús ara habitual es considere només desert allò anydron, els llocs àrids, quan desert vol dir realment “solitudo”, incloent-hi els ambients selvàtics o els polars.

6. En nota a peu de pàgina s’hi diu: «En algunes tradicions jueves, aquesta planta simbolitza l’escassetat de menjar en temps de fam.»

7. L’autor en té més, de traduccions i versions de la Bíblia.

8. Afortunadament, és clar: les discrepàncies faciliten l’avenç de les ciències en proposar reptes que la uniformitat no estimula.

9. Transliterar significa representar els signes d’un sistema d’escriptura amb els d’un altre. En les llengües semítiques (com l’hebreu) la manca de vocals ens dificultaria la pronúncia si només transliteràrem a caràcters llatins. Però amb la transcripció, en inserir les vocals que cal es pot reproduir el so de la paraula parlada (o dictada, per als creients).

10. A l’alfabet hebreu no hi havia vocals; però, algunes lletres (w, h) suggerien una vocal llarga o a final de paraula.

11. Un dels deixebles de Linné, Peter Forsskål, que va estudiar etnobotànicament el desert aràbic (c. 1760) en diu: «quam Arabum nemo gustare cupit, propter amaritiem» (“els àrabs no en volen menjar, a causa de l’amargor”). En el castellà existeix la comparança «amargo como la retama», que també figura a l’Égloga III de Garcilaso: «amargo al gusto más que la retama». També en valencià hem trobat la comparança «més roín que la retrama».

12. També s’ha menjat a les Canàries, a l’illa de Malta, i a casa nostra: famolencs xiquets dels vessants del Benacantil, la muntanya que vigila Alacant, menjaren el que anomenaven «cagallons de flare» fins la dècada dels seixanta.

 

REFERÈNCIES

Boulos, L., 1983. Medicinal Plants of North Africa. Reference Publications. Michigan.

Conques, J., 1976. Llibre de Job. Curial. Barcelona.

Gómez Aranda, M., 2007. «La influencia de Saadiá Gaón en el Comentario de Abraham ibn Ezrá al libro de Job». Sefarad, 67(1): 51-69.

Haag, H.; Van den Born, A. i S. de Ausejo, 1987. Diccionario de la Biblia. Herder. Barcelona.

Hartley, J. E., 1988. The Book of Job. The New International Commentary on the Old Testament. Eerdmans. Michigan.

Moldenke, H. N. i A. L. Moldenke, 1986. Plants of the Bible. Dover. Nova York.

Morla Asensio, V., 1998. Libros sapienciales y otros escritos. Verbo Divino. Lizarra.

Ohler, A., 2009. Atlas de la Biblia. Akal. Madrid.

Schökel, L. A. i J. L. Sicre, 2002. Job. Comentario teológico y literario. Cristiandad. Madrid.

Spottorno, M. V. i N. Fernández, 2013. La Biblia griega – Septuaginta III: libros poéticos y sapienciales. Sígueme. Salamanca.

Trebolle, J. i S. Pottecher, 2011. Job. Trotta. Madrid.

Yamaga, T., 1984. «Can the Roots of the Broom Be Eaten? A Proposal for the Interpretation of Job 30: 2-8». Annual of the Japanese Biblical Institute, 10: 20-32.

© Mètode 2014 - 83. Les xifres de la ciència - Tardor 2014
Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver (Alacant).
Professor titular d’Ecologia del Departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada i coordinador de l’Aula de la Ciència. Universitat d’Alacant.
RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Entrevistes Monogràfic Notícies Els gèneres de la literatura científica Llibres
Sort by