El col·lapse del Mar Menor

Història d’una joia ecològica maltractada

mar menor 1

Valors ambientals d’un ecosistema singular

El Mar Menor era, fins fa pocs anys, una llacuna costanera d’aigües cristal·lines, poc profunda, hipersalina i oligotròfica, o el que és el mateix, pobra en nutrients. Totes aquestes particularitats la convertien en un ecosistema singular i en la meravellosa llacuna que està en el record de la memòria social (Figura 1). Aquestes singularitats aportaven a la ciutadania nombrosos serveis ecosistèmics, com el gran potencial turístic, les pesqueres tradicionals i beneficis no materials com la qualitat de vida i valors estètics o culturals.

«Les particularitats del Mar Menor el convertien en un ecosistema singular i en la meravellosa llacuna que està en el record de la memòria social»

Aquest ecosistema de gran valor ecològic ha estat reconegut amb la declaració de nombroses figures de protecció regionals, estatals, europees i internacionals, com el Parc Regional de Salinas y Arenales de San Pedro del Pinatar i el Paisatge Protegit d’Espais Oberts i Illes del Mar Menor. La llacuna és part de la llista Ramsar (o Llista de Zones Humides d’Importància Internacional), Zona Especialment Protegida d’Importància per al Mediterrani –Conveni de Barcelona–, Zona d’Especial Protecció per als Ocells i Lloc d’Importància Comunitària, pertanyent a la Xarxa Natura 2000.

Situació actual

La degradació del Mar Menor no va començar amb la dramàtica imatge de tones de peixos morint en les vores el mes d’octubre passat de 2019. Hem de remuntar-nos a començament de la segona meitat del segle passat, quan la llacuna i tota la seua zona d’influència van ser testimonis de l’activació d’un gran dinamisme socioeconòmic, on convergien activitats com l’agricultura, la ramaderia, el turisme, la pesca i antigues explotacions mineres. Aquestes activitats han generat pressions des de fa dècades, i això ha provocat una lenta, encara que contínua, degradació. Malgrat això, alguns sectors científics han considerat l’estat ambiental de la llacuna com relativament bo fins fa pocs anys, menyspreant els senyals evidents i donant cobertura a la inacció de les administracions responsables.

«La degradació del Mar Menor no va començar amb la dramàtica imatge de tones de peixos morint en les vores el mes d’octubre de 2019»

Per a entendre el que ha ocorregut és necessari definir un procés tristament popular a la regió de Múrcia: l’eutrofització. A partir d’un enriquiment excessiu de nutrients (nitrogen i fòsfor) en un medi aquàtic, es produeix un creixement accelerat de la producció primària i la biomassa algal i, com a conseqüència, la degradació de la qualitat de l’aigua.

infografia eutrofització

Figura 2. Model conceptual que mostra els efectes generats per l’eutrofització moderada i eutrofització severa en llacunes costaneres poc profundes, basat en McGlathery et al. (2007). Amb les aportacions de nutrients procedents principalment de l’activitat agrícola i aigües residuals, el paisatge bentònic, dominat inicialment per praderies de la fanerògama Cymodocea nodosa, és substituït per una densa gespa de la macroalga Caulerpa prolifera. Font: Modificada a partir de McGlathery et al. (2007)

Fins fa no molts anys, paràmetres clau com la concentració de nutrients dissolts o nivells de clorofil·la (indicador de la concentració d’algues fitoplanctòniques) mostraven en l’estany valors baixos, la qual cosa s’interpretava com una relativa oligotròfia (baixa concentració de nutrients) de les seues aigües (Pérez-Ruzafa et al., 2005). Però la realitat és que això no indicava l’absència d’eutrofització. El que ha ocorregut a la llacuna coincideix amb el model proposat per a badies o llacunes somes per McGlathery, Sundbäck i Anderson (2007). En una situació prèvia a l’entrada de nutrients, tot el fons de l’estany rep llum suficient per a permetre el creixement de les plantes que formen la comunitat bentònica. Amb les aportacions de nutrients procedents principalment de l’activitat agrícola i aigües residuals, el paisatge bentònic, dominat inicialment per praderies de la fanerògama Cymodocea nodosa, és substituït per una densa gespa de la macroalga Caulerpa prolifera, que comparteix en algunes zones espai amb la fanerògama (Figura 2).

En els anys previs al col·lapse, l’alga Caulerpa prolifera va arribar a valors de més del 90 % de cobertura del fons lacustre. Era evident que l’excés de nutrients estava sent emmagatzemat en el fons per la comunitat bentònica. Això explicava que, malgrat l’entrada massiva de nutrients procedents de la conca, s’observaren baixes concentracions de nutrients i fitoplàncton en la columna d’aigua durant anys i per tant certa transparència. L’entrada de nutrients és la causa de l’important creixement de C. prolifera, però també la responsable de la proliferació de meduses que es va convertir en un greu problema per al turisme des de mitjan dècada dels anys noranta.

figura 3 sopa verda

Figura 3. Floració algal nociva (FAN) o «sopa verda» en la llacuna del Mar Menor durant la primavera de 2016. L’excés de nutrients en la columna d’aigua va induir a un creixement explosiu d’algues unicel·lulars, que impedia el pas de llum a les zones de més de tres metres de profunditat. Això va provocar la mort de vegetació a partir d’aquest límit. / Javier Murcia

A partir de la segona meitat de l’any 2015, les aigües del Mar Menor van experimentar un canvi dràstic a causa d’una proliferació massiva de fitoplàncton: es va produir un episodi de floració algal nociva (FAN) (Aguilar, Giménez Casalduero, Ramos i Mas, 2016). En aquest punt l’estany va arribar a un estadi d’eutrofització greu i posteriorment a un «col·lapse ambiental». Aquesta fase del procés es va activar amb l’excés de nutrients en la columna d’aigua, la qual cosa va induir a un creixement explosiu d’algues unicel·lulars. Aquesta situació es va batejar popularment amb el nom de sopa verda en la primavera del 2016 (Figura 3). L’alta concentració cel·lular impedia el pas de llum a les zones amb profunditats de més de tres metres, la qual cosa va provocar la mort de la vegetació a partir d’aquest límit. Els treballs realitzats per l’Institut Espanyol d’Oceanografia presentats a la tardor de 2016 mostraven una pèrdua del 85 % de l’extensió inicial de praderies marines del Mar Menor. Les praderies supervivents es concentraven en les zones més somes i il·luminades, a profunditats menors de tres metres.

La matèria orgànica morta procedent de l’antiga praderia i de la deposició de les cèl·lules planctòniques es va acumular al fons i va començar un procés de descomposició per acció de les comunitats bacteria­nes, i a conseqüència de la seua activitat es va produir el consum d’oxigen dissolt en l’aigua i en el sediment. L’absència d’oxigen va provocar la mort massiva dels organismes bentònics (mol·luscos, poliquets, etc.). Espècies com la nacra (Pinna nobilis) van veure reduïda dràsticament la seua població i van desaparèixer en les zones profundes; aquelles amb poca mobilitat, com el cavallet marí (Hippocampus guttulatus), van disminuir les seues poblacions, i els supervivents van ser relegats a zones superficials concretes del litoral de la llacuna durant els mesos d’estiu del 2016.

figura 4 mar menor Hydroides elegans

Figura 4. Creixement massiu d’Hydroides elegans com a resposta a la gran disponibilitat de matèria orgànica en suspensió en 2017. Aquests cucs amb tubs calcaris fixen el carbonat càlcic i generen microesculls que incrementen l’heterogeneïtat del sediment. / Javier Murcia

En la segona meitat de 2017 es va observar una certa recuperació de la superfície ocupada per l’alga C. prolifera, alhora que altres espècies aprofitaven la nova situació. Es va detectar un creixement extraordinari de poliquets serpúlids filtradors del gènere Hydroides sp., com a resposta a la gran disponibilitat de matèria orgànica en suspensió. Aquests cucs amb tubs calcaris fixen el carbonat càlcic i generen microesculls que incrementen l’heterogeneïtat del sediment (Figura 4).

Però el procés de recolonització que semblava haver començat va tornar a truncar-se durant l’estiu de 2019, quan de nou es va activar una crisi d’eutrofització similar a la de 2016. Amb un nou episodi de «sopa verda» en potència i la columna d’aigua carregada de matèria orgànica en descomposició, la llacuna va patir una entrada massiva d’aigua carregada de nutrients procedent de la gran avinguda associada amb la DANA d’intensitat extraordinària ocorreguda a l’octubre de 2019.

figura 5 mar menor fons

Figura 5. Fons de l’estany afectat per la massa d’aigua profunda a causa del procés d’eutrofització de l’estiu de 2019. En la imatge s’observen restes de cavallet marí i la capa bacteriana típica de zones amb eutrofització severa. Segons tots els indicis, el metabolisme d’aquests bacteris va generar compostos tòxics, que són els que van provocar la mort de milions d’exemplars d’espècies mòbils a l’octubre de 2019. / Javier Murcia

La massa d’aigua de baixa salinitat que provenia de l’avinguda va arribar a la llacuna «patinant» sobre la massa d’aigua típicament lacustre d’alta salinitat. Es van formar dues capes diferencials: d’una banda, la superficial de baixa densitat, carregada de nutrients procedents dels arrossegaments del Camp de Cartagena i, d’una altra, una capa profunda més densa, on el procés d’eutrofització de l’estiu havia portat prèviament al consum d’oxigen i al predomini de bacteris anaeròbics. Segons tots els indicis, el metabolisme d’aquests bacteris va generar compostos tòxics (sulfurs i metans). Aquesta massa d’aigua profunda va tornar a arrasar tota la vida existent per davall dels tres metres de profunditat (Figura 5). I és la massa d’aigua que, a causa d’aquest efecte dels vents de llevant, va aflorar en la zona nord de la llacuna el 12 d’octubre de 2019, cosa que va provocar la fugida cap a la vora de milions d’exemplars d’espècies mòbils (peixos, crancs, llagostins i diversos invertebrats), on van morir de manera massiva acorralats i afectats per la massa d’aigua anòxica i tòxica.

Usos i abusos del Mar Menor i el seu entorn

Els residus produïts per antigues explotacions mineres a cel obert abandonades provoquen alteracions a la llacuna entre les quals destaquen les generades pel lixiviat de residus carregats de metalls pesants, que arriben al Mar Menor a través dels sistemes de drenatge (Álvarez-Rogel, Ramos-Aparicio, Delgado-Iniesta i Arnaldos-Lozano, 2004) i acaben afectant-lo, a través de processos com la bioacumulació, tots els nivells tròfics (Marín-Guirao, Cesar, Marín i Vita, 2005; Serrano et al., 2019).

El desenvolupament turístic de la zona va arrancar a partir dels anys seixanta, amb un creixement del 199 % entre 1956 i 1981 de l’ocupació urbana de l’entorn de l’estany (banda de 150 metres des de la línia de costa), inclosa la totalitat de la Manga. En els últims anys, el Mar Menor ha patit un nou boom urbanístic que ha ampliat de manera exponencial la zona ocupada. Entre altres impactes, l’expansió urbanoturística va augmentar els abocaments urbans, especialment a l’estiu, quan l’increment de la població estival sol desbordar la capacitat de les depuradores. En els últims anys els abocaments urbans s’han reduït molt a causa d’una millor gestió de les aigües residuals. D’altra banda, el nombre de ports per quilòmetre de costa en la llacuna és quasi cinc vegades superior al de les illes Balears i el de punts d’amarrament per quilòmetre de costa solament és superat per la costa de Barcelona i és set vegades superior al de la costa de Granada. Aquestes dades mostren l’excessiva càrrega i la necessitat d’un pla urgent d’ordenació d’infraestructures portuàries.

«Les activitats agràries són les principals responsables del procés d’eutrofització de la llacuna i de l’actual col·lapse del Mar Menor»

No obstant això, són les activitats agràries les principals responsables del procés d’eutrofització de la llacuna i de l’actual col·lapse del Mar Menor. L’arribada de les aigües del transvasament Tajo-Segura va representar una important transformació. Només entre 1988 i 2009, el regadiu de la conca va passar d’unes 25.150 hectàrees a unes 60.700, un increment del 141 % (Carreño, 2015). Això ha significat l’augment dels drenatges agraris i per tant dels fluxos hídrics que arriben als aiguamolls perifèrics de la llacuna, la qual cosa ha alterat els seus equilibris hidricosalins (Esteve Selma et al., 2016). Aquestes alteracions han provocat canvis en les comunitats vegetals, amb pèrdua del seu valor ambiental des del punt de vista de la Directiva Hàbitats (Carreño, Esteve, Martinez, Palazón i Pardo, 2008); en la comunitat d’ocells esteparis (Robledano, Esteve, Farinós, Carreño i Martínez, 2010), així com en els ocells aquàtics i altres comunitats. Tot això comporta una important pèrdua de valor ambiental i ecològic de l’estany.

Els nutrients procedents de les activitats agràries arriben a la llacuna del Mar Menor a través de diferents fluxos hídrics superficials i subterranis, amb valors que superen els 100 mg/l de nitrat i en alguns casos els 200 mg/l. La contaminació agrària ha arribat també a les aigües subterrànies, que presenten en l’aqüífer Quaternari valors mitjans per damunt dels 100 mg/l de nitrat i freqüents pics que superen els 250 mg/l. D’altra banda, arran de la intensa sequera de 1995, es va iniciar la posada en marxa de plantes dessaladores d’aigües subterrànies, i això va donar lloc a abocaments de salmorres amb altes concentracions de nutrients (atesa l’elevada contaminació per nitrats dels aqüífers), i va afavorir encara més el procés d’eutrofització. Estimacions a partir d’un model dinàmic (Esteve Selma et al., 2016; Martínez-Fernández, Fitz, Esteve Selma, Guaita, i Martínez-López, 2013), apunten que l’activitat agrària del Camp de Cartagena potser és responsable del 85 % de l’entrada total de nutrients a la llacuna, i només el 15 % restant és d’origen urbà. Aquests resultats concorden amb molts estudis més sobre conques agràries arreu del món.

D’altra banda, l’augment del regadiu en la conca del Mar Menor ha significat també un increment de l’entrada de sediments durant les precipitacions intenses, la qual cosa dona lloc a una major terbolesa i menor disponibilitat de llum per a la vegetació del fons, a més d’afectar els organismes filtradors i la ictiofauna.

Finalment s’ha detectat l’entrada d’uns setanta contaminants orgànics a través de la rambla d’El Albujón (Moreno-González, Campillo, García i León, 2013), uns 18 kg anuals de pesticides procedents de l’agricultura i 11 kg anuals de fàrmacs procedents d’abocaments urbans (León, Moreno-González i Campillo, 2016). Els herbicides i pesticides inhibeixen el creixement dels fanerògams lacustres com Cymodocea nodosa i Ruppia sp. (Marín-Guirao et al., 2005).

Algunes falses creences sobre la problemàtica del Mar Menor i les possibles solucions

figura 6 mar menor conquilla nacra

Figura 6. Conquilla de nacra (Pinna nobilis) coberta per tubs de poliquet Hydroides dianthus, colonitzada per un Gobius paganellus. La situació del Mar Menor ha produït una pèrdua dràstica de múltiples espècies com la nacra, declarada en perill crític d’extinció. / Javier Murcia

Una de les falses idees més esteses és la que considera la transparència de l’aigua com un bon indicador de l’estat ecològic de la llacuna. No obstant això, l’estat ambiental del Mar Menor depèn de molts factors, incloent-hi les espècies i comunitats que l’habiten. La transparència de l’aigua pot augmentar o disminuir per raons conjunturals sense que això implique que hi haja un procés sostingut de millora ecològica. Per a una millora real és essencial recuperar la vegetació dels fons, que té un paper fonamental en el control dels nutrients i en el manteniment de la fauna. En diferents moments s’han escoltat veus que afirmen que «el Mar Menor està millor que mai», coincidint amb moments de major transparència, malgrat que els fons lacustres continuaven amb impactes severs en la vegetació bentònica i pèrdues dràstiques en l’abundància de múltiples espècies, incloent-n’hi algunes d’emblemàtiques com la nacra (Pinna nobilis) (Figura 6).

«És essencial recuperar la vegetació dels fons, el paper de la qual és fonamental en el control dels nutrients i en el manteniment de la fauna»

Una altra idea que sol repetir-se amb certa freqüència és la que apunta al fet que el Mar Menor es troba en una situació estable. Ben al contrari, la crisi eutròfica de 2016 ha posat de manifest que la magnitud dels fluxos de nutrients que entren a la llacuna ha superat els seus mecanismes de regulació i aquesta ha perdut capacitat de resiliència. Des de 2016, la llacuna es troba en una situació de gran vulnerabilitat, de manera que qualsevol factor extern (com ara precipitacions intenses, canvis en la dinàmica dels vents, etc.), que fa poques dècades a penes tenia conseqüències en l’estany, ara és capaç de desencadenar una nova crisi, com va ocórrer a l’octubre de 2019.

S’ha estès també la idea que l’aqüífer Quaternari constitueix la principal via d’entrada d’aigua i nutrients al Mar Menor, i per això molts proposen reduir els nivells piezomètrics del Quaternari mitjançant diferents infraestructures hidràuliques per a disminuir el flux subterrani cap a la llacuna. No obstant això, no hi ha evidències contrastades que la principal via de contaminació del Mar Menor siga aquest aqüífer. D’acord amb la Declaració d’impacte ambiental del projecte Abocament Zero, l’entrada superficial s’estima entre 35 i 40 hm³, quatre vegades superior a l’entrada subterrània, que segons Tragsatec (2019) se situaria entre 5 i 13 hm³. Cal tenir en compte, a més, que les aigües subterrànies no contenen fòsfor i que part dels nitrats continguts en els fluxos subterranis, en funció de les característiques de les àrees d’aflorament, podrien experimentar processos de desnitrificació abans d’arribar a la llacuna, de manera que la proporció dels nutrients que entren per via subterrània seria encara menor.

figura 7 mar menor praderia

Figura 7. Dos exemplars de Pinna nobilis en una praderia de Caulerpa prolifera i una colònia del briozou Amathia verticillata entre els bivalves, a l’estany del Mar Menor. Una de les solucions que es proposen per a la llacuna és el dragatge de les aigües, però això provocaria importants impactes ambientals sobre hàbitats i espècies protegides. / Javier Murcia

D’altra banda, de manera recurrent sorgeixen veus que proposen obrir les goles que comuniquen la llacuna del Mar Menor amb el Mediterrani per a permetre l’eixida de part dels nutrients. Aquesta mesura no és eficaç, ja que un major flux per les goles es veuria compensat per una reducció del flux a través del canal artificial de l’Estacio, de manera que la renovació general de l’aigua es modificaria en no més d’un 10 %. En cas de produir-se la renovació, l’entrada d’aigua procedent del Mediterrani, juntament amb l’entrada permanent de nutrients, provocaria el creixement en fase exponencial de manera contínua del fitoplàncton, i això mantindria la situació de «sopa verda» de manera permanent. A més de resultar ineficaç, el dragatge ocasionaria importants impactes ambientals sobre hàbitats i espècies protegides i en alguns casos, en perill crític d’extinció, com és el cas de la nacra (Pinna nobilis) (Figura 7). D’altra banda, si es pretén augmentar de manera extrema l’intercanvi d’aigua a través de nous grans canals artificials, això suposaria la desaparició definitiva de l’ecosistema lacustre i de les seues característiques més singulars i ocasionaria danys irreversibles i irrecuperables als seus valors ecològics i naturalístics.

Propostes per a la recuperació ecològica del Mar Menor

Les actuacions per a la restauració ecològica de la llacuna del Mar Menor haurien de respondre a l’objectiu prioritari de conservar i recuperar la seua diversitat biològica i ecològica. Per a això, és necessari aplicar una gestió integrada de zones costaneres en la qual els programes de restauració responguen a un diagnòstic detallat i es formulen de manera participada i consensuada per equips multidisciplinaris i pels col·lectius interessats. Les iniciatives de restauració han de disposar d’un estudi pilot per a comprovar l’eficàcia de l’actuació a petita escala i la seua viabilitat ecològica, tècnica, econòmica i social. A més, sempre s’ha de valorar com a primera opció la restauració passiva, prioritzant les «solucions basades en la naturalesa» i potenciant el desenvolupament d’«infraestructura verdablava». D’altra banda, es necessiten estudis cost-benefici per a prioritzar les accions més eficients, programes de seguiment a llarg termini i l’intercanvi de coneixement entre els diferents sectors implicats en la restauració del Mar Menor. És, a més, important que qualsevol acció, pla o projecte se sotmeta a una avaluació detallada de les seues repercussions ambientals.

«Les actuacions per a la restauració ecològica de la llacuna del Mar Menor haurien de respondre a l’objectiu prioritari de conservar i recuperar la seua diversitat biològica i ecològica»

La recuperació del Mar Menor requereix cinc línies d’acció: reduir en origen la contaminació a escala d’explotació agrària; aplicar solucions basades en la natura en el conjunt de la conca; crear una banda perimetral de protecció del Mar Menor; dur a terme l’adaptació ambiental dels ports esportius i la navegació i, finalment, avaluar la successió ambiental de la llacuna davant de cada actuació. A continuació es detallen breument aquestes línies d’acció.

La reducció en origen de la contaminació a escala d’explotació agrària inclou l’eliminació dels perímetres irregulars de reg, la reducció de la lixiviació de fertilitzants i l’aplicació del principi de «qui contamina paga» a totes les activitats de la conca, incloses les agràries. Les solucions basades en la naturalesa en el conjunt de la conca inclouen la creació de franges de vegetació natural i la recuperació i revegetació de la xarxa de drenatge natural. Aquestes mesures actuarien com a paranys de retenció de nutrients i en reduirien l’entrada a la llacuna. Les solucions basades en la natura, a més de retenir nutrients, aporten beneficis addicio­nals, com retenir el sòl i reduir els escorriments (el que disminueix els danys per inundacions), millorar la qualitat del paisatge i contribuir al manteniment de la biodiversitat. La tercera línia d’acció consisteix en la creació d’una banda perimetral de protecció del Mar Menor per a retenir els nutrients i sediments procedents del Camp de Cartagena. Aquesta banda perimetral hauria de destinar-se prioritàriament a recuperar i ampliar les superfícies d’aiguamoll natural, una mesura més cost-efectiva per a retenir nutrients que un altre tipus de mesures com la captació de drenatges amb obres hidràuliques (Martínez Paz, Martínez Fernández i Esteve Selma, 2007). Com les pluges torrencials de setembre de 2019 van demostrar una vegada més, les avingudes constitueixen una de les entrades de nutrients a la llacuna més importants i justament aquesta entrada no es pot gestionar amb obres d’enginyeria civil, sinó que són els aiguamolls naturals l’únic mecanisme capaç de retenir aquests nutrients.

«La recuperació ecològica del Mar Menor serà llarga, complexa i requerirà una estratègia integral»

Una altra actuació necessària és l’adaptació ambiental dels ports esportius i les activitats de navegació. Els ports del Mar Menor haurien d’aplicar un pla d’adaptació ambiental que garantisca la seua permeabilitat als fluxos hídrics i que evite els greus problemes d’enfangament que actualment provoquen. També s’hauria de prohibir la navegació a motor de combustió amb finalitats recreatives i esportives dins de l’estany. Això reduiria la contaminació acústica, l’emissió d’abocaments i residus i les molèsties a la fauna, a més de permetre un ús ecoturístic de qualitat en la Mar Menor, com a element diferenciador i atractiu d’activitats econòmiques sostenibles. La cinquena línia d’acció és avaluar la successió ambiental de la llacuna davant de cada actuació i proposar accions de restauració ecològica assentades en solucions basades en la naturalesa i en la gestió adaptativa. La successió ecosistèmica de les comunitats lacustres ha de ser ser el full de ruta per a afavorir el procés de recuperació del bon estat ambiental i les actuacions s’han de basar a potenciar la funcionalitat de les mateixes espècies lacustres.

La recuperació ecològica del Mar Menor serà llarga, complexa i requerirà una estratègia integral, que incorpore canvis substancials en els models productius i de gestió del territori, no dirigits a pal·liar els símptomes, sinó destinats a eliminar les causes de fons: la insostenibilitat de les activitats econòmiques que incideixen en el Mar Menor.

Referències

Aguilar, J., Giménez Casalduero, F., Ramos, A. A., & Mas, J. (2016). Evaluación del estado y composición de la Comunidad Fitoplanctónica de las aguas del Mar Menor, Murcia [memòria tècnica]. Alacant: Departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada de la Universitat d’Alacant. Consultat en https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/57169/2/Mar_Menor_Mayo_2016.pdf

Álvarez-Rogel, J., Ramos-Aparicio, M. J., Delgado-Iniesta, M. J., & Arnaldos-Lozano, R. (2004). Metals in soils and above-ground biomass of plants from a salt marsh polluted by mine wastes in the coast of the Mar Menor Lagoon, SE Spain. Fresenius Environmental Bulletin, 13, 274–278.

Carreño, M. F. (2015). Seguimiento de los cambios de usos y su influencia en las comunidades naturales en la cuenca del Mar Menor, 1988-2009, con el uso de SIG y Teledetección [tesi doctoral]. Múrcia: Universidad de Murcia.

Carreño, M. F., Esteve, M. A., Martinez, J., Palazón, J. A., & Pardo, M.T. (2008). Habitat changes in coastal wetlands associated to hydrological changes in the watershed. Estuarine, Coastal and Shelf Science, 77(3), 475–483. doi: 10.1016/j.ecss.2007.10.026

Esteve Selma, M. A., Martínez Martínez, J., Fitz, C., Robledano, F., Martínez Paz, J. M., Carreño, M. F., … Miñano, J. (2016). Conflictos ambientales derivados de la intensificación de los usos en la cuenca del Mar Menor: Una aproximación interdisciplinar. En V. M. León, & J. M. Bellido (Eds.), Mar Menor: Una laguna singular y sensible. Evaluación científica de su estado (p. 79–112). Madrid: Instituto Español de Oceanografía, Ministerio de Economía y Competitividad.

León, V., Moreno-González, R., & Campillo, J. A. (2016). Contaminantes orgánicos regulados y emergentes en el Mar Menor. En V. M. León, & J. M. Bellido (Eds.), Mar Menor: Una laguna singular y sensible. Evaluación científica de su estado (p. 291–313). Madrid: Instituto Español de Oceanografía, Ministerio de Economía y Competitividad.

Marín-Guirao, L., Cesar, A., Marín, A., & Vita, R. (2005). Valoración de la contaminación por metales en los sedimentos de la laguna costera del Mar Menor (SE de España): Distribución de metales, toxicidad, bioacumulación y estructura de las comunidades bentónicas. Ciencias Marinas, 31, 413–428.

Martínez Paz, J. M., Martínez Fernández, J., & Esteve Selma, M. A. (2007). Evaluación económica del tratamiento de drenajes agrícolas en el Mar Menor (SE España). Revista Española de Estudios Agrosociales y Pesqueros, 215/216, 211–231.

Martínez-Fernández, J., Fitz, C., Esteve Selma, M. A., Guaita, N., & Martínez-López, J. (2013). Modelización del efecto de los cambios de uso del suelo sobre los flujos de nutrientes en cuencas agrícolas costeras: El caso del Mar Menor (Sudeste de España). Ecosistemas, 22(3), 84–94. doi: 10.7818/ECOS.2013.22-3.12

McGlathery, K. J., Sundbäck, K., & Anderson, I. C. (2007). Eutrophication in shallow coastal bays and lagoons: The role of plants in the coastal filter. Marine Ecology Progress Series, 348, 1–18. doi: 10.3354/meps07132

Moreno-González, R., Campillo, J., García, V., & León, V. M. (2013). Seasonal input of regulated and emerging organic pollutants through surface watercourses to a Mediterranean coastal lagoon. Chemosphere, 92(3), 247–257. doi: 10.1016/j.chemosphere.2012.12.022

Pérez-Ruzafa, A., Fernández, A. I., Marcos, C., Gilabert, J., Quispe-Becerra, J. I., & García-Charton, J. A. (2005). Spatial and temporal variations of hydrological conditions, nutrients and chlorophyll a in a Mediterranean coastal lagoon (Mar Menor, Spain). Hydrobiologia, 550, 11–27. doi: 10.1007/s10750-005-4356-2

Robledano, F., Esteve M. A., Farinós, P., Carreño, M. F., & Martínez, J. (2010). Terrestrial birds as indicators of agricultural-induced changes and associated loss in conservation value of Mediterranean wetlands. Ecological Indicators, 10(2), 274–286. doi: 10.1016/j.ecolind.2009.05.006

Serrano, R., Gras, L., Giménez-Casalduero, F., Del-Pilar-Ruso, Y., Grindlay, G., & Mora, J. (2019). The role of Cymodocea nodosa on the dynamics of trace elements in different marine environmental compartments at the Mar Menor Lagoon (Spain). Marine Pollution Bulletin141, 52–60. 10.1016/j.marpolbul.2019.02.019

Tragsatec. (2019). Situación hidrogeológica del acuífero Cuaternario del Campo de Cartagena: Resumen de trabajos realizados. Diciembre 2019. Cuantificación, control de la calidad y seguimiento piezométrico de la descarga de agua subterránea del acuífero Cuaternario del Campo de Cartagena al Mar Menor (informe no publicat). Múrcia: TTMM Varios.

© Mètode 2020 - 106. Bo per a menjar - Volum 3 (2020)

Catedràtica del Departament de Ciències de la Mar i Biologia Aplicada de la Universitat d’Alacant.

Doctora en Biologia i directora tècnica de la Fundación Nueva Cultura del Agua (Saragossa).
RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Notícies Monogràfic Focus verd L'hort de Roselló Caiguda lliure
Sort by